dilluns, 26 d’octubre del 2009

Textos de (introducció a la) filosofia



TEXT DE T. Nagel (segle XX)

«L'ocupació cabdal de la filosofia és qüestionar unes quantes idees molt comunes que tots plegats fem servir cada dia sense pensar-hi i aclarir-les. Un historiador es pot demanar què va passar en un moment determinat del passat, però un filòsof demanarà: què és el temps? Un matemàtic pot investigar les relacions entre els nombres, però un filòsof demanarà: què és un nombre? Un físic es demanarà de què són fets els àtoms o què explica la gravetat, però un filòsof demanarà: com podem saber si hi ha alguna cosa fora de les nostres ments? Un psicòleg pot investigar com els nen aprenen un llenguatge, però un filòsof demanarà: per què una paraula significa alguna cosa? Qualsevol pot demanar si està malament esquitllar-se al cinema sense pagar, però un filòsof demanarà: per què un acció és bona o dolenta?»

Thomas Nagel, What does it all mean?


TEXT DE G. DELEUZE (segle XX)

«Cuando alguien pregunta para qué sirve la filosofía, la respuesta debe ser agresiva ya que la pregunta se tiene por irónica y mordaz. La filosofía no sirve ni al Estado ni a la Iglesia, que tienen otras preocupaciones. No sirve a ningún poder establecido. La filosofía sirve para entristecer. Una filosofía que no entristece o no contraría a nadie no es una filosofía. Sirve para detestar la estupidez, hace de la estupidez una cosa vergonzosa. Sólo tiene este uso: denunciar la bajeza del pensamiento bajo todas sus formas. ¿Existe alguna disciplina, fuera de la filosofía, que se proponga la crítica de todas las mixtificaciones, sea cual sea su origen y su fin? Denunciar todas las ficciones sin las cuales las fuerzas reactivas no podrían prevalecer. Denunciar en la mixtificación esta mezcla de bajeza y estupidez que forma también la asombrosa complicidad de las víctimas y de los autores. En fin, hacer del pensamiento algo agresivo, activo y afirmativo. Hacer hombres libres, es decir, hombres que no confundan los fines de la cultura con el provecho del Estado, la moral o la religión. Combatir el resentimiento, la mala conciencia, que ocupan el lugar del pensamiento. Vencer lo negativo y sus falsos prestigios. ¿Quién, a excepción de la filosofía, se interesa por todo esto? La filosofía como crítica nos dice lo más positivo de sí misma: empresa de desmixtificación. Y, a este respecto, que nadie se atreva a proclamar el fracaso de la filosofía. Por muy grandes que sean, la estupidez y la bajeza serían aún mayores si no subsistiera un poco de filosofía que, en cada época, les impide ir todo lo lejos que querrían, que respectivamente les prohibe, aunque sólo sea por el que dirán, ser todo lo estúpida y lo baja que cada una por su cuenta desearía. No les son permitidos ciertos excesos, pero ¿quién, excepto la filosofía, se los prohibe? ¿Quién les obliga a enmascararse, a adoptar aires nobles e inteligentes, aires de pensador? Ciertamente existe una mixtificación específicamente filosófica; la imagen dogmática del pensamiento y la caricatura de la crítica lo demuestran. Pero la mixtificación de la filosofía empieza a partir del momento en que ésta renuncia a su papel... desmixtificador, y tiene en cuenta los poderes establecidos: cuando renuncia a detestar la estupidez, a denunciar la bajeza.»

Gilles Deleuze (s. XX) , Nietzsche y la filosofía, Barcelona, Ed. Anagrama, 1986.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

La caverna de Plató d'Emilio Lledó


Al llibre "La memoria del logos" el filòsof Emilio Lledó comenta amplament el mite de la caverna de Plató. Hi descriu fins a 6 tipus diferents de lectures o interpretacions: la lectura antropològica, l'epistemològica, la ètica, la social, la televisiva i la tràgica. Recomanam la lectura d'aquest fragment, que podeu trobar aquí, sobretot les interpretacions antropològiques i epistemològiques (que són les que hem treballat a classe principalment) i la televisiva (que ens pot orientar per mostrar l'actualitat de l'al·legoria platònica al nostre temps).
Bona lectura!

dimecres, 14 d’octubre del 2009

El problema de la inducció: l'indiot de Russell


Aquest és el famós exemple que utilitzava Bertrand Russell per criticar el mètode inductiu en les ciències empíriques:
"Aquest indiot va descobrir que, en el seu primer matí a la granja avícola, menjava a les 9 del matí. No obstant, com que era un bon inductivista, no va treure conclusions precipitades. Va esperar a recollir una gran quantitat d'observacions del fet que menjava a les 9 del matí i va fer aquestes observacions en una gran varietat de circumstàncies, en dimecres i en dijous, en dies freds i en dies calurosos, en dies de pluja i en dies assolejats. Cada dia afegia un nou enunciat observacional a la seva llista. Al final, la seva consciència inductivista es va sentir satisfeta i va efectuar una inferència inductiva per concloure: 'Sempre menjo a les 9 del matí'. Però, ai! es va demostrar de manera indubtable que aquesta conclusió era falsa quan, el dia abans de Nadal, enlloc de donar-li de menjar, li varen tallar el coll. Una inferència inductiva amb premisses vertaderes ha conduït a una conclusió falsa."

Traducció de ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? de Alan F. Chalmers

Text del Parmènides de Plató

A continuació us deixam el text de Plató del diàleg Parmènides on tracta de les dificultats de la teoria de les idees:

– Ets certament digne d’admiració, Sòcrates, per la vehemència que poses en els teus arguments. Però digues-me: ¿és que tu mateix fas la distinció de la qual parles, separant d’una banda les idees en si mateixes i, d’altra banda, les coses que participen d’aquestes idees? Alhora, ¿et sembla que existeix una semblança en si mateixa, separada de la semblança que nosaltres tenim, així com pel que fa a l’U, als múltiples i a totes les altres coses que has sentit suara de Zenó?

– Per a mi, sí –va dir Sòcrates.

– ¿I s’esdevé igualment –va dir Parmènides– en el cas d’una idea en si i per si mateixa de la justícia, de la bellesa, de la bondat i de totes les altres coses similars?

– Sí –va dir.

– ¿I què en dius, d’una idea de l’home separada de nosaltres i de tots aquells que són com nosaltres, una idea en si mateixa de l’home, o del foc, o de l’aigua?

– Moltes vegades, Parmènides –va dir–, m’he trobat en la dificultat respecte si calia afirmar això d’aquestes coses, igual com en el cas de les precedents, o bé calia afirmar una altra cosa.

– I pel que fa a coses, Sòcrates, que podrien semblar ridícules, com ara el cabell, el fang, la brutícia o qualsevol altra cosa insignificant i menyspreable, ¿et trobes també en la dificultat respecte a si cal afirmar que existeix de cada una d’aquestes coses una idea separada, una idea diferent de les coses que toquem amb les nostres mans, o no cal afirmar-ho?

– De cap manera –va dir Sòcrates–. Pel que fa a les coses que veiem, afirmo que existeixen. Tanmateix, el fet de pensar que n’existeix una idea seria massa extravagant. De tant en tant, certament, m’ha turmentat el dubte de si no caldria afirmar el mateix per a totes les coses. Nogensmenys, quan m’he aturat a considerar-ho, n’he fugit a correcuita tement de perdre’m i de caure en un abisme de beneiteria sense fonament. D’aquesta manera, tornant al meu refugi, a les coses de les quals hem dit suara que tenen idees, m’he dedicat a conversar i a estudiar sobre elles.

– [...] Digues-me, però: ¿et sembla, tal com dius, que existeixen unes certes idees i que les coses reben els seus noms pel fet de participar-hi, com, per exemple, que s’anomenen semblants pel fet de participar de la semblança, grans pel fet de participar de la grandària, belles i justes pel fet de participar de la bellesa i de la justícia?

– És enterament així –va dir Sòcrates.

[...]

– Heus aquí, Parmènides, el que a mi em semblaria més raonable: que aquestes idees romanen en la naturalesa com a paradigmes, que les coses són fetes a llur semblança i en són còpies, i que aquesta participació que les coses tenen en les idees no consisteix en res mes que en el fet que en són imatges.


Plató, Parmènides 130a-132d