Metafísica d'Aristòtil: la ciència de l'ésser

Els catorze llibres que componen la Metafísica d'Aristòtil tracten dels temes següents:

-La ciència a partir de principis i causes, classificació de les ciències, una ciència universal (llibres I, II, III i VI).

-La història de la filosofia anterior (llibre I).

-La ciència de l'ens, en general, i dels diversos sentits del ser (llibres IV, VI i VII).

-Els axiomes fonamentals de la ciència: principis d’identitat i contradicció (llibre IV).

-La veritat i la falsedat (llibre IX).

-La substància i les seves classes (llibres VII, VIII i XII).

-El canvi i la natura (llibre IX).

-El motor immòbil acte pur (llibre XII).

-Unitat, alteritat, diferència i contrarietat (llibre X).

-La crítica a la teoria de les idees de Plató (llibres XIII i XIV).

-Termes (llibre V).

-Recapitulació (llibre XI, probablement apòcrif).

Textos del Llibre IV, 1003a

1) Hi ha una ciència que estudia el que és, en tant que és, i els atributs que, per si mateix, li pertanyen. Aquesta ciència, d’altra banda, no s’identifica amb cap de les denominades ciències particulars. Cap de les altres [ciències], en efecte, s’ocupa universalment del que és, en tant que alguna cosa que és, sinó que després de seccionar d’això una part, estudia els accidents d'aquesta: així, per exemple, les ciències matemàtiques.

I ja que busquem els principis i les causes supremes, és evident que aquestes han de ser-ho necessàriament d’alguna natura per si mateixa. I, certament, si també buscaven aquests principis els qui buscaven els elements de les coses que són, també els elements havien de ser necessàriament elements del que és, no accidentalment, sinó en tant que quelcom que és. D’aquí que també nosaltres hàgim d’aconseguir les causes primeres del que és, en tant que quelcom que és.

2) L’expressió «allò que és» es diu en molts sentits, però en relació amb una sola cosa i una sola natura i no per mera homonímia, sinó que igual que «sa» es diu en tots els casos en relació amb la salut -duna cosa perquè la conserva, duna altre perquè la produeix, d’una altre encara perquè és signe de salut, d’allò altre perquè aquesta es dóna en això- i «metge» [es diu] en relació amb la ciència mèdica (s’anomena metge en un aspecte a allò que posseeix la ciència mèdica, a un altre aspecte a allò altre perquè les seves propietats naturals són adequades a ella, a allò de més enllà perquè és el resultat de la ciència mèdica), i podríem trobar coses que es diuen de mode semblant a aquestes, així també «quelcom que és» es diu en molts sentits, però en tots els casos en relació amb un únic principi: d’unes coses [es diu que són] per ser entitats, d’altres per ser afeccions de l’entitat, d’altres per ser un procés cap a l’entitat, o bé corrupcions o privacions o qualitats o agents productius o agents generadors ja de l’entitat, ja d’aquelles coses que es diuen en relació amb l’entitat, o bé per ser negacions ja d’alguna d’aquestes coses, ja de l’entitat. I d’aquí que, fins i tot del que no és, diguem que és «quelcom que no és». Així doncs, de la mateixa manera que de totes les coses sanes s’ocupa una sola ciència, igualment succeeix això en els altres casos. Correspon, en efecte, a una única ciència estudiar, no sols aquelles coses que es denominen segons un sol significat, sinó també les que es denominen en relació amb una sola natura: i és que aquestes es denominen també, d’alguna manera, segons un sol significat. És, doncs, evident que l’estudi de les coses que són, en tant que coses que són, correspon també a una sola [ciència].

Ara bé, en tots els casos la ciència s’ocupa fonamentalment d’allò primer, és a dir, d’allò del qual les altres coses depenen i en virtut d’això reben la denominació [corresponent]. Per tant, si això és l’entitat, el filòsof haurà de trobar-se en possessió dels principis i les causes de les entitats.

Font: Aristòtil a Filoxarxa

Comentari del mite dels metalls de Plató

El text és el següent:

"-Certament, és natural, vaig dir. Tanmateix, escolta també la resta del mite. En efecte, tots els qui viviu a la ciutat sou germans -tal com els direm tot mitologitzant-, però el déu, en modelar aquells de vosaltres que són aptes per a governar, els barrejà or en el llinatge, per això són els més valuosos; als qui són aptes per a auxiliars, els barrejà argent, i ferro i bronze als pagesos i als altres artesans. Pel fet de ser tots d'un mateix origen, la majoria de vegades engendreu fills semblants a vosaltres mateixos, però de vegades és possible que, de l'or, en neixi un descendent d'argent i, de l'argent, un descendent d'or, i que així mateix en tots els altres casos, els un neixin dels altres. Així, doncs, la primera cosa i la més important que prescriu el déu als qui governenés que de res no siguin tan bons guardians ni guardin res tan severament com els seus descendents, perquè s'ha fet una barreja en les seves ànimes, i si el propi descendent neix contenint bronze o ferro, de cap manera no tindran compassió, sinó que, tot assignant-li la funció que li pertany per naturalesa, el retiraran cap als artesans o als pagesos, i si pel contrari, d'aquests, en neixés algun contenint or o argent, després d'avaluar-los, elevaran els uns a la classe dels guardians, i els altres a la dels auxiliars, com si en aquest cas fos un oracle que la ciutat seria destruïda completament quan estigués de guàrdia un guardià de ferro o un de bronze. Ara bé, coneixes algun recurs per a fer-los creure aquest mite?
-No, cap, digué, per fer que ells mateixos el creguin; certament, tanmateix, per fer que se'l creguin els seus fills, i els descendents d'aquests, i els altres homes que vinguin després."

República, llibre III, 414d-415d

Comentari de text en funció de la pregunta 1 de la selectivitat "Explica breument el contingut del text":

Aquest text està extret del llibre III de La República de Plató, on el filòsof hi descriu el seu model de polis ideal, és a dir, l'organització de la ciutat o estat perfecte. Recordem que el títol del llibre en grec era Politeia que significa, sobre la ciutat o l'estat.

En aquest text en concret, Plató explica que les tres classes socials poden engendrar descendents de qualsevol classe, és a dir, que els fills d'una classe no necessàriament formaran part d'aquesta classe. Com que no és fàcil de convèncer d'això als ciutadans, que no tendrien per què acceptar-ho sense més ni més, Plató s'inventa un mite per fer-lis creure que és un Déu, “el déu”, el qui ha prescrit això, i els faria creure que aquest déu els hi ha fet una mescla de les tres classes socials a cada persona. Per explicar-ho millor, Plató utilitza la metàfora dels metalls i escriu que les ànimes de les persones contenen or, argent, i ferro o bronze. A cada classe li pertany un metall, del més valuós al menys: l'or és propi dels governants, la plata és pròpia dels guardians, i el metall menys valuós pertany a la classe més baixa, el ferro o bronze dels artesans o productors.

Però la idea principal que Plató vol transmetre és que tothom en néixer té una mescla dels tres metalls, i que els fills dels governants, que són d'or, tenen també argent o bronze en la seva ànima. Així, els fills dels governants poden haver de ser o guardians o artesans, i els pares no han de tenir “compassió” en dirigir els fills cap a la seva altre classe, ja que aquesta és la “funció que li pertany per naturalesa”. Igualment, però a la inversa, els descendents de les classes inferiors poden contenir or i ésser governants, això sí, tal i com diu Plató “després d'avaluar-los”, és a dir, després de demostrar la seva vàlua en el sistema educatiu que Plató també explica en un altre llibre de La República.

En conclusió, Plató vol fer creure als ciutadans que el fet de pertànyer a una classe o a una altra, independentment de a quina pertanyin els seus pares, depén de la condició amb la qual han nascut, que el déu els hi ha assignat. I és clar, com que és un déu, considera que els ciutadans acceptaran la seva condició d'artesans, guardians o governants sense protestar, i així es complirà l'ansiada justícia a la polis on cadascú complirà la seva funció.

Recordem que Plató va utilitzar molt el recurs al mite o a l'al·legoria per explicar les seves teories filosòfiques, tal i com també va fer amb “el mite de la caverna”, “el mite del carro alat”, “el símil de la línia”, i ara el que acabam de veure “el mite dels metalls”.

Vídeo sobre la relació entre el mite de la caverna de Plató i Matrix

ÀGORA, la pel·lícula

Tots els batxillerats hem anat a veure la darrera pel·lícula d'Alejandro Amenábar, Ágora, i el comentari generalitzat a la sortida del cine era que estava molt bé i havia agradat molt. Certament, al meu judici, la pel·lícula està molt ben realitzada i bastant ben interpretada, reflectint prou bé l'ambient que es devia respirar a l'Alexandria de finals del segle IV d.C. Per a les classes de filosofia el film és prou interessant, ja que toca molts temes que tractam a l'assignatura tant de primer com de segon: la contraposició entre el saber filosoficocientific i el saber religiós, la teoria geocentrista d'Aristòtil i Ptolomeu contra la teoria heliocentrista d'Aristarc de Samos, l'experimentació científica, etc. Tot això està representat en el film per l'astrònoma, matemàtica i filòsofa neoplatònica Hipatia, que és el fil conductor per narrar allò que, per a mi, és l'autèntica protagonista de la pel·lícula: la raó, el lógos, maltractada per la intolerància religiosa que s'està imposant per damunt de tot. Lluny queden els dies de l'Àgora d'Atenes on la protagonista era la paraula (lógos) i la llibertat de pensament i d'expressió regnaven en l'ambient (tret del desafortunat error de la condemna i mort de Sòcrates!). La religió grega, la romana ni tampoc l'egípcia foren tan cruels amb la raó i la ciència com ho va ser després la religió cristiana. Les lluites entre pagans, jueus i cristians per imposar cadascú la seva "veritat de llibre" s'enduran per davant també a la filosofia i a la ciència, encarnades perfectament per Hipatia, que declararà fermament la seva sentència de mort amb les paraules "crec en la filosofia".
Recomano sincerament que la vagin a veure els qui no l'han vista i us animo a deixar els comentaris que vulgueu a aquest missatge, sobretot als meus alumnes de batxillerat (jo mateix encara crec que tenc més coses a dir però que escriuré un altre dia).
Us deixo també alguns enllaços relacionats amb la pel·lícula:

• www.agoralapelicula.com
• Hipàtia a la viquipèdia en català
  
• Hipatia a la wikipedia en castellà
• Ágora a la wikipedia en castellà

I el trailer:

Textos de (introducció a la) filosofia

TEXT DE T. Nagel (segle XX)

«L'ocupació cabdal de la filosofia és qüestionar unes quantes idees molt comunes que tots plegats fem servir cada dia sense pensar-hi i aclarir-les. Un historiador es pot demanar què va passar en un moment determinat del passat, però un filòsof demanarà: què és el temps? Un matemàtic pot investigar les relacions entre els nombres, però un filòsof demanarà: què és un nombre? Un físic es demanarà de què són fets els àtoms o què explica la gravetat, però un filòsof demanarà: com podem saber si hi ha alguna cosa fora de les nostres ments? Un psicòleg pot investigar com els nen aprenen un llenguatge, però un filòsof demanarà: per què una paraula significa alguna cosa? Qualsevol pot demanar si està malament esquitllar-se al cinema sense pagar, però un filòsof demanarà: per què un acció és bona o dolenta?»

Thomas Nagel, What does it all mean?

TEXT DE G. DELEUZE (segle XX)

«Cuando alguien pregunta para qué sirve la filosofía, la respuesta debe ser agresiva ya que la pregunta se tiene por irónica y mordaz. La filosofía no sirve ni al Estado ni a la Iglesia, que tienen otras preocupaciones. No sirve a ningún poder establecido. La filosofía sirve para entristecer. Una filosofía que no entristece o no contraría a nadie no es una filosofía. Sirve para detestar la estupidez, hace de la estupidez una cosa vergonzosa. Sólo tiene este uso: denunciar la bajeza del pensamiento bajo todas sus formas. ¿Existe alguna disciplina, fuera de la filosofía, que se proponga la crítica de todas las mixtificaciones, sea cual sea su origen y su fin? Denunciar todas las ficciones sin las cuales las fuerzas reactivas no podrían prevalecer. Denunciar en la mixtificación esta mezcla de bajeza y estupidez que forma también la asombrosa complicidad de las víctimas y de los autores. En fin, hacer del pensamiento algo agresivo, activo y afirmativo. Hacer hombres libres, es decir, hombres que no confundan los fines de la cultura con el provecho del Estado, la moral o la religión. Combatir el resentimiento, la mala conciencia, que ocupan el lugar del pensamiento. Vencer lo negativo y sus falsos prestigios. ¿Quién, a excepción de la filosofía, se interesa por todo esto? La filosofía como crítica nos dice lo más positivo de sí misma: empresa de desmixtificación. Y, a este respecto, que nadie se atreva a proclamar el fracaso de la filosofía. Por muy grandes que sean, la estupidez y la bajeza serían aún mayores si no subsistiera un poco de filosofía que, en cada época, les impide ir todo lo lejos que querrían, que respectivamente les prohibe, aunque sólo sea por el que dirán, ser todo lo estúpida y lo baja que cada una por su cuenta desearía. No les son permitidos ciertos excesos, pero ¿quién, excepto la filosofía, se los prohibe? ¿Quién les obliga a enmascararse, a adoptar aires nobles e inteligentes, aires de pensador? Ciertamente existe una mixtificación específicamente filosófica; la imagen dogmática del pensamiento y la caricatura de la crítica lo demuestran. Pero la mixtificación de la filosofía empieza a partir del momento en que ésta renuncia a su papel... desmixtificador, y tiene en cuenta los poderes establecidos: cuando renuncia a detestar la estupidez, a denunciar la bajeza.»

Gilles Deleuze (s. XX) , Nietzsche y la filosofía, Barcelona, Ed. Anagrama, 1986.