dissabte, 27 de novembre del 2010

Noves instruccions per realitzar un comentari de text filosòfic

Aquestes instruccions són per 1r de Batxillerat i estan confeccionades per preparar a l'alumnat pel tipus de proves de selectivitat de 2n de Batxillerat segons el nou model de prova.

PREPARACIÓ DEL COMENTARI

FASE PRÈVIA: identificar l’autor del text i cercar informació sobre ell/ella i sobre la seva època. Investigar a quina obra pertany i la importància d’aquesta en el conjunt de l’obra de l’autor.

PRIMERA LECTURA: Llegir tot el text sencer, per fer-nos una idea de què va. Buscar el significat de les paraules difícils o desconegudes.

SEGONA LECTURA: Llegir frase per frase, aixecar el cap i explicar-nos què vol dir, entendre a fons la idea, donar-li voltes, repetir-la amb sinònims, aclarir-la. Simultàniament farem:
  • Subratllar les idees principals del text i identificar les secundàries. Distingir entre la teoria i els exemples. Així reestructuram el text i veim la seva forma. Remarcar o encerclar també els conceptes més rellevants del text.
ESQUEMA O MAPA CONCEPTUAL: confeccionar un esquema, una llista jerarquitzada o un mapa conceptual amb les idees o conceptes principals i les seves relacions.

REDACCIÓ DEFINITIVA

POSAR UN TÍTOL AL TEXT

COMENTARI DEL TEXT: ha d’incloure els següents elements:

a) Context històric, social, cultural, filosòfic o biogràfic del text i de l’autor. El context és un marc que serveix per entendre el text i, per tant, només s’han d’introduir aquells elements contextuals que ajudin a la comprensió del text.
  • Època: situació històrica, esdeveniments socials i polítics rellevants, ambient cultural dominant.
  • Context filosòfic: idees o corrents dominants de l’època on emmarcar el tema del text. Corrent a la que pertany l’autor. Si s’oposa a algun altre filòsof o corrent filosòfica, si és la resposta a un problema ja tractat per altres filòsofs anteriors.
  • Vida i obra: s’han d’introduir només els elements rellevants. Com a mínim, però, direm els anys de naixement i mort –si s’escau-, o el segle al que pertany l’autor. De la vida destacarem els fets que il·lustrin les idees del text. Si sabem l’obra a la que pertany el text direm en quin moment la va escriure (joventut, maduresa, vellesa), quin tema general tracta l’obra i quines altres obres de l’autor són significatives pel tema tractat.
b) Identificar el tema de què tracta el text i la tesi que defensa l’autor. El tema és d’allò de què tracta el text: teoria del coneixement, ciència, política, ètica, etc. La tesi de l’autor és allò que l’autor defensa o afirma en el text, la seva idea principal: que el coneixement només es pot basar en la raó o en l’experiència, que el millor sistema polític és la democràcia, que la ciència no és infal·lible, que la virtut condueix a la felicitat, etc.

c) Explicació de les idees del text. Consisteix en explicar les idees principals que l’autor ens ha escrit, explicant-les el més bé possible, utilitzant tots els recursos lingüístics possibles. Explicar-ho com ho explicaríem a algú que no ha llegit el text i l’ha d’entendre.
Podem utilitzar recursos com:
  • Segons ...
  • diu, ens explica que...
  • Això significa que...
  • Ens vol donar a entendre...
  • La seva idea és...

En Filosofia és necessari citar el text per demostrar que el que deim no ens ho inventam. Les citacions van sempre entrecomillades i les podem integrar dins la redacció si no és més d’una línia o separar-les si és més llarga.

Hem de procurar que no hi hagi cap idea clau que no sigui comentada.

VALORACIÓ CRÍTICA. Una vegada hem explicat el text hem d’emetre un judici crític sobre ell. Això vol dir:

a) Valorar la importància que ha tengut la tesi de l’autor al llarg de la història de la filosofia, si ha influït o no als filòsofs posteriors, si ha creat escola, si ha estat criticada o superada per altres autors, etc. També és convenient dir si la tesi de l’autor és present a l’actualitat o no, és a dir, si té vigència a la nostra època. Això és pot relacionar amb qualsevol aspecte que considerem vinculat: història, religió, art, ciència, etc.

b) Si és possible també podem donar la nostra opinió personal, això és, posicionar-se a favor o en contra de les idees que l’autor sosté, exposant els arguments, raons –bones raons–, de la nostra opinió. També podem emprar exemples per valorar l’afirmació o la negació de la tesi de l’autor.

Estil de redacció. Podem utilitzar recursos lingüístics com:
  • Segons la meva opinió...
  • Al meu judici...
  • Crec que...
  • Des del meu punt de vista
Un altre element que mostra la capacitat per comentar el text és relacionar-lo amb altres autors que coneguem, comparar-los o diferenciar-los, així com també relacionar-lo amb l’Art, les Ciències, la Literatura, etc.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Unitat didàctica d'Aristòtil


L'Editorial McGraw-Hill ofereix el capítol d'Aristòtil com a exemple del seu llibre de text d'Història de la Filosofia (en castellà). Serveix igual que qualsevol altre com a exposició per a segon de batxillerat de la filosofia d'Aristòtil, i al final té unes proves de selectivitat resoltes que poden ser molt útils per preparar els exàmens de classe i el de la Selectivitat (encara que no sigui exactament igual).

Vídeo sobre Aristòtil

Aquí teniu un vídeo sobre la vida i la filosofia d'Aristòtil que poden servir com a introducció al filòsof. Hi ha, però, un error garrafal que comet Fernando Savater: assigna la paternitat de la paraula Metà tà fisiká a Teofrast, quan en realitat va ser Andrònic de Rodes el que va fer aquesta classificació de l'obra aristotèlica, en el segle I aC. Apart d'aquest error, els vídeos us serviran per reforçar conceptes que treballarem a classe, però mai la poden substituir!


Aristóteles(Fernando Savater,La aventura del... per filosofiacr

divendres, 19 de novembre del 2010

Text d'Einstein sobre la veritat i la realitat en Geometria



La Geometría parte de ciertos conceptos básicos, como el de plano, punto, recta, a los que estamos en condiciones de asociar representaciones más o menos claras, así como de ciertas proposiciones simples (axiomas) que, sobre la base de aquellas representaciones, nos inclinamos a dar por «verdaderas». Todos los demás teoremas son entonces referidos a aquellos axiomas (es decir, son demostrados) sobre la base de un método lógico cuya justificación nos sentimos obligados a reconocer. Un teorema es correcto, o «verdadero», cuando se deriva de los axiomas a través de ese método reconocido. La cuestión de la «verdad» de los distintos teoremas geométricos remite, pues, a la de la «verdad» de los axiomas. Sin embargo, se sabe desde hace mucho que esta última cuestión no sólo no es resoluble con los métodos de la Geometría, sino que ni siquiera tiene sentido en sí. No se puede preguntar si es verdad o no que por dos puntos sólo pasa una recta. Únicamente cabe decir que la Geometría euclídea trata de figuras a las que llama «rectas» y a las cuales asigna la propiedad de quedar unívocamente determinadas por dos de sus puntos. El concepto de «verdadero» no se aplica a las proposiciones de la Geometría pura, porque con la palabra «verdadero» solemos designar siempre, en última instancia, la coincidencia con un objeto «real»; la Geometría, sin embargo, no se ocupa de la relación de sus conceptos con los objetos de la experiencia, sino sólo de la relación lógica que guardan estos conceptos entre sí.

El que, a pesar de todo, nos sintamos inclinados a calificar de «verdaderos» los teoremas de la Geometría tiene fácil explicación. Los conceptos geométricos se corresponden más o menos exactamente con objetos en la naturaleza, que son, sin ningún género de dudas, la única causa de su formación. Aunque la Geometría se distancie de esto para dar a su edificio el máximo rigor lógico, lo cierto es que la costumbre, por ejemplo, de ver un segmento como dos lugares marcados en un cuerpo prácticamente rígido está muy afincada en nuestros hábitos de pensamiento. Y también estamos acostumbrados a percibir tres lugares como situados sobre una recta cuando, mediante adecuada elección del punto de observación, podemos hacer coincidir sus imágenes al mirar con un solo ojo. Si, dejándonos llevar por los hábitos de pensamiento, añadimos ahora a los teoremas de la Geometría euclídea un único teorema más, el de que a dos puntos de un cuerpo prácticamente rígido les corresponde siempre la misma distancia (segmento), independientemente de las variaciones de posición a que sometamos el cuerpo, entonces los teoremas de la Geometría euclídea se convierten en teoremas referentes a las posibles posiciones relativas de cuerpos prácticamente rígidos. La Geometría así ampliada hay que contemplarla como una rama de la física. Ahora sí cabe preguntarse por la «verdad» de los teoremas geométricos así interpretados, porque es posible preguntar si son válidos o no para aquellos objetos reales que hemos asignado a los conceptos geométricos. Aunque con cierta imprecisión, podemos decir, pues, que por «verdad» de un teorema geométrico entendemos en este sentido su validez en una construcción con regla y compás.
Naturalmente, la convicción de que los teoremas geométricos son «verdaderos» en este sentido descansa exclusivamente en experiencias harto incompletas. De entrada daremos por supuesta esa verdad de los teoremas geométricos, para luego, en la última parte de la exposición (la teoría de la relatividad general), ver que esa verdad tiene sus límites y precisar cuáles son éstos.


Albert Einstein, Sobre la teoría de la relatividad especial y general

dimarts, 16 de novembre del 2010

Comentari de text de Plató resolt

Seguint la nova estructura de l'examen d'Història de la Filosofia de Selectivitat de la UIB he realitzat el comentari d'un text de Plató, concretament un text del Fedó. A continuació teniu el text, les preguntes de la part pràctica de l'examen i la meva resposta sense la valoració crítica.

1. Comentari de text

«- Ben cert, afegí Cebes reprenent la paraula, si és veritat aquell argument que tu, Sòcrates, acostumes a repetir sovint, segons el qual per a nosaltres aprendre no és altra cosa que recordar, llavors cal necessàriament que en un temps anterior hàgim après el que ens és recordat. Però això no és possible si la nostra ànima no existia en algun lloc abans de néixer en aquesta forma humana. D’on resulta que també així sembla probable que l’ànima és immortal.

- Però Cebes, féu Simmias intervenint al seu torn, quines demostracions en dones? Fes-me’n memòria, perquè en aquest instant no les recordo massa.

-Una de sola, féu Cebes, però molt bona: els homes, quan són interrogats, si se’ls pregunta bé, ells mateixos ho responen tot tal com és, i això, si no en tinguessin la noció i la recta raó, no serien pas capaços de fer-ho. Després, si un passa a les figures geomètriques o a alguna cosa de la mateixa espècie, demostra amb la més clara evidència que això és així

Plató, Fedó, 72e-73b

  • La primera part del comentari ha d’incloure els següents elements:

a) Context històric, social i cultural de Plató (1 punt)

b) Identifica el/s tema/es de què tracta el text i quina és la tesi de Plató. (1 punt)

c) Explica de forma ordenada, clara i precisa les idees fonamentals del text i la relació entre elles. (1 punt)


Aquest text pertany al llibre Fedó de Plató, que és un dels seus diàlegs de maduresa, juntament amb La República. Plató és un filòsof que va néixer a Atenes el 427 aC i va morir a la mateixa ciutat el 347 aC. Va néixer, per tant, al famós segle V d’Atenes, el conegut com a segle de Pèricles. Atenes, durant aquest segle i sota la direcció de l’estratega Pèricles va aconseguir el seu màxim esplendor, esdevenint la polis més admirada de totes. Durant aquests anys, els més importants intel·lectuals, artistes, escriptors, etc de tota Grècia anaven a Atenes a presentar les seves obres. Entre ells destacam als sofistes, a l’escultor Fídies i al l’escriptor de tragèdies Sòfocles. Així que Atenes progressà culturalment d’una manera que no ho feren les altres polis gregues. Quan va néixer Plató, ja s’havia acabat aquesta època d’esplendor i, per tant, la polis va entrar en un període de decadència que produirà en Plató una enyorança de la polis perduda. Plató pertanyia a una família aristocràtica, i alguns dels seus parents formaren part del famós govern dels Trenta Tirans. Atenes havia entrat en guerra amb Esparta i en perdre la guerra també va perdre la democràcia, imposant-li un govern pro-espartà format per aquests Trenta Tirans. A Plató els seus familiars el convidaren a treballar pel govern de la polis, però ell s’hi va negar. Després d’aquest govern va retornar la democràcia a Atenes i va succeir un dels fets fonamentals a la vida de Plató. Varen denunciar, jutjar i condemnar a mort al seu mestre i amic Sòcrates. Aquest fet, juntament amb la consideració que cap governant impartia realment justícia a la polis, va fer que Plató, que de jove havia tengut la vocació de dedicar-se a la política, abandonà aquesta idea i decidir dedicar-se plenament a la filosofia. Així, encara que va intentar per 3 vegades dur a la pràctica el seu model de polis ideal (descrit a La República) a la ciutat de Siracusa (Sicília), es dedicar a la filosofia en cos i ànima, fundant la seva pròpia escola, l’Acadèmia.

El text en concret tracta de la teoria de la reminiscència i de la teoria de la immortalitat de l’ànima. La reminiscència és una de les teories del coneixement de Plató (l’altre és la dialèctica) i consisteix en què conèixer no és res més que recordar, “aprendre no és altra cosa que recordar”. Aquesta és una de les idees fonamentals del text, l’altra, és que l’ànima ha de ser immortal, perquè si no, com podríem explicar que l’ànima recorda si no és que ja ho ha conegut en un temps anterior? Com diu al text “cal necessàriament que en un temps anterior hàgim après el que ens és recordat”. Així és que aquestes dues idees fonamentals del text tenen una relació de necessitat: la immortalitat de l’ànima és necessària per afirmar la reminiscència.

En el diàleg intervenen Cebes, Símmias i Sòcrates, i el primer que parla és Cebes. Exposa aquesta connexió necessària entre la reminiscència i la immortalitat de l’ànima en el primer paràgraf, repetint la teoria que ha defensat Sòcrates, el personatge que utilitza Plató per defensar les seves pròpies idees. Cebes argumenta que l’ànima ha d’haver existit “en algun lloc abans de néixer en aquesta forma humana”. Aquest lloc sabem que serà el món intel·ligible de les idees, on habiten les ànimes abans de ser castigades a viure empresonades dins un cos, i allà coneixen les idees que obliden completament en baixar al món sensible.

Símmias demana quina demostració en tenim d’aquesta teoria i irònicament diu que li recordi, perquè ell ara no ho recorda. Cebes li demostrarà que l’ànima és immortal perquè a qualsevol home, si se li va demanant les coses, “si se’ls pregunta bé”, són capaços de respondre correctament, és a dir, que si se’ls dirigeix bé la pregunta recorden perfectament la resposta, i això no seria possible “si no en tinguessin la noció i la recta raó”. I afegeix que aquesta demostració encara és més evident quan tractam de les figures geomètriques. En un altre text, Plató ja va emprar el mateix recurs a la geometria quan Sòcrates fent preguntes molt hàbils a un esclau inculte aconsegueix que aquest respongui correctament a preguntes de geometria, ciència que l'esclau no havia aprés mai. És a dir, que no li va ensenyar res, sinó que va fer que recordàs el que havia aprés en un altre temps, la qual cosa demostra que l'ànima és immortal, perquè si no ho fos “no serien capaços de fer això”, la “noció i la recta raó” ja els tenim abans de la nostra vida humana, quan l’ànima viu en el món de les idees.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Text d'Stephen Hawking sobre la realitat

"Hasta la llegada de la física moderna se acostumbraba a pensar que todo el conocimiento sobre el mundo podría ser obtenido mediante observación directa, y que las cosas son lo que parecen, tal como las percibimos a través de los sentidos. Pero los éxitos espectaculares de la física moderna, que está basada en conceptos, como por ejemplo los de Feynman, que chocan con la experiencia cotidiana, han demostrado que no es así. Por lo tanto, la visión ingenua de la realidad no es compatible con la física moderna. Para tratar con esas paradojas, adoptaremos una posición que denominamos «realismo dependiente del modelo», basada en la idea de que nuestros cerebros interpretan los datos de los órganos sensoriales elaborando un modelo del mundo. Cuando el modelo explica satisfactoriamente los acontecimientos tendemos a atribuirle, a él y a los elementos y conceptos que lo integran, la calidad de realidad o verdad absoluta. Pero podría haber otras maneras de construir un modelo de la misma situación física, empleando en cada una de ellas conceptos y elementos fundamentales diferentes. Si dos de esas teorías o modelos predicen con exactitud los mismos acontecimientos, no podemos decir que uno sea más real que el otro, y somos libres para utilizar el modelo que nos resulte más conveniente."

Stephen Hawking, El gran diseño, Ed. Crítica

Nota: les negretes són meves

dijous, 11 de novembre del 2010

La construcció social de la realitat


Text extret del llibre de P. Berger i Th. Luckman La construcción social de la realidad, Editorial Amorrortu, Buenos Aires, 1995, pàgines 13-15

[…] Para nuestro propósito, bastará con definir la "realidad" como una cualidad propia de los fenómenos que reconocemos como independientes de nuestra propia volición (no podemos "hacerlos desaparecer") y definir el "conocimiento" como la certidumbre de que los fenómenos son reales y de que poseen características específicas. En este sentido (reconocidamente simplista) dichos términos tienen relevancia tanto para el hombre de la calle como para el filósofo. El hombre de la calle vive en un mundo que para él es "real", aunque en grados diferentes, y "sabe", con diferentes grados de certeza, que este mundo posee tales o cuales características. El filósofo, por supuesto, planteará interrogantes acerca del carácter último de esa "realidad" y ese "conocimiento": ¿Qué es lo real? ¿Cómo conocerlo? Éstos figuran entre los más antiguos interrogantes no solo de la indagación filosófica propiamente dicha sino también del pensamiento humano como tal. Justamente por esa razón, es probable que la intromisión del sociólogo en ese terreno intelectual ya consagrado provoque la extrañeza del hombre de la calle y es aún más probable que irrite al filósofo. Por consiguiente, importa desde el principio aclarar el sentido que damos a esos términos en el contexto de la sociología y rechazar inmediatamente cualquier pretensión de que esta ciencia dé respuesta a esas antiguas preocupaciones filosóficas.

[…] El filósofo, por otra parte, está obligado profesionalmente a no dar nada por establecido y a percibir con suma claridad la condición última de eso que el hombre de la calle toma por "realidad" y "conocimiento".

[…]

Por ejemplo, el hombre de la calle puede creer que posee "libre albedrío" y que, por lo tanto, es "responsable" de sus actos, a la vez que niega esta "libertad" y esta "responsabilidad" a los niños y a los dementes. El filósofo, sea cual fuere su método, tiene que indagar acerca de la situación ontológica y epistemológica de estos conceptos: ¿Es libre el hombre? ¿Qué es la responsabilidad? ¿Cuáles son sus límites? ¿Cómo pueden saberse estas cosas?, y así sucesivamente. Es obvio que el sociólogo no se halla en condiciones de responder a estas preguntas. Sin embargo, lo que puede y debe hacer es indagar cómo la noción de "libertad" ha llegado a darse por establecida en unas sociedades y en otras no; cómo algunas de esas sociedades conservan su "realidad" y, lo que es más interesante aún, cómo esa "realidad" puede a su vez desaparecer para un individuo o para una colectividad entera.

[…] El interés sociológico en materia de "realidad" y "conocimiento" se justifica así inicialmente por el hecho de su relatividad social. Lo que es "real" para un monje del Tíbet puede no ser "real" para un hombre de negocios norteamericano. El "conocimiento" que tiene un criminal difiere del que posee un criminalista. Se-sigue de esto que las acumulaciones específicas de "realidad" y "conocimiento" pertenecen a contextos sociales específicos y que estas relaciones tendrán que incluirse en el análisis sociológico adecuado de dichos contextos. Así, pues, la necesidad de una "sociología del conocimiento" está dada por las diferencias observables entre sociedades, en razón de lo que en ellas se da por establecido como "conocimiento". Además de esto, sin embargo, una disciplina digna de ese nombre deberá ocuparse de los modos generales por los cuales las "realidades" se dan por "conocidas" en las sociedades humanas. En otras palabras, una "sociología del conocimiento" deberá tratar no solo las variaciones empíricas del "conocimiento" en las sociedades humanas, sino también los procesos por los que cualquier cuerpo de "conocimiento" llega a quedar establecido socialmente como "realidad".