dimarts, 19 de maig del 2009

Alguns textos de Nietzsche



De La gaia ciència on apareix per primera vegada el pensament de "Déu ha mort":

125

“L’home boig.– ¿No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: «Cerco Déu! Cerco Déu!» –Com que allí s’aplegaven precisament molts d’aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. ¿És que s’ha perdut?, deia l’un. ¿És que s’ha extraviat com un infant?, deia l’altre. ¿O és que s’ha amagat? ¿Té por de nosaltres? ¿Se n’ha anat amb un vaixell? ¿Ha emigrat? – així cridaven i reien en desori. L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada, «¿A on ha anat Déu?», cridà, «Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort – vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, ¿com ho hem fet? ¿Com hem pogut beure el mar fins el pòsit? ¿Qui ens donà l’esponja per esborrar l’horitzó? ¿Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? ¿Cap a on es mou ara? ¿Cap a on ens movem nosaltres? ¿No ens allunyem de tots els sols? ¿No caiem constantment? ¿No caiem endarrera, cap al costat, endavant, en totes direccions? ¿Encara hi ha un dalt i un baix? ¿No errem com a través d’un no-res infinit? ¿No ens colpeja l’espai buit amb el seu alè? ¿No ha començat a fer més fred? ¿No s’apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? ¿No cal encendre llanternes al migdia? ¿No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? ¿No ensumem encara res de la putrefacció divina? –també els déus es podreixen! Déu ha mort! I som nosaltres qui l’hem mort! ¿Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s’ha ensangonat sota els nostres coltells –¿qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? ¿Amb quina aigua podríem purificar-nos? ¿quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d’inventar? ¿No és massa gran per a nosaltres la grandesa d’aquest acte? ¿No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran –i tot aquell qui continuï naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d’aquest acte a una història superior a qualsevol història que ha existit fins ara!» –Aquí callà l’home boig i esguardà de bell nou els seus oients: també ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que es féu trossos i s’apagà. «He vingut massa d’hora», digué aleshores, «encara no estic a la meva època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament –encara no ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, fins i tot després que s’han dut a terme, per ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels homes que l’estel més llunyà –i, nogensmenys, són ells els qui l’han dut a terme!» –Hom conta encara que aquest home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies i hi entonà el seu Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar, només repetia com a resposat: «¿Què hi fan encara aquestes esglésies, si no són les sepultures i els monuments funeraris de Déu?»

De Així parlà Zaratustra, considerada un poema simfònic i la seva obra mestra:

Així parlà Zaratustra, primera part, Pròleg de Zaratustra, 3-4

“Quan Zaratustra arribà a la primera ciutat, que hi ha al llindar dels boscos, trobà una gran gentada reunida a la plaça del mercat per veure un d’aquells que ballen passant la maroma. I Zaratustra parlà així a la gent:
«Jo us predico el superhome. L’home és quelcom que ha de ser superat. Què heu de fer per superar-lo?
Fins ara tots els éssers han creat alguna cosa que els supera: i vosaltres voleu ser el reflux d’aquesta gran marea i recular fins a la bèstia en comptes de superar l’home?
Què és el simi per a l’home? Una riallada o una vergonya dolorosa. I precisament això ha de ser l’home per al superhome: una riallada o una vergonya dolorosa.
Heu seguit el camí des del cuc fins a l’home i encara en vosaltres hi ha moltes coses que continuen essent cuc. Antany fóreu simis i ara l’home és encara més simi que qualsevol simi.
Però el més savi de vosaltres és també un conflicte, un híbrid mig planta, mig fantasma. Però que potser us dic que us torneu fantasmes o plantes?
Mireu, jo us predico el superhome!
El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia el superhome el sentit de la terra!
Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no us cregueu aquells que parlen d’esperances sobreterrenals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no.
Són gent que menyspreen la vida, són gent que agonitzen, que s’han emmetzinat ells mateixos; la terra ja n’està tipa: tant de bo se’n perdi la mena!
Antany, ultratjar Déu era l’ultratge més gros; però Déu ha mort, i amb Ell han mort també aquests ultratjadors. Ara la cosa més horrorosa és ultratjar la terra i estimar les entranyes de l’inescrutable més que no pas el sentit de la terra!
Antany l’ànima mirava el cos amb menyspreu: i llavors aquest menyspreu era la cosa més elevada: –ella volia el cos magre, lleig, famèlic. Així pensava escapar-se del cos i de la terra.
Oh! Aquesta ànima com n’era, de magra, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptat d’aquesta ànima!
Però també vosaltres, germans meus, digueu-me: de la vostra ànima, què n’ensenya el vostre cos? Que no és potser misèria i brutícia i un benestar lamentable?
En veritat, un riu llord és l’home. Cal seu un mar per poder rebre un riu llord sense tornar-se impur.
Mireu, jo us predico el superhome: ell és aquest mar on pot submergir-se el vostre gran menyspreu.
Quina és l’experiència més gran que podríeu viure? És l’hora del gran menyspreu. L’hora en què fins i tot la vostra felicitat se us torni ois i també la vostra raó i la vostra virtut.
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva felicitat? És misèria i brutícia i un benestar lamentable. Però la meva felicitat hauria de justificar l’existència i tot!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva raó? Glateix pel saber com el lleó per la seva teca? És misèria i brutícia i un benestar lamentable!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva virtut? Encara mai no m’ha enfurismat. Que cansat estic del meu bé i del meu mal! Tot això és misèria i brutícia i un benestar lamentable!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva justícia? No veig pas que jo sigui un carbó incandescent. Però l’home just és un carbó incandescent!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva compassió? La compassió, ¿no és per ventura la creu on és clavat aquell que estima els homes? Però la meva compassió no és cap crucifixió.»
Heu parlat així ja? Heu cridat així ja? Ah! Tant de bo que us hagués sentit cridar així!
No pas el vostre pecat –la vostra moderació és allò que clama al cel, la vostra mesquinesa en el vostre pecat és allò que clama al cel!
On és, doncs, el llamp que us llepi amb la seva llengua? On és el deliri que caldria inocular-vos?
Mireu, jo us predico el superhome: «ell és aquest llamp, ell és aquest deliri!»–
Quan Zaratustra hagué parlat així, un d’entre la gent cridà: «Ja hem sentit parlar prou d’aquell que balla passant la maroma; au, vegem-lo» I tota la gent es rigué de Zaratustra. Però aquell que balla passant la maroma, que es pensà que això anava per a ell, es posa a fer feina.
Però Zaratustra guaità la gent i es meravellà. Llavors parlà així:
«L’home és una corda tibant entre la bèstia i el superhome, –una corda sobre un abisme.
Un perillós passar a l’altra banda, un perillós fer camí, un perillós mirar enrera, un perillós tremolar i restar aturat.
La grandesa de l’home rau en el fet de ser un pont i no pas una meta: allò que en l’home es pot estimar és el fet de ser una transició i un ocàs».


Així parlà Zaratustra, tercera part, “De la visió i de l’enigma”

2
«Alto! Nan! –vaig dir–. O jo o tu! Però jo sóc el més fort de tots dos –: tu no coneixes el meu pensament abismal! Aquest – no el podries suportar!» –
Aleshores ocorregué una cosa que em féu més lleuger: el nan saltà de la meva espatlla, el tafaner! I es posà a la gatzoneta sobre una pedra que hi havia davant meu. Justament, però, on ens havíem aturat, hi havia un portal.
«Guaita aquest portal! Nan! –vaig continuar dient–: té dues cares. Aquí, hi convergeixen dos camins: ningú no els ha recorregut encara mai fins a la fi.
Aquest llarg carrer que tira enrera: dura una eternitat. I aquest llarg carrer que tira endavant –és una altra eternitat.
Aquests camins es contradiuen; topen directament de cap: – i aquí, en aquest portal, és on convergeixen. El nom del portal és escrit a dalt: “Instant.”
Però si algú recorregués un – i sempre, sempre més lluny: creus, nan, que aquests camins es contradiuen eternament?» –
«Tota recta menteix –murmurà amb menyspreu el nan–. Tota veritat és corba, el temps mateix és un cercle.»
«Tu, esperit de la feixugor! –vaig dir arborat d’ira–, no t’ho prenguis a la lleugera! O et deixo a la gatzoneta, aquí, on t’ajups, rancallós, – i jo t’he traginat fins aquí dalt!
Mira –vaig continuar–, aquest instant! D’aquest portal anomenat “Instant” surt cap enrera un llarg carrer etern: darrera nostra s’estén una eternitat.
Cada una de les coses que poden córrer, no ha d’haver recorregut ja alguna vegada aquest carrer? Cada una de les coses que poden esdevenir-se, no ha d’haver-se esdevingut, haver estat feta, haver transcorregut ja alguna vegada?
I si tot ja ha existit: què en penses tu, d’aquest instant? Aquest portal no ha d’haver – existit ja?
I que no es troben totes les coses nuades fort, de manera que aquest instant arrossega rera seu totes les coses futures? Així –ell mateix i tot?
Perquè cada una de les coses que poden córrer; també per aquest llarg carrer que surt cap endavant – ha de tornar a córrer-hi una vegada més! –
I aquesta aranya que s’arrossega lenta a la llum de la lluna, i aquesta mateixa llum de la lluna, i jo i tu xiuxiuejant plegats en aquest portal, xiuxiuejant sobre coses eternes – tots nosaltres, no hem d’haver existit ja?
–i tornar de nou i córrer per aquell altre carrer, endavant, davant nostre, per aquest llarg, esborronador carrer – no hem de tornar de nou eternament?» –
[...]

De "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral", escrit el 1873 però publicada després de la mort de Nietzsche el 1903:

"Però pensem en particular en la formació dels conceptes. Qualsevol paraula es converteix de manera immediata en concepte en tant que justament no ha de servir per a l’experiència singular i completament individualitzada a la qual deu el seu origen, per exemple, com a record, sinó que ha d’encaixar, alhora, amb innumerables experiències més o menys similars, però mai idèntiques estrictament parlant; en definitiva, amb casos completament diferents. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals. De la mateixa manera que una fulla no es igual a una altra, també es cert que el concepte fulla s’ha format abandonant de manera arbitrària les diferències individuals, oblidant les notes distintives; aleshores es genera la representació, com si en la Natura hi hagués quelcom separat que fos la “fulla”, una espècie d’arquetip primigeni a partir del qual totes les fulles hagueren estat teixides, dissenyades, calibrades, colorejades, ondulades i pintades, però per unes mans tan maldestres, que cap exemplar fos una correcta i fidedigna còpia fidel de l’arquetip. Diem que un home és “honest”. Per què ha actuat avui tan honestament?, ens preguntem. La resposta sol ser: a causa de la seva honestedat. L’honestedat!. Açò significa: la “fulla” és la causa de les fulles. Tanmateix, no sabem res en absolut d’una qualitat essencial, anomenada “honestedat”, sinó d’una nombrosa sèrie d’accions individuals, i, per tant, diferents, que igualem oblidant les diferències, i que, aleshores, anomenem accions honestes. Al final, acabem formulant, a partir d’elles, una qualitas occulta anomenada “honestedat”.

L’omissió d’allò individual i real ens proporciona el concepte de la mateixa manera que també ens proporciona la forma, mentre que la Naturalesa no coneix formes ni conceptes, ni tampoc cap classe de gèneres, sinó només una x que és per a nosaltres inabastable i indefinible. També l’oposició que fem entre individu i espècie és antropomòrfica i no procedeix de l’essència de les coses, encara que tampoc podem dir que no li correspongui: en efecte, seria una afirmació dogmàtica i, com a tal, tan indemostrable com la contrària.

Què és aleshores la veritat? Una host en moviment de metàfores, metonímies i antropomorfismes, en resum, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades i adornades poèticament i retòricament i que, després d’un ús perllongat, un poble considera fermes, canòniques i vinculants; les veritats són il·lusions de què s’ha oblidat que ho són; metàfores ja gastades i sense força sensible, monedes que han perdut el seu encuny i que ja no es consideren monedes sinó simple metall."

dilluns, 18 de maig del 2009

Drets civils, polítics i socials

T.H. Marshall va escriure Ciutadania i classe social el 1950 i ha esdevingut un dels llibres claus en els temes de ciutadania. En certa manera va "definir" el concepte com "el conjunt de drets i deures que vinculen l'individu a la plena pertinença a una societat" i va dividir els drets en civils, polítics i socials. A continuació citam el text on descriu en què consisteixen aquests drets.

"Pareceré un sociólogo típico si empiezo diciendo que propongo dividir la ciudadanía en tres partes. Pero el análisis, en este caso, está guiado por la historia más que por la lógica. Llamaré a estas tres partes, o elementos, civil, política y social. El elemento civil consiste en los derechos necesarios para la libertad individual —libertad de la persona, libertad de expresión, de pensamiento y de religión, el derecho a la propiedad, a cerrar contratos válidos, y el derecho a la justicia—. Este último es de una clase distinta a la de los otros porque es el derecho a defender y hacer valer todos los derechos de uno en términos de igualdad con otros y mediante los procedimientos legales. Esto nos demuestra que las instituciones asociadas más directamente con los derechos civiles son los tribunales. Con el elemento político me refiero al derecho a participar en el ejercicio del poder político como miembro de un cuerpo investido de autoridad política, o como elector de los miembros de tal cuerpo. Las instituciones correspondientes son el parlamento y los concejos del gobierno local. Con el elemento social me refiero a todo el espectro desde el derecho a un mínimo de bienestar económico y seguridad al derecho a participar del patrimonio social y a vivir la vida de un ser civilizado conforme a los estándares corrientes en la sociedad. Las instituciones más estrechamente conectadas con estos derechos son el sistema educativo y los servicios sociales."

dimarts, 12 de maig del 2009

Declaració de la dona i de la ciutadana d'Olympe de Gouges de 1791


Preàmbul

Les mares, les filles, les germanes, representants de la nació, demanen ser constituïdes en assemblea nacional.

Considerant que la ignorància, l’oblit o el mensypreu dels drets de la dona són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs, hem decidit exposar en una solemne Declaració els drets naturals, inalienables i sagrats de la dona a fi que aquesta declaració constantment presentada a tots els membres del cos social els recordi sempre els seus drets i els seus deures per tal que els actes del poder de les dones i els del poder dels homes, podent se comparats en cada moment amb la finalitat de tota institució pública, siguin així més respectats perquè les reclamacions de les ciutadanes, fundades des d’ara en principis simples i incontestables, col·laborin sempre en el manteniment de la constitució, dels bons costums i en la felicitat de tots.

En conseqüència, el sexe superior tant en bellesa com en coratge, en els sofriments maternals, reconeix i declara, en presència i sota els auspicis de l’Ésser Suprem, els Drets següents de la Dona i de la Ciutadana.

I

La Dona neix lliure i roman igual a l’home en drets. Les distincions socials poden estar fundades en la utilitat comuna

II

La finalitat de qualsevol associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de la Dona i de l’Home: aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i, per sobre de tots, la resistència a l’opressió.

III

El principi de qualsevol sobirania resideix essencialment en la Nació, la qual no és res més que la reunió de la dona i l’home: cap cos, cap individu, no pot exercir l’autoritat que no emani expressament d’això per a tots: sent totes les ciutadanes i tots els ciutadans iguals davant els seus ulls, han de ser igualment admissibles en totes les dignitats, llocs i treballs públics, segons les seves capacitats i sense altres distincions que les seves virtuts i el seu talent.

IV

La llibertat i la justícia consisteixen a tornar tot el que pertany a un altre; així, l’exercici dels drets naturals de la dona no té més límits que la tirania que l’home li oposa, i aquests límits han de ser reformats per les lleis de la naturalesa i la raó.

V

Les lleis de la naturalesa i de la raó prohibeixen totes les accions perjudicials per a la societat: tot el que no està prohibit per aquestes lleis, sàvies i divines, no pot ser impedit i ningú no pot estar obligat a fer el que no ordenen.

VI

La llei ha de ser l’expressió de la voluntat general; totes les ciutadanes i tots els ciutadans han de contribuir personalment o mitjançant els seus representants a la seva formació.

VII

No s’exceptua cap dona; la dona és acusada, arrestada o detinguda en els casos determinats per la Llei. Les dones obeeixen com els homes aquesta Llei rigorosa.

VIII

La llei no ha d’establir més que penes estrictes i evidentment necessàries, i ningú no pot ser castigat més que en virtut d’una llei establerta anteriorment al seu delicte i legalment aplicada a les dones.

IX

Quan una dona ha estat declarada culpable, tot el rigor és exercit per la Llei.

X

Ningú no ha de ser fustigat per les seves opinions més fonamentals, la dona té el dret per a pujar al cadafal; ha de tenir igualment el de pujar a la tribuna, sempre que les seves manifestacions no pertorbin l’ordre públic establert per la llei.

XI

La lliure comunicació de les idees i de les opinions és un dels drets més preciosos de la dona ja que aquesta llibertat assegura la legitimitat dels pares respecte dels fills. Tota ciutadana pot, doncs, manifestar lliurement: sóc la mare d’un fill que us pertany, sense que un prejudici bàrbar l’obligui a dissimular la veritat, excepte per respondre de l’abús d’aquesta llibertat en els casos determinats per la llei.

XII

La garantia dels drets de la dona i de la ciutadana necessita una major utilitat; aquesta garantia ha de ser instituïda per a la millora de tot i no per a la utilitat particular d’aquelles a les quals se’ls ha confiat.

XIII

Per al manteniment de la força pública i per a les despeses de l’administració, les contribucions de la dona i de l’home són iguals; ella participa en totes les càrregues, en tots els treballs penosos; ha de participar, així mateix, en la distribució dels llocs de treball, càrrecs, dignitats i també en la indústria.

XIV

Les ciutadanes i els ciutadans tenen el dret de constatar per ells mateixos, o mitjançant els seus representants, la necessitat de la contribució pública. Les ciutadanes només poden adherir-s’hi admetent un repartiment igual, no solament en la fortuna, sinó a més en l’administració pública i la determinació dela qyota, la base, la recaptació, la durada de l’impost.

XV

La massa de les dones, unida per la contribució amb la dels homes, té el dret a demanar comptes a tot agent públic de la seva administració.

XVI

Tota societat en què la garantia dels drets no està assegurada, ni la separació de poder determinada, no té constitució; la constitució és nul·la si la majoria dels individus que componen la nació no ha cooperat en la seva redacció

XVII

Les propietats són per a tots dos sexes reunits o separats; tenen, per a cadascú, un dret inviolable i sagrat; ningú no en pot veure’s privat en tant que veritable patrimoni de la natura, llevat que la necessitat pública, legalment constatada, ho exigís de forma evident i amb la condició d’una justa i anterior indemnització.

Epíleg

Dona desperta’t; el repic de campanes de la raó es fa sentir en tot l’univers; reconeix els teus drets. El poderós imperi de la Natura ja no està envoltat de prejudicis, de fanatisme, de superstició i de mentides. La torxa de la veritat ha dissipat tots els núvols de la neciesa i de la usurpació.

L’home esclau ha multiplicat les seves forces, ha necessitat recórrer a les teves per trencar les seves cadenes. Una vegada lliure s’ha tornat injust amb la seva companya. Oh, dones! Dones, quan deixareu d’estar cegues? Quins són els avantatges que heu aconseguit amb la revolució? Un menyspreu més acusat, un desdeny més assenyalat. Al llarg dels segles de corrupció, solament heu regnat sobre la debilitat dels homes. El vostre imperi ha estat destruït, que us n’ha restat? La convicció de les injustícies de l’home. La reclamació del vostre patrimoni; basada en els savis decrets de la natura; qui podria sentir por per una causa tan formosa. La bona paraula del Legislador de les Noces de Canà. Tenim por que els nostres legisladors francesos, correctors d’aquesta moral, durant molt de temps penjada de les branques de la política, però que ja no està de moda, us repeteixin: dones, què tenim en comú vosaltres i nosaltres. Tot, podríem respondre. Si s’obstinessin en la seva debilitat, per col·locar aquesta inconseqüència en contradicció amb els seus principis, oposeu valerosament la força de la raó i les il·lusòries pretensions de superioritat; reuniu-vos sota els estendards de la filosofia; desplegueu tota l’energia del vostre caràcter i aviat veureu aquests orgullosos, ja no servils adoradors rampants als vostres peus, sinó orgullosos de compartir amb els vostres tresors l’Ésser Suprem. Quins siguin els entrebancs que us posin, està a les vostres mans poder enderrocar-los.

Declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 1789


Els representants del poble francès, constituïts en Assemblea Nacional, considerant que la ignorància, l'oblit o el menyspreu dels drets de l'home són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs, han resolt exposar, en una Declaració solemne, els drets naturals, inalienables i sagrats de l'home; a fi que aquest declaració, constantment present a tots els membres del cos social, els recordi sens treva els seus drets i els seus deures; a fi que els actes del poder legislatiu i els del poder executiu, podent ser a cada instant comparats amb la finalitat de tota institució política, en resultin més respectats; a fi que les reclamacions dels ciutadans, fundades a partir d'ara en principis simples i incontestables, tendeixin sempre al manteniment de la Constitució i a la felicitat de tots. En conseqüència, l'Assemblea Nacional reconeix i declara, en presència i sota els auspicis de l'Ésser Suprem, els següents drets de l'home i del ciutadà.

Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.

Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.

Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d'autoritat que no emani d'ella expressament.

Article 4. La llibertat consisteix en poder fer tot el que no sigui perjudicial per als altres. Així, l'exercici dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells que asseguren als altres membres de la societat gaudir d'aquests mateixos drets; aquests límits només poden ser determinats per la llei.

Article 5. La llei només té dret a prohibir les accions nocives per a la societat. Tot allò que no està prohibit per la llei no pot ser impedit, i ningú no pot ser obligat a fer el que la llei no ordena.

Article 6. La llei és l'expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents.

Article 7. Cap home no pot ser acusat, arrestat ni detingut sinó en els casos determinats per la llei i segons les formes prescrites per ella. Els qui sol·liciten, expedeixen, executen o fan executar ordres arbitràries han de ser castigats; però tot ciutadà cridat o detingut en virtut de la llei ha d'obeir a l'instant; la resistència el fa culpable.

Article 8. La llei només pot establir penes estrictament i evidentment necessàries; i ningú no pot ser castigat sinó en virtut d'una llei establerta i promulgada anteriorment al delicte, i legalment aplicada.

Article 9. Ja que tot home és considerat innocent fins que hagi estat declarat culpable, si es jutja indispensable arrestar-lo, tot rigor que no sigui necessari per exercir un control sobre la seva persona ha de ser severament reprimit per la llei.

Article 10. Ningú no pot ser inquietat per les seves opinions, fins i tot religioses, sempre que la seva manifestació no alteri l'ordre públic establert per la llei.

Article 11. La lliure comunicació de pensaments i d'opinions és un dels drets més precioses de l'home. Tot ciutadà pot, doncs, parlar, escriure, imprimir lliurement, amb el benentès que haurà de respondre de l'abús d'aquesta llibertat, en els casos determinats per la llei.

Article 12. La garantia dels Drets de l'Home i del Ciutadà necessita d'una força pública; aquesta força queda instituïda per al bé comú, i no per a la utilitat particular d'aquells a qui està confiada.

Article 13. Per al manteniment de la força pública i per a les despeses de l'administració, és indispensable una contribució comuna. Aquesta contribució ha d'estar equitativament repartida entre tots els ciutadans, en funció de les seves possibilitats.

Article 14. Tots els ciutadans tenen el dret de verificar, per ells mateixos o per mitjà dels seus representants, la necessitat de la contribució pública, d'aprovar-la lliurement, de vigilar-ne el seu ús i de determinar-ne la quota, la fixació, la recaptació i la durada.

Article 15. La societat té dret de demanar comptes a qualsevol agent públic respecte de la seva administració.

Article 16. Tota societat en què la garantia de drets no estigui assegurada, ni la separació dels poders determinada, no té Constitució.

Article 17. Sent les propietats un dret inviolable i sagrat, ningú en pot ser privat, llevat que la necessitat pública, legalment constatada, ho exigeixi evidentment, i sota la condició d'una justa i prèvia indemnització.