dijous, 30 d’octubre del 2008

Comentari de text d'Epicur fet

Tal i com hem quedat a classe, us facilito un comentari fet de mostra per a guiar-vos en el comentari sobre el text de Popper que heu de fer. No he posat la part de la valoració crítica ja que aquesta és molt personal i cap guia pot ser vàlida per a ningú, ja que es tracta de donar el punt de vista propi argumentat.

TEXT D'EPICUR (341-270 a. C)

«Que ningú, mentre és jove, no vacil·li a filosofar, ni essent ja vell, de filosofar no es cansi. Car per assolir la salut de l'ànima, mai no s'és ni massa vell ni massa jove.

Aquell que diu que encara no li ha arribat l'hora, o que ja li ha passat l'edat, és com si digués que per a la felicitat no ha arribat encara el moment, o bé que ja li ha fugit. Que filosofin, per tant, el jove i el vell; l'un perquè tot envellint es mantingui jove de felicitat gràcies als records passats; l'altre perquè pugui ésser jove i vell alhora per la seva impertorbabilitat enfront de l'esdevenidor. Ens cal meditar, doncs, sobre les coses que ens reporten felicitat, car si la posseïm, ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tots els possibles per posseir-la.»

Epicur, Lletra a Meneceu, Barcelona, Ed. Bernat Metge, 1975, traducció de Montserrat Jufresa


TÍTOL: SEMPRE ÉS L'HORA DE LA FILOSOFIA I LA FELICITAT

COMENTARI DE TEXT

En aquest breu fragment de la carta que Epicur va escriure al seu amic Meneceu, el filòsof ens convida a filosofar sense tenir en compte l'edat de la persona, és a dir, que “mai no s'és ni massa vell ni massa jove”. No es pot posar l'excusa de l'edat per abstenir-se de filosofar, ja que la filosofia és el saber que ens conduirà cap a la salut de l'ànima i la felicitat.

Epicur relaciona constantment la filosofia amb la felicitat i la salut de l'ànima, defensant que la filosofia és el camí per arribar a la felicitat, tant per als joves com per als vells. La raó que dóna per als joves és que si filosofen, és a dir, si reflexionen, pensen, mediten, es mantindran sempre joves, ja que la filosofia els farà feliços amb els records del passat; i per als vells, que filosofant mantindran l'ànima tranquila respecte d'allò que els espera a tots en el futur, això és, la mort, així els vells tendran “impertorbabilitat enfront de l'esdevenidor”, tranquilitat, serenitat, calma, respecte de la mort futura.

Per tant, la filosofia és útil tant als joves com als vells per a ser feliços, ja que sembla que per Epicur la felicitat és l'objectiu o la finalitat de la nostra vida, ja que si la tenim “ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tots els possibles per posseir-la”. O sigui, que per aconseguir l'objectiu de la nostra vida, ser feliços, ens cal filosofar, segons Epicur.

També podem extreure del text que per Epicur la felicitat és troba en l'ànima i, per tant, no es tracta de dedicar-se al cultiu del cos sinó al cultiu de l'ànima, i això podem suposar que serà la filosofia, cultivar l'ànima, la ment, el pensament i així arribar a la tranquilitat espiritual.

En conclusió, el text sosté la tesi que la filosofia és el mitjà per aconseguir la felicitat i aquesta és troba en la nostra ànima, i a més a més, que aconseguir aquesta felicitat és una tasca de qualsevol persona a qualsevol edat: mai hem de renunciar a la felicitat i, per consegüent, mai hem de renunciar a la filosofia.

Instruccions per fer el comentari de text (1r Filosofia, curs 2008-2009)

PREPARACIÓ DEL COMENTARI

1. PRIMERA LECTURA: Llegir tot el text sencer, per fer-nos una idea de què va. Buscar el significat de les paraules difícils o desconegudes.

2. SEGONA LECTURA: Llegir frase per frase, aixecar el cap i explicar-nos què vol dir, entendre a fons la idea, donar-li voltes, repetir-la amb sinònims, aclarir-la.

3. Subratllar les idees principals del text i identificar les secundàries. Distingir entre la teoria i els exemples. Així reestructuram el text i veim la seva forma.

4. Remarcar o encerclar els conceptes més rellevants del text.

5. ESBORRANY: REDACTAR un esquema o esborrany del comentari de text en brut.

REDACCIÓ DEFINITIVA

6. POSAR UN TÍTOL AL TEXT.

7. COMENTARI DEL TEXT: consisteix en explicar les idees principals que l’autor ens ha escrit, explicant-les el més bé possible, utilitzant tots els recursos lingüístics possibles. Explicar-ho com ho explicaríem a algú que no ha llegit el text i l’ha d’entendre.

Podem utilitzar recursos com:

· Segons ...

· diu, ens explica que...

· Això significa que...

· Ens vol donar a entendre...

· La seva idea és...

Per repetir les paraules de l’autor ja per il·lustrar el que deim com per recordar les seves paraules si són molt importants, ho podem fer separant-les de la nostra explicació i entre cometes (“). Això és una citació:

“ Que ningú, mentre és jove, no vacil·li a filosofar, ni essent ja vell, de filosofar no es cansi.”

Hem de procurar que no hi hagi cap idea clau que no sigui comentada.

8. VALORACIÓ CRÍTICA. Una vegada hem explicat el text hem d’emetre un judici crític sobre ell. Això vol dir, no només posicionar-se a favor o en contra dient que hi esteim d’acord o no amb les idees que l’autor sosté, sinó intentar valorar les idees o temes exposats més enllà del que l’autor ho ha fet. De qualsevol manera sempre hem de donar raons ­–bones raons– de la nostra opinió i de la valoració del text.

També podem utilitzar recursos lingüístics com:

· Segons la meva opinió...

· Al meu judici...

· Crec que...

· Des del meu punt de vista

· etc.

Un altre element que mostra la capacitat per comentar el text és relacionar-lo amb altres autors que coneguem, comparar-los o diferenciar-los, així com també situar el text i l’autor en el seu context sociohistòricocultural que poguem conèixer per la mateixa assignatura de filosofia o en la d’Art, Ciències, Literatura, Llengües clàssiques, etc.

Textos de Filosofia

TEXT D'EPICUR (341-270 a. C)

«Que ningú, mentre és jove, no vacil·li a filosofar, ni essent ja vell, de filosofar no es cansi. Car per assolir la salut de l'ànima, mai no s'és ni massa vell ni massa jove.

Aquell que diu que encara no li ha arribat l'hora, o que ja li ha passat l'edat, és com si digués que per a la felicitat no ha arribat encara el moment, o bé que ja li ha fugit. Que filosofin, per tant, el jove i el vell; l'un perquè tot envellint es mantingui jove de felicitat gràcies als records passats; l'altre perquè pugui ésser jove i vell alhora per la seva impertorbabilitat enfront de l'esdevenidor. Ens cal meditar, doncs, sobre les coses que ens reporten felicitat, car si la posseïm, ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tots els possibles per posseir-la.»

Epicur, Lletra a Meneceu, Barcelona, Ed. Bernat Metge, 1975, traducció de Montserrat Jufresa


TEXT DE KARL POPPER (segle XX)

«Tots els homes i totes les dones són filòsofs; o se'ns permeti dir, si ells no són conscients de tenir problemes filosòfics, tenen, en qualsevol cas, prejudicis filosòfics. La major part d'aquests prejudicis són teories que inconscientment donen per segures o que han absorbit del seu ambient intel·lectual o de la tradició.

Donat que poques d'aquestes teories se sostenen conscientment, constitueixen prejudicis en el sentit que se sostenen sense cap examen crític, fins i tot malgrat que poden ser de gran importància per a les accions pràctiques de la gent i per a tota la seva vida.

Una justificació de l'existència de la filosofia professional es troba en el fet que els homes necessiten que hi hagi qui examini críticament aquestes esteses i influents teories.

Aquest és el punt insegur de partença de tota ciència i tota filosofia. Tota filosofia ha de partir de les dubtoses i sovint pernicioses concepcions del sentit comú acrític. El seu objectiu és el sentit comú crític o il·lustrat: una concepció més pròxima a la veritat i amb una influència menys perniciosa sobre la vida humana.»

K. R. Popper, Cómo veo la filosofía, Madrid, Cátedra, 1979.

TEXT DE JULIÁN MARIAS (segle XX)

«La filosofía ha consistido siempre en sus preguntas: filosofar es hacerse ciertas preguntas radicales, inevitables, si uno quiere saber a qué atenerse, qué pensar sobre la realidad, qué hacer, cómo vivir. Que estas preguntas tengan o no respuesta es otra cuestión, ciertamente secundaria. Pero la filosofía no está segura de encontrarlas, de lo que está inconmoviblemente persuadida es de que si no se plantea estas preguntas no és filosofía. A nadie se obliga a hacerlas, porque nadie se obliga a ser filósofo, pero si no se hacen no se puede hablar de filosofía...

En épocas de confusión, de crisis de creencias de las que se vive, de vértigo, como decía Platón en su maravillosa Carta VII, lo que algunos hombres piensan calladamente en su retiro, cuando se esfuerzan por ver cómo son las cosas, por entender-las, por "dar razón" de ellas, si son capaces de comunicarlo verazmente a los demás, puede servirles para vivir desde sí mismos, y por tanto para conseguir que sus vidas sean "suyas"...

Pero la filosofía no puede contar con el acierto, no se sabe a dónde va a llegar, el fracaso le acecha constantemente y puede obligarla a empezar de raíz. Esto es lo decisivo, de raíz. La filosofía ha surgido en el mundo cuando el hombre ha descubierto las cuestiones radicales y no ha tenido una certidumbre suficiente. Incluso cuando la ha tenido, le ha sido menester entenderla, ponerla en conexión con el resto de las verdades, las dudas y los problemas. Cuando las cuestiones radicales se abandonan y los hombres no se preguntan por ellas, por supuesto han dejado de hacer filosofía. Lo grave no es esto, sino que la vida humana se queda sin raíces.»

Julián Marías, article al diari ABC, 28-7-90.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Introducció a la filosofia


El cas Semmelweis

Com a exemple d'aplicació del mètode hipoteticodeductiu hem vist a classe el cas Semmelweis perquè en ell es poden reseguir perfectament algunes de les passes de que consta aquest mètode, sobretot, l'elaboració d'hipòtesis variades i la contrastació empírica a través d'experiments. També algunes d'elles són falsades simplement amb l'aplicació de la lògica, ja que aquest cas constava de dos grups, que en termes tècnics s'anomenen grup experimental -les dones de la Primera Divisió-, i el grup de control -les de la Segona al segon edifici-, i així era fàcil la comparació de resultats. També serveix com a mostra de que les hipòtesis verificades poden ser més endavant falsades o, en aquest cas, corregides i ampliades, o sigui, de la provisionalitat constant de les lleis científiques.
El cas pren el nom del metge investigador Ignaz Semmelweis que treballava a l'Hospital General de Viena.

"Com a simple il·lustració d'alguns aspectes importants de la investigació científica, aturem-nos a considerar els treballs de Semmelweis en relació amb la febre puerperal. Ignaz Semmelweis, un metge d'origen hongarès, va realitzar aquests treballs entre 1844 i 1848 a l'Hospital General de Viena. Com a membre de l'equip mèdic de la Primera Divisió de Maternitat de l'hospital, Semmelweis se sentia angoixat en veure que una gran proporció de les dones que havien donat a llum en aquesta divisió contreia una seriosa i amb freqüència fatal malaltia coneguda com a febre puerperal o febre de postpart. El 1844, fins a 260, d'un total de 3.157 mares a la Divisió Primera -un 8,2 %- van morir d'aquesta malaltia; el 1845, l'índex de morts era del 6,8 %, i en 1846, del 11,4 %. Aquestes xifres eren summament alarmants, perquè en l'adjacent Segona Divisió de Maternitat del mateix hospital, en què es trobaven instal·lades gairebé tantes dones com a la Primera, el percentatge de morts per febre puerperal era molt més baix: 2,3, 2,0 i 2,7 en els mateixos anys. En un llibre que va escriure més tard sobre les causes i la prevenció de la febre puerperal, Semmelweis relata els seus esforços per resoldre aquest terrible trencaclosques.

Semmelweis va començar per examinar diverses explicacions del fenomen, corrents en l'època; en va rebutjar algunes que es mostraven incompatibles amb fets ben establerts; en va sotmetre a contrastació, unes altres.

Una opinió àmpliament acceptada atribuïa les onades de febre puerperal a «influències epidèmiques», que es descrivien vagament com «canvis atmosfèricocòsmicotel·lúrics», que s'estenien per districtes sencers i produïen la febre puerperal en dones que es trobaven de postpart. Però, com -argüia Semmelweis- podien aquestes influències haver infestat durant anys la Divisió Primera i haver respectat la Segona? I com podia fer-se compatible aquesta concepció amb el fet que mentre la febre assolava l'hospital, a penes se’n produïa cap cas a la ciutat de Viena o els seus voltants? Una epidèmia de veritat, com el còlera, no seria tan selectiva. Finalment, Semmelweis assenyala que algunes de les dones internades a la Divisió Primera que vivien lluny de l'hospital s'havien vist sorpreses pels dolors de part quan anaven de camí, i havien donat a llum al carrer; no obstant això, malgrat aquestes condicions adverses, el percentatge de morts per febre puerperal entre aquests casos de «part del carrer» era més baix que el de la Divisió Primera.

Segons una altra opinió, una causa de mortalitat a la Divisió Primera era l'amuntegament. Però Semmelweis assenyala que de fet l'amuntegament era més gran a la Divisió Segona, en part com a conseqüència dels esforços desesperats de les pacients per evitar que les ingressessin en la tristament cèlebre Divisió Primera.

Semmelweis va descartar així mateix dues conjectures similars fent notar que no havia diferències entre les dues divisions en el que es referia a la dieta i a la cura general de les pacients.

El 1846, una comissió designada per investigar l'assumpte va atribuir la freqüència de la malaltia a la Divisió Primera a les lesions produïdes pels reconeixements poc curosos a què sotmetien a les pacients els estudiants de medicina, tots els quals realitzaven les seves pràctiques d'obstetrícia en aquesta Divisió. Semmelweis assenyala, per refutar aquesta opinió, que (a) les lesions produïdes naturalment en el procés del part són molt més grans que les que pogués produir un examen poc curós; (b) les llevadores que rebien ensenyances a la Divisió Segona reconeixien als seus pacients de manera molt anàloga, sense per això produir els mateixos efectes; (c) quan, responent a l'informe de la comissió, es va reduir a la meitat el nombre d'estudiants i es va restringir al mínim el reconeixement de les dones per part d'ells, la mortalitat, després d'un breu descens, va arribar a les seves cotes més altes.

Es va acudir a diverses explicacions psicològiques. Una d'elles feia notar que la Divisió Primera estava organitzada de tal manera que un sacerdot que portava els últims auxilis a una moribunda havia de passar per cinc sales abans d'arribar a la infermeria: se sostenia que l'aparició del sacerdot, precedit per un acòlit que feia sonar una campaneta, produïa un efecte terrorífic i debilitant en les pacients de les sales i les feia així més propícies a contraure la febre puerperal. A la Divisió Segona no es donava aquest factor advers, perquè el sacerdot tenia accés directe a la infermeria. Semmelweis va decidir sotmetre a prova aquesta suposició. Va convèncer el sacerdot que havia de donar una volta i suprimir el toc de campaneta per aconseguir que arribés a l'habitació de la malalta en silenci i sense ser observat Però la mortalitat no va decréixer a la Divisió Primera.

A Semmelweis se li va ocórrer una nova idea: les dones, a la Divisió Primera, jeien d'esquenes; a la Segona, de banda. Encara que aquesta circumstància li semblava irrellevant, va decidir, aferrant-se a un clau ardent, provar si la diferència de posició resultava significativa. Va fer, doncs, que les dones internades en la Divisió Primera es fiquessin al llit de banda, però, una vegada més, la mortalitat va continuar.

Finalment, el 1847, la casualitat va donar a Semmelweis la clau per a la solució del problema. Un col·lega seu, Kolletschka, va rebre una ferida penetrant en un dit, produïda per l'escalpel d'un estudiant amb el qual estava realitzant una autòpsia, i va morir després d'una agonia durant la qual va mostrar els mateixos símptomes que Semmelweis havia observat en les víctimes de la febre puerperal. Encara que per aquesta època no s'havia descobert encara el paper dels microorganismes en aquest tipus d'infeccions, Semmelweis va comprendre que la «matèria cadavèrica» que l'escalpel de l'estudiant havia introduït en el corrent sanguini de Kolletschka havia estat la causa de la fatal malaltia del seu col·lega, i les semblances entre el curs de la malaltia de Kolletschka i el de les dones de la seva clínica va portar a Semmelweis a la conclusió que els seus pacients havien mort per un enverinament de la sang del mateix tipus: ell, els seus col·legues i els estudiants de medicina havien estat els portadors de la matèria infecciosa, perquè ell i el seu equip solien arribar a les sales immediatament després de realitzar disseccions a la sala d'autòpsies, i reconeixien a les parteres després d'haver-se rentat les mans només d'una manera superficial, de manera que aquestes conservaven sovint un característic olor de brutícia.

Una vegada més, Semmelweis va posar a prova aquesta possibilitat. Argumentava ell que si la suposició fora correcta, llavors es podria prevenir la febre puerperal destruint químicament el material infecciós adherit a les mans. Va dictar, per tant, una ordre per la qual s'exigia a tots els estudiants de medicina que es rentessin les mans amb una solució de calç clorurada abans de reconèixer a cap malalta. La mortalitat puerperal va començar a decréixer, i l'any 1848 va descendir fins a l'1,27 % en la Divisió Primera, davant el 1,33 de la Segona.

En suport de la seva idea, o, com també direm, de la seva hipòtesi, Semmelweis fa notar a més que amb ella s'explica el fet que la mortalitat en la Divisió Segona fora molt més baixa: en aquesta les pacients estaven ateses per llevadores, en la preparació de les quals no estaven incloses les pràctiques d'anatomia mitjançant la dissecció de cadàvers.

La hipòtesi explicava també el fet que la mortalitat fora menor entre els casos de «parts de carrer»: a les dones que arribaven amb el nen en braços gairebé mai se les sotmetia a reconeixement després del seu ingrés, i d'aquesta manera tenien majors possibilitats d'escapar a la infecció.

Així mateix, la hipòtesi donava compte del fet que tots els nounats que havien contret la febre puerperal fossin fills de mares que havien contret la malaltia durant el part, perquè en aquest cas la infecció se li podia transmetre al nadó abans del seu naixement, a través del corrent sanguini comú de mare i fill, cosa que, en canvi, resultava impossible quan la mare estava sana.

Experiències clíniques posteriors van portar aviat a Semmelweis a ampliar la seva hipòtesi. En una ocasió, per exemple, ell i els seus col·laboradors, després d'haver-se desinfectat acuradament les mans, van examinar primer una partera afectada de càncer cervical ulcerat; van procedir després a examinar a altres dotze dones de la mateixa sala, després d'un rentat rutinari, sense desinfectar-se de nou. Onze de les dotze pacients van morir de febre puerperal. Semmelweis va arribar a la conclusió que la febre puerperal podia ser produïda no només per matèria cadavèrica, sinó també per «matèria putrefacta procedent d'organismes vius»."

C. G. Hempel. Filosofia de la ciència natural. 1966