dimarts, 28 de setembre del 2010

divendres, 24 de setembre del 2010

La mort de Sòcrates segons el Fedó de Plató

Mort de Sòcrates (1787), oli de Jacques-Louis David

"Ja veus, Símmies, que per tot això que hem exposat cal que
fem tot el que puguem per tal que en aquesta vida tinguem
part en la virtut i la saviesa, ja que el premi és bell, i l’esperança,
magnífi ca. Ara bé, mantenir amb força que les coses
són tal com jo les he narrades no seria propi d’un home de
seny; però que, tanmateix, les coses són així o d’una manera
semblant pel que fa a les nostres ànimes i al seu sojorn, atès
que l’ànima se’ns presenta com a immortal, això sí que penso
que ha de ser com dic i que val la pena córrer el risc de
creure-ho. Perquè és un bell risc i val la pena deixar-se encisar
per una creença com aquesta. És per això precisament
que m’he allargat una bona estona en aquest mite. Així,
doncs, per tot això cal que l’home que té aquestes creences
tingui confi ança pel que fa a la seva ànima, especialment tots
aquells que durant la seva vida van deixar de banda els plaers
i els ornaments corporals, considerant-los cosa aliena, amb
la consciència, i, a més, que tenien efectes contraproduents.
Perquè qui ha posat tot el seu afany en els plaers que es deriven
de la instrucció i ha tingut cura de la seva ànima, no amb
ornaments aliens, sinó amb els que li són propis, com ara la
saviesa, la justícia, el coratge, la llibertat i la veritat, li espera
la sortida a l’Hades sabent que l’haurà de fer quan el destí
el cridi. Certament vosaltres, Símmies i Cebes i els altres, us
n’anireu més endavant, cadascú en el seu moment. Però a mi
el destí em crida ja ara mateix, que diria un heroi de tragèdia;
i potser és hora que me’n vagi a banyar-me, ja que em sembla
millor que begui la metzina estant ben net, per tal de no donar
a les dones la feina de rentar un cadàver.

[§ 18] Les disposicions per després de la mort
Després que Sòcrates digués això, prengué la paraula Critó:
—Bé, Sòcrates. Quins encàrrecs ens dónes a aquests i a mi
sobre els teus fi lls sobre qualsevol altra cosa que poguéssim
fer nosaltres per complir el que més t’agradi?
—El que sempre us estic dient, Critó, res de nou. Tingueu
cura de vosaltres mateixos i, si ho feu, fareu el que m’és més
agradable, per bé que ara no ho reconegueu així. Però si no
teniu cura de vosaltres mateixos i no voleu viure com seguint
les petjades del que ara i en temps anteriors dèiem, per més
que ara feu moltes grans promeses, no fareu absolutament
res.
—Posarem tot el nostre interès a fer-ho així —digué Critó—.
Però com vols que et donem sepultura?
—Com vulgueu —digué—, si és que em podeu atrapar sense
que m’escapoleixi de vosaltres.
Es va posar a riure amb placidesa i, fi xant la mirada en nosaltres,
digué:
—Amics, no acabo de convèncer Critó que jo sóc realment
aquest Sòcrates que ara estic conversant i arranjant tot el que
anem dient. En canvi, ell creu que sóc aquell cadàver que veurà
al cap de poc, i pregunta com farà el meu funeral. Allò que
jo des de fa temps us he anat dient moltes vegades, val a dir,
que després de beure la metzina ja no estaré amb vosaltres
sinó que desapareixeré anant-me’n a alguna forma de felicitat
pròpia de benaurats, això em sembla que li ho he estat dient
debades, per consolar-vos a vosaltres i a mi mateix. Vosaltres,
doncs —digué—, doneu garanties davant Critó, però que siguin
les contràries de les que ell volia presentar davant dels
jutges. Ell garantia que jo em quedaria, però vosaltres heu
de donar garanties que, quan mori, no em quedaré, sinó que
desapareixeré i me n’aniré. Així a Critó li serà més fàcil de
suportar quan vegi que cremen o enterren el meu cos, i no es
posarà excitat com si jo estigués patint horribles mals, ni dirà
en el funeral que exposa Sòcrates en un túmul, o que el porta
al sepulcre, o que l’enterra. Perquè has de saber, excel·lent
Critó —digué—, que parlar incorrectament no és només faltar
contra la llengua, sinó que fa mal a les ànimes. Au, doncs:
anima-t’hi, i digues que enterres el meu cos. I l’enterres com
més t’agradi, o com creguis que és més d’acord amb el costum.


La presó de Sòcrates, turó de Filópapos (Atenes)

[§ 19] Els moments fi nals de Sòcrates
Havent dit això, Sòcrates s’aixecà i se n’anà a un lloc per banyar-
se. Critó el va seguir i ens manà que esperéssim. Ens vam
quedar, doncs, conversant entre nosaltres i reconsiderant el
que s’havia dit i, a estones, comentant també la gran desgràcia
que ens havia sobrevingut. Pensàvem, senzillament, que
era com si perdéssim un pare i que hauríem de viure orfes la
resta de la nostra vida. Quan s’hagué banyat i li van portar els
seus fi lls (en tenia dos de petits i un de gran), van arribar les
dones de la família. Després de conversar amb elles davant
de Critó i de fer-los els encàrrecs que va voler, va ordenar que
les dones i els nens se n’anessin, i ell va venir cap on érem
nosaltres. Era prop de la posta del sol, ja que Sòcrates havia
passat molt de temps allà a dins. Quan va sortir es va asseure,
i després ja no hi hagué gaire conversa. I va arribar el servent
dels Onze i, dret davant d’ell, li va dir:
—Sòcrates, a tu no t’hauré de retreure el que acostumo a retreure
als altres, que s’irriten i maleeixen quan els indico que,
per ordre dels magistrats, han de beure la metzina. Però tu,
al contrari, pel que he pogut comprovar en diverses ocasions
durant aquest temps, ets l’home més noble, més plàcid
i més virtuós dels que mai hagin vingut a parar aquí. I ara
particularment sé bé que no estàs irritat amb mi, sinó amb
aquells que saps que en són els responsables. I ara, ja estàs
prou assabentat del que t’he vingut a anunciar. Adéu, i tracta
de suportar el millor possible el que és inevitable.
Li queien les llàgrimes, i es girà i se’n va anar. Sòcrates aixecà
la mirada vers ell digué:
—Adéu a tu també. Nosaltres farem el que dius.
I dirigint-se a nosaltres:
—Quin home tan fi ! —digué—. Tot el temps que he estat
aquí venia a veure’m i a vegades em donava conversa. Era
un home excel·lent. I avui, amb quina noblesa em plora! Au,
doncs, Critó, procurem d’obeir-lo. Que portin la metzina, si
ja la tenen trinxada. I, si no, que el nostre home la trinxi.
Critó digué:
—Però, Sòcrates, em sembla a mi que encara hi ha sol sobre
les muntanyes i no s’ha post del tot. I a més, jo he sentit d’altres
que, quan els han presentat la metzina, han trigat molt
a beure-se-la, i s’han posat a menjar i a beure bé i, fi ns i
tot, a tenir relacions amb aquells que desitjaven. Per tant, no
tinguis pressa, que encara hi ha temps.
Sòcrates replicà:
—És natural, Critó, que la gent que dius faci aquestes coses,
ja que pensa que fent-les en treu algun profi t. I també és natural
que jo no les faci, ja que penso que no hi guanyo res
bevent una mica més tard, sinó que em consideraria ridícul
als meus ulls si m’aferrés a la vida i volgués estalviar-la quan ja
no en queda res. Au, doncs —digué—. Obeeix i no em duguis
la contrària.
Critó, sentint això, va fer un senyal al servent que hi havia
dret al seu costat. El servent sortí i, passat bastant temps,
tornà acompanyant l’home que havia de donar la metzina.
La portava trinxada en una copa. Així que Sòcrates el veié,
digué:
—Bé, excel·lent amic, tu que hi entens d’aquestes coses, què
s’ha de fer?
—Res més —digué— que beure i fer una volta passejant fi ns
que les cames se’t facin pesants. Després, estirar-te, i això farà
el seu efecte.
Aleshores oferí a Sòcrates la copa. Ell la va agafar, Equècrates,
ben tranquil sense cap tremolor i sense cap alteració del color
o del rostre, sinó que llançant una mirada a aquell home, com
solia fer-ho amb els seus ulls de bou, digué:
—Digues: d’aquest potatge, se’n pot fer alguna libació, o no?
—En trinxem, Sòcrates —digué—, la mesura que creiem que
cal beure.
—Ho entenc —féu ell—. Però almenys és permès, i fi ns i tot
és necessari, fer una pregària als déus perquè aquest canvi
d’estança, d’aquí cap allà, sigui ben feliç. Això és el que jo
prego, i que així sigui!
I dient això, contingué la respiració i, tot decidit i serè, begué
fi ns al fons.
Fins a aquell moment, la majoria de nosaltres havia aconseguit
bastant bé contenir les llàgrimes; però, quan el vam veure
bevent i que ja havia begut, ja no ens vam contenir, i per
més que jo em feia força a mi mateix, em corrien les llàgrimes
a doll. Així que em vaig tapar la cara i em vaig posar a plorar
per mi mateix, ja que no era per ell que plorava, sinó per la
meva dissort considerant quina mena d’home era el company
del qual em veuria privat.
Critó, veient-se incapaç de contenir les llàgrimes, s’aixeca
abans que jo mateix. Apol·lodor, que ja des d’abans no havia
parat de plorar, fi nalment trencà en sanglots, amb crits i protestes
que commogueren tots els presents, excepte el mateix
Sòcrates.
Sòcrates aleshores afegí:
—Em sorprèn, amics, que feu això. Fou especialment per això
que jo vaig fer sortir les dones, a fi que no hi hagués res fora
de to. Perquè he sentit dir que s’ha de morir amb un silenci
religiós. Així doncs, sigueu forts i guardeu silenci.
En sentir això, nosaltres ens vam sentir avergonyits i vam parar
de plorar. Ell caminava fent voltes, i quan digué que les
cames se li feien pesants es va ajeure boca amunt, com l’home
li ho havia recomanat. El que li havia donat la metzina es posà
a palpar-lo, i de tant en tant examinava els peus i les cames;
després va prémer fort en un dels peus, preguntant-li si hi
sentia res. Ell digué que no. Després féu el mateix amb les
cames, i així anava pujant i ens mostrava com s’anava tornant
fred i rígid. L’home l’anava palpant, dient-nos que, quan li
arribés al cor, se n’aniria.
Quan ja tenia gairebé freda la part del ventre, es va destapar la
cara —que la tenia coberta— i digué el que havien de ser les
seves últimes paraules:
—Critó, li devem un gall a Esculapi. Hem de pagar el deute,
sense oblidar-nos-en.
—Així es farà —digué Critó—. Mira, però, si tens res més a
dir.
Aquesta pregunta ja no la va respondre, sinó que, al cap d’una
estona, es va estremir. L’home el va destapar: tenia la mirada
fi xa. En veure-ho, Critó li tancà la boca i els ulls.
—Aquesta, Equècrates, va ser la fi del nostre amic: un home
del qual hauríem de dir que fou el més bo de tots els que hem
conegut en el seu temps; més encara, el més intel·ligent i el
més just."
Text extret de Fedó de Manel Codina (pàgs. 68-73)

La mort de Sòcrates (1650), Charles-Alphonse Dufresnoy

dilluns, 20 de setembre del 2010

Textos dels filòsofs presocràtics

TALES DE MILET

No es conserva cap fragment original de l’obra de Tales, però tenim un coneixement indirecte a través de les paraules d’Aristòtil:

«La majoria dels qui filosofaren per primera vegada consideraren que els únics principis de totes les coses eren d’espècie material. Allò a partir del qual existeixen totes les coses, allò primer a partir del qual es generen i el terme en què es corrompen, quedant la substància mentre canvien els accidents, diuen que és l’element i el principi de les coses que existeixen; per això consideren que res es genera ni es corromp, car tal naturalesa es conserva sempre... Ha d’haver-hi, doncs, alguna naturalesa única o múltiple a partir de la qual es generen les altres coses, conservant-se ella mateixa.

No tots diuen el mateix sobre el nombre i l’espècie de tal principi, sinó que Tales, qui va iniciar aquesta filosofia, sosté que és l’aigua (i per això també manifestà que la terra està sobre aigua). Tal vegada arribà a aquesta concepció en observar que totes les coses tenen un aliment humit i que la calor es produeix i es manté en l’humitat (ja que allò a partir del qual es generen les coses és el principi de totes elles). Per això, arribà a aquesta concepció i també perquè totes les llavors són de naturalesa humida i l’aigua és el principi natural de les coses humides. »

Aristòtil, Metafísica I 3, 983b

«I alguns diuen que l’ànima és mesclada en el tot, d’aquí també que tal vegada Tales hagi pensat que tot és ple de déus

Aristòtil, De l’ànima I 5, 411a

“Tales fou el primer que va dir que el sol s’eclipsa quan la lluna, que és de naturalesa semblant a la de la terra, se sitúa perpendicularment davall d’ell”.

Aeci

“Altres sostenen que [la terra] descansa sobre aigua”.

Aristòtil, Del cel


ANAXIMANDRE DE MILET

«El principi i element de totes les coses és l’àpeiron... Ara bé, a partir d’on hi ha generació per a les coses, cap allà es produeix també la destrucció, segons la necessitat; en efecte, paguen les culpes unes per les altres i la reparació de la injustícia, segons l’ordre del temps.»

Simplici, Física 24, 13-20

“L’àpeiron... «que mai envelleix»”.

“La terra és similar a una «columna» de pedra”




ANAXÍMENES DE MILET

“Així com la «nostra vida» diu, en ser aire, «ens manté cohesionats», «el buf i aire» abarca tot el cosmos”.

“La terra «cavalca» en l’aire”

“El sol és pla com una «làmina»”.

PITÀGORES I ELS PITAGÒRICS

«... els anomenats pitagòrics, que foren els primers en cultivar les Matemàtiques, no només les varen fer avançar, sinó que, nutrids d’elles, cregueren que els seus principis eren els principis de tots els éssers. I, ja que els Números són, entre aquests principis, els primers per naturalesa, i en ells els pareixia contemplar moltes semblances amb el que existeix, més que en el Foc i en la Terra i en l’Aigua, donat que tal afecció dels Números era la Justícia, i tal altra, l’Ànima i l’Enteniment, i altra, el Temps oportú; i veient, a més, en els Números les afeccions i proporcions de les armonies ­­­[...] pensaren que els elements dels Números eren els elements de tots els éssers, i que tot el cel era harmonia i número».

Aristòtil, Metafísica



HERÀCLIT D’EFES

frg. 30 «Aquest món, el mateix per a tots, cap dels déus ni dels homes l’ha fet, sinó que existí sempre, existeix i existirà en tant que foc sempre viu, encenint-se amb mesura i amb mesura apagant-se».

Frag. 67 «El déu: dia nit, estiu hivern, guerra pau, sacietat fam; es transforma com foc que, quan es mescla amb espícies, es anomenat segons l’aroma de cada una».

Frg. 51 «No entenen com, en divergir, es convergeix en si mateix: harmonia pròpia del tendir en direccions oposades, com la de l’arc i la lira».

Frg. 41 «Una sola cosa és sàvia: conèixer la Intel.ligència que guia totes les coses a través de totes».


PARMÈNIDES D’ELEA

El discurs de la Veritat

«Doncs, et diré, tu escolta amb atenció la meva paraula,

quines són les úniques vies de recerca pensables;

una: que és i que no és no ser;

és el camí de la persuasió (en efecte la veritat l’acompanya);

l’altra: que no és i que és necessari no ser.

Et mostraré que aquest sender és del tot impracticable;

no coneixeràs, en efecte, el que no és (doncs és inaccessible)

ni el mostraràs».

«Doncs el mateix és ser i pensar»

«S'ha de dir i pensar el que és; car és possible ser,

mentre [al] no-res no [li] és possible [ser]»

«Un sol camí narrable

queda: que és. I sobre aquest camí hi ha signes

abundants: que, en tant que és [existeix], és inengendrat i imperible;

íntegre, únic en el seu gènere, inestremible i realitzat plenament;

mai no ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix tot a la vegada,

u i continu. Doncs, ¿quin origen li buscaries?

¿Com, d’on hauria crescut? De lo que no és, no et permeto

que ho diguis ni pensis, car no és pot dir ni pensar

el que no és. ¿I quina necessitat l'hauria impulsat

a nèixer abans o després, partint del no-res?

Així és forçós que existeixi absolutament o que no.

Mai la força de la fe concedirà que del que és

es generi quelcom fora d'ell, a causa del qual ni nèixer

ni perèixer li permet Dike, afluixant-li les cadenes,

sinó qie el manté. Però la decisió sobre aquestes coses resideix en això:

és o no és. Ara bé, està decidit, com ho [exigeix] la necessitat,

deixar un camí, impensable o innombrable (ja que no és un vertader

camí, i [admetre] l'altre que existeix i és vertader.

¿Com podria ser després el que és? ¿Com es generaria?

Car si es va generar, no és, ni [és] si ha de ser en un moment futur.

De tal manera, cesa la gènesi i no se sent res més que destrucció.

Tampoc és divisible, ja que és un tot homogeni,

ni major en algun costat, el que impediria la seva cohesió;

ni quelcom menor, sinó que tot és ple d'ens; per això

és un tot contínu, car l'ens es reuneix amb l'ens.

Però immòbil en els límits de grans lligams

existeix sense principi ni fi, car la gènesi i la destrucció

es perden a la llunyania, apartades per la fe vertadera.

[...]

En efecte, fora de l'ens ­–en el qual té consistència tot el que hem dit–

no trobaràs el pensar. Car no hi ha ni haurà res

extern apart del que és; ja que l'Hades l'ha forçat

a ser íntegre i immòbil; per això són tot noms

que els mortals han imposat, convençuts de què eren vertaders:

generar-se i perir, ser i no [ser],

canviar de lloc i mudar de color brillant.

Però donat que hi ha un límit últim, és complet

en tota direcció, semblant a la massa d'una esfera ben rodona,

equidistant del centre en totes direccions;

[...]

Amb això acabo el discurs fidedigne i el pensament

sobre la Veritat.»

L'admiració: origen de la filosofia segons Aristòtil


"Els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l'univers. Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d'elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l'única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa."

Aristòtil, Metafísica