dijous, 17 de desembre del 2009

Canvis en l'examen de Selectivitat d'Història de la Filosofia

Us reproduïm a continuació la informació penjada a la UIB sobre la prova d'Història de la Filosofia. Els canvis més significatius són l'enfocament cap als Blocs de continguts, ja que les preguntes 2, 3 i 4 faran referència a Blocs diferents, el que implica que a l'examen de selectivitat entraran tots els Blocs. Fins ara l'enfocament es basava més en els 8 autors que no en els Blocs. Els criteris d'avaluació segueixen essent els mateixos.


Història de la Filosofia. Informació de la matèria

Estructura de l'examen

La prova d’accés a la Universitat de la matèria d’Història d’Espanya de l’alumnat que ha cursat els ensenyaments de batxillerat prevists a la LOE tindrà com a referència els continguts, objectius i criteris d’avaluació especificats per a aquesta matèria al Reial decret 1467/2007, de 2 de novembre, i els que complementàriament s’indiquen al Decret 82/2008, de 25 de juliol (BOIB d’1 d’agost), que estableix l’estructura i el currículum del batxillerat a les Illes Balears.
El Reial decret 1892/2008, de 14 de novembre, estableix que la prova consistirà en la resposta per escrit a una sèrie de qüestions adequades al tipus de coneixements i capacitats que s’hagin d’avaluar, el format de resposta de les quals ha de garantir l’aplicació de criteris objectius prèviament aprovats. La prova ha de presentar dues opcions diferents, entre les quals l’estudiant ha d’elegir-ne una.
La comissió organitzadora de les proves d’accés a la Universitat va acordar, en virtut del que estableix el Reial decret 1892/2008, de 14 de novembre:
  • Cada model de la prova presentarà dues opcions diferents amb la mateixa estructura, entre les quals l’estudiant n’haurà de triar una.
  • La prova contindrà una part pràctica.
  • Hi haurà preguntes de tots els blocs de continguts, o bé dins cada opció en cas de ser un nombre reduït de blocs o bé entre les dues opcions, en cas contrari.
El Decret 82/2008, de 25 de juliol, estableix els següents continguts comuns del currículum d’Història de la Filosofia:
  • Lectura, anàlisi i comentari de textos filosòfics, emprant amb propietat i rigor els principals termes i conceptes filosòfics.
  • Exposició escrita, i, si escau, oral, d’aspectes del pensament dels autors estudiats, de la seva relació amb qüestions actuals o de les pròpies reflexions sobre els principals problemes filosòfics, incorporant-hi críticament el pensament dels diferents filòsofs.
  • Planificació i execució de petits treballs d’investigació relacionats amb algun apartat del currículum.
  • Pràctica del diàleg i del debat sobre els problemes filosòfics tractats, mitjançant l’exposició raonada del propi pensament i la recepció atenta i crítica dels arguments dels altres.
I, a més, especifica tres blocs de continguts:
Bloc 1. La filosofia antiga i medieval
  • Els orígens del pensament filosòfic occidental.
  • Plató.
  • Aristòtil.
  • L’hel·lenisme, Roma i el cristianisme.
  • La filosofia escolàstica. El lul·lisme.
Bloc 2. La filosofia moderna
  • El Renaixement. La revolució científica.
  • Descartes i el racionalisme.
  • L’empirisme. Hume.
  • La Il·lustració.
  • Kant i l’idealisme.
Bloc 3. La filosofia contemporània
  • Marx i el marxisme.
  • Nietzsche i la crisi de la raó.
  • La filosofia analítica.
  • Altres corrents filosòfics del segle XX.
  • La filosofia hispana.
Per tot això es proposa una estructura, per a cadascuna de les dues opcions, consistent en quatre preguntes relatives a un text filosòfic d’un dels autors que formen part del currículum d’Història de la Filosofia, amb una distribució del 25% de qualificació per a cadascuna d’elles.
La primera pregunta consistirà en explicar breument el contingut del text, determinant el tema tractat, identificant el problema plantejat, explicitant les idees principals o la tesi sostinguda, analitzant l’estructura lògica i retòrica del discurs, i situant el text dins del context corresponent.
La segona pregunta consistirà en explicar una expressió, un concepte o algun aspecte concret que aparegui en el text, tot posant-lo en relació amb la filosofia de l’autor i amb el bloc de continguts al que pertany l’autor del text.
La tercera pregunta consistirà en relacionar el contingut del text amb altres elements no especificats i que pertanyin a un bloc de continguts del currículum d’Història de la Filosofia de segon de batxillerat diferent del que pertany l’autor del text.
La quarta pregunta consistirà en una consideració raonada, emprant els coneixements de la matèria i especialment del bloc de continguts que no hagi aparegut en les preguntes anteriors que ha adquirit l’alumne, a favor o en contra del que diu l’autor del text o de l’actualitat d’algun aspecte central del text.

Criteris generals d'avaluació

Els criteris generals d’avaluació són els determinats pel que s’estableix al currículum d’Història de la Filosofia de segon de batxillerat en el marc del Decret 82/2008, de 25 de juliol, que estableix l’estructura i el currículum del batxillerat a les Illes Balears. Els criteris específics són:Per a la primera pregunta: L’alumnat ha de demostrar que ha entès de què tracta el text i ho ha de saber explicar de manera clara i concisa, assenyalant-ne les idees principals i secundàries i determinant les relacions existents entre les unes i les altres:
1.1. Encert en la identificació del problema filosòfic. 1.2. Identificació i explicació de les idees presents al text i de la relació entre aquestes. 1.3. Claredat i precisió en l’explicació.
Per a la segona pregunta: L’alumnat ha de demostrar que sap explicar una teoria, un concepte o una expressió amb detall, emprant el vocabulari tècnic bàsic de la qüestió, i que sap trobar i explicar les relacions amb el text:
2.1. Explicació detallada de la teoria, el concepte o l’expressió, emprant el vocabulari bàsic. 2.2. Correcta connexió amb el text. 2.3. Claredat i precisió en l’explicació.
Per a la tercera pregunta: L’alumnat ha de demostrar que és capaç de trobar les semblances, les diferències i les connexions entre conceptes i teories, o bé del mateix autor o bé d’altres de la història de la filosofia, tenint en compte que el nivell que s’assoleix a segon de batxillerat és general i no es pot pretendre una profunditat excessiva.
3.1. Mostrar un coneixement de les idees, els conceptes o les teories que s’han de relacionar. 3.2. Establir i explicar les relacions correctament. 3.3. Claredat i precisió en l’exposició.
Per a la quarta pregunta: L’alumnat ha de demostrar que sap argumentar les seves opinions respecte dels conceptes o teories que són presents al text, i que els pot relacionar oportunament amb temes d’actualitat:
4.1. Donar bons arguments que donin suport a l’opinió. 4.2. Consistència, creativitat, originalitat en la resposta. 4.3. Claredat i precisió en l’exposició.
Es podrà reduir fins a un 10% de la qualificació per faltes d’ortografia, redacció, expressió o terminologia no apropiada, d’acord amb els criteris objectius que estableixi el coordinador del professorat corrector.

dilluns, 30 de novembre del 2009

El moviment aparent dels planetes

Vídeo de Carl Sagan on explica el moviment que descriuen els planetes vistos des de la terra i que va originar l'explicació de Ptolomeu dels epicicles i deferents seguint el model geocèntric d'Aristòtil.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Metafísica d'Aristòtil: la ciència de l'ésser

Els catorze llibres que componen la Metafísica d'Aristòtil tracten dels temes següents:

-La ciència a partir de principis i causes, classificació de les ciències, una ciència universal (llibres I, II, III i VI).

-La història de la filosofia anterior (llibre I).

-La ciència de l'ens, en general, i dels diversos sentits del ser (llibres IV, VI i VII).

-Els axiomes fonamentals de la ciència: principis d’identitat i contradicció (llibre IV).

-La veritat i la falsedat (llibre IX).

-La substància i les seves classes (llibres VII, VIII i XII).

-El canvi i la natura (llibre IX).

-El motor immòbil acte pur (llibre XII).

-Unitat, alteritat, diferència i contrarietat (llibre X).

-La crítica a la teoria de les idees de Plató (llibres XIII i XIV).

-Termes (llibre V).

-Recapitulació (llibre XI, probablement apòcrif).



Textos del Llibre IV, 1003a

1) Hi ha una ciència que estudia el que és, en tant que és, i els atributs que, per si mateix, li pertanyen. Aquesta ciència, d’altra banda, no s’identifica amb cap de les denominades ciències particulars. Cap de les altres [ciències], en efecte, s’ocupa universalment del que és, en tant que alguna cosa que és, sinó que després de seccionar d’això una part, estudia els accidents d'aquesta: així, per exemple, les ciències matemàtiques.

I ja que busquem els principis i les causes supremes, és evident que aquestes han de ser-ho necessàriament d’alguna natura per si mateixa. I, certament, si també buscaven aquests principis els qui buscaven els elements de les coses que són, també els elements havien de ser necessàriament elements del que és, no accidentalment, sinó en tant que quelcom que és. D’aquí que també nosaltres hàgim d’aconseguir les causes primeres del que és, en tant que quelcom que és.


2) L’expressió «allò que és» es diu en molts sentits, però en relació amb una sola cosa i una sola natura i no per mera homonímia, sinó que igual que «sa» es diu en tots els casos en relació amb la salut -duna cosa perquè la conserva, duna altre perquè la produeix, d’una altre encara perquè és signe de salut, d’allò altre perquè aquesta es dóna en això- i «metge» [es diu] en relació amb la ciència mèdica (s’anomena metge en un aspecte a allò que posseeix la ciència mèdica, a un altre aspecte a allò altre perquè les seves propietats naturals són adequades a ella, a allò de més enllà perquè és el resultat de la ciència mèdica), i podríem trobar coses que es diuen de mode semblant a aquestes, així també «quelcom que és» es diu en molts sentits, però en tots els casos en relació amb un únic principi: d’unes coses [es diu que són] per ser entitats, d’altres per ser afeccions de l’entitat, d’altres per ser un procés cap a l’entitat, o bé corrupcions o privacions o qualitats o agents productius o agents generadors ja de l’entitat, ja d’aquelles coses que es diuen en relació amb l’entitat, o bé per ser negacions ja d’alguna d’aquestes coses, ja de l’entitat. I d’aquí que, fins i tot del que no és, diguem que és «quelcom que no és». Així doncs, de la mateixa manera que de totes les coses sanes s’ocupa una sola ciència, igualment succeeix això en els altres casos. Correspon, en efecte, a una única ciència estudiar, no sols aquelles coses que es denominen segons un sol significat, sinó també les que es denominen en relació amb una sola natura: i és que aquestes es denominen també, d’alguna manera, segons un sol significat. És, doncs, evident que l’estudi de les coses que són, en tant que coses que són, correspon també a una sola [ciència].

Ara bé, en tots els casos la ciència s’ocupa fonamentalment d’allò primer, és a dir, d’allò del qual les altres coses depenen i en virtut d’això reben la denominació [corresponent]. Per tant, si això és l’entitat, el filòsof haurà de trobar-se en possessió dels principis i les causes de les entitats.

Font: Aristòtil a Filoxarxa

divendres, 6 de novembre del 2009

Comentari del mite dels metalls de Plató

El text és el següent:

"-Certament, és natural, vaig dir. Tanmateix, escolta també la resta del mite. En efecte, tots els qui viviu a la ciutat sou germans -tal com els direm tot mitologitzant-, però el déu, en modelar aquells de vosaltres que són aptes per a governar, els barrejà or en el llinatge, per això són els més valuosos; als qui són aptes per a auxiliars, els barrejà argent, i ferro i bronze als pagesos i als altres artesans. Pel fet de ser tots d'un mateix origen, la majoria de vegades engendreu fills semblants a vosaltres mateixos, però de vegades és possible que, de l'or, en neixi un descendent d'argent i, de l'argent, un descendent d'or, i que així mateix en tots els altres casos, els un neixin dels altres. Així, doncs, la primera cosa i la més important que prescriu el déu als qui governenés que de res no siguin tan bons guardians ni guardin res tan severament com els seus descendents, perquè s'ha fet una barreja en les seves ànimes, i si el propi descendent neix contenint bronze o ferro, de cap manera no tindran compassió, sinó que, tot assignant-li la funció que li pertany per naturalesa, el retiraran cap als artesans o als pagesos, i si pel contrari, d'aquests, en neixés algun contenint or o argent, després d'avaluar-los, elevaran els uns a la classe dels guardians, i els altres a la dels auxiliars, com si en aquest cas fos un oracle que la ciutat seria destruïda completament quan estigués de guàrdia un guardià de ferro o un de bronze. Ara bé, coneixes algun recurs per a fer-los creure aquest mite?
-No, cap, digué, per fer que ells mateixos el creguin; certament, tanmateix, per fer que se'l creguin els seus fills, i els descendents d'aquests, i els altres homes que vinguin després."
República, llibre III, 414d-415d

Comentari de text en funció de la pregunta 1 de la selectivitat "Explica breument el contingut del text":

Aquest text està extret del llibre III de La República de Plató, on el filòsof hi descriu el seu model de polis ideal, és a dir, l'organització de la ciutat o estat perfecte. Recordem que el títol del llibre en grec era Politeia que significa, sobre la ciutat o l'estat.

En aquest text en concret, Plató explica que les tres classes socials poden engendrar descendents de qualsevol classe, és a dir, que els fills d'una classe no necessàriament formaran part d'aquesta classe. Com que no és fàcil de convèncer d'això als ciutadans, que no tendrien per què acceptar-ho sense més ni més, Plató s'inventa un mite per fer-lis creure que és un Déu, “el déu”, el qui ha prescrit això, i els faria creure que aquest déu els hi ha fet una mescla de les tres classes socials a cada persona. Per explicar-ho millor, Plató utilitza la metàfora dels metalls i escriu que les ànimes de les persones contenen or, argent, i ferro o bronze. A cada classe li pertany un metall, del més valuós al menys: l'or és propi dels governants, la plata és pròpia dels guardians, i el metall menys valuós pertany a la classe més baixa, el ferro o bronze dels artesans o productors.

Però la idea principal que Plató vol transmetre és que tothom en néixer té una mescla dels tres metalls, i que els fills dels governants, que són d'or, tenen també argent o bronze en la seva ànima. Així, els fills dels governants poden haver de ser o guardians o artesans, i els pares no han de tenir “compassió” en dirigir els fills cap a la seva altre classe, ja que aquesta és la “funció que li pertany per naturalesa”. Igualment, però a la inversa, els descendents de les classes inferiors poden contenir or i ésser governants, això sí, tal i com diu Plató “després d'avaluar-los”, és a dir, després de demostrar la seva vàlua en el sistema educatiu que Plató també explica en un altre llibre de La República.

En conclusió, Plató vol fer creure als ciutadans que el fet de pertànyer a una classe o a una altra, independentment de a quina pertanyin els seus pares, depén de la condició amb la qual han nascut, que el déu els hi ha assignat. I és clar, com que és un déu, considera que els ciutadans acceptaran la seva condició d'artesans, guardians o governants sense protestar, i així es complirà l'ansiada justícia a la polis on cadascú complirà la seva funció.

Recordem que Plató va utilitzar molt el recurs al mite o a l'al·legoria per explicar les seves teories filosòfiques, tal i com també va fer amb “el mite de la caverna”, “el mite del carro alat”, “el símil de la línia”, i ara el que acabam de veure “el mite dels metalls”.


diumenge, 1 de novembre del 2009

ÀGORA, la pel·lícula


Tots els batxillerats hem anat a veure la darrera pel·lícula d'Alejandro Amenábar, Ágora, i el comentari generalitzat a la sortida del cine era que estava molt bé i havia agradat molt. Certament, al meu judici, la pel·lícula està molt ben realitzada i bastant ben interpretada, reflectint prou bé l'ambient que es devia respirar a l'Alexandria de finals del segle IV d.C. Per a les classes de filosofia el film és prou interessant, ja que toca molts temes que tractam a l'assignatura tant de primer com de segon: la contraposició entre el saber filosoficocientific i el saber religiós, la teoria geocentrista d'Aristòtil i Ptolomeu contra la teoria heliocentrista d'Aristarc de Samos, l'experimentació científica, etc. Tot això està representat en el film per l'astrònoma, matemàtica i filòsofa neoplatònica Hipatia, que és el fil conductor per narrar allò que, per a mi, és l'autèntica protagonista de la pel·lícula: la raó, el lógos, maltractada per la intolerància religiosa que s'està imposant per damunt de tot. Lluny queden els dies de l'Àgora d'Atenes on la protagonista era la paraula (lógos) i la llibertat de pensament i d'expressió regnaven en l'ambient (tret del desafortunat error de la condemna i mort de Sòcrates!). La religió grega, la romana ni tampoc l'egípcia foren tan cruels amb la raó i la ciència com ho va ser després la religió cristiana. Les lluites entre pagans, jueus i cristians per imposar cadascú la seva "veritat de llibre" s'enduran per davant també a la filosofia i a la ciència, encarnades perfectament per Hipatia, que declararà fermament la seva sentència de mort amb les paraules "crec en la filosofia".
Recomano sincerament que la vagin a veure els qui no l'han vista i us animo a deixar els comentaris que vulgueu a aquest missatge, sobretot als meus alumnes de batxillerat (jo mateix encara crec que tenc més coses a dir però que escriuré un altre dia).
Us deixo també alguns enllaços relacionats amb la pel·lícula:
I el trailer:

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Textos de (introducció a la) filosofia



TEXT DE T. Nagel (segle XX)

«L'ocupació cabdal de la filosofia és qüestionar unes quantes idees molt comunes que tots plegats fem servir cada dia sense pensar-hi i aclarir-les. Un historiador es pot demanar què va passar en un moment determinat del passat, però un filòsof demanarà: què és el temps? Un matemàtic pot investigar les relacions entre els nombres, però un filòsof demanarà: què és un nombre? Un físic es demanarà de què són fets els àtoms o què explica la gravetat, però un filòsof demanarà: com podem saber si hi ha alguna cosa fora de les nostres ments? Un psicòleg pot investigar com els nen aprenen un llenguatge, però un filòsof demanarà: per què una paraula significa alguna cosa? Qualsevol pot demanar si està malament esquitllar-se al cinema sense pagar, però un filòsof demanarà: per què un acció és bona o dolenta?»

Thomas Nagel, What does it all mean?


TEXT DE G. DELEUZE (segle XX)

«Cuando alguien pregunta para qué sirve la filosofía, la respuesta debe ser agresiva ya que la pregunta se tiene por irónica y mordaz. La filosofía no sirve ni al Estado ni a la Iglesia, que tienen otras preocupaciones. No sirve a ningún poder establecido. La filosofía sirve para entristecer. Una filosofía que no entristece o no contraría a nadie no es una filosofía. Sirve para detestar la estupidez, hace de la estupidez una cosa vergonzosa. Sólo tiene este uso: denunciar la bajeza del pensamiento bajo todas sus formas. ¿Existe alguna disciplina, fuera de la filosofía, que se proponga la crítica de todas las mixtificaciones, sea cual sea su origen y su fin? Denunciar todas las ficciones sin las cuales las fuerzas reactivas no podrían prevalecer. Denunciar en la mixtificación esta mezcla de bajeza y estupidez que forma también la asombrosa complicidad de las víctimas y de los autores. En fin, hacer del pensamiento algo agresivo, activo y afirmativo. Hacer hombres libres, es decir, hombres que no confundan los fines de la cultura con el provecho del Estado, la moral o la religión. Combatir el resentimiento, la mala conciencia, que ocupan el lugar del pensamiento. Vencer lo negativo y sus falsos prestigios. ¿Quién, a excepción de la filosofía, se interesa por todo esto? La filosofía como crítica nos dice lo más positivo de sí misma: empresa de desmixtificación. Y, a este respecto, que nadie se atreva a proclamar el fracaso de la filosofía. Por muy grandes que sean, la estupidez y la bajeza serían aún mayores si no subsistiera un poco de filosofía que, en cada época, les impide ir todo lo lejos que querrían, que respectivamente les prohibe, aunque sólo sea por el que dirán, ser todo lo estúpida y lo baja que cada una por su cuenta desearía. No les son permitidos ciertos excesos, pero ¿quién, excepto la filosofía, se los prohibe? ¿Quién les obliga a enmascararse, a adoptar aires nobles e inteligentes, aires de pensador? Ciertamente existe una mixtificación específicamente filosófica; la imagen dogmática del pensamiento y la caricatura de la crítica lo demuestran. Pero la mixtificación de la filosofía empieza a partir del momento en que ésta renuncia a su papel... desmixtificador, y tiene en cuenta los poderes establecidos: cuando renuncia a detestar la estupidez, a denunciar la bajeza.»

Gilles Deleuze (s. XX) , Nietzsche y la filosofía, Barcelona, Ed. Anagrama, 1986.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

La caverna de Plató d'Emilio Lledó


Al llibre "La memoria del logos" el filòsof Emilio Lledó comenta amplament el mite de la caverna de Plató. Hi descriu fins a 6 tipus diferents de lectures o interpretacions: la lectura antropològica, l'epistemològica, la ètica, la social, la televisiva i la tràgica. Recomanam la lectura d'aquest fragment, que podeu trobar aquí, sobretot les interpretacions antropològiques i epistemològiques (que són les que hem treballat a classe principalment) i la televisiva (que ens pot orientar per mostrar l'actualitat de l'al·legoria platònica al nostre temps).
Bona lectura!

dimecres, 14 d’octubre del 2009

El problema de la inducció: l'indiot de Russell


Aquest és el famós exemple que utilitzava Bertrand Russell per criticar el mètode inductiu en les ciències empíriques:
"Aquest indiot va descobrir que, en el seu primer matí a la granja avícola, menjava a les 9 del matí. No obstant, com que era un bon inductivista, no va treure conclusions precipitades. Va esperar a recollir una gran quantitat d'observacions del fet que menjava a les 9 del matí i va fer aquestes observacions en una gran varietat de circumstàncies, en dimecres i en dijous, en dies freds i en dies calurosos, en dies de pluja i en dies assolejats. Cada dia afegia un nou enunciat observacional a la seva llista. Al final, la seva consciència inductivista es va sentir satisfeta i va efectuar una inferència inductiva per concloure: 'Sempre menjo a les 9 del matí'. Però, ai! es va demostrar de manera indubtable que aquesta conclusió era falsa quan, el dia abans de Nadal, enlloc de donar-li de menjar, li varen tallar el coll. Una inferència inductiva amb premisses vertaderes ha conduït a una conclusió falsa."

Traducció de ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? de Alan F. Chalmers

Text del Parmènides de Plató

A continuació us deixam el text de Plató del diàleg Parmènides on tracta de les dificultats de la teoria de les idees:

– Ets certament digne d’admiració, Sòcrates, per la vehemència que poses en els teus arguments. Però digues-me: ¿és que tu mateix fas la distinció de la qual parles, separant d’una banda les idees en si mateixes i, d’altra banda, les coses que participen d’aquestes idees? Alhora, ¿et sembla que existeix una semblança en si mateixa, separada de la semblança que nosaltres tenim, així com pel que fa a l’U, als múltiples i a totes les altres coses que has sentit suara de Zenó?

– Per a mi, sí –va dir Sòcrates.

– ¿I s’esdevé igualment –va dir Parmènides– en el cas d’una idea en si i per si mateixa de la justícia, de la bellesa, de la bondat i de totes les altres coses similars?

– Sí –va dir.

– ¿I què en dius, d’una idea de l’home separada de nosaltres i de tots aquells que són com nosaltres, una idea en si mateixa de l’home, o del foc, o de l’aigua?

– Moltes vegades, Parmènides –va dir–, m’he trobat en la dificultat respecte si calia afirmar això d’aquestes coses, igual com en el cas de les precedents, o bé calia afirmar una altra cosa.

– I pel que fa a coses, Sòcrates, que podrien semblar ridícules, com ara el cabell, el fang, la brutícia o qualsevol altra cosa insignificant i menyspreable, ¿et trobes també en la dificultat respecte a si cal afirmar que existeix de cada una d’aquestes coses una idea separada, una idea diferent de les coses que toquem amb les nostres mans, o no cal afirmar-ho?

– De cap manera –va dir Sòcrates–. Pel que fa a les coses que veiem, afirmo que existeixen. Tanmateix, el fet de pensar que n’existeix una idea seria massa extravagant. De tant en tant, certament, m’ha turmentat el dubte de si no caldria afirmar el mateix per a totes les coses. Nogensmenys, quan m’he aturat a considerar-ho, n’he fugit a correcuita tement de perdre’m i de caure en un abisme de beneiteria sense fonament. D’aquesta manera, tornant al meu refugi, a les coses de les quals hem dit suara que tenen idees, m’he dedicat a conversar i a estudiar sobre elles.

– [...] Digues-me, però: ¿et sembla, tal com dius, que existeixen unes certes idees i que les coses reben els seus noms pel fet de participar-hi, com, per exemple, que s’anomenen semblants pel fet de participar de la semblança, grans pel fet de participar de la grandària, belles i justes pel fet de participar de la bellesa i de la justícia?

– És enterament així –va dir Sòcrates.

[...]

– Heus aquí, Parmènides, el que a mi em semblaria més raonable: que aquestes idees romanen en la naturalesa com a paradigmes, que les coses són fetes a llur semblança i en són còpies, i que aquesta participació que les coses tenen en les idees no consisteix en res mes que en el fet que en són imatges.


Plató, Parmènides 130a-132d

dimecres, 30 de setembre del 2009

El mite de la caverna de Plató (República VII)


«Mira, després d’això» —vaig dir-li— «compara la nostra naturalesa, pel que fa a l'educació o a la manca d'ella, amb el cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins aquells homes hi viuen, des d'infants, encadenats de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d'un foc que crema darrera d'ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s'enfila un camí, i paral·lel a ell, imagina-t’hi bastida arran una paret com els barandats que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.»
«Tot m'ho imagino així» —va dir.
«Doncs ara afigura't uns homes que per darrera la paret porten atuells de tota mena, i que depassen el mur, i imatges i representacions d'animals, unes de ferro i altres de fusta, i tota llei d'objectes: com és natural, dels qui porten tot això, uns callaran i els altres aniran parlant.»
«Esmentes una imatge ben estranya» —va dir— «i uns empresonats no gens corrents.»
«Si són com nosaltres!» —jo vaig fer-li— «Perquè, ans que res, creus que, de si mateixos i d'ells entre ells aquests homes han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant?»
«Com haurien vist res més, forçats com estan a tenir el cap immòbil de per vida?»
«I què dels objectes transportats? No hi hauran vist el mateix?»
«Sí. Què sinó?»
«Doncs si tinguessin la capacitat de dialogar entre ells no penses que es creurien anomenar els objectes reals en si mateixos quan anomenen les ombres que veuen?»
«Indubtablement.»
«I què, si la presó tingués un ressò que vingués de dalt, et creus que si algun dels qui passen parlava, ells no es pensarien que el qui parla és l'ombra que els transcorre pel davant?»
«Sí, s'ho pensarien, per Zeus!» —va dir.
«Vet aquí, doncs» —vaig fer jo— «que uns homes així es creurien que la veritat no és altra cosa que les ombres d'aquelles obres l'artifici.»
«No se'n pot dubtar gens» —va dir.
«Considera, en conseqüència» —vaig proposar— «que els guareixen de la seva demència i que me'ls deslliguen de les cadenes. Si tals coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me'l fessin redreçar i girar-se d'esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això, es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres... Què et creus què diria quan algú li expliqués que fins aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament perquè s'havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?»
«Sí, i molt» —va dir.
«I si se l'obligués a mirar la llum mateixa, segurament els ulls li farien mal i ell ho defugiria, i es tombaria cap a allò que pot mirar, convençut que en realitat és més clar que les coses que li mostren.»
«Això mateix» —va dir.
«I si algú» —vaig preguntar— «l'arrossegués per aquell accés escarpat i costerut, i no el deixés anar abans d'haver-lo estirat fins on bat la llum del sol, no li doldria que l'estrebessin i se n'empiparia, i quan arribés a plena llum el seu esclat li ompliria els ulls i no reeixiria a veure ni una de les veritats que ara esmentem?»
«No, no podria» —va dir—, «si més no de moment.»
«Perquè li mancaria el costum, si hagués de veure les coses de dalt. I primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels
homes i de les altres coses, i, finalment, les coses en si, d'aquestes el que afiguraria més fàcilment foren, de nit, les que hi ha al cel i el cel mateix, esguardant la llum dels astres i la de la lluna, i, posteriorment, de dia, el sol i la seva llum. »
«Sí, com no?»
«I penso que al final, naturalment, podria mirar el sol, però no la seva aparició en les algues o en alguna altra seu, sinó el sol en si i per si en la seva pròpia regió: podria contemplar-lo tal com és.»
«Això és forçós» —exclamà.
«I aleshores ja estaria en condicions d'esbrinar d'ell que és el que produeix les estacions i els anys, i que es l'ordenador de tot en l'espai visible, i que, d'alguna manera, també és la causa de tot el que veien abans.»
«És evident» —va concedir ell— «que després de tot allò arribaria a aquesta conclusió.»
«Doncs què? Quan es recordi de la seva primera estança, i del que allà sabia, i també dels seus companys de presó, no et creus que ell es felicitarà del canvi i que els companys de presó li faran llàstima?»
«Sí, i molta.»
«Posem que entre ells hi haguessin alguns honors i elogis mutus, i premis per al qui veiés més agudament el que passava, i recordés més tenaçment el que acostumava a succeir abans, o després, o simultàniament, i d'aquí n'extragués la màxima capacitat per a vaticinar el futur, et sembla que, tot això, ho retindria amb afany i envejaria els qui entre ells regnen i gaudeixen d'honors, o bé que experimentaria allò d'Homer, i que preferiria molt “treballar la terra i servir a un home sense propietats” i patir el que fos abans de viure d'opinions i d'aquella altra manera?»
«Crec això últim» —va dir—, «que passaria per sofrir-ho tot abans de tornar a viure de l'altra manera.»
«Doncs ara fixa't bé en el que segueix» —vaig dir jo—. «Si aquest home davallés i tornés a seure en el mateix seient, és que ara no tindria els ulls plens de tenebra venint tot de sobte del sol?»
«Sí, ben plens» —va dir.
«I si hagués de tornar a discernir aquelles ombres i a discutir amb aquells encadenats de per vida, quan encara tingués els ulls ofuscats i no pogués fixar la mirada, per a la qual cosa necessitaria un cert temps, no faria riure i es diria d'ell que ara torna amb els ulls malalts per haver pujat a dalt, i que no s'ho val ni tan sols provar de pujar-hi? I que aquell que provés de deslligar-los i de portar-los amunt, si poguessin enxampar-lo amb les mans i matar-lo, el matarien?»
«Sí, és clar» —va dir.
«Tota aquesta imatge, estimat Glaucó» —vaig dir-li—, «cal que l'enllacis amb el que hem dit abans, la regió que ens és revelada per la vista, l'has de comparar amb l'estança de la presó, la llum del foc que hi ha en ella amb la força del sol, i si ara poses la pujada i la contemplació de les coses de dalt com l’impuls de l’ànima cap a la regió de l’intel·ligible, no erraràs certament la meva expectació, ja que és aquesta la que vols sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment respondrà a la ventat. El que, si més no jo, veig ho veig així: al cim de tot el cognoscible, i encara amb un gran esforç s'hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de tot el que és bell i recte, per tal com genera en el visible la llum i el sol, del qual ella depèn, i en l’intel·ligible per tal com crea ella sola com a senyora, la veritat i l'enteniment. I comprenc que el qui ha d’actuar assenyadament en privat o en públic, cal absolutament que contempli aquesta idea.»

dijous, 17 de setembre del 2009

El naixement de la ciència/filosofia per Carl Sagan

"Què són les estrelles?" Carl Sagan va dirigir i presentar la sèrie documental "Cosmos" ja fa anys. La qualitat del documental encara no s'ha vist superada per d'altres més moderns. Ara us deixam dos fragments del capítol 7, titulat "L'espinada de la nit", on el Dr. Sagan narra com es degueren explicar els primers humans l'enigma de les estrelles, després l'explicació de les religions i, finalment, la resposta dels primers científics i filòsofs de l'antiga grècia, com ara Tales de Milet. Espero que els disfruteu tant com jo!

dilluns, 14 de setembre del 2009

Examen de filosofia Selectivitat setembre 2009


Aquesta és la prova de filosofia del mes de setembre a la UIB. Com podeu veure els textos són prou significatius: el gir copernicà de Kant i les 4 causes d'Aristòtil. Espero que els que l'hagueu fet us hagi anat bé.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Novetats a Història de la Filosofia del curs 2009-2010


A la reunió de la Selectivitat del mes de juny es varen decidir alguns canvis respecte dels autors que entraran a l'examen de Selectivitat del 2010, en concret, s'han suprimit Tomàs d'Aquino i Maquiavel i s'afegeixen David Hume (que quasi sempre havia estat present i només els últims anys era absent) i Hanna Arendt (la gran novetat, ja que apart de ser el primer cop que entra en la llista dels autors de Selectivitat és la primera dona en fer-ho).
Ja sabeu que això no vol dir que els altres autors apart d'aquest 8 no s'hagin d'estudiar, sinó que aquest es tracten amb més profunditat i es llegeixen els textos més significatius a classe. L'assignatura segueixen essent "Història de la Filosofia" i això inclou una visió general de totes les èpoques, la Filosofia antiga, la Filosofia medieval, la Filosofia Moderna i la Filosofia contemporània principalment (encara que de la medieval no hi haurà cap autor amb textos). La llista dels "top eight" és la següent:
  1. Plató
  2. Aristòtil
  3. Descartes
  4. Hume
  5. Kant
  6. Marx
  7. Nietzsche
  8. Arendt
I com podeu comprovar la imatge que encapçala el bloc s'ha elaborat amb aquests vuit autors.
En seguirem parlant.

dijous, 18 de juny del 2009

Examen de Filosofia de la Selectivitat de juny 2009


Aquest és l'examen de Filosofia (versió en pdf aquí)de la Universitat de les Illes Balears del mes de juny de 2009. Com podeu veure han caigut Descartes i Nietzsche, amb dos textos prou representatius i amb preguntes molt sensates. Els textos els hem treballat a classe, el de Nietzsche el podeu trobar a l'entrada de més abaix i el de Descartes també el podeu consultar a l'enllaç al Discurs del mètode. Si l'heu fet, espero que el resultat sigui del tot positiu.

dimarts, 19 de maig del 2009

Alguns textos de Nietzsche



De La gaia ciència on apareix per primera vegada el pensament de "Déu ha mort":

125

“L’home boig.– ¿No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: «Cerco Déu! Cerco Déu!» –Com que allí s’aplegaven precisament molts d’aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. ¿És que s’ha perdut?, deia l’un. ¿És que s’ha extraviat com un infant?, deia l’altre. ¿O és que s’ha amagat? ¿Té por de nosaltres? ¿Se n’ha anat amb un vaixell? ¿Ha emigrat? – així cridaven i reien en desori. L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada, «¿A on ha anat Déu?», cridà, «Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort – vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, ¿com ho hem fet? ¿Com hem pogut beure el mar fins el pòsit? ¿Qui ens donà l’esponja per esborrar l’horitzó? ¿Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? ¿Cap a on es mou ara? ¿Cap a on ens movem nosaltres? ¿No ens allunyem de tots els sols? ¿No caiem constantment? ¿No caiem endarrera, cap al costat, endavant, en totes direccions? ¿Encara hi ha un dalt i un baix? ¿No errem com a través d’un no-res infinit? ¿No ens colpeja l’espai buit amb el seu alè? ¿No ha començat a fer més fred? ¿No s’apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? ¿No cal encendre llanternes al migdia? ¿No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? ¿No ensumem encara res de la putrefacció divina? –també els déus es podreixen! Déu ha mort! I som nosaltres qui l’hem mort! ¿Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s’ha ensangonat sota els nostres coltells –¿qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? ¿Amb quina aigua podríem purificar-nos? ¿quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d’inventar? ¿No és massa gran per a nosaltres la grandesa d’aquest acte? ¿No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran –i tot aquell qui continuï naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d’aquest acte a una història superior a qualsevol història que ha existit fins ara!» –Aquí callà l’home boig i esguardà de bell nou els seus oients: també ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que es féu trossos i s’apagà. «He vingut massa d’hora», digué aleshores, «encara no estic a la meva època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament –encara no ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, fins i tot després que s’han dut a terme, per ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels homes que l’estel més llunyà –i, nogensmenys, són ells els qui l’han dut a terme!» –Hom conta encara que aquest home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies i hi entonà el seu Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar, només repetia com a resposat: «¿Què hi fan encara aquestes esglésies, si no són les sepultures i els monuments funeraris de Déu?»

De Així parlà Zaratustra, considerada un poema simfònic i la seva obra mestra:

Així parlà Zaratustra, primera part, Pròleg de Zaratustra, 3-4

“Quan Zaratustra arribà a la primera ciutat, que hi ha al llindar dels boscos, trobà una gran gentada reunida a la plaça del mercat per veure un d’aquells que ballen passant la maroma. I Zaratustra parlà així a la gent:
«Jo us predico el superhome. L’home és quelcom que ha de ser superat. Què heu de fer per superar-lo?
Fins ara tots els éssers han creat alguna cosa que els supera: i vosaltres voleu ser el reflux d’aquesta gran marea i recular fins a la bèstia en comptes de superar l’home?
Què és el simi per a l’home? Una riallada o una vergonya dolorosa. I precisament això ha de ser l’home per al superhome: una riallada o una vergonya dolorosa.
Heu seguit el camí des del cuc fins a l’home i encara en vosaltres hi ha moltes coses que continuen essent cuc. Antany fóreu simis i ara l’home és encara més simi que qualsevol simi.
Però el més savi de vosaltres és també un conflicte, un híbrid mig planta, mig fantasma. Però que potser us dic que us torneu fantasmes o plantes?
Mireu, jo us predico el superhome!
El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia el superhome el sentit de la terra!
Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no us cregueu aquells que parlen d’esperances sobreterrenals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no.
Són gent que menyspreen la vida, són gent que agonitzen, que s’han emmetzinat ells mateixos; la terra ja n’està tipa: tant de bo se’n perdi la mena!
Antany, ultratjar Déu era l’ultratge més gros; però Déu ha mort, i amb Ell han mort també aquests ultratjadors. Ara la cosa més horrorosa és ultratjar la terra i estimar les entranyes de l’inescrutable més que no pas el sentit de la terra!
Antany l’ànima mirava el cos amb menyspreu: i llavors aquest menyspreu era la cosa més elevada: –ella volia el cos magre, lleig, famèlic. Així pensava escapar-se del cos i de la terra.
Oh! Aquesta ànima com n’era, de magra, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptat d’aquesta ànima!
Però també vosaltres, germans meus, digueu-me: de la vostra ànima, què n’ensenya el vostre cos? Que no és potser misèria i brutícia i un benestar lamentable?
En veritat, un riu llord és l’home. Cal seu un mar per poder rebre un riu llord sense tornar-se impur.
Mireu, jo us predico el superhome: ell és aquest mar on pot submergir-se el vostre gran menyspreu.
Quina és l’experiència més gran que podríeu viure? És l’hora del gran menyspreu. L’hora en què fins i tot la vostra felicitat se us torni ois i també la vostra raó i la vostra virtut.
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva felicitat? És misèria i brutícia i un benestar lamentable. Però la meva felicitat hauria de justificar l’existència i tot!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva raó? Glateix pel saber com el lleó per la seva teca? És misèria i brutícia i un benestar lamentable!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva virtut? Encara mai no m’ha enfurismat. Que cansat estic del meu bé i del meu mal! Tot això és misèria i brutícia i un benestar lamentable!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva justícia? No veig pas que jo sigui un carbó incandescent. Però l’home just és un carbó incandescent!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva compassió? La compassió, ¿no és per ventura la creu on és clavat aquell que estima els homes? Però la meva compassió no és cap crucifixió.»
Heu parlat així ja? Heu cridat així ja? Ah! Tant de bo que us hagués sentit cridar així!
No pas el vostre pecat –la vostra moderació és allò que clama al cel, la vostra mesquinesa en el vostre pecat és allò que clama al cel!
On és, doncs, el llamp que us llepi amb la seva llengua? On és el deliri que caldria inocular-vos?
Mireu, jo us predico el superhome: «ell és aquest llamp, ell és aquest deliri!»–
Quan Zaratustra hagué parlat així, un d’entre la gent cridà: «Ja hem sentit parlar prou d’aquell que balla passant la maroma; au, vegem-lo» I tota la gent es rigué de Zaratustra. Però aquell que balla passant la maroma, que es pensà que això anava per a ell, es posa a fer feina.
Però Zaratustra guaità la gent i es meravellà. Llavors parlà així:
«L’home és una corda tibant entre la bèstia i el superhome, –una corda sobre un abisme.
Un perillós passar a l’altra banda, un perillós fer camí, un perillós mirar enrera, un perillós tremolar i restar aturat.
La grandesa de l’home rau en el fet de ser un pont i no pas una meta: allò que en l’home es pot estimar és el fet de ser una transició i un ocàs».


Així parlà Zaratustra, tercera part, “De la visió i de l’enigma”

2
«Alto! Nan! –vaig dir–. O jo o tu! Però jo sóc el més fort de tots dos –: tu no coneixes el meu pensament abismal! Aquest – no el podries suportar!» –
Aleshores ocorregué una cosa que em féu més lleuger: el nan saltà de la meva espatlla, el tafaner! I es posà a la gatzoneta sobre una pedra que hi havia davant meu. Justament, però, on ens havíem aturat, hi havia un portal.
«Guaita aquest portal! Nan! –vaig continuar dient–: té dues cares. Aquí, hi convergeixen dos camins: ningú no els ha recorregut encara mai fins a la fi.
Aquest llarg carrer que tira enrera: dura una eternitat. I aquest llarg carrer que tira endavant –és una altra eternitat.
Aquests camins es contradiuen; topen directament de cap: – i aquí, en aquest portal, és on convergeixen. El nom del portal és escrit a dalt: “Instant.”
Però si algú recorregués un – i sempre, sempre més lluny: creus, nan, que aquests camins es contradiuen eternament?» –
«Tota recta menteix –murmurà amb menyspreu el nan–. Tota veritat és corba, el temps mateix és un cercle.»
«Tu, esperit de la feixugor! –vaig dir arborat d’ira–, no t’ho prenguis a la lleugera! O et deixo a la gatzoneta, aquí, on t’ajups, rancallós, – i jo t’he traginat fins aquí dalt!
Mira –vaig continuar–, aquest instant! D’aquest portal anomenat “Instant” surt cap enrera un llarg carrer etern: darrera nostra s’estén una eternitat.
Cada una de les coses que poden córrer, no ha d’haver recorregut ja alguna vegada aquest carrer? Cada una de les coses que poden esdevenir-se, no ha d’haver-se esdevingut, haver estat feta, haver transcorregut ja alguna vegada?
I si tot ja ha existit: què en penses tu, d’aquest instant? Aquest portal no ha d’haver – existit ja?
I que no es troben totes les coses nuades fort, de manera que aquest instant arrossega rera seu totes les coses futures? Així –ell mateix i tot?
Perquè cada una de les coses que poden córrer; també per aquest llarg carrer que surt cap endavant – ha de tornar a córrer-hi una vegada més! –
I aquesta aranya que s’arrossega lenta a la llum de la lluna, i aquesta mateixa llum de la lluna, i jo i tu xiuxiuejant plegats en aquest portal, xiuxiuejant sobre coses eternes – tots nosaltres, no hem d’haver existit ja?
–i tornar de nou i córrer per aquell altre carrer, endavant, davant nostre, per aquest llarg, esborronador carrer – no hem de tornar de nou eternament?» –
[...]

De "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral", escrit el 1873 però publicada després de la mort de Nietzsche el 1903:

"Però pensem en particular en la formació dels conceptes. Qualsevol paraula es converteix de manera immediata en concepte en tant que justament no ha de servir per a l’experiència singular i completament individualitzada a la qual deu el seu origen, per exemple, com a record, sinó que ha d’encaixar, alhora, amb innumerables experiències més o menys similars, però mai idèntiques estrictament parlant; en definitiva, amb casos completament diferents. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals. De la mateixa manera que una fulla no es igual a una altra, també es cert que el concepte fulla s’ha format abandonant de manera arbitrària les diferències individuals, oblidant les notes distintives; aleshores es genera la representació, com si en la Natura hi hagués quelcom separat que fos la “fulla”, una espècie d’arquetip primigeni a partir del qual totes les fulles hagueren estat teixides, dissenyades, calibrades, colorejades, ondulades i pintades, però per unes mans tan maldestres, que cap exemplar fos una correcta i fidedigna còpia fidel de l’arquetip. Diem que un home és “honest”. Per què ha actuat avui tan honestament?, ens preguntem. La resposta sol ser: a causa de la seva honestedat. L’honestedat!. Açò significa: la “fulla” és la causa de les fulles. Tanmateix, no sabem res en absolut d’una qualitat essencial, anomenada “honestedat”, sinó d’una nombrosa sèrie d’accions individuals, i, per tant, diferents, que igualem oblidant les diferències, i que, aleshores, anomenem accions honestes. Al final, acabem formulant, a partir d’elles, una qualitas occulta anomenada “honestedat”.

L’omissió d’allò individual i real ens proporciona el concepte de la mateixa manera que també ens proporciona la forma, mentre que la Naturalesa no coneix formes ni conceptes, ni tampoc cap classe de gèneres, sinó només una x que és per a nosaltres inabastable i indefinible. També l’oposició que fem entre individu i espècie és antropomòrfica i no procedeix de l’essència de les coses, encara que tampoc podem dir que no li correspongui: en efecte, seria una afirmació dogmàtica i, com a tal, tan indemostrable com la contrària.

Què és aleshores la veritat? Una host en moviment de metàfores, metonímies i antropomorfismes, en resum, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades i adornades poèticament i retòricament i que, després d’un ús perllongat, un poble considera fermes, canòniques i vinculants; les veritats són il·lusions de què s’ha oblidat que ho són; metàfores ja gastades i sense força sensible, monedes que han perdut el seu encuny i que ja no es consideren monedes sinó simple metall."

dilluns, 18 de maig del 2009

Drets civils, polítics i socials

T.H. Marshall va escriure Ciutadania i classe social el 1950 i ha esdevingut un dels llibres claus en els temes de ciutadania. En certa manera va "definir" el concepte com "el conjunt de drets i deures que vinculen l'individu a la plena pertinença a una societat" i va dividir els drets en civils, polítics i socials. A continuació citam el text on descriu en què consisteixen aquests drets.

"Pareceré un sociólogo típico si empiezo diciendo que propongo dividir la ciudadanía en tres partes. Pero el análisis, en este caso, está guiado por la historia más que por la lógica. Llamaré a estas tres partes, o elementos, civil, política y social. El elemento civil consiste en los derechos necesarios para la libertad individual —libertad de la persona, libertad de expresión, de pensamiento y de religión, el derecho a la propiedad, a cerrar contratos válidos, y el derecho a la justicia—. Este último es de una clase distinta a la de los otros porque es el derecho a defender y hacer valer todos los derechos de uno en términos de igualdad con otros y mediante los procedimientos legales. Esto nos demuestra que las instituciones asociadas más directamente con los derechos civiles son los tribunales. Con el elemento político me refiero al derecho a participar en el ejercicio del poder político como miembro de un cuerpo investido de autoridad política, o como elector de los miembros de tal cuerpo. Las instituciones correspondientes son el parlamento y los concejos del gobierno local. Con el elemento social me refiero a todo el espectro desde el derecho a un mínimo de bienestar económico y seguridad al derecho a participar del patrimonio social y a vivir la vida de un ser civilizado conforme a los estándares corrientes en la sociedad. Las instituciones más estrechamente conectadas con estos derechos son el sistema educativo y los servicios sociales."

dimarts, 12 de maig del 2009

Declaració de la dona i de la ciutadana d'Olympe de Gouges de 1791


Preàmbul

Les mares, les filles, les germanes, representants de la nació, demanen ser constituïdes en assemblea nacional.

Considerant que la ignorància, l’oblit o el mensypreu dels drets de la dona són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs, hem decidit exposar en una solemne Declaració els drets naturals, inalienables i sagrats de la dona a fi que aquesta declaració constantment presentada a tots els membres del cos social els recordi sempre els seus drets i els seus deures per tal que els actes del poder de les dones i els del poder dels homes, podent se comparats en cada moment amb la finalitat de tota institució pública, siguin així més respectats perquè les reclamacions de les ciutadanes, fundades des d’ara en principis simples i incontestables, col·laborin sempre en el manteniment de la constitució, dels bons costums i en la felicitat de tots.

En conseqüència, el sexe superior tant en bellesa com en coratge, en els sofriments maternals, reconeix i declara, en presència i sota els auspicis de l’Ésser Suprem, els Drets següents de la Dona i de la Ciutadana.

I

La Dona neix lliure i roman igual a l’home en drets. Les distincions socials poden estar fundades en la utilitat comuna

II

La finalitat de qualsevol associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de la Dona i de l’Home: aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i, per sobre de tots, la resistència a l’opressió.

III

El principi de qualsevol sobirania resideix essencialment en la Nació, la qual no és res més que la reunió de la dona i l’home: cap cos, cap individu, no pot exercir l’autoritat que no emani expressament d’això per a tots: sent totes les ciutadanes i tots els ciutadans iguals davant els seus ulls, han de ser igualment admissibles en totes les dignitats, llocs i treballs públics, segons les seves capacitats i sense altres distincions que les seves virtuts i el seu talent.

IV

La llibertat i la justícia consisteixen a tornar tot el que pertany a un altre; així, l’exercici dels drets naturals de la dona no té més límits que la tirania que l’home li oposa, i aquests límits han de ser reformats per les lleis de la naturalesa i la raó.

V

Les lleis de la naturalesa i de la raó prohibeixen totes les accions perjudicials per a la societat: tot el que no està prohibit per aquestes lleis, sàvies i divines, no pot ser impedit i ningú no pot estar obligat a fer el que no ordenen.

VI

La llei ha de ser l’expressió de la voluntat general; totes les ciutadanes i tots els ciutadans han de contribuir personalment o mitjançant els seus representants a la seva formació.

VII

No s’exceptua cap dona; la dona és acusada, arrestada o detinguda en els casos determinats per la Llei. Les dones obeeixen com els homes aquesta Llei rigorosa.

VIII

La llei no ha d’establir més que penes estrictes i evidentment necessàries, i ningú no pot ser castigat més que en virtut d’una llei establerta anteriorment al seu delicte i legalment aplicada a les dones.

IX

Quan una dona ha estat declarada culpable, tot el rigor és exercit per la Llei.

X

Ningú no ha de ser fustigat per les seves opinions més fonamentals, la dona té el dret per a pujar al cadafal; ha de tenir igualment el de pujar a la tribuna, sempre que les seves manifestacions no pertorbin l’ordre públic establert per la llei.

XI

La lliure comunicació de les idees i de les opinions és un dels drets més preciosos de la dona ja que aquesta llibertat assegura la legitimitat dels pares respecte dels fills. Tota ciutadana pot, doncs, manifestar lliurement: sóc la mare d’un fill que us pertany, sense que un prejudici bàrbar l’obligui a dissimular la veritat, excepte per respondre de l’abús d’aquesta llibertat en els casos determinats per la llei.

XII

La garantia dels drets de la dona i de la ciutadana necessita una major utilitat; aquesta garantia ha de ser instituïda per a la millora de tot i no per a la utilitat particular d’aquelles a les quals se’ls ha confiat.

XIII

Per al manteniment de la força pública i per a les despeses de l’administració, les contribucions de la dona i de l’home són iguals; ella participa en totes les càrregues, en tots els treballs penosos; ha de participar, així mateix, en la distribució dels llocs de treball, càrrecs, dignitats i també en la indústria.

XIV

Les ciutadanes i els ciutadans tenen el dret de constatar per ells mateixos, o mitjançant els seus representants, la necessitat de la contribució pública. Les ciutadanes només poden adherir-s’hi admetent un repartiment igual, no solament en la fortuna, sinó a més en l’administració pública i la determinació dela qyota, la base, la recaptació, la durada de l’impost.

XV

La massa de les dones, unida per la contribució amb la dels homes, té el dret a demanar comptes a tot agent públic de la seva administració.

XVI

Tota societat en què la garantia dels drets no està assegurada, ni la separació de poder determinada, no té constitució; la constitució és nul·la si la majoria dels individus que componen la nació no ha cooperat en la seva redacció

XVII

Les propietats són per a tots dos sexes reunits o separats; tenen, per a cadascú, un dret inviolable i sagrat; ningú no en pot veure’s privat en tant que veritable patrimoni de la natura, llevat que la necessitat pública, legalment constatada, ho exigís de forma evident i amb la condició d’una justa i anterior indemnització.

Epíleg

Dona desperta’t; el repic de campanes de la raó es fa sentir en tot l’univers; reconeix els teus drets. El poderós imperi de la Natura ja no està envoltat de prejudicis, de fanatisme, de superstició i de mentides. La torxa de la veritat ha dissipat tots els núvols de la neciesa i de la usurpació.

L’home esclau ha multiplicat les seves forces, ha necessitat recórrer a les teves per trencar les seves cadenes. Una vegada lliure s’ha tornat injust amb la seva companya. Oh, dones! Dones, quan deixareu d’estar cegues? Quins són els avantatges que heu aconseguit amb la revolució? Un menyspreu més acusat, un desdeny més assenyalat. Al llarg dels segles de corrupció, solament heu regnat sobre la debilitat dels homes. El vostre imperi ha estat destruït, que us n’ha restat? La convicció de les injustícies de l’home. La reclamació del vostre patrimoni; basada en els savis decrets de la natura; qui podria sentir por per una causa tan formosa. La bona paraula del Legislador de les Noces de Canà. Tenim por que els nostres legisladors francesos, correctors d’aquesta moral, durant molt de temps penjada de les branques de la política, però que ja no està de moda, us repeteixin: dones, què tenim en comú vosaltres i nosaltres. Tot, podríem respondre. Si s’obstinessin en la seva debilitat, per col·locar aquesta inconseqüència en contradicció amb els seus principis, oposeu valerosament la força de la raó i les il·lusòries pretensions de superioritat; reuniu-vos sota els estendards de la filosofia; desplegueu tota l’energia del vostre caràcter i aviat veureu aquests orgullosos, ja no servils adoradors rampants als vostres peus, sinó orgullosos de compartir amb els vostres tresors l’Ésser Suprem. Quins siguin els entrebancs que us posin, està a les vostres mans poder enderrocar-los.

Declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 1789


Els representants del poble francès, constituïts en Assemblea Nacional, considerant que la ignorància, l'oblit o el menyspreu dels drets de l'home són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs, han resolt exposar, en una Declaració solemne, els drets naturals, inalienables i sagrats de l'home; a fi que aquest declaració, constantment present a tots els membres del cos social, els recordi sens treva els seus drets i els seus deures; a fi que els actes del poder legislatiu i els del poder executiu, podent ser a cada instant comparats amb la finalitat de tota institució política, en resultin més respectats; a fi que les reclamacions dels ciutadans, fundades a partir d'ara en principis simples i incontestables, tendeixin sempre al manteniment de la Constitució i a la felicitat de tots. En conseqüència, l'Assemblea Nacional reconeix i declara, en presència i sota els auspicis de l'Ésser Suprem, els següents drets de l'home i del ciutadà.

Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.

Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.

Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d'autoritat que no emani d'ella expressament.

Article 4. La llibertat consisteix en poder fer tot el que no sigui perjudicial per als altres. Així, l'exercici dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells que asseguren als altres membres de la societat gaudir d'aquests mateixos drets; aquests límits només poden ser determinats per la llei.

Article 5. La llei només té dret a prohibir les accions nocives per a la societat. Tot allò que no està prohibit per la llei no pot ser impedit, i ningú no pot ser obligat a fer el que la llei no ordena.

Article 6. La llei és l'expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents.

Article 7. Cap home no pot ser acusat, arrestat ni detingut sinó en els casos determinats per la llei i segons les formes prescrites per ella. Els qui sol·liciten, expedeixen, executen o fan executar ordres arbitràries han de ser castigats; però tot ciutadà cridat o detingut en virtut de la llei ha d'obeir a l'instant; la resistència el fa culpable.

Article 8. La llei només pot establir penes estrictament i evidentment necessàries; i ningú no pot ser castigat sinó en virtut d'una llei establerta i promulgada anteriorment al delicte, i legalment aplicada.

Article 9. Ja que tot home és considerat innocent fins que hagi estat declarat culpable, si es jutja indispensable arrestar-lo, tot rigor que no sigui necessari per exercir un control sobre la seva persona ha de ser severament reprimit per la llei.

Article 10. Ningú no pot ser inquietat per les seves opinions, fins i tot religioses, sempre que la seva manifestació no alteri l'ordre públic establert per la llei.

Article 11. La lliure comunicació de pensaments i d'opinions és un dels drets més precioses de l'home. Tot ciutadà pot, doncs, parlar, escriure, imprimir lliurement, amb el benentès que haurà de respondre de l'abús d'aquesta llibertat, en els casos determinats per la llei.

Article 12. La garantia dels Drets de l'Home i del Ciutadà necessita d'una força pública; aquesta força queda instituïda per al bé comú, i no per a la utilitat particular d'aquells a qui està confiada.

Article 13. Per al manteniment de la força pública i per a les despeses de l'administració, és indispensable una contribució comuna. Aquesta contribució ha d'estar equitativament repartida entre tots els ciutadans, en funció de les seves possibilitats.

Article 14. Tots els ciutadans tenen el dret de verificar, per ells mateixos o per mitjà dels seus representants, la necessitat de la contribució pública, d'aprovar-la lliurement, de vigilar-ne el seu ús i de determinar-ne la quota, la fixació, la recaptació i la durada.

Article 15. La societat té dret de demanar comptes a qualsevol agent públic respecte de la seva administració.

Article 16. Tota societat en què la garantia de drets no estigui assegurada, ni la separació dels poders determinada, no té Constitució.

Article 17. Sent les propietats un dret inviolable i sagrat, ningú en pot ser privat, llevat que la necessitat pública, legalment constatada, ho exigeixi evidentment, i sota la condició d'una justa i prèvia indemnització.