La classe de Filosofia

Primeres edicions de Descartes

2012-01-15T23:26:00.004+01:00

Crec que ja ho he dit més d'una vegada: internet és increïble! La Biblioteca Nacional de França "Gallica" té digitalitzades més d'un milió d'obres del seu catàleg, això significa que podem, per exemple, consultar, llegir, descarregar... les primeres edicions d'obres il·lustres. Us enllaço al Discurs del mètode de René Descartes perquè es pot llegir en francès, si sou filòsofs i bibliòfils segur que passau gust de fullejar-les com jo.

Discurs del mètode

Pel·lícula "Descartes", de Rossellini, subtitulada

2012-01-14T18:53:00.002+01:00

Més per l'ambientació que per la fidelitat de les dades biogràfiques cartesianes, la pel·lícula és, si més no, curiosa. Presenta un Descartes bastant altiu, molt segur de si mateix, encara que respectuós amb les autoritats.
No està ben traduïda en els subtítols, pel qual recomano sentir-la també en italià. Té 15 parts, només en poso una al bloc per no fer més lenta la càrrega de la pàgina. Des del youtube podeu trobar fàcilment les altres 14 parts.
Feis clic a l'imatge de la caràtula del DVD per veure la fitxa tècnica de "Cartesius".

L'autèntic retrat de Descartes

2012-01-06T22:55:00.000+01:00

Resulta que aquest retrat, probablement el més famós de Descartes, atribuït al pintor Frans Hals, no és el que es diu un retrat, és a dir, un quadre que el pintor fa a partir del model, i per tant, la semblança amb l'autèntic Descartes és dubtosa. Ni tans sols és segur que el pintor fos Frans Hals!

Segons la nota 4 de la Introducció a l'edició en català del Discurs del mètode, a cura de Pere Lluís Font, "l'únic retrat de Descartes fet amb seguretat ad vivum és el que li va fer el 1644 Frans von (sic) Schooten. Porta una inscripció que és també l'únic document que ens informa de la data de naixement del filòsof. Aquest el trobava 'molt ben fet, encara que la barba i el vestit no se li assemblen gens' (carta a Schooten, de 9-4-1649) (Edicions 62, pàg. 14). Vegeu-lo a continuació:

Segons González Urbaneja a La geometria de Descartes "La edición de F. van Schooten, de 1659, de La Geometría de Descartes, parte de su largo título es:

Geometria, à Renato Des Cartes : anno 1637 Gallicè edita; postea autem una cum notis / Florimondi

de Beavne ... Gallicè conscriptis in Latinam Linguam versa, & commentariis illustrata, operâ atque

studio Francisci à Schooten ... -- Amstelaedami : apud Ludovicum & Danielem Elzevirios, 1659.

En 1644, el matemático Frans van Schooten, editor de La Geometría de Descartes y autor de las

figuras, graba la imagen ad vitum de un caballero con bigote y barba, circundando el retrato con la

siguiente inscripción: Renatus Des Cartes ... Natus Hagae Turorum anno MDXCVI. Señalan los

historiadores que esta inscripción es el único documento que atestigua la fecha de nacimiento de

Descartes. El filósofo encontró este retrato «muy bien hecho, aunque la barba y el vestido no se le

parecen en nada».

El retrato acompaña a la edición de van Schooten, de 1659, de La Geometría de Descartes. (Orígenes y evolución histórica de la geometria analítica, pàg. 78).

Així és que l'altre suposat retrat de Descartes, el de Jan Baptist Weenix, tampoc no és un retrat fidel:

Donat que ni tan sols el de van Schooten va convèncer al propi Descartes encara ens queda el dubte de quina cara tenia realment. Mira mira!

Breu presentació de Ramon Llull

2011-12-30T23:52:00.000+01:00

Ramon llull

View more presentations from jcalzamora

Aristòtil a "El nom de la rosa"

2011-11-28T13:43:00.001+01:00

Escena de la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud, basada en la novel·la d'Umberto Eco del mateix nom, on apareix el segon capítol de l'obra d'Aristòtil Poètica, dedicada a la Comèdia. Realment l'obra està inacabada i Eco juga amb això per imaginar que va ser la fe radical cristiana la que va fer perdre aquesta part del llibre d'Aristòtil. Podeu llegir la referència a la Wikipèdia.

Breu biografia d'Aristòtil

2011-11-22T13:28:00.001+01:00

Biografia de Plató

2011-10-12T22:24:00.002+02:00

Encara que no m'agrada gaire, comparteixo aquest vídeo com a introducció a la biografia de Plató. No obstant, ell tot sol no basta per entendre els fets biogràfics importants de cara a la seva filosofia. Visionau-lo amb precaució.

Biografia de Sòcrates

2011-09-30T10:19:00.000+02:00

Breu biografia del Canal Enciclopedia:

Pel·lícula Socrate de Roberto Rossellini completa (en italià):

Examen Selectivitat UIB setembre 2011

2011-09-26T12:15:00.000+02:00

Examen selectivitat Història de la Filosofia UIB 2011 setembre

Monty Python: el partit de futbol entre filòsofs grecs i filòsofs alemanys

2011-09-14T22:50:00.000+02:00

La filosofia no té per què ser avorrida, el pensament no té per què no tenir sentit de l'humor, els Monty Python ho han mostrat i demostrat moltes vegades en les seves pel·lícules on mesclen sentit de l'humor i saviesa. Amb el següent sketch a més de riure podem dialogar i pensar, o sigui, fer filosofia:

Examen Selectivitat UIB juny 2011

2011-06-10T10:49:00.001+02:00

Examen selectivititat Història de la Filosofia UIB 2011 juny
Com podeu veure els textos són prou representatius dels seus autors, el de Nietzsche tracta de la crítica al coneixement tradicional que ha considerat que existien "veritats" quan només eren pures invencions conceptuals; i el de Descartes tracta del tipus de substància que és el "jo", únicament pensament, "res cogitans", ja que no necessita de res material, extens, no necessita del cos per existir.
Les preguntes teòriques i les de relació han estat tractades durant el curs i són molt sensates, no tenen res d'estrany i recercat. Espero que us hagi anat bé a tots i totes.

Presentacions d'Història de la Filosofia (2n Batxillerat)

2011-06-09T11:57:00.001+02:00

Presocratics

View more presentations from jcalzamora.

Sofistes i socrates

View more presentations from jcalzamora.

Plató

View more presentations from jcalzamora.

Aristòtil

View more presentations from jcalzamora.

Filosofia hel·lenística. Roma

View more presentations from jcalzamora.

Filosofia medieval. Tomàs d'Aquino

View more presentations from jcalzamora.

Ramon llull

View more presentations from jcalzamora.

Maquiavel

View more presentations from jcalzamora

Filosofia moderna

View more presentations from jcalzamora.

Descartes

View more presentations from jcalzamora.

Altres racionalistes

View more presentations from jcalzamora.

Altres empiristes

View more presentations from jcalzamora.

Hume

View more presentations from jcalzamora.

Kant

View more presentations from jcalzamora.

Idealisme alemany

View more presentations from jcalzamora

Marx

View more presentations from jcalzamora.

Nietzsche

View more presentations from jcalzamora.

Segle xx

View more presentations from jcalzamora

Arendt

View more presentations from jcalzamora.

Selectivitat 2011

2011-06-03T12:02:00.000+02:00

Temes essencials dels 8 autors principals:
Temes essencials autors 2011

Exàmens des del 2005 al 2010 i estructura de la prova del 2011 en format pdf:
examens 2005-2010

Preparant la Selectivitat: Posa't a prova!

2011-05-26T13:05:00.000+02:00

Posa't a prova és una oferta educativa de tests interactius amb qüestions de diferents matèries de les PAU*, per incentivar l'estudi i l'autoavaluació. Per conèixer el funcionament de l'aplicació, consulteu l'apartat d'ajuda.

*Posa’t a prova ofereix preguntes tipus test per a estimular l'estudi i verificar el grau de preparació. Si voleu veure exàmens de les darreres PAU i criteris d’avaluació, consulteu l'apartat d'examens del web de les Proves d'Accés a la Universitat (http://www.gencat.cat/universitats/pau).

Novetat ! Un cop estigueu realitzant el test d’una matèria en concret, trobareu a la part superior dreta de la pantalla el següent enllaç:

^Titulacions

Al prémer-lo, s’obrirà una finestra nova amb les titulacions en què aquesta matèria pondera.

Pel·licula "L'onada"

2011-05-20T13:27:00.001+02:00

Sinopsi: Alemanya avui. Un institut de batxillerat. Durant la setmana de projectes, el professor Rainer Wenger se li acut portar a terme un experiment que expliqui als seu alumnat com funciona l’autocràcia, com s’arriben a establir els règims feixistes. En pocs dies, el que comença com una sèrie de reflexions sobre els elements propis de la dictadura com ara la disciplina o el sentiment de pertinença, es va transformant en un moviment real: L’Onada. Al tercer dia, els nois comencen a demostrar actituds violentes, a vestir de la mateixa manera, a omplir la ciutat amb el seu anagrama i a excloure qui no pensa com ells. La violència esclata en un partit de waterpolo. El professor entén que ha arribat massa lluny amb l’experiment i decideix aturar-lo, però és massa tard i esdevenen gravíssimes conseqüències.

Antecedents: A la tardor de 1967, un professor d'història a l'Institut Cubberley de Palo Alto, Califòrnia, anomenat Ron Jones va dirigir un experiment en la seva classe: Va imposar un regim d'estricta disciplina en la seva classe, restringint la llibertat dels alumnes i fent d'ells una unitat. Per a gran sorpresa del professor, els alumnes van reaccionar amb entusiasme a l'obediència exigida d'ells. L'experiment, que originalment havia de durar només un dia, aviat es va estendre per tota l'escola. Aquells que dissentien van ser aïllats o fins i tot agredits si no s'unien al moviment, i els membres van començar a espiar-se i a desconfiar entre ells. El cinquè dia, Ron Jones va ser obligat a donar per acabat l'experiment. El nom del moviment va ser La Tercera Onada, i ha inspirat aquesta pel·lícula. (Wikipèdia, darrera consulta 20/05/2011)

Fitxa tècnica:

Director: Dennis Gansel

País: Alemanya

Any: 2008

Durada: 108 min.

Gènere: Drama

Intèrprets: Jürgen Vogel (Rainer Wenger), Frederick Lau (Tim Stoltefuss),

Max Riemelt (Marco), Jennifer Ulrich (Karo), Christiane Paul

(Anke Wenger), Jacob Matschenz (Dennis), Cristina do Rego (Lisa),

Elyas M’Barek (Sinan), Maximilian Vollmar (Bomber)

Guió: Dennis Gansel i Peter Thorwart; basat en el relat curt de William Ron Jones i en l’obra de Todd Strasser.

Estrena a Alemanya: 13 de març de 2008

Estrena a Espanya: 28 de novembre de 2008

Propostes didàctiques:

Actualitat de Nietzsche en vídeo.

2011-05-20T10:31:00.002+02:00

Interessant vídeo sobre l'actualitat de Nietzsche, presentat -entre d'altres- per la filòsofa Teresa Oñate

Documental de la BBC sobre Nietzsche

2011-05-03T13:15:00.000+02:00

Context històric, social, cultural i filosòfic de Nietzsche

2011-05-03T11:59:00.001+02:00

Nietzsche viu pràcticament tota la segona part del segle XIX i, per tant, comparteix amb Karl Marx bona part dels esdeveniment històrics més rellevants d’Alemanya i d’Europa, però són dos filòsofs tan diferents, que l’empremta o la influència de la seva època és totalment distinta.
Si Marx fou un filòsof compromès amb els moviments socials, obrers, Nietzsche se situa en un altre àmbit d’acció –encara que per “acció” també entenen coses diferents–, l’àmbit de la cultura. Nietzsche és un filòsof més preocupat per qüestions culturals, intel•lectuals o teòriques, que per qüestions socials, polítiques o econòmiques. De fet, tradicionalment s’etiqueta a Nietzsche d”individualista”, perquè la seva filosofia està enfocada cap a éssers superiors i no cap a una classe social massiva. Ell és més aviat elitista i aristòcrata i critica amb duresa la democràcia i la massa o el ramat.
Per això, dels esdeveniments històrics que varen succeir durant la vida de Nietzsche, pocs tenen relació directa amb ell. Podríem destacar la guerra franco-prussiana de 1870, on Nietzsche hi participà voluntàriament com a infermer, i la posterior unificació política d’Alemanya, objecte de crítica per part de Nietzsche perquè considerava que la cultura alemanya o bé no existia o era clarament inferior a la cultura francesa, encara que haguessin guanyat la guerra de 1870.
Els altres aspectes contextuals que cal tenir en consideració ja són propis dels àmbits filosòfic i cultural:

Idealització del món antic

És una característica pròpia de la Universitat alemanya i afecta a tota la cultura alemanya. Des de que Nietzsche estudià a l'escola de Pforta, on aprengué grec i llatí traduint als clàssics principals, admirarà profundament les cultures antigues, sobretot Grècia, i en menor mesura Roma. La idealització d'aquestes cultures era compartida per tota la comunitat universitària alemanya, proliferant els estudis des de totes les perspectives: històriques, literàries, arqueològiques i, la branca que triarà Nietzsche per a la seva professió, fil•lògiques. El món grec el trobarem en els elements apol.lini i dionisíac de El naixement de la tragèdia –primera gran obra de Nietzsche (1872)– però és una constant que es manté en totes les obres posteriors.

Historicisme i hegelianisme

La universitat alemanya seguia sota el poderós influxe de la filosofia de Hegel, i molts dels professors importants del segle XIX en són hereus seus. Una de les corrents que Hegel va potenciar fou l’historicisme, que considerava la història com el factor determinant de qualsevol tema d’estudi, i Nietzsche el va criticar directament en la segona de les seves Consideracions Intempestives, Dels avantatges i els perjudicis de la història per a la vida (1874), on considera “decadent” el “sentit històric” del segle XIX.

Cristianisme

Tota la cultura europea estava dominada pels principis del cristianisme. Per Nietzsche el cristianisme no només era una religió, era també la moral, la filosofia, la política que Europa havia adoptat des dels inicis. Tota la vida estava contaminada, segons Nietzsche, pel cristianisme. Per això, els atacs que ell dirigirà contra el cristianisme, són uns atacs a tota la cultura decadent i nihilista europea. La seva famosa expressió “Déu ha mort” o el títol de la seva obra L’Anticrist (1888) són atacs (“dispars” que en diria ell), contra tota la moral, la filosofia, la ciència, la política i la religió que ha dominat Europa.

La ciència i Darwin

Nietzsche no tendrà una bona formació científica, però llegirà pel seu propi compte nombroses obres científiques de la seva època. Es pot dir que Nietzsche era materialista i evolucionista però considerava que Darwin s'havia equivocat amb el resultat de l'evolució: per Darwin sobreviuen les espècies més fortes, però, segons Nietzsche, les cultures que s'han imposat han estat les més febles: els jueus, els cristians, els malalts, la massa mediocre (per això, alguns dels seus aforismes duen el títol “Anti-Darwin”. Apart d’aquesta consideració evolucionista, es considera que Nietzsche fou durant una època “positivista”, estant més aprop de les ciències que en altres èpoques. Humà, massa humà (1878), dedicada a Voltaire i on el primer aforisme es titula “Química dels conceptes i sentiments”, i La gaia ciència (1882) són les principals obres d’aquest periode proper a la ciència.

Wagner i la música

Tota Alemanya estava sota el poderós influx de Richard Wagner, ja perquè n'eren partidaris o bé perquè n'eren detractors. Nietzsche, en els primers anys de la seva relació amb Wagner, considerà que les òperes d'aquest podien ser la via per efectuar la renovació cultural que ell pretenia, podien ser les noves tragèdies –drames musicals grecs–, que fessin sortir la cultura de la decadència que segons Nietzsche la caracteritzava. Cal recordar que la primera obra de Nietzsche, El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música, estava dedicada precisament a Wagner. Posteriorment a aquesta etapa wagneriana, Nietzsche considerarà que Wagner ha caigut sota l’influx del cristianisme i se n’apartarà progressivament fins a una separació definitiva. I com no podia ser d’una altra manera escriurà la seva opinió de Wagner –atacs– en dos escrits: El cas Wagner (1888) i Nietzsche contra Wagner (1889).
A banda de la relació amb Wagner, el tema de la música serà fonamental per Nietzsche, no només perquè ell compongués i toqués el piano, sinó perquè considera la música com la principal força dionisíaca i l’instrument ideal per transformar la cultura.

Arthur Schopenhauer

La principal influència filosòfica que rep Nietzsche prové de l’obra d’Arthur Schopenhauer El món com a voluntat i representació, que Nietzsche va trobar casualment en una llibreria. Schopenhauer és un filòsof que es va oposar radicalment a l’idealisme de Hegel i que retorna a Kant modificant el que és el nóumen, la cosa en sí. Per Schopenhauer la cosa en sí és “voluntat”, tota la naturalesa o realitat és Voluntat, com ho escrivia ell. Això significa que la Voluntat és una força natural que es manifesta en tot el que existeix: des del moviment d’un planeta a la caiguda d’una poma són producte d’aquesta Voluntat universal, però no hem de confondre la Voluntat amb el desig psicològic humà de voler una cosa. La Voluntat no vol res més que perpetuar-se a si mateixa. La imatge que els humans ens feim d’aquesta Voluntat és la “representació”, que és, per tant, una ficció per intentar captar, entendre la Voluntat. Aquest concepte de “voluntat” influirà poderosament en Nietzsche i el trobarem reformulat en la doctrina de “la voluntat de poder”.
Així mateix, una altra de les influències de Schopenhauer en Nietzsche és la consideració de la música com el principal mitjà per escapar-se del món o per comprendre’l sense necessitat de “representacions”.

Conclusió
De totes aquestes influències Nietzsche traurà la conclusió que la seva època (i tota la història occidental) és decadent, nihilista, està malalta, i per sanar-la produirà la filosofia de l’ultrahome, la transvaloració de tots els valors, l’etern retorn i la voluntat de poder.

L'escola dels filòsofs, de Rainer Ehrt

2011-04-25T23:07:00.000+02:00

En aquesta curiosa caricatura de Rainer Ehrt titulada "Die Schule der Philosophen" hi podem trobar molts filòsofs coneguts com si assistissin a una classe: hi surt Kant en primera fila ben atent, al seu costat copiant-li descaradament s'hi asseu Fichte; Hegel també en primera fila sembla una mica avorrit, Schopenhauer al seu costat amb cara maliciosa; a la darrera fila Engels xiuxiejant a Marx alguna cosa, etc.
El criteri de la selecció de filòsofs és ben desconcertant: tots són alemanys, però... i Nietzsche on és? Se m'acuden vàries opcions:

Aquest dia Nietzsche estava malalt i no va assistir a classe.
Nietzsche no va estudiar Filosofia sinó Filologia i estava en una altra classe.
O Nietzsche estava expulsat de classe per haver insultat Kant dient-li "xinès de Königsberg!"

Desconcerta que hi hagi algun científic (Humbolt) i algun teòleg (Schleiermacher), que s'hi mesclin idealistes (Hegel) i materialistes (Marx), i que no se li vegi la cara al professor.
Així que queden molts interrogants per respondre, us animau a provar-ho?

Per què no hi surt Nietzsche?
Qui és el professor?
Quin criteri han seguit per juntar aquests alumnes en una mateixa classe?

Podeu deixar els vostres comentaris amb les respostes. Us estaré molt agraït per l'ajuda!

La ciutadania romana

2011-04-15T23:11:00.000+02:00

En aquesta escena de la película "La caiguda de l'imperi romà" queda reflectida què s'entenia per "ciutadà" a Roma: una persona que tenia certs drets en tot el territori. En quedaven exclosos els esclaus, les dones i els estrangers, però aquests, en ser habitants de territoris que formaven part de l'imperi reclamen ser també ciutadans romans i gaudir, per tant, dels mateixos drets. Hi surten els arguments a favor i en contra, i sorpren que siguin totalment actuals. No té pèrdua el magnífic discurs final, que als polítics actuals, com al mateix Berlusconi, els hauria de fer reflexionar sobre les seves polítiques excloents.
Després de l'escena teniu el text que acompanya el vídeo penjat a Youtube on hi surten els noms dels personatges.

"Estamos en el año 180 d.C. Cómodo acaba de ser nombrado emperador de Roma tras la muerte de su padre Marco Aurelio y tiene que enfrentarse a dos grandes conflictos bélicos que ponen en riesgo la estabilidad del Imperio, el del norte con los bárbaros de Germania y el del este con el Imperio Parto.

El general romano Livio acaba de derrotar a los bárbaros del norte. Además, uno de sus colaboradores, el filósofo griego Timoniades, ha conseguido convencer a los caudillos bárbaros que han sido hechos prisioneros para que se unan al Imperio Romano.

En esta escena Livio, Timoniades y algunos líderes de los bárbaros se presentan ante el Senado y el emperador de Roma para proponer la idea. La integración de los bárbaros en Roma mediante la concesión de la ciudadanía terminaría con la inestabilidad de la frontera norte del Imperio. Además ayudaría de forma decisiva a asegurar la Pax Romana y evitaría que Roma entrara en una decadencia que terminaría con su propia existencia y de la que ya empezaban a darse sus primeras causas."

La democràcia a Atenes: el Consell, l'ostracisme i Pèricles

2011-04-14T22:59:00.000+02:00

Mapa conceptual de la filosofia de K. Marx

2011-04-13T22:45:00.001+02:00

El mapa està extret de la web http://ficus.pntic.mec.es/amoe0013/FILO-II/marx.html

Aprenem a ser ciutadans. UD per a 2n d'ESO de Santillana

2011-04-07T10:38:00.000+02:00

L'Editorial Santillana ofereix l'Unitat Didàctica per l'assignatura "Educació per a la ciutadania" de 2n d'ESO "Aprenem a ser ciutadans". La podeu descarregar en pdf de la seva web o consultar-lo aquí des del visualitzador Scribd.
EC 2nESO Santillana

Context històric de Karl Marx

2011-04-01T13:02:00.000+02:00

A continuació us copio un fragment del magnífic document del Departament de Filosofia de l'IES Maria Aurèlia Capmany sobre Marx, en concret, la part del context històric, les influències i l'obra marxiana. Si voleu llegir la part que desenvolupa la filosofia podeu descarregar el document complet del Bloc A l'ombra de Zadig.

1- Introducció:

Karl Marx (1818-1883) és un dels filòsofs més importants de l'era contemporània. Aquesta importància radica en el fet que, des d'una teoria general sobre la realitat va desenvolupar una antropologia filosòfica, de la qual en va derivar tot un corrent polític, una teoria econòmica i una concepció de la història, que van traspassar els límits dels cercles intel·lectuals preocupats per la filosofia i va marcar gran part de la història concreta de la humanitat dels segles XIX i XX.

Les condicions per a l'aparició del pensament de Marx els hem de buscar en les condicions històriques que van generar l'aparició del moviment obrer al llarg del segle XIX.

Hem de considerar que, malgrat el moviment reaccionari que va seguir a la Revolució Francesa (un cop derrotat Napoleó, les grans potències vencedores van imposar un retorn a l'absolutisme), al llarg de la primera meitat del segle XIX, la revolució industrial va anar avançant inexorablement i, tot i que el poder polític encara està a les mans de les velles monarquies, a nivell econòmic el capitalisme es va imposant i va marcar les formes de producció i les condicions de vida dels treballadors.

Podem considerar, doncs, que la industrialització va provocar l'aparició d'una nova classe social: el proletariat. És a dir, els treballadors de les zones industrialitzades que treballen a sou, que no tenen l'antic vincle feudal amb la terra, que viuen als suburbis de les ciutats però, en tant que no pertanyen als antics (i ja gairebé inexistents) gremis, no poden ser considerats com a burgesos. És a dir, els treballadors de les indústries estan sotmesos a les lleis del mercat, sense cap protecció estatal: són contractats dia a dia, no es controla la salubritat de les condicions de treball, es produeix sovint l'explotació de menors, les jornades laborals sobrepassen sovint les 15 hores, la dona està discriminada salarialment, el salari gairebé només permet la subsistència ... en conseqüència, no ens ha de sobtar que l'esperança de vida d'un proletari no excedís els 25 anys.

Aquestes condicions de vida fan néixer la consciència de classe, és a dir, la consciència de que no hi ha ningú, tret d'ells mateixos, que estigui disposat a ajudar als proletaris a sobreviure a aquestes condicions. Així neixen els primers embrions del moviment obrer, per la necessitat d'organitzar la solidaritat obrera (les caixes comunitàries pels moments de crisi, per exemple). Més tard, membres procedents de les classes més altes, desencantats pel sistema, o simplement empesos per la solidaritat, amb més formació intel·lectual i, per tant, capacitat per a teoritzar, iniciaran la formació de les ideologies obreres, organitzaran les accions solidàries i dissenyaran l'assalt al poder; així naixeren el socialisme utòpic, l'anarquisme i el comunisme.

Aquest és el context en el que Marx desenvoluparà la seva activitat teòrica. Ara bé, hem de considerar que Marx no és un pioner del moviment obrer: les seves primeres obres daten de la dècada dels 40, és a dir, que comença a escriure quan el capitalisme ja és el sistema econòmic dominant a Europa; per tant, haurem de tenir presents els seus antecedents, tan filosòfics com econòmics i polítics.

2- Antecedents:

Desenvoluparem l'exposició dels antecedents del pensament de Marx al voltant de tres elements: economia, ideologia política i filosofia. Tot i aquesta divisió, hem de pensar que en l'obra de Marx aquests elements estan íntimament relacionats i que, si aquí s'exposen per separat, és només per afavorir la comprensió.

2.1- Economia: Marx estudia en profunditat i comenta críticament a les seves obres als dos pares de l'economia liberal: Adam Smith i David Ricardo.

Adam Smith (1723-1790), conegut per enunciar la llei de l'oferta i la demanda, considera que el treball, a més de ser la vertadera font de riquesa, és allò que determina que una mercaderia concreta tingui un valor d'acord amb el qual pot intercanviar-se. Afirma que el sistema econòmic no depèn de la bona voluntat, sinó dels avantatges que tot individu obté a partir del seu propi treball. La producció, segons ell, es veu afavorida pel lliure canvi i la competència.

David Ricardo (1772-1823) tot desenvolupant les idees d'Smith, elabora la llei del valor-treball, segons la qual el valor d'una mercaderia està d'acord amb el cost global de la seva producció. També va exposar la teoria del salari natural, que és el salari mínim i necessari per tal que l'obrer i la seva família puguin sobreviure.

2.2- Ideologia política: Com ja dèiem a la introducció, podríem considerar que Marx pertany a la segona generació dels ideòlegs del moviment obrer, ja que, en certa mesura, del qual podem trobar antecedents ja a la Revolució Francesa. Així, Marx també va ser crític (i no sempre constructiu) amb els corrents ideològics anteriors i contemporanis (no va ser precisament conciliador amb els anarquistes), al quals va conèixer i analitzar en profunditat.

Exposarem aquí, breument, les línies principals del pensament del primers socialistes francesos (anomenats utòpics per Marx, en oposició al propi "socialisme científic"):

Saint-Simon (1760-1825): Aquest autor va posar de manifest que la societat industrial ha de trencar amb l'ordre polític anterior i instaurar un nou sistema social i polític, que estigui d'acord amb la majoria. També va ser pioner en la divisió de la societat en explotats i explotadors.

Fourier (1772-1837): Va posar de manifest els problemes dels treballadors i va promulgar la renovació social per tal d'aconseguir la justícia social, la llibertat i el plaer per a tothom.

Proudhom (1809-1865): Aquest autor ja va intercanviar crítiques amb Marx. Proper en les seves tesis a l'anarquisme, és a dir, creia que cal eliminar l'Església, l'estat i la propietat en tant que es tracta d'elements coactius i alienants que impedeixen la justícia i la igualtat a la societat.

2.3 Filosofia: Marx tenia una molt sòlida formació filosòfica, de fet havia estudiat en profunditat als grecs, en especial a Demòcrit i Epicur, dels quals potser en va prendre les tendències materialistes. Ara bé, només cal que ens remuntem a la filosofia de Kant si volem comprendre els orígens filosòfics del marxisme, ja que els autors que influeixen directament a Marx (Hegel i Feuerbach) intenten donar resposta als plantejaments kantians.

Kant (1724-1804) va iniciar l'enorme tasca de delimitar els límits del coneixement humà. Així, va explorar les diferents vessants d'aquest coneixement, tot definint quan estem davant d'un coneixement científic i quan no. D'aquesta manera, va arribar (com Hume) a la conclusió de la impossibilitat d'un coneixement absolut de la realitat en si mateixa. En concret, va assenyalar que la raó humana es troba amb determinades contradiccions quan pretén arribar a aquest coneixement absolut; una d'aquestes contradiccions (la tercera antinòmia, si fem servir la terminologia kantiana) resideix en el problema que ens trobem quan ens expliquem la realitat en els termes deterministes de la física mecanicista (newtoniana) i, a la vegada, pretenem afirmar la llibertat de l'home. És a dir, si pretenem ser científics, intentarem sempre trobar les causes de qualsevol fenomen que es produeixi a la naturalesa ... ara bé, la conducta humana és també un fenomen natural i, per tant, sotmès al mateix tractament causal però, d'altra banda, tot ésser humà aspira a la llibertat de la seva conducta, que no seria tal llibertat si definíssim les seves causes...

Aquesta antinòmia, juntament amb el subjectivisme que també es deriva de la impossibilitat d'un coneixement objectiu, van influir poderosament en el corrent idealista, del qual Hegel (1770-1831) és el màxim exponent. Tot sintetitzant, de forma potser excessiva, podríem dir que l'idealisme afirma que la única realitat és la consciència, és a dir, en tant que el subjecte només pot conèixer les seves idees, no hi ha cap motiu per no considerar-les com la realitat absoluta. Així, segons la formula expressada per Hegel: "tot el que és racional és real i tot el real és racional"; dit d'una altra manera, ja que estem tancats dins la nostra raó i no podem conèixer fora dels límits d'aquesta, perquè no afirmar l'existència d'una raó absoluta?

Des d'aquest punt de vista, Hegel proposa la superació d'un model analític de raó, pel qual la contradicció és un problema, i adoptar una visió dialèctica de la realitat, en la qual considerem que la contradicció en forma part i, en gran mesura, constitueix el motor del dinamisme d'aquesta realitat. Així, la realitat es considera contradictòria per si mateixa: Déu (afirmació) es va negar a si mateix en el moment de la creació del Món (negació), aquesta contradicció serà superada per l'home quan, en el transcurs de la història, arribi a superar la contradicció esperit/matèria amb el moment de l'esperit absolut (negació de la negació).

És a dir, Hegel afirma que la realitat és dinàmica i que aquest dinamisme es produeix sempre a partir de la contradicció entre elements que es neguen entre si, que és superada per la síntesi dels elements contradictoris. Aquesta visió dialèctica de la realitat és la part de la teoria hegeliana que més va influir en Marx.

Aquesta visió dialèctica de la realitat va tenir la seva interpretació de caràcter social en els autors de l'anomenada Esquerra hegeliana, que veien la dialèctica com una manera d'explicar la història humana des de la contradicció entre l'amo i l'esclau. El membre d'aquest corrent que més va influir a Marx va ser Feuerbach (1804-1872), que es va allunyar de l'idealisme de Hegel tot afirmant que les idees no regeixen la realitat, sinó que són el producte del desig i les necessitats dels éssers humans. Així, Feuerbach va desenvolupar una teoria crítica envers la religió a la que considerava un element negatiu per a l'ésser humà. Així, aquest, hauria constatat els seus defectes i limitacions i, en el seu anhel de superació, hauria generat la idea d'un ésser superior, negació dels defectes de l'home: Déu és el resultat de l'alienació de l'home, és la seva negació.

L'home s'aliena en Déu, és a dir, l'home projecta els seus anhels, el que voldria ser, no en un esforç per millorar-se a si mateix, sinó en un ésser estrany (aliè). Per tant, la religió no només no ajuda a l'home a millorar-se a si mateix, sinó que, per mitjà de l'alienació, el condemna a un paper de submissió respecte a un ésser estrany i inexistent, al que atribuïm el millor de la naturalesa humana. És a dir, l'ésser humà en adorar a Déu, s'està empobrint a si mateix. Aquesta alienació només es pot superar amb la negació de Déu, a partir de la qual l'home treballarà en la construcció de l'ésser humà.

El punt de partida en la filosofia de Marx és aquesta crítica de Feuerbach a l'idealisme. Marx aprofundeix en aquesta crítica, amplia l'anàlisi sobre l'alienació a tots els àmbits de la vida humana i, fins i tot, arriba a criticar al mateix Feuerbach, en tant que es pot considerar com a idealista, i alienant, la seva idea abstracta sobre la humanitat; podem dir que, en aquest sentit, Marx sempre es va esforçar a fugir de les abstraccions i estudiar a l'home concret: el treballador.

3- Obra:

L'obra, i potser la vida, de Marx no es poden comprendre sense fer menció a Friedrich Engels (1820-1895), intel·lectual amb el que va col·laborar tant en la redacció d'algunes de les seves principals obres, com en l'organització del moviment obrer des d'Anglaterra (on tots dos van viure gran part de la seva vida, Engels per treballar al negoci del seu pare, Marx en l'exili) i que, a la mort de Marx va finalitzar l'edició de les seves obres i va continuar la seva tasca com a líder del Partit Comunista.

Les principals obres de Marx són: Crítica de la filosofia hegeliana del dret (1843), Manuscrits economicofilosòfics (1844), Manifest del Partit Comunista (1847), Fonaments a la crítica de l'economia política (1859) i El Capital (1867-1894). Els dos últims volums d'aquesta obra van ser publicats per Engels després de la mort de Marx.

Podem considerar que l'obra de Marx evoluciona des de la crítica filosòfica a l'idealisme hegelià fins a la crítica econòmica del sistema capitalista. Aquí exposarem les seves principals teories filosòfiques, fent les imprescindibles explicacions de conceptes econòmics, ja que considerem que depurar les teories de Marx i deixar-les només en el seu aspecte filosòfic constituiria una contradicció amb la mateixa filosofia de l'autor.

Textos de Kant. Index de la CRP

2011-03-13T17:15:00.003+01:00

Textos de Kant pel curs 2010-2011. De les obres: Crítica de la raó pura, Crítica de la raó pràctica i La pau perpètua.

La Crítica de la raó pura és un dels llibres més influients de tota la Història de la Filosofia. És un llibre complex i que requereix una (i no només una) lectura pausada. A segon de Batxillerat no podem abordar tots els temes que inclou aquesta primera Crítica kantiana, i per això, per a què us faceu una idea de tots els punts que tracta el llibre us deixo la meva traducció al català de l'Índex: només llegir-lo mostra el per què de la seva influència.

CRÍTICA DE LA RAÓ PURA

LEMA

DEDICATORIA

PRÒLEG A LA PRIMERA EDICIÓ

PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ

INTRODUCCIÓ

I. Distinció entre el coneixement pur i l’empíric

II. Estam en possessió de determinats coneixements a priori que es troben inclús en l’enteniment comú

III. La filosofia necessita una ciència que determini la possibilitat dels principis i l’extensió de tots els coneixements a priori

IV. Distinció entre els judicis analítics i els sintètics

V. Totes les ciències teòriques de la raó contenen judicis sintètics a priori com a principis

VI. Problema general de la raó pura

VII. Idea i divisió d’una ciència especial amb el nom de “Crítica de la raó pura”

I. DOCTRINA TRANSCENDENTAL DELS ELEMENTS

PRIMERA PART. L’ESTÈTICA TRANSCENDENTAL

§ 1

Secció primera. L’espai

§ 2 Exposició metafísica d’aquest concepte

§ 3 Exposició transcendental del concepte d’espai

Conseqüències dels conceptes anteriors

Secció segona. El temps

§ 4 Exposició metafísica del concepte de temps

§ 5 Exposició transcendental del concepte de temps

§ 6 Conseqüències d’aquests conceptes

§ 7 Explicació

§ 8 Observacions generals sobre l’estètica transcendental

SEGONA PART. LA LÒGICA TRANSCENDENTAL

I. La lògica en general

II. La lògica transcendental

III. Divisió de la lògica general en analítica i dialèctica

IV. Divisió de la lògica transcendental en analítica transcendental i dialèctica transcendental

PRIMERA DIVISIÓ. L’ANALÍTICA TRANSCENDENTAL

Llibre primer. Analítica dels conceptes

Capítol I. Guia per al descobriment de tots els conceptes purs de l’enteniment

Secció primera. Ús lògic de l’enteniment en general

Secció segona

§ 9 Funció lògica de l’enteniment en els judicis

Secció tercera

§ 10 Els conceptes purs de l’enteniment o categories

§ 11

§ 12

Capítol II. Deducció dels conceptes purs de l’enteniment

Secció primera

§ 13 Principis d’una deducció transcendental en general

§ 14 Pas a la deducció transcendental de les categories

Secció segona. Deducció dels conceptes purs de l’enteniment

Text de la primera edició

Text de la segona edició

§ 15 Possibilitat d’una combinació en general

§ 16 L’originària unitat sintètica d’apercepció

§ 17 El principi de la unitat sintètica d’apercepció és el principi suprem de tot ús de l’enteniment

§ 18 La unitat objectiva de l’autoconsciència

§ 19 La forma lògica de tots els judicis consisteix en la unitat d’apercepció dels conceptes continguts en ella

§ 20 Totes les intuïcions sensibles es troben sota les categories com a úniques condicions sota les quals poden coincidir la diversitat d’aquestes intuïcions en una consciència

§ 21 Observació

§ 22 La categoria no té altre ús pel coneixement de les coses que la seva aplicació a objectes de l’experiència

§ 23

§ 24 La aplicació de les categories als objectes dels sentits en general

§ 25

§ 26 Deducció transcendental de l’ús empíric universalment possible dels conceptes purs de l’enteniment

§ 27 Resultat d’aquesta deducció dels conceptes de l’enteniment

Breu resum d’aquesta deducció

Llibre segon. Analítica dels principis

Introducció. El judici transcendental en general

Capítol I. L’esquematisme dels conceptes purs de l’enteniment

Capítol II. Sistema de tots els principis de l’enteniment pur

Secció primera. El principi suprem de tots els judicis analítics

Secció segona. El principi suprem de tots els judicis sintètics

Secció tercera. Representació sistemàtica de tots els principis de l’enteniment pur

1. Axiomes de la intuïció

2. Anticipacions de la percepció

3. Analogies de l’experiència

A. Primera analogia. Principi de la permanència de la substància

B. Segona analogia. Principi de la successió temporal segons la llei de la causalitat

C. Tercera analogia. Principi de la simultaneïtat segons la llei de l’acció recíproca o comunitat

4. Els postulats del pensar empíric en general

Refutació de l’idealisme

Observació general sobre el sistema dels principis

Capítol III. El fonament de la distinció de tots els objectes en general en Fenòmens i noümens

Apèndix. L’anfibologia dels conceptes de reflexió a causa de la confusió de l’ús empíric de l’enteniment amb el transcendental

Observació sobre l’anfibologia dels conceptes de reflexió

SEGONA DIVISIÓ. LA DIALÈCTICA TRANSCENDENTAL

Introducció

I. La il·lusió transcendental

II. La raó pura com a seu de la il·lusió transcendental

A. La raó en general

B. L’ús lògic de la raó

C. L’ús pur de la raó

Llibre primer. Els conceptes de la raó pura

Secció primera. Les idees en general

Secció segona. Les idees transcendentals

Secció tercera. Sistema de les idees transcendentals

Llibre segon. Les inferències dialèctiques de la raó pura

Capítol I. Paralogismes de la raó pura

Text de la primera edició

Text de la segona edició

Refutació de la prova de la persistència de l’ànima, de Mendelssohn

Conclusió sobre la solució del paralogisme psicològic

Observació general sobre el trànsit de la psicologia racional a la cosmologia

Capítol II. L’antinomia de la raó pura

Secció primera. Sistema de les idees cosmològiques

Secció segona. Antitètica de la raó pura

Primer conflicte de les idees transcendentals

Segon conflicte de les idees transcendentals

Tercer conflicte de les idees transcendentals

Quart conflicte de les idees transcendentals

Secció tercera. L’interès de la raó en el conflicte que sosté

Secció quarta. Els problemes transcendentals de la raó pura i la necessitat absoluta de solventar-los

Secció quinta. Representació escèptica de les qüestions cosmològiques mitjançant les quatre idees transcendentals

Secció sisena. L’idealisme transcendental com a clau per a solucionar la dialèctica cosmològica

Secció setena. Solució crítica del conflicte cosmològic de la raó amb ella mateixa

Secció vuitena. El principi regulador de la raó pura respecte de les idees cosmològiques

Secció novena. L’ús empíric del principi regulador de la raó al respecte a totes les idees cosmològiques

I. Solució de la idea cosmològica de la totalitat de la composició dels fenòmens d’un univers

II. Solució de la idea cosmològica de la totalitat de la divisió d’un tot donat en la intuïció

Observació final sobre la solució de les idees matemàtico-transcendentals i advertiment preliminar sobre la solució de les idees dinàmico-transcendentals

III. Solució de la idea cosmològica de la totalitat en la derivació dels esdeveniments còsmics a partir de llur causes

Possibilitat de conciliar la causalitat per llibertat amb la llei universal de la necessitat de la naturalesa

IV. Solució de la idea cosmològica de la totalitat de la dependència dels fenòmens des del punt de vista de llur existència en general.

Observació final sobre tota l’antinòmia de la raó pura

Capítol III. L’ideal de la raó pura

Secció primera. L’ideal en general

Secció segona. L’ideal transcendental

Secció tercera. Els arguments de la raó especulativa en ordre a provar l’existència d’un ésser suprem

Secció quarta. Impossibilitat d’una prova ontològica de l’existència de Déu

Secció cinquena. Impossibilitat d’una prova cosmològica de l’existència de Déu

Descobriment i explicació de la il·lusió dialèctica en totes les proves transcendentals de l’existència d’un ésser necessari

Secció sisena. Impossibilitat de la demostració físico-teològica

Secció setena. Crítica de tota teologia fundada en principis especulatius de la raó

Apèndix a la dialèctica transcendental. L’ús regulador de les idees de la raó pura

L’objectiu final de la dialèctica natural de la raó humana

II. DOCTRINA TRANSCENDENTAL DEL MÈTODE

Capítol I. La disciplina de la raó pura

Secció primera. La disciplina de la raó pura en el seu ús dogmàtic

Secció segona. La disciplina de la raó pura respecte al seu ús polèmic

Impossibilitat d’una satisfacció escèptica de la raó pura en desacord amb si mateixa

Secció tercera. La disciplina de la raó pura front les hipòtesis

Secció quarta. La disciplina de la raó pura respecte de les seves demostracions

Capítol II. El cànon de la raó pura

Secció primera. L’objectiu final de l’ús pur de la nostra raó

Secció segona. L’ideal del bé suprem com a fonament determinador del fi últim de la raó pura

Secció tercera. L’opinió, el saber i la creença

Capítol III. L’arquitectònica de la raó pura

Capítol IV. Història de la raó pura

Examen-comentari de Descartes resolt

2011-03-13T12:24:00.001+01:00

Per a millorar la tècnica dels exàmens seguint el nou model de selectivitat, he subratllat el text proposat a l'examen de Descartes i he redactat les parts b) i c) del comentari de text. El subratllat verd correspon a la tesi o idea principal del text i els grocs a les idees secundàries o arguments per defensar aquesta tesi.

PART PRÀCTICA

1. Comentari de text (RECORDA CITAR EL TEXT DINS LES TEVES RESPOSTES)

«Després, examinant amb atenció el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap mena de cos, i que no hi havia cap món, ni cap lloc on jo fos, però que no podia fingir, per això mateix, que no era res; i que, ben al contrari, del fet mateix que pensava dubtar de la veritat de les altres coses, se'n seguia molt evidentment i certament que jo era; mentre que si hagués tan sols deixat de pensar, encara que la resta del que havia imaginat hagués estat vertader, no tenia cap raó per creure que jos fos: d’això vaig saber que jo era una substància l’essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar, i que, per a ser, no té necessitat de cap lloc, ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc el que sóc, és completament distinta del cos i, fins i tot, és més fàcil de conèixer que ell, i que encara que ell no fos, ella no deixaria de ser allò que és.»

René Descartes, Discurs del mètode, 4a part

La primera part del comentari ha d’incloure els següents elements:

a) Context històric, social, cultural, científic i filosòfic relacionat amb Descartes

b) Identifica el/s tema/es de què tracta el text i quina és la tesi defensada en ell.

c) Explica de forma ordenada, clara i precisa les idees fonamentals del text i la relació entre elles.

COMENTARI DE b) i c)

1b. El text pertany a l’obra Discurs del mètode, on Descartes primer descriu les regles que ha de seguir qualsevol ciència (a la 2a part del Discurs) i després aplica aquestes regles a la filosofia, que per ell s’identifica amb la metafísica (a la 4a part). El text presentat, forma part d’aquesta 4a part del Discurs del mètode i Descartes ja ha realitzat el dubte metòdic fruit de l’aplicació de la primera regla del mètode, la de l’evidència, que consistia en no donar res per vertader que no en tenguèssim la seguretat que era una idea clara i distinta i que no se’n pogués dubtar. El resultat d’això és que només hi ha una cosa indubtable, que pensam, i per pensar és necessari ser. D’aquí extreu Descartes la intuïció “Cogito, ergo sum”, “penso, aleshores sóc”. Immediatament després d’haver obtingut aquesta idea clara i distinta, que JO sóc, Descartes es demana què és concretament el JO. I aquest és el tema del text que ens ocupa: esbrinar en què consisteix el JO, tal i com diu a la primera línia “examinant amb atenció el que jo era”. Per tant, el text forma part de la reflexió metafísica que Descartes empren al Discurs del mètode i que ampliarà a les Meditacions Metafísiques.

La tesi que defensa Descartes en aquest text respecte del JO és que no és res més que pensament, o sigui COGITO: “jo era una substància l’essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar” (línies 7 i 8). I la segona tesi que apareix al text, derivada d’aquesta primera, és que el JO no necessita del cos per existir, i Descartes argumentarà per què defensa aquesta teoria.

1c. La idea principal del text és la definició del JO que dóna Descartes, el JO és pensament, cogito. Per demostrar que això és així Descartes dóna els següents arguments: primer, que podem fingir que no tenim cos però que no podem fingir que no pensam (si fingim això estam, per tant, pensant). Igualment podem fingir que no hi ha món i que no ocupam cap lloc a l’espai, però no podem fingir que no som res (perquè el no res no pot ni tan sols fingir!)

De l’existència necessària del JO, com ja ha demostrat anteriorment a aquest fragment, no se’n pot dubtar. Descartes ho repeteix a les línies 4 i 5: si dubtam de tot se’n segueix que JO sóc, “evidentment i certament”, segons Descartes.

En segon lloc, Descartes argumenta que si deixam de pensar no tenim cap motiu per creure que sóc: “si hagués tan sols deixat de pensar...no tenia cap raó per creure que jo fos”, és a dir, que l’únic que ens assegura que som, existim, és el fet de pensar, si no hi ha pensament no hi ha res que ens indiqui que som. Aquest seria el segon argument per defensar la seva tesi.

Com a conseqüència de tot això, Descartes dedueix (podríem dir “matemàticament”) que com que el JO només és pensament –i ara ja s’atreveix a donar-li el nom d’”ànima”–, aquesta ànima “és completament distinta del cos”, el cos és un altra tipus de cosa, de substància. Com sabem per altres textos, Descartes definia en llatí al JO o ÀNIMA com a RES COGITANS (cosa o substància que pensa), i als COSSOS (entre d’altres l’humà) com a RES EXTENSA (allò que es caracteritza principalment per ocupar un espai, un lloc: tenir extensió). I el JO és més fàcil de conèixer que el COS, perquè la nostra raó pensa i el jo és pensament, i el cos que coneixem pels sentits podem dubtar de que sigui, igual que podem dubtar de tot allò que entra pels nostres sentits.

En conclusió, Descartes ha intentat demostrar, racionalment, que el JO és únicament pensament, perquè no podem deixar de pensar i creure que sóc, i que el cos és una substància que no forma part constitutiva d’aquest JO, és secundari, irrellevant.

Tema per la dissertació de Filosofia: "qualsevol cosa és art?"

2011-03-07T13:54:00.004+01:00

El tema de la dissertació de primer de batxillerat és "En art, tot val?" Quan en vàrem parlar a classe i reflexionarem sobre diverses "obres" (pintura, escultura, composicions...) algú va esmentar la peça de música "4:33" de John Cage com a mostra d'"obres d'art" polèmiques (utilitzo les cometes precisament perquè el tema és si ho són). Vos deixo un vídeo on s'interpreta aquesta peça de música:

Curiosament, cosa que jo desconeixia, Cage va col·laborar amb Marcel Duchamp (autor del que vàrem veure dues peces: Roda de bicicleta i Font)Podeu veure un vídeo aquí.
Espero que vos ajudi a reflexionar per la dissertació.

Vida, obra i context històric de Kant

2011-03-05T23:29:00.000+01:00

La vida de Kant és una vida dedicada completament a l’activitat intel·lectual, tan com a escriptor com a professor de Filosofia, i absenta d’esdeveniments rellevants pels biògrafs.

Va néixer a Königsberg el 1724, en aquells moments ciutat de Prússia, actualment anomenada Kaliningrad i pertanyent a Rússia. Kant fou, per tants, un filòsof alemany integrat en la cultura alemanya de l’època: la Il·lustració alemanya.

Fou educat en l’estricta religió de la seva mare, el pietisme, una corrent derivada del protestantisme que feia èmfasi en la “pietat” cristiana, però que també cultivava la tolerància enfront els altres.

Kant estudia a la mateixa universitat de Königsberg, on posteriorment en serà professor. S’interessa per totes les qüestions del coneixement: física, astronomia, lògica, matemàtica, història, etc., adquirint una formació integral que li permeté donar cursos de totes aquestes matèries, tant a alumnes de filosofia com a públic en general.

Königsberg cap el 1766

Quan acaba els estudis universitaris accepta la feina de tutor fora de Königsberg, a un centenar de kilòmetres, la distància més llarga de la qual es va allunyar mai de la seva ciutat natal. Al cap d’uns 9 anys hi torna i ja no viatjarà més en la seva vida.

Comença a donar classes de lògica, metafísica, física, geografia, matemàtica, etc., i pel que conten els seus deixebles era un professor excel·lent. Aquest període dura uns 15 anys i els escrits que publica són de temàtica preferentment científica, influït sobretot per la física newtoniana, però combinada amb les influències racionalistes de Leibniz a través de Wolff. El seu primer escrit intenta combinar el concepte de “força” de la física de Newton amb les “mònades” de Leibniz. Aquesta etapa se la coneix amb el nom de període precrític. Al final d’aquest període, Kant s’acosta cada vegada més a la metafísica i com explica més tard ell mateix va ser la lectura de Hume el que el despertar del seu “somni dogmàtic”.

Universitat de Königsberg

El 1770, quan Kant ja té 47 anys, aconsegueix la plaça de professor ordinari de lògica i metafísica a la seva universitat, i és el moment en que Kant deixa de publicar i guarda un silenci d’11 anys fins que dóna a la impremta la seva principal obra. Durant aquests anys, Kant madura el seu propi sistema filosòfic, una síntesi del racionalisme i de l’empirisme amb la intenció d’ubicar a la metafísica al seu lloc corresponent, no al costat de les ciències sinó en una altra dimensió. El 1781 publica, per tant, la Crítica de la raó pura. El llibre no va ser gaire ben entès per la comunitat i va rebre algunes crítiques fruit de la malinterpretació. Per això, Kant escriurà una espècie de resum explicatiu amb intenció d’aclarir-ne millor el contingut: es tracta dels Prolegòmens a tota metafísica futura que vulgui presentar-se com a ciència. De totes formes, Kant rectificarà i reescriurà algunes parts senceres de la Crítica de la raó pura i publicarà una segona edició revisada el 1787, edició que s’ha convertit en la considerada definitiva.

Casa de Kant (esquerra) i Castell de Königsberg

Un any més tard, el 1788, publica la segona crítica, la Crítica de la raó pràctica, la proposta de filosofia moral o ètica de Kant. I el 1790 dóna a la impremta la tercera crítica, la Crítica de la facultat de jutjar o Crítica del judici, que serà d’importància vital pel posterior desenvolupament de l’idealisme i de l’estètica com a disciplina filosòfica. Així, es dóna per acabat el període crític que es va iniciar el 1770.

Casa de Kant

Kant continuarà donant classes i publicant altres llibres fins que la salut li ho permet, amb el conflicte amb la censura descrit més avall arrel del llibre de 1793 La religió dins els límits de la simple raó. El 1795, ja esdevinguda la Revolució Francesa i la Independència dels Estats Units, escriu La pau perpètua, on Kant anticipa la idea d’una institució supranacional que eviti les guerres entre estats (podem considerar que l’ONU n’és el seu actual exponent).

Els darrers anys de la seva vida Kant ja tendrà poques forces però seguirà escrivint fins al final. Mor el 1804 després d’haver begut un tassó de vi, aigua i sucre i pronunciant les paraules “es ist gut” (està bo).

Tomba amb la famosa inscripció

Contextualització de Kant

La Il·lustració

Immanuel Kant (1724-1804) viu de ple el segle XVIII europeu, el Segle de les Llums, i com a fill del seu temps ell n’és un dels màxims exponents a Alemanya. No només serà un il·lustrat en el sentit d’abastar el coneixement des de molts dels seus àmbits, científic, filosòfic, polític o religiós, sinó que en serà plenament conscient i escriurà una de les obres més importants per esbrinar en què consisteix la Aufklärung, el seu llibre Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració? s’ha convertit en un dels principals referents per entendre aquest període de la modernitat.

De forma breu, Kant respon que la Il·lustració consisteix en què la humanitat aconsegueix la seva majoria d’edat, és a dir, que obté el poder de decidir per si mateixa i no dependre de ningú: autonomia, llibertat, raó, són els principals conceptes que assigna a l’època il·lustrada i són precisament alguns dels conceptes que conformen la seva descomunal filosofia.

En concret, sobre el concepte de “Raó” que els il·lustrats empraven acríticament, sense haver-ne estudiats les seves capacitats i limitacions, Kant elaborarà la seva Crítica de la raó pura, amb la intenció d’establir-ne les possibilitats i les limitacions que aquesta té.

Lliçó de Kant

Kant, apart dels seus escrits pròpiament filosòfics, publicarà llibres sobre física i astronomia, política i religió, aconseguint també renom amb tots aquests. Un dels fets més destacables de la seva vida fou precisament la prohibició, per part del nou monarca prussià (l’antiil·lustrat Frederic Guillem II), de la seva obra La religió dins els límits de la simple raó, segons el rei per anar en contra de les Sagrades Escriptures i amenaçant al pobre professor d’atenir-se a les conseqüències. Kant, com a bon filòsof, no canviarà d’opinió, però com a bon súbdit, guardarà silenci i no tornarà a defensar les seves tesis durant la vida del monarca, però una vegada mort aquest tornarà a publicar l’obra completa.

Com a bon il·lustrat, Kant gaudia de les reunions amb altres intel·lectuals, als que convidava a dinar sovint a ca seva per conversar sobre les més diferents qüestions. Se sap que Kant, que no viatjar mai més enllà d’un centenar de kilòmetres de Königsberg, sorprenia als seus convidats amb informacions de llocs que no havia visitat mai, però la intensa lectura de tot tipus de llibres el feia aprendre de tot.

A les seves classes hi assistiren un grapat d’alumnes que esdevindrien després importants: Herder o Fichte en serien dos exemples. Segons conta el primer, Immanuel Kant era un excel·lent professor, de discurs amè i fins i tot decorat amb sentit de l’humor, cosa que sembla xocar amb l’escriptura feixuga i difícil d’alguns dels seus escrits.

Kant amb els seus convidats

De la lectura d’un dels autors més reconeguts de l’època il·lustrada, Jean-Jacques Rousseau, deriva una de les llegendes més populars sobre Kant: es conta que el menut professor era tan puntual en els seus recorreguts per la ciutat que els seus veïns posaven els rellotges en hora en veure’l passar a ell; només en una ocasió Kant no va passar, s’havia quedat llegint l’Emili de Rousseau i la immersió en la lectura el va fer oblidar el pas del temps.

Newton i la ciència

Els primers escrits que Kant va publicar estan dedicats a temes científics. Se sap que va ser la influència d’un professor seu el que el va fer interessar per les teories de Newton. Igual que ja va passar amb Hume, Kant va intentar seguir les passes de l’èxit científic de Newton i va dirigir el seu pensament a aprofundir, per exemple, en el concepte de “força” newtonià però combinant-lo amb la teoria filosòfica de Leibniz, o a teoritzar sobre la gènesi dels sistemes solars, anticipant una teoria que 50 anys més tard va recollir Laplace.

Posteriorment, quan Kant es dedica ja de ple a la filosofia, Newton seguirà jugant un paper fonamental en les seves teories, ja que la física i la matemàtica seran les dues disciplines que han aconseguit progressar des dels seus inicis (no com la metafísica) i establir-se de fet com a ciències. La física i la matemàtica són precisament les ciències que va cultivar Newton: el seu llibre principal es titula Principis matemàtics de filosofia natural.

Newton

El racionalisme

Com en dit a l’apartat anterior Kant emprava la filosofia racionalista de Leibniz en les seves pròpies teories. La influència racionalista també li ve dels anys de formació, la tendència filosòfica de la universitat alemanya era racionalista, sobretot del principal representat alemany del racionalisme, Leibniz, que havia fet escola i un del seus seguidors, Cristian Wolff, n’era un dels màxims representants. Kant, emprarà el concepte de “mònada” encunyat per Leibniz per interpretar el concepte de “força” de Newton en la seva primera obra.

Es pot dir, per tant, que Kant era un metafísic racionalista en els seus orígens.

L’empirisme

Segons explica el mateix Kant, va ser la lectura de Hume el que el va fer despertar del seu “somni dogmàtic”, de la seva creença, com a bon racionalista, que la raó ho podia aconseguir tot sense la intervenció de l’experiència sensorial. La filosofia escèptica de Hume, desmuntant tots els arguments racionalistes per no tenir base empírica, varen fer entrar a Kant en una llarga reflexió per redreçar les seves teories filosòfiques, sobretot per salvar la metafísica del foc a on l’abocava Hume, però també per donar-li un paper a l’experiència en la seva teoria del coneixement que configurarà a la Crítica de la raó pura.

Gràcies a Hume, per tant, Kant produirà finalment la síntesi entre el racionalisme i l’empirisme i l’ajudarà a construir la seva filosofia transcendental, tal i com el mateix Kant l’anomenarà.

David Hume

Història i política

Durant la vida de Kant varen esdevenir dos fets rellevants de transcendència històrica: la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa. Dels dos esdeveniments Kant en destacava que es basessin en una Constitució, el recull de normes basades en la justícia, la llibertat, l’autonomia i la ciutadania, conceptes que ell mateix defensava i que intentarà reflectir en el seu opuscle polític La pau perpètua.

Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà

Portada de La pau perpètua

Biografia i context històric de David Hume

2011-02-14T12:43:00.000+01:00

Biografia

David Hume neix el 1711 a Edimburg (Escòcia) i estudia Dret a instàncies del seu pare. Aviat s’interessa per Newton, la filosofia, la literatura i la història més que no pas per la jurisprudència. Als 23 anys es trasllada a França i va a estudiar al mateix col·legi jesuïta on havia estudiat Descartes, a La Flèche. Durant aquesta estada a França comença a escriure el Tractat de la naturalesa humana, on pretén aplicar el mètode newtonià a la moral (el sots títol de l’obra és Assaig per introduir el mètode del raonament experimental en els assumptes de la moral). L’obra es publica el 1739 quan ja ha tornat a Anglaterra i passa totalment desapercebuda pel públic. A l’Autobiografia que el propi Hume escriurà posteriorment indica que l’obra ja “va sortir morta de l’impremta”. Per això, ell mateix escriu un resum (un Abstract) que publica anònimament. Intenta aconseguir la Càtedra d’Ètica de la Universitat d’Edimburg, i posteriorment a la de Glasgow, però fracassa les dues vegades, donat que ja s’havia estès la seva fama d’ateu: l’anomenaven “Mr. Hume, l’ateu”. Torna a resumir el Tractat en una obra més petita titulada Investigacions sobre l’enteniment humà, abandonat ja la pretensió de convertir-se en el “Newton de la moral” i centrant-la en la seva teoria empirista del coneixement. Fa feina de Bibliotecari a la Universitat d’Edimburg i posteriorment ocupa una sèrie de càrrecs polítics que el conduiran altre vegada a viure a París. Es va relacionar amb els il·lustrats francesos, Voltaire, Diderot i Rousseau entre altres, i va aconseguir un gran renom entre ells. Fa especial amistat amb Rousseau (persona de caràcter difícil) fins el punt que tots dos aniran a Anglaterra i Rousseau viurà a la casa de Hume. Un any després trencaran la seva relació de forma violenta i es publicaran posteriorment les cartes que es varen adreçar entre ells. Hume, però, eludirà aquest fet quan escrigui la seva autobiografia. Finalment, Hume es retirarà a Edimburg i seguirà escrivint obres de filosofia i de Història. Mor el 1776 poc després de la Declaració d’Independència del Estats Units.

Reunió d'Il·lustrats

Context

El segle de David Hume (1711-1776) és el segle XVIII, el segle de la Il·lustració,també conegut com a Segle de les Llums. La característica principal d’aquesta època és la confiança en el poder de la raó i la ciència com a motors del progrés de l’ésser humà. Hume, nascut a Edimburg, Escòcia, estarà en contacte amb les elits intel·lectuals britàniques i franceses i coneixerà de primera mà aquest ideari, però d’alguna manera Hume és una veu discordant donat el seu escepticisme i la seva desconfiança en la raó i la ciència.

La Gran Bretanya (nom sota el qual queden unificades Anglaterra i Escòcia des del 1707), a nivell general, és un estat més tolerant i obert que la majoria dels països europeus. El Parlamentarisme dóna peu a una major llibertat de pensament i això es traduirà en la proliferació de les idees modernes.

La Il·lustració comença precisament a Anglaterra, Locke i Newton són els autors que la impulsen: l’empirisme del primer i el mètode analític newtonià seran acceptats per quasi tots els filòsofs del segle XVIII, exceptuant els cartesians francesos. Hume, que és l’últim dels empiristes, amb la seva actitud escèptica provoca precisament la crisi de la Il·lustració anglesa.

Els corrents intel·lectuals que suraven a l’ambient que va respirar Hume són els següents:

El deisme. Consisteix en fundar una religió que es basi en la raó, una religió “natural”. Locke i molts “lliurepensadors” (freethinkers) britànics seran els principals representants d’aquesta corrent antidogmàtica però no anticristiana.

Els moralistes. Intenten fonamentar al moral, no en la religió, sinó en la raó. Shaftesbury, Hutchenson i el mateix Hume, seran pensadors inscrits en aquesta corrent, encara que Hume no és a la raó que li dóna el paper de jutge moral sinó a les emocions, als sentiments.

La psicologia associacionista. La concepció mecànica de l’Univers de Newton va ser traduïda molt aviat al camp de la psicologia, que intentarà explicar els processos psíquics mitjançant una associació de les sensacions; així, es creurà en la possibilitat d’explicar el funcionament de la ment merament per processos mecànics. Locke i Hume empraran precisament el concepte d’”associació” pres d’aquesta corrent.

Saló de Mdme. Geoffrin

Altres corrents intel·lectuals europees que influiran en Hume són presents principalment a França i, en menor mesura a Alemanya:

El materialisme: el metge La Mettrie invertirà el dualisme cartesià de ment i cos, donant-li preponderància al cos, el qual considera simplement una màquina. L’alemany Holbach també representarà aquest materialisme i serà, a l’igual que Hume, un ateu declarat.

L’Enciclopèdia,dirigida per Diderot i d’Alembert, és el descomunal intent de compendiar tots els coneixement adquirits per l’ésser humà en una sola obra. Hume entrarà en contacte amb els enciclopedistes durant la seva estada a París.

Diderot

D'Alembert

Menció apart mereix Jean-Jacques Rousseau, el qual –encara que ha esdevingut l’il·lustrat amb més repercussió posterior– s’enfronta en moltes de les qüestions que defensaven els altres il·lustrats. Rousseau considerarà vicioses les influències de la societat, la cultura, la ciència i la raó sobre l’ésser humà, que seria més feliç vivint en estat natural que no en societat. Rousseau i Hume varen fer amistat a París i, probablement per les desavinences amb l’entorn va acceptar anar-se’n amb Hume a Anglaterra. Degut al mal caràcter que tenia Rousseau al final es varen enemistar i varen rompre la comunicació.

Rousseau

Poc abans de la mort de Hume va tenir lloc la Declaració d’Independència dels Estats Units. Se sap que Hume en conèixer les revoltes estava d’acord en què els americans s’havien de governar a si mateixos.

A nivell polític Hume era whig, l’antic nom del Partit Liberal britànic, que eren els opositors dels tories (conservadors) al Parlament britànic.

Comentaris de text excel·lents

2011-02-13T22:50:00.001+01:00

Als primers de batxillerats els vaig encarregar un comentari de text sobre un fragment del darrer llibre d'Stephen Hawking, El gran disseny, seguint les instruccions que els vaig confeccionar en vistes a les proves de selectivitat a partir del 2011. Dos alumnes han fet un comentari que em sembla s'ha de publicar donada la seva qualitat (evidentment els vaig qualificar amb un Excel·lent!). Crec que poden ajudar als altres a entendre què es demana amb un comentari de text, no "parlar" de "vaguetats" sinó "comentar" (profundament) un "text" (referint-s'hi contínuament). I no només penso amb els alumnes de primer de batxillerat, sinó amb els de segon i amb els de l'universitat. Si llegiu els comentaris entendreu per què ho dic tan clarament.

Comentari de text d'Alberto Bueno (Batx. 1A, curs 2010-2011)

El nou ‘’realisme’’

Aquest text està escrit per Stephen Hawking (Oxford, 8 de gener de 1942), físic teòric i cosmòleg famós gràcies a les seves investigacions sobre l’origen i el possible final de l’univers, el descobriment de que els forats negres poden emetre radiació i la divulgació de molts de llibres i documentals de caràcter científic. Aquest text pertany a la seu llibre ‘’El gran disseny’’, escrita amb la col·laboració del físic i matemàtic Leonard Mlodinow (1954, Chicago, Illinois).

En ‘’El gran disseny’’, aquests dos científics tracten d’explicar diversos temes, la gran majoria científics, com la inutilitat de la Teoria del camp unificat, en que es basa la Teoria M d’11 dimensions (teoria de les supercordes) o que el Big Bang és la conseqüència de les lleis de la física. Però en aquesta obra es tracten, en menor mida, alguns temes filosòfics, com el poder prescindir d’un Déu per a justificar l’origen de l’univers o la qüestió sobre què és la realitat. Aquest últim tema és el que tracta aquest text.

Aquest text pertany a l’època actual, ja que es va publicar el 7 de setembre de 2010, en la qual no hi ha molts esdeveniments socials, excepte una crisi econòmica que afecta a tot el món. Les idees que dominen en l’època d’aquest text són la ciència, com a model que es capaç d’explicar moltes qüestions mitjançant una ciència lògica com les matemàtiques i la religió, que va en decadència a causa dels grans èxits que la ciència està aconseguint.

L’autor d’aquest text pertany a la corrent científica, més concret a la física moderna, amb la qual s’oposa a una visió ingènua de la realitat, la qual diu que tot el coneixement del món el podem obtindre a partir dels sentits, i per tant, la realitat és tal i com la percebim. Stephen Hawking argumenta aquesta idea dient que la física moderna ha demostrat que la visió ingènua de la realitat no és certa per uns motius que analitzarem després.

El tema del text és el següent: la realitat es basa en el ‘’realisme depenent del model’’ i no en la visió ingènua d’aquesta.

Stephen Hawking afirma que la realitat no es pot obtindre per mitjà de l’observació directa, explicant que una realitat no solament es pot verificar amb un sol model del món (elaborat a partir de les dades captades pels sentits i interpretades pel nostre cervell) sinó que pot haver-hi més d’un model que, encara que segueixi unes altres passes o prengui unes dades diferents, doni un resultat igual a l’altre model. Per lo tant, no es pot dir quin és el més real ja que nosaltres som els qui decidim quin és el model que emprarem.

Stephen Hawking ens explica que abans de que la física que coneixem ara, anomenada física moderna, aparegui, era molt comú que la gent pensés que la realitat i tot el que podem conèixer del món es pugui saber amb el simple ús dels sentits, és a dir, adoptant una visió ingènua de la realitat. (‘’Hasta la llegada de la física moderna se acostumbraba a pensar que todo el conocimiento sobre el mundo podría ser obtenido mediante la observación directa, […] a través de los sentidos).

Quan la física moderna va sorgir, es va poder demostrar que aquesta visió ingenua de la realitat no és certa i, per tant, va quedar falsada a causa dels conceptes que formen a la física moderna actual i convertint-la incompatible amb aquesta. (‘’Pero los éxitos espectaculares de la física moderna […] han demostrado que no es así. Por lo tanto, la visión ingenua de la realidad no es compatible con la física moderna).

Ja que la visió ingènua de la realitat no es pot relacionar amb la física moderna, Stephen Hawking diu que per a resoldre aquest conflicte, podem adoptar una posició que ell anomena ‘’realisme depenent del model’’. Aquest model de realisme diu que els nostres sentits capten unes dades del món a través dels nostres òrgans sensorials i quan aquestes dades arriben al nostre cervell, aquest les interpreta de forma que elaborem un tipus de model del món. (‘’nuestros cerebros interpretan los datos de los órganos sensoriales elaborando un modelo del mundo’’).

Si aquest model del món que hem elaborat concorda amb tots els esdeveniments que els nostres sentits han captat, diem que aquest tipus de model i els seus element i conceptes són correctes i per tant, és una realitat absoluta. (‘’Cuando el modelo explica satisfactoriamente los acontecimientos tendemos a atribuirle […] la calidad de realidad o verdad absoluta’’).

Stephen Hawking remarca, emperò, que aquest model al qual denominem com realitat absoluta, pot no ser l’únic model que expliqui satisfactòriament els mateixos successos. Pot existir més d’una forma de crear un model que expliqui el mateix, però utilitzant uns conceptes i uns element diferents dels que hi ha integrats al primer model. (‘’Pero podría haber otras maneras de construir un modelo de la misma situación física, empleando en cada una de ellas conceptos y elementos fundamentales diferentes’’).

Quan aquests dos models expliquen amb exactitud els mateixos esdeveniments, no podem dir que el primer model sigui més real que l’altre ja que expliquen el mateix donant un idèntic resultat. En aquest cas, nosaltres som els que podem escollir el model que vulguem emprar, sabent o no que qualsevol d’aquests models donen els mateixos resultats que cerquem. (‘’Si dos de esas teorías o modelos predicen con exactitud los mismos acontecimientos, no podemos decir que uno sea más real que el otro, y somos libres para utilizar el modelo que nos resulte más conveniente’’).

Aquesta tesi que Stephen Hawking ha escrit en aquest text encara no ha tingut una gran importància en la historia de la filosofia ja que fa molt poc que aquest text va ser mostrat al públic. Per tant, no ha pogut estar criticada ni superada, encara que és present a l’actualitat i qualsevol persona, sigui o no filòsofa, pot contradir o estar favor d’aquesta tesi. Per tot això, aquesta tesi no té escola i encara no es pot saber si en tindrà d’una.

Aquesta tesi la podem relacionar fonamentalment amb la filosofia, ja que el text tracta sobre la realitat, un tema que, des de els temps de l’antiga Grècia, ja era tractat per ella i les seves branques, en especial la metafísica. Però és possible relacionar la tesi del Hawking amb la ciència perquè els models del món i els element i conceptes que l’integren poden ser aplicats no solament a la definició de la realitat, filosòficament parlant, sinó a tots els elements que composen una sèrie de lleis per a realitzar una equació o fórmula matemàtica i així arribar a un determinat resultat, en aquest cas una ‘’realitat absoluta’’. Per a arribar a aquesta resposta, a vegades es pot emprar diferents models o fórmules que donaran una mateixa resposta, podent així escogir un dels distints models, el que més ens convingui, sabent que donarà un mateix resultat, donant igual quin utilitzarem.

Insistint un poc més, podem relacionar aquesta tesi amb l’art i la religió: amb l’art perquè és possible plasmar una mateixa realitat, fent uns models del món diferents l’un de l’altre, com per exemple un pintor cubista i un pintor realista poden pintar un arbre (una mateixa realitat), però els elements que composen aquestes pintures són diferents. I amb la religió perquè hi ha distints tipus de models de religions, com el cristianisme, el judaisme o l’envangelisme entre altres, però tots arriben am una mateixa conclusió: creuen en un Déu, en una mateixa realitat ‘’absoluta’’.

Des del meu punt de vista, aquesta tesi que Stephen Hawking ha esmentat en el text és molt parescuda a la tesi que l’Ortega y Gasset, que parla sobre el ‘’perspectivisme’’, basat en que cada persona té la seva visió pròpia de la realitat. Podem veure les similituds amb el ‘’realisme depenent del model’’ d’en Hawking; les diferents ‘’visions de la realitat poden coincidir amb els diferents ‘’models’’ del món que hi ha per a arribar a una mateixa realitat ‘’absoluta’’.

Una tesi amb la que s’enfronta aquest text de Stephen Hawking és amb la visió vulgar de la realitat, que aquesta la podem relacionar amb la tesi empiricorracional d’Aristòtil. Aquestes dues tesis o maneres de pensar es basen en que la realitat es pot conèixer usant únicament els sentits, i amb aquests podem reconèixer una sola realitat absoluta, mitjançant un únic model del món possible. Una realitat que defineix al món, ja que el món no depenent del que pensem nosaltres perquè el món és com és i no es poden tenir distints punts de vista, presentant una actitud dogmàtica enfront la realitat. En canvi, la tesi de Stephen Hawking explica que podem arribar a aquesta realitat mitjançant diversos models del món i no solament un, presentant així una actitud perspectivista enfront a la realitat. Segons aquesta última tesi, anomenada ‘’realisme depenent del model’’, hi cap la possibilitat de crear dos o més models del món que arribin a una mateixa realitat, podent utilitzar qualsevol d’aquests models per a arribar a aquesta realitat.

Per a concloure aquest anàlisi, donaré la meva última opinió sobre aquesta tesi: estic totalment d’acord amb Stephen Hawking perquè la idea de poder utilitzar diferents models del món, de idees o de conceptes, per arribar a una mateixa realitat, és una cosa que és molt lògica. Simplement, posant com exemple com la propietat commutativa de la multiplicació, on 2 X 4 és igual a 4 X 2; dóna el mateix resultat l’una o l’altre, són dos models que arriben a un mateix resultat, al igual que la teoria de les supercordes, on es presenten fins a 5 models de com explicar aquesta teoria, és a dir, 5 possibles formes d’explicar el mateix. I això ho podem aplicar a les activitats abans esmentades, com l’art, la religió, o les coses que feim dia a dia, com anar de compres per a comprar tomàtigues i tenir que decidir quina marca de tomàtiga comprar o decidir a quin mercat anar-hi, tot això per una única raó: comprar aquest fruit.

Comentari de text de Paschal Ogbogu (Batx. 1A, curs 2010-2011)

L’autor, Stephen Hawking, va néixer el 8 de gener de 1942. Amb vuit anys, la seva família es va mudar a St Albans, on als onze anys Stephen va anar a l'escola, i després al Col·legi Major Universitari a Oxford. Hawking volia estudiar matemàtiques, però pel fet que les matemàtiques no podien estudiar-se al Col·legi Universitari va optar per estudiar física. Després de tres anys se li va concedir el títol de primera classe amb honors en ciències naturals.

Posteriorment Hawking va anar a la Universitat de Cambrigde per a investigar cosmologia. Després d'aconseguir el Doctorat va passar a ser Investigador, i més tard Professor als Col·legis Majors de Gonville i Caius. Després d'abandonar l'Institut d'Astronomia el 1973, Stephen va entrar al Departament de Matemàtiques Aplicades i Física Teòrica, i des de 1979 ocupa el lloc de Professor titular de la Càtedra Lucasiana de Matemàtiques.

El text pertany al seu llibre el gran disseny (en anglès The Grand Design), un llibre de divulgació científica escrit pel ell i Leonard Mlodinow, publicat en anglès per l'editorial nord-americana Bantam Books el 7 de setembre del 2010. El llibre es presenta com una unificació de les seves diverses idees sobre l'origen de l'univers i la realitat que es resumeix principalment en el seu desacord amb els arguments que Déu és el creador de l'univers i que el Big Bang no va ser la conseqüència inevitable de les lleis de la física.

El tema del text és la física moderna aplicada a la realitat, és a dir, la relació entre la física moderna i el tema "realisme".

En el text, Stephen Hawking defensa una sèrie de tesis: en primer lloc, defensa l'argument de la inexactitud de la realitat observada amb els sentits simples declarant la seva incompatibilitat amb les lleis de la física moderna. En segon lloc, sosté que interpretem la realitat a través de models ja construïts en el nostre cervell de la realitat. En tercer lloc, i, finalment, defensa l'argument de les realitats múltiples, depenent del model de la realitat emprat en el moment d'interpretar una situació física determinada.

Des de l'arribada de la concepció moderna de la física, terme que implica que una precisa i "moderna" descripció de la realitat requereix teories d'incorporar elements de la mecànica quàntica, la teoria de la relativitat d'Einstein, o ambdós, desenvolupada a partir dels principis del segle XX i en endavant, s'ha fet un gran canvi en la manera de respondre a la pregunta què és la realitat?, que ha estat una qüestió tant filosòfica com científica molt important des de fa dècades.

Això ens presenta a l'argument bàsic que Stephen Hawking discuteix en el text; la relació entre la física moderna i la realitat. Segons ell, l'arribada de la física moderna ha tingut una transformació considerable en la forma de veure la realitat. Subratlla la ingenuïtat del pensament que el coneixement prové de l'observació sensorial directa dels fets o esdeveniments, que caracteritza les creences dels temps abans de l'arribada de la física moderna, i la seva incompatibilitat amb les lleis de la física moderna, estabilitzant la diferència entre ‘la realitat observada a través dels sentits’ i ‘la realitat observada a través de l'aplicació de conceptes i elements de la física moderna’, que caracteritza les ciències dels temps des del començament de la física moderna fins a l'actualitat.

Per explicar aquestes contradiccions, Stephen Hawking introdueix una posició que ell anomena "realisme dependent del model", basada en la idea que "els nostres cervells interpreten les dades dels òrgans sensorials elaborant un model del món." Amb això, explica la nostra tendència a atribuir a un model, els seus elements i conceptes, la característica de veritat o realitat absoluta quan explica acceptablement els fets o esdeveniments observats. Però al mateix temps, defensa que, a causa de la disponibilitat de diversos conceptes i elements físics fonamentals, i les múltiples possibilitats d'utilitzar-los, una determinada situació física podria ser explicada per diversos models construïts a través de diversos d’aquests conceptes i elements. Per tant, reconeix l'existència de diverses realitats, la nostra llibertat per a usar qualsevol d'elles i que totes són igualment reals, basant-se en el principi de que la teoria utilitzada pot explicar amb exactitud els mateixos fets o esdeveniments observats.

La tesi defensada per l'autor en el text ha estat un important punt d’argument filosòfic al llarg de la història. Diversos filòsofs han pretès definir la realitat assumint actituds diverses, tant les que s'oposa en el text com les que es defensa en el text. Per exemple, l'argument que la realitat no és com la percebem amb els sentits havia estat defensat pels filòsofs com Descartes, mentre que filòsofs com Aristòtil havien sostingut el contrari directe.

La noció de realitats múltiples també ha estat un argument molt important al llarg de la història. Diversos filòsofs l’han defensat així com diversos altres l’han oposat. Stephen Hawking clarament és un altre defensor d'aquest argument, però ofereix noves perspectives (l'aplicació de la física moderna) per defensar les seves creences.

En una nota més contemporània, els arguments mantinguts en el text estan també molt discutits. Hi ha filòsofs i científics que creuen que la realitat és tal com la percebem que siguin, i els que no ho creuen, igual que hi ha filòsofs i científics que creuen en el concepte de múltiples realitats, i els que no ho creuen.

Segons la meva opinió, pel que fa al primer argument del text, crec que tot i que la realitat no ha de ser totalment basada en observacions sensorials, encara tenen un paper important a l'hora de comprendre la realitat: en primer lloc, crec que hem d'experimentar amb els nostres sentits, amb la finalitat de “sentir la realitat” i després aplicar el nostre coneixement sobre els conceptes i elements de la matèria en qüestió (podria ser de la física moderna, la biologia, la química, la filosofia, etc.) a fi de comprendre-la. Això, crec, és la millor manera d'entendre amb èxit una la realitat.

Pel que fa a la noció de múltiples realitats sostinguda per l'autor del text, jo expresso el meu desacord amb ell. Crec en una realitat única. Per exemple, diuen que un llibre sobre una taula és observat per dues persones, A i B. A sosté que el llibre és rectangular, mentre que B sosté que és quadrat. Aquesta situació, segons el text, suggereix dues realitats diferents basades en dos models (llibre rectangular i llibre quadrat) que expliquen la naturalesa del llibre de manera satisfactòria per a les dues persones, A i B. No obstant això, segons la meva opinió, això és falsa. El llibre només pot ser quadrat o rectangular, i mai ambdós. A o B ha d’estar equivocada, totes dues no poden tenir la raó al mateix temps. La preocupació, al meu judici, ha de ser buscar la persona equivocada i la que té la raó, tot i que és, potser, un problema perquè no hi ha cap "autèntica realitat". Però, crec que aquest problema es podria resoldre aplicant els conceptes i elements fonamentals de la matèria en qüestió. En l'exemple anterior, crec que podríem descobrir la veritable naturalesa (la realitat) del llibre aplicant les definicions d'un rectangle i un quadrat i comprovant la seva compatibilitat amb la naturalesa del llibre. Per tant, no suport la noció de realitats múltiples, sinó que més aviat crec en una realitat única.

Lògica: regles d'inferència

2011-02-10T17:56:00.001+01:00

Regles d'inferencia

Nova presentació de Descartes

2011-02-10T11:40:00.001+01:00

René descartes (1596 1650)

View more presentations from jcalzamora.

El dubte metòdic de Descartes

2011-02-07T22:26:00.003+01:00

A continuació teniu una molt bona explicació del dubte metòdic de Descartes. És un fragment d'un document públic del Departament de Filosofia de l'IES Maria Aurélia Capmany, titulat Filosofia moderna: Descartes i Hume. És altament recomanable la seva lectura, per la seva claredat d'exposició. Com a botó de mostra serveixi l'explicació del dubte metòdic de Descartes:

"Per tant, tot aplicant la primera regla del mètode, Descartes inicia el procés conegut com a "dubte metòdic", és a dir, sotmetre tots els coneixements admesos fins el moment a la prova del dubte, per tal de trobar aquell coneixement clar i distint del qual deduir la resta.

Descartes inicia aquest procés examinant el coneixement que tenim sobre el món originat en els sentits i arriba a la conclusió que podem dubtar d'aquest coneixement en tant que és fàcil recordar moments en els que els sentits ens han enganyat; com que no és bo confiar en aquell que alguna vegada ens ha enganyat, Descartes decideix dubtar del coneixement que ens aporten els sentits.

Però Descartes encara va més enllà: no només podem dubtar del coneixement que els sentits ens aporten sobre les coses, sinó que també podem posar en dubte la mateixa existència de les coses ja que moltes vegades hem somiat coses que crèiem existents tot i no ser-ho. Ja que quan somiem podem creure que estem desperts ... com podem afirmar amb certesa que tot allò que coneixem quan creiem estar desperts, no ho estem, de fet, somiant ? La impossibilitat, segons Descartes, de distingir la vigília del somni constitueix un dubte raonable que fa que no podem considerar com a vertader cap coneixement aportat pels sentits.

Ara bé, sembla que, tant si som desperts com si no, les veritats matemàtiques són inqüestionables ja que ningú pot somiar quelcom com un triangle de dos costats. Però hem de considerar que l'evidència que semblen posseir les matemàtiques es deu a la confiança en la pròpia raó: no puc dubtar racionalment que l'enunciat "2+2=4" sigui vertader, però és que el que em proporciona l'evidència és el funcionament de la meva raó i ... com estic tan segur que la meva raó funciona correctament? La resposta a aquesta qüestió (tinguem en compte l'època) sembla obvia: Déu, ésser perfecte en la seva bondat, és el responsable de la nostra creació i, per tant, hem de confiar que haurà creat una raó que funciona correctament ...

Aquest raonament seria acceptable potser en un altre context però no hem d'oblidar que Descartes ha afirmat que serà implacable en el dubte metòdic; per tant afirma que no hi ha cap motiu per pensar que és un Déu bondadós l'origen de la meva raó i no un geni maligne que, per la seva pròpia malignitat, gaudeixi contemplant els errors que cometo quan crec raonar correctament.

La hipòtesi del geni maligne porta a Descartes a incloure no només les veritats matemàtiques, sinó també tots els coneixements fruit de l'activitat racional, en el conjunt de coneixements rebutjables en tant que se'n pot plantejar un dubte raonable.

Ara sembla que Descartes ens ha portat fins a un carreró sense cap altra sortida que no sigui l'escepticisme, ja que ha plantejat dubtes raonables sobre les dues fonts de coneixement possibles. Però resol el problema amb una pirueta conceptual que ha passat a la història (i no només a la història de les idees): dubto de la veracitat d'allò que veig i d'allò que penso; allò que penso és susceptible de dubtes en tant que no puc saber si allò que penso és vertader però, en tant que dubto, no puc dubtar que estic pensant. M'equivoqui o no en el contingut del meu pensament, estic segur que existeix l'acte del pensament i, si existeix l'acció de pensar necessàriament existeix el subjecte d'aquesta acció, és a dir: ja que hi ha pensament, ha d'haver-hi algú que pensi o, tal i com ha passat a la història, penso, per tant existeixo.

Per tant ens trobem aquí amb el principi indubtable que estàvem cercant: no puc dubtar de la meva pròpia existència ja que no puc dubtar de l'acció del pensament. Per tant, ja hem trobat una cosa, el "Jo" o, tal i com ho expressa Descartes, la "res cogitans" (literalment: cosa que pensa) i a partir d'ella haurem de construir l'edifici del nostre pensament.

Abans però de continuar amb el pensament de Descartes tal i com ell el formula, resulta necessari fer una reflexió sobre el concepte de "Jo" al que tot just hem arribat. I és que hem assistit a la formulació d'un concepte cabdal per a la consideració històrica de Descartes com a pare de la filosofia moderna: tot l'edifici del coneixement té el seu fonament en el "Jo".

Res no està clar, excepte que jo existeixo. Per tant, la realitat ja no és la realitat per si mateixa sinó que és la realitat tal i com jo la conec. Fins a Descartes un filòsof podia explicar com era la realitat i derivar-ne una teoria del coneixement; a partir de Descartes es produeix un gir que fa impossible que ningú no pensi la realitat com a quelcom independent del meu coneixement. Dit d'una altra manera: amb Descartes iniciem l'era del subjectivisme i, per tant, ja no podem sostenir la possibilitat d'un coneixement absolutament objectiu de la realitat externa."

Documental sobre David Hume (1711-1776)

2011-02-02T12:28:00.001+01:00

Textos de Descartes

2011-01-30T16:31:00.004+01:00

Discurs del mètode (2a i 4a parts)

Meditacions metafísiques (complet i comentat)

El segle XVII: context històric, cultural, científic i filosòfic i les seves influències en Descartes

2011-01-28T10:28:00.009+01:00

El segle de Descartes és un segle de crisi, crisi tant a l’àmbit polític, com a l’àmbit cultural, el religiós i el filosòfic.

A nivell polític és el moment en que es van formant a Europa els moderns Estats nacionals i les monarquies absolutistes, és a dir, la unificació del poder en un sol home. Només a Holanda i Anglaterra una nova forma política anomenada Parlamentarisme contrarestarà el poder concentrat en els monarques.

En l’àmbit religiós, el segle XVII és un segle de continues lluites religioses. La Reforma iniciada per Luter i durament contestada pel poder catòlic amb la Contrareforma, produirà que hi hagi llocs perillosos per pensar. Descartes anirà a viure a Holanda on hi havia més tolerància religiosa que a França. Així i tot, en conèixer la condemna de la Inquisició a Galileu renunciarà a publicar el seu llibre Tractat del món, que es publicarà després de la seva mort.

A nivell cultural, l’Humanisme que s’ha iniciat amb el Renaixement es reflectirà a la filosofia de Descartes (i a la llarga a tota la Filosofia Moderna) en centrar la base de tot el coneixement en el subjecte cognoscent. Del subjecte destaca per damunt de tot la raó, i la centralitat d’aquesta donarà nom a tot el corrent filosòfic que deriva de Descartes: Racionalisme (va ser Hegel el que va donar el nom 2 segles més tard, ells mateixos mai s’anomenaren racionalistes).

Artísticament, el segle XVII és el segle del Barroc, un excés producte de l’intent de superar les crisis econòmiques, polítiques i religioses. Un cert pessimisme plana per la ment dels europeus. A Espanya, l’anomenat segle d’Or, donarà alguns dels literats transcendentals pel futur. Sobretot influirà en Descartes Calderón de la Barca, amb la seva obra de teatre La vida es sueño, que tracta sobre la dificultat de distingir el somni de la vigília, tema que també apareixerà al Discurs del Mètode i a les Meditacions Metafísiques de Descartes.

En l’àmbit científic –pot ser el de més rellevància per Descartes– ha tengut lloc l’anomenada Revolució Científica, tombant la majoria de teories aristotèliques sobre la naturalesa i l’univers. Copèrnic, Kepler i Galileu (coetani de Descartes) han impulsat definitivament el sistema heliocèntric i desmuntat el sistema que defensa la cristiandat, el geocentrisme. Galileu, a més, ha fet grans avenços en Física, demostrant empíricament teories que neguen les d’Aristòtil. I també, ha impulsat un nou mètode científic, Galileu l’anomenava resolutiu-compositiu, que és ni més ni menys que el mètode hipotèticodeductiu. La importància del mètode també influirà en Descartes, que pretendrà trobar un únic mètode basat en la raó, vàlid per a totes les ciències i per a la filosofia.

A nivell tecnològic, és l’època en que es popularitzen els mecanismes com els rellotges i les fonts. Aquests aparells autòmats, mecanismes capaços de moure’s sense la direcció de ningú, també influiran en Descartes, que considerarà que el cos humà (sense ment) és només una màquina.

En l’àmbit filosòfic el Renaixement ja va iniciar un punt i final per a la filosofia medieval: l’escolàstica, amb el predomini de la teologia per damunt de la filosofia, perd rellevància. Sense tenir, doncs, ni un Plató ni un Aristòtil en qui confiar, i essent ja invàlides per explicar el món les visions religioses dogmàtiques, un home s’atrevirà a pensar des de zero, a reconstruir el coneixement sense donar per bona cap teoria anterior i a confiar plenament en el poder de la seva raó: aquest home és René Descartes, i tan gran és la seva petjada que se’l considera el pare la de Filosofia Moderna.

Textos d'Aristòtil

2011-01-20T10:24:00.004+01:00

Text 1

En efecte, l'opinió sobre les idees es va ocórrer als qui la proposaren a causa d'haver acceptat les raons d'Heràclit sobre la veritat, segons les quals totes les coses sensibles flueixen constantment, de manera que, si hi ha d'haver realment ciència i coneixement d'alguna cosa, cal que, a més de les naturaleses sensibles, n'hi hagi algunes d'altres de permanents; perquè no hi ha ciència de les coses que flueixen. Sòcrates treballava sobre les virtuts ètiques i fou el primer que buscà de donar-ne definicions universals. (. .. ) Sòcrates, però, no donava existència separada ni als universals ni a les definicions. Ells, però, les van separar i anomenaren idees els éssers d'aquest tipus, de manera que, gairebé per la mateixa raó, se'ls va ocórrer que hi ha idees de totes les coses que es diuen de manera universal; això és igual que si algú, en voler comptar, suposés que, pel fet d'haver-hi poques coses, no podria, i les multipliqués per a comptar-les. En efecte, hi ha, per dir-ho així, més idees que no pas particulars sensibles, les causes dels quals buscaven quan van passar d'aquests a aquelles. (...)

Però el punt que faria més dificultat de tots seria aquest: ¿què és el que aporten les idees als éssers sensibles, tant als eterns com a aquells que es generen i que es corrompen? En efecte, per a ells ni són causa de moviment ni de cap canvi. D'altra banda, tampoc no presten cap ajut a la ciència de les altres coses (perquè les idees no són substancia d'aquestes; altrament, estarien en elles), ni presten ajut a l'existència d'aquestes coses, perquè no estan pas en els éssers que participen d'elles. (...)

En el Fedó, s'hi diu que les idees són la causa tant del ser com de l'esdevenir. Tanmateix, encara que existeixin les idees, res no arriba a ser si no existeix alguna causa eficient, i hi ha moltes altres coses que arriben a ser -com ara una casa i un anell-, de les quals ells no diuen pas que n'hi hagi idees; de manera que, evidentment també és possible que aquelles de les quals diuen que n'hi ha idees, siguin o arribin a ser gràcies a les mateixes causes que les que ara s'han mencionat, i no gràcies a les idees. D'altra banda, sobre les idees es poden ajuntar -d'aquesta manera i amb raonaments més lògics i més rigorosos- moltes objeccions semblants a les ja considerades.

Metafísica, XIII, 4-5 (1078b 12-1080a 11)

Text 2

Hi ha una ciència que estudia el que és, en tant que és, i els atributs que, per si mateix, li pertanyen. Aquesta ciència, d’altra banda, no s’identifica amb cap de les denominades ciències particulars. Cap de les altres [ciències], en efecte, s’ocupa universalment del que és, en tant que alguna cosa que és, sinó que després de seccionar d’això una part, estudia els accidents d'aquesta: així, per exemple, les ciències matemàtiques.

I ja que busquem els principis i les causes supremes, és evident que aquestes han de ser-ho necessàriament d’alguna natura per si mateixa. I, certament, si també buscaven aquests principis els qui buscaven els elements de les coses que són, també els elements havien de ser necessàriament elements del que és, no accidentalment, sinó en tant que quelcom que és. D’aquí que també nosaltres hàgim d’aconseguir les causes primeres del que és, en tant que quelcom que és.

Metafísica, IV, (1003a 21-32)

Text 3

L’expressió «allò que és» es diu en molts sentits, però en relació amb una sola cosa i una sola natura i no per mera homonímia, sinó que igual que «sa» es diu en tots els casos en relació amb la salut -d'una cosa perquè la conserva, d'una altre perquè la produeix, d’una altre encara perquè és signe de salut, d’allò altre perquè aquesta es dóna en això- i «metge» [es diu] en relació amb la ciència mèdica (s’anomena metge en un aspecte a allò que posseeix la ciència mèdica, a un altre aspecte a allò altre perquè les seves propietats naturals són adequades a ella, a allò de més enllà perquè és el resultat de la ciència mèdica), i podríem trobar coses que es diuen de mode semblant a aquestes, així també «quelcom que és» es diu en molts sentits, però en tots els casos en relació amb un únic principi: d’unes coses [es diu que són] per ser entitats, d’altres per ser afeccions de l’entitat, d’altres per ser un procés cap a l’entitat, o bé corrupcions o privacions o qualitats o agents productius o agents generadors ja de l’entitat, ja d’aquelles coses que es diuen en relació amb l’entitat, o bé per ser negacions ja d’alguna d’aquestes coses, ja de l’entitat. I d’aquí que, fins i tot del que no és, diguem que és «quelcom que no és». Així doncs, de la mateixa manera que de totes les coses sanes s’ocupa una sola ciència, igualment succeeix això en els altres casos. Correspon, en efecte, a una única ciència estudiar, no sols aquelles coses que es denominen segons un sol significat, sinó també les que es denominen en relació amb una sola natura: i és que aquestes es denominen també, d’alguna manera, segons un sol significat. És, doncs, evident que l’estudi de les coses que són, en tant que coses que són, correspon també a una sola [ciència].

Ara bé, en tots els casos la ciència s’ocupa fonamentalment d’allò primer, és a dir, d’allò del qual les altres coses depenen i en virtut d’això reben la denominació [corresponent]. Per tant, si això és l’entitat, el filòsof haurà de trobar-se en possessió dels principis i les causes de les entitats.

Metafísica, IV, (1003a 33 -1003b 18)

Text 4

Diem que un dels gèneres dels éssers és la substància. En primer lloc, nogensmenys, la substància és la matèria, és a dir, allò que en ell mateix no és quelcom de determinat. En segon lloc, la substància és la forma i la figura, en virtut de les quals es diu que la matèria ja és quelcom de determinat. En tercer lloc, finalment, la substància és allò que es compon d'ambdues coses: de matèria i de forma. D'altra banda, la matèria és potencia, mentre que la forma és entelèquia.

L'anima és, en efecte, una substància en el sentit de la forma. És allò que fa que sigui allò que és un cos determinat. Prenem, per exemple, un instrument qualsevol, com ara la destral, i suposem que fos un cos natural: ser destral, en efecte, seria la seva substància i, per tant, la seva anima. Si la substància o I’ànima se'n separés, ja no seria una destral, sinó que únicament en tindria el nom. Ara: de fet es tracta d'una destral. En realitat, l’ànima no és la forma i allò que fa que sigui un cos com aquest, sinó la forma i la substància d'un cos natural determinat que té en ell mateix el principi del moviment i del repòs.

De l'ànima, segona part, 1 (412a 7-11 ; 412b 10-17)

Text 5

Així doncs, és clar que hi ha causes i que el nombre d'elles és el que hem dit; perquè es corresponen amb les diferents maneres que tenim de respondre la qüestió «per què?». La resposta última a aquesta qüestió es pot reduir o bé a dir què és la cosa (com, per exemple, en matemàtiques, on qualsevol qüestió es redueix a la definició de línia recta o de commensurable o d'alguna altra cosa); o bé a dir quin era el primer motor (si, per exemple, es pregunta per què certa gent ha anat a la guerra, hom contesta «perquè els havien atacat»); o bé a indicar la finalitat (per exemple, "per a poder dominar»; o bé, en el cas de les coses que són produïdes, a indicar la matèria. Queda clar, doncs, que aquestes són les causes i aquest el seu nombre. Puix que hi ha aquestes quatre causes, cal que el físic les conegui totes, i, a la pregunta «per què?», hi respondrà tal com pertoca a un físic, si ho redueix tot a elles: a la matèria, la forma, el motor i la finalitat. Tres d'elles es redueixen sovint a una sola: perquè l'essència i la finalitat són una mateixa cosa; i allò que és l'origen pròxim del moviment és del mateix tipus (perquè l'home engendra l'home, i això val, en general, de totes les coses que en mouen d'altres i són mogudes elles mateixes). Les coses que no son mogudes elles mateixes, no són del domini de la física, perquè aquestes coses, sense que tinguin cap moviment ni cap principi del moviment en si mateixes, causen el moviment tot i que romanen elles mateixes immòbils.

Física, II, 7 (198a 14-33)

Text 6

La ciutat perfecta es la comunitat feta a partir de molts barris, ja que posseeix, per dir-ho així, el terme de l’autosuficiència total, i ja que neix a fi de viure, però que existeix per a viure bé. Per això tota ciutat és natural, com també les primeres comunitats. Perquè la ciutat és el fi d'aquelles, i la naturalesa d'una cosa és el seu fi. I és que allò que és cada cosa, un cop acabada la seva gènesi, això diem que és la naturalesa de cadascuna, com, per exemple, d'un home, d'un cavall o d'una casa. A més, la causa final i el fi són el millor; i l'autosuficiència no és només un fi, sinó també el millor. De tot això, doncs, en resulta manifest que la ciutat és una de les coses naturals i que l'home és, per naturalesa, un animal cívic, i que l'incívic per naturalesa, i no per atzar, certament o es d'una condició inferior o bé és superior a l'home, com aquell que Homer recrimina: «sense clan, sense llei, sense llar»; i és que qui és així per naturalesa, alhora és també un àvid de guerra, com una peça aïllada en un tauler de dames. I el per què l'home és un animal cívic, més que no pas les abelles i qualsevol animal gregari, és evident. I és que la naturalesa -tal com diem- no fa res en va; i, entre els animals, l'home és l'únic que posseeix la paraula. La veu, en efecte, és senyal del dolor i del plaer, i per això es troba també en els altres animals (perquè la naturalesa d'ells va arribar fins a això: a tenir sensació de dolor i de plaer i afer-se senyals d'aquestes coses els uns als altres); la paraula, però, és per a manifestar el que és convenient i el que és perjudicial, com també el que es just i el que és injust. En efecte, això és propi de l’home enfront dels altres animals: ell tot sol percep el que és bo i el que és dolent, el que és just i injust, i les altres coses; i és la comunitat d'aquests valors que fa la família i la ciutat.

La ciutat és, per naturalesa, anterior a la família i a cadascun de nosaltres, perquè el tot és necessàriament anterior a la part.

Política, I, 2 (1252b 27-1253a 20)

Text 7

Atès que règim polític i forma de govern signifiquen el mateix, i que la forma de govern es allò que és sobirà en les ciutats, és necessari que sigui sobirà un de sol, o bé uns pocs, o bé la majoria; certament, quan un tot sol o bé la minoria o la majoria governen atenent l'interès comú, aquests règims polítics seran necessàriament rectes; però aquells que ho fan atenent l'interès particular o bé d'un de sol, o bé de la minoria, o de la massa, seran desviacions. Perquè o bé els membres d'una ciutat no s'han d'anomenar ciutadans, o bé cal que prenguin part en els avantatges. Dels governs unipersonals, estem acostumats a anomenar «regne» aquell que posa els ulls en l'interès comú; el govern de pocs, però de més d'un, «aristocràcia» (bé perquè governen els millors, bé perquè busca el que es millor per a la ciutat i per als qui participen en els seus assumptes); però quan governa la massa atenent l'interès comú, rep el nom comú a tots els règims polítics: «ciutadania». (Això resulta ben fonamentat: perquè és possible que un o alguns es distingeixin per la virtut, però ja es difícil que un nombre més gran sigui complidor exacte de tota virtut, sinó que ha serà més aviat de la virtut guerrera, perquè aquesta es dóna en la massa; per això precisament, en aquesta ciutadania el màxim poder és el dels defensors del país i participen en ella els qui posseeixen les armes.)

Les desviacions dels règims mencionats són: de la monarquia, la tirania; de l'aristocràcia, l'oligarquia; de la ciutadania, la democràcia. En efecte, la tirania és una monarquia que mira l'interès del monarca, l'oligarquia, el dels benestants; la democràcia, l'interès dels pobres; però cap d'elles no mira el profit de la comunitat.

Política, III, 7 (1279a 25-1279b 10)

2011-01-12T13:45:00.002+01:00

L'editorial McGraw-Hill ofereix el capítol de mostra La Filosofia a l'Edat Mitjana en pdf, en català. El podeu emprar com el de qualsevol altre llibre de text o web.

El comentari de text filosòfic

2010-11-30T12:29:00.003+01:00

Pel professorat de Filosofia que també consultau aquest bloc, us deixo una sèrie d'enllaços cap a documents que parlen sobre el comentari de textos filosòfics. Han estat la base que jo mateix he utilitzat per confeccionar la proposta de comentari de text que figura a l'entrada anterior. Espero que també us serveixi.

Noves instruccions per realitzar un comentari de text filosòfic

2010-11-27T17:47:00.004+01:00

Aquestes instruccions són per 1r de Batxillerat i estan confeccionades per preparar a l'alumnat pel tipus de proves de selectivitat de 2n de Batxillerat segons el nou model de prova.

PREPARACIÓ DEL COMENTARI

FASE PRÈVIA: identificar l’autor del text i cercar informació sobre ell/ella i sobre la seva època. Investigar a quina obra pertany i la importància d’aquesta en el conjunt de l’obra de l’autor.

PRIMERA LECTURA: Llegir tot el text sencer, per fer-nos una idea de què va. Buscar el significat de les paraules difícils o desconegudes.

SEGONA LECTURA: Llegir frase per frase, aixecar el cap i explicar-nos què vol dir, entendre a fons la idea, donar-li voltes, repetir-la amb sinònims, aclarir-la. Simultàniament farem:

Subratllar les idees principals del text i identificar les secundàries. Distingir entre la teoria i els exemples. Així reestructuram el text i veim la seva forma. Remarcar o encerclar també els conceptes més rellevants del text.

ESQUEMA O MAPA CONCEPTUAL: confeccionar un esquema, una llista jerarquitzada o un mapa conceptual amb les idees o conceptes principals i les seves relacions.

REDACCIÓ DEFINITIVA

POSAR UN TÍTOL AL TEXT

COMENTARI DEL TEXT: ha d’incloure els següents elements:

a) Context històric, social, cultural, filosòfic o biogràfic del text i de l’autor. El context és un marc que serveix per entendre el text i, per tant, només s’han d’introduir aquells elements contextuals que ajudin a la comprensió del text.

Època: situació històrica, esdeveniments socials i polítics rellevants, ambient cultural dominant.

Context filosòfic: idees o corrents dominants de l’època on emmarcar el tema del text. Corrent a la que pertany l’autor. Si s’oposa a algun altre filòsof o corrent filosòfica, si és la resposta a un problema ja tractat per altres filòsofs anteriors.

Vida i obra: s’han d’introduir només els elements rellevants. Com a mínim, però, direm els anys de naixement i mort –si s’escau-, o el segle al que pertany l’autor. De la vida destacarem els fets que il·lustrin les idees del text. Si sabem l’obra a la que pertany el text direm en quin moment la va escriure (joventut, maduresa, vellesa), quin tema general tracta l’obra i quines altres obres de l’autor són significatives pel tema tractat.

b) Identificar el tema de què tracta el text i la tesi que defensa l’autor. El tema és d’allò de què tracta el text: teoria del coneixement, ciència, política, ètica, etc. La tesi de l’autor és allò que l’autor defensa o afirma en el text, la seva idea principal: que el coneixement només es pot basar en la raó o en l’experiència, que el millor sistema polític és la democràcia, que la ciència no és infal·lible, que la virtut condueix a la felicitat, etc.

c) Explicació de les idees del text. Consisteix en explicar les idees principals que l’autor ens ha escrit, explicant-les el més bé possible, utilitzant tots els recursos lingüístics possibles. Explicar-ho com ho explicaríem a algú que no ha llegit el text i l’ha d’entendre.
Podem utilitzar recursos com:

Segons ...
diu, ens explica que...
Això significa que...
Ens vol donar a entendre...
La seva idea és...

En Filosofia és necessari citar el text per demostrar que el que deim no ens ho inventam. Les citacions van sempre entrecomillades i les podem integrar dins la redacció si no és més d’una línia o separar-les si és més llarga.

Hem de procurar que no hi hagi cap idea clau que no sigui comentada.

VALORACIÓ CRÍTICA. Una vegada hem explicat el text hem d’emetre un judici crític sobre ell. Això vol dir:

a) Valorar la importància que ha tengut la tesi de l’autor al llarg de la història de la filosofia, si ha influït o no als filòsofs posteriors, si ha creat escola, si ha estat criticada o superada per altres autors, etc. També és convenient dir si la tesi de l’autor és present a l’actualitat o no, és a dir, si té vigència a la nostra època. Això és pot relacionar amb qualsevol aspecte que considerem vinculat: història, religió, art, ciència, etc.

b) Si és possible també podem donar la nostra opinió personal, això és, posicionar-se a favor o en contra de les idees que l’autor sosté, exposant els arguments, raons –bones raons–, de la nostra opinió. També podem emprar exemples per valorar l’afirmació o la negació de la tesi de l’autor.

Estil de redacció. Podem utilitzar recursos lingüístics com:

Segons la meva opinió...
Al meu judici...
Crec que...
Des del meu punt de vista

Un altre element que mostra la capacitat per comentar el text és relacionar-lo amb altres autors que coneguem, comparar-los o diferenciar-los, així com també relacionar-lo amb l’Art, les Ciències, la Literatura, etc.

Unitat didàctica d'Aristòtil

2010-11-23T12:03:00.003+01:00

L'Editorial McGraw-Hill ofereix el capítol d'Aristòtil com a exemple del seu llibre de text d'Història de la Filosofia (en castellà). Serveix igual que qualsevol altre com a exposició per a segon de batxillerat de la filosofia d'Aristòtil, i al final té unes proves de selectivitat resoltes que poden ser molt útils per preparar els exàmens de classe i el de la Selectivitat (encara que no sigui exactament igual).

Vídeos sobre Aristòtil

2010-11-23T11:55:00.005+01:00

Aquí teniu 3 vídeos sobre la vida i la filosofia d'Aristòtil que poden servir com a introducció al filòsof. Hi ha, però, un error garrafal que comet Fernando Savater: assigna la paternitat de la paraula Metà tà fisiká a Teofrast, quan en realitat va ser Andrònic de Rodes el que va fer aquesta classificació de l'obra aristotèlica, en el segle I aC. Apart d'aquest error, els vídeos us serviran per reforçar conceptes que treballarem a classe, però mai la poden substituir!

Text d'Einstein sobre la veritat i la realitat en Geometria

2010-11-19T22:12:00.005+01:00

La Geometría parte de ciertos conceptos básicos, como el de plano, punto, recta, a los que estamos en condiciones de asociar representaciones más o menos claras, así como de ciertas proposiciones simples (axiomas) que, sobre la base de aquellas representaciones, nos inclinamos a dar por «verdaderas». Todos los demás teoremas son entonces referidos a aquellos axiomas (es decir, son demostrados) sobre la base de un método lógico cuya justificación nos sentimos obligados a reconocer. Un teorema es correcto, o «verdadero», cuando se deriva de los axiomas a través de ese método reconocido. La cuestión de la «verdad» de los distintos teoremas geométricos remite, pues, a la de la «verdad» de los axiomas. Sin embargo, se sabe desde hace mucho que esta última cuestión no sólo no es resoluble con los métodos de la Geometría, sino que ni siquiera tiene sentido en sí. No se puede preguntar si es verdad o no que por dos puntos sólo pasa una recta. Únicamente cabe decir que la Geometría euclídea trata de figuras a las que llama «rectas» y a las cuales asigna la propiedad de quedar unívocamente determinadas por dos de sus puntos. El concepto de «verdadero» no se aplica a las proposiciones de la Geometría pura, porque con la palabra «verdadero» solemos designar siempre, en última instancia, la coincidencia con un objeto «real»; la Geometría, sin embargo, no se ocupa de la relación de sus conceptos con los objetos de la experiencia, sino sólo de la relación lógica que guardan estos conceptos entre sí.

El que, a pesar de todo, nos sintamos inclinados a calificar de «verdaderos» los teoremas de la Geometría tiene fácil explicación. Los conceptos geométricos se corresponden más o menos exactamente con objetos en la naturaleza, que son, sin ningún género de dudas, la única causa de su formación. Aunque la Geometría se distancie de esto para dar a su edificio el máximo rigor lógico, lo cierto es que la costumbre, por ejemplo, de ver un segmento como dos lugares marcados en un cuerpo prácticamente rígido está muy afincada en nuestros hábitos de pensamiento. Y también estamos acostumbrados a percibir tres lugares como situados sobre una recta cuando, mediante adecuada elección del punto de observación, podemos hacer coincidir sus imágenes al mirar con un solo ojo. Si, dejándonos llevar por los hábitos de pensamiento, añadimos ahora a los teoremas de la Geometría euclídea un único teorema más, el de que a dos puntos de un cuerpo prácticamente rígido les corresponde siempre la misma distancia (segmento), independientemente de las variaciones de posición a que sometamos el cuerpo, entonces los teoremas de la Geometría euclídea se convierten en teoremas referentes a las posibles posiciones relativas de cuerpos prácticamente rígidos. La Geometría así ampliada hay que contemplarla como una rama de la física. Ahora sí cabe preguntarse por la «verdad» de los teoremas geométricos así interpretados, porque es posible preguntar si son válidos o no para aquellos objetos reales que hemos asignado a los conceptos geométricos. Aunque con cierta imprecisión, podemos decir, pues, que por «verdad» de un teorema geométrico entendemos en este sentido su validez en una construcción con regla y compás.
Naturalmente, la convicción de que los teoremas geométricos son «verdaderos» en este sentido descansa exclusivamente en experiencias harto incompletas. De entrada daremos por supuesta esa verdad de los teoremas geométricos, para luego, en la última parte de la exposición (la teoría de la relatividad general), ver que esa verdad tiene sus límites y precisar cuáles son éstos.

Albert Einstein, Sobre la teoría de la relatividad especial y general