Documental procés d'hominització

Vídeo curt sobre la teoria evolucionista de Darwin

Pel·licula "L'onada"

Sinopsi: Alemanya avui. Un institut de batxillerat. Durant la setmana de projectes, el professor Rainer Wenger se li acut portar a terme un experiment que expliqui als seu alumnat com funciona l’autocràcia, com s’arriben a establir els règims feixistes. En pocs dies, el que comença com una sèrie de reflexions sobre els elements propis de la dictadura com ara la disciplina o el sentiment de pertinença, es va transformant en un moviment real: L’Onada. Al tercer dia, els nois comencen a demostrar actituds violentes, a vestir de la mateixa manera, a omplir la ciutat amb el seu anagrama i a excloure qui no pensa com ells. La violència esclata en un partit de waterpolo. El professor entén que ha arribat massa lluny amb l’experiment i decideix aturar-lo, però és massa tard i esdevenen gravíssimes conseqüències.

Antecedents: A la tardor de 1967, un professor d'història a l'Institut Cubberley de Palo Alto, Califòrnia, anomenat Ron Jones va dirigir un experiment en la seva classe: Va imposar un regim d'estricta disciplina en la seva classe, restringint la llibertat dels alumnes i fent d'ells una unitat. Per a gran sorpresa del professor, els alumnes van reaccionar amb entusiasme a l'obediència exigida d'ells. L'experiment, que originalment havia de durar només un dia, aviat es va estendre per tota l'escola. Aquells que dissentien van ser aïllats o fins i tot agredits si no s'unien al moviment, i els membres van començar a espiar-se i a desconfiar entre ells. El cinquè dia, Ron Jones va ser obligat a donar per acabat l'experiment. El nom del moviment va ser La Tercera Onada, i ha inspirat aquesta pel·lícula. (Wikipèdia, darrera consulta 20/05/2011)

Fitxa tècnica:

Director: Dennis Gansel

País: Alemanya

Any: 2008

Durada: 108 min.

Gènere: Drama

Intèrprets: Jürgen Vogel (Rainer Wenger), Frederick Lau (Tim Stoltefuss),

Max Riemelt (Marco), Jennifer Ulrich (Karo), Christiane Paul

(Anke Wenger), Jacob Matschenz (Dennis), Cristina do Rego (Lisa),

Elyas M’Barek (Sinan), Maximilian Vollmar (Bomber)

Guió: Dennis Gansel i Peter Thorwart; basat en el relat curt de William Ron Jones i en l’obra de Todd Strasser.

Estrena a Alemanya: 13 de març de 2008

Estrena a Espanya: 28 de novembre de 2008

Propostes didàctiques:

• Cinescola
• Drets civils
• Joves en acció

La democràcia a Atenes: el Consell, l'ostracisme i Pèricles

Aprenem a ser ciutadans. UD per a 2n d'ESO de Santillana

L'Editorial Santillana ofereix  l'Unitat Didàctica per l'assignatura "Educació per a la ciutadania" de 2n d'ESO "Aprenem a ser ciutadans". La podeu descarregar en pdf de la seva web o consultar-lo aquí des del visualitzador Scribd.
EC 2nESO Santillana

Comentaris de text excel·lents

Als primers de batxillerats els vaig encarregar un comentari de text sobre un fragment del darrer llibre d'Stephen Hawking, El gran disseny, seguint les instruccions que els vaig confeccionar en vistes a les proves de selectivitat a partir del 2011. Dos alumnes han fet un comentari que em sembla s'ha de publicar donada la seva qualitat (evidentment els vaig qualificar amb un Excel·lent!). Crec que poden ajudar als altres a entendre què es demana amb un comentari de text, no "parlar" de "vaguetats" sinó  "comentar" (profundament) un "text" (referint-s'hi contínuament). I no només penso amb els alumnes de primer de batxillerat, sinó amb els de segon i amb els de l'universitat. Si llegiu els comentaris entendreu per què ho dic tan clarament.

Comentari de text d'Alberto Bueno (Batx. 1A, curs 2010-2011)

 El nou ‘’realisme’’

Aquest text està escrit per Stephen Hawking (Oxford, 8 de gener de 1942),  físic teòric i cosmòleg famós gràcies a les seves investigacions sobre l’origen i el possible final de l’univers, el descobriment de que els forats negres poden emetre radiació i la divulgació de molts de llibres i documentals de caràcter científic. Aquest text pertany a la seu llibre ‘’El gran disseny’’, escrita amb la col·laboració del físic i matemàtic Leonard Mlodinow (1954, Chicago, Illinois).

En ‘’El gran disseny’’, aquests dos científics tracten d’explicar diversos temes, la gran majoria científics, com la inutilitat de la Teoria del camp unificat, en que es basa la Teoria M d’11 dimensions (teoria de les supercordes) o que el Big Bang és la conseqüència de les lleis de la física. Però en aquesta obra es tracten, en menor mida, alguns temes filosòfics, com el poder prescindir d’un Déu per a justificar l’origen de l’univers o la qüestió sobre què és la realitat. Aquest últim tema és el que tracta aquest text.

Aquest text pertany a l’època actual, ja que es va publicar el 7 de setembre de 2010, en la qual no hi ha molts esdeveniments socials, excepte una crisi econòmica que afecta a tot el món. Les idees que dominen en l’època d’aquest text són la ciència, com a model que es capaç d’explicar moltes qüestions mitjançant una ciència lògica com les matemàtiques i la religió, que va en decadència a causa dels grans èxits que la ciència està aconseguint.

L’autor d’aquest text pertany a la corrent científica, més concret a la física moderna, amb la qual s’oposa a una visió ingènua de la realitat, la qual diu que tot el coneixement del món el podem obtindre a partir dels sentits, i per tant, la realitat és tal i com la percebim. Stephen Hawking argumenta aquesta idea dient que la física moderna ha demostrat que la visió ingènua de la realitat no és certa per uns motius que analitzarem després.

El tema  del text és el següent: la realitat es basa en el ‘’realisme depenent del model’’ i no en la visió ingènua d’aquesta.

Stephen Hawking afirma que la realitat no es pot obtindre per mitjà de l’observació directa, explicant que una realitat no solament es pot verificar amb un sol model del món (elaborat a partir de les dades captades pels sentits i interpretades pel nostre cervell) sinó que pot haver-hi més d’un model que, encara que  segueixi unes altres passes o prengui unes dades diferents, doni un resultat igual a l’altre model. Per lo tant, no es pot dir quin és el més real ja que nosaltres som els qui decidim quin és el model que emprarem.

Stephen Hawking ens explica que abans de que la física que coneixem ara, anomenada física moderna, aparegui, era molt comú que la gent pensés que la realitat i tot el que podem conèixer del món es pugui saber amb el simple ús dels sentits, és a dir, adoptant una visió ingènua de la realitat. (‘’Hasta la llegada de la física moderna se acostumbraba a pensar que todo el conocimiento sobre el mundo podría ser obtenido mediante la observación directa, […] a través de los sentidos).

Quan la física moderna va sorgir, es va poder demostrar que aquesta visió ingenua de la realitat no és certa i, per tant, va quedar falsada a causa dels conceptes que formen a la física moderna actual i convertint-la incompatible amb aquesta. (‘’Pero los éxitos espectaculares de la física moderna […] han demostrado que no es así. Por lo tanto, la visión ingenua de la realidad no es compatible con la física moderna).

Ja que la visió ingènua de la realitat no es pot relacionar amb la física moderna, Stephen Hawking diu que per a resoldre aquest conflicte, podem adoptar una posició que ell anomena ‘’realisme depenent del model’’. Aquest model de realisme diu que els nostres sentits capten unes dades del món a través dels nostres òrgans sensorials i quan aquestes dades arriben al nostre cervell, aquest les interpreta de forma que elaborem un tipus de model del món. (‘’nuestros cerebros interpretan los datos de los órganos sensoriales elaborando un modelo del mundo’’).

Si aquest model del món que hem elaborat concorda amb tots els esdeveniments que els nostres sentits han captat, diem que aquest tipus de model i els seus element i conceptes són correctes i per tant, és una realitat absoluta. (‘’Cuando el modelo explica satisfactoriamente los acontecimientos tendemos a atribuirle […] la calidad de realidad o verdad absoluta’’).

Stephen Hawking remarca, emperò, que aquest model al qual denominem com realitat absoluta, pot no ser l’únic model que expliqui satisfactòriament els mateixos successos. Pot existir més d’una forma de crear un model que expliqui el mateix, però utilitzant uns conceptes i uns element diferents dels que hi ha integrats al primer model. (‘’Pero podría haber otras maneras de construir un modelo de la misma situación física, empleando en cada una de ellas conceptos y elementos fundamentales diferentes’’).

Quan aquests dos models expliquen amb exactitud els mateixos esdeveniments, no podem dir que el primer model sigui més real que l’altre ja que expliquen el mateix donant un idèntic resultat. En aquest cas, nosaltres som els que podem escollir el model que vulguem emprar, sabent o no que qualsevol d’aquests models donen els mateixos resultats que cerquem. (‘’Si dos de esas teorías o modelos predicen con exactitud los mismos acontecimientos, no podemos decir que uno sea más real que el otro, y somos libres para utilizar el modelo que nos resulte más conveniente’’).

Aquesta tesi que Stephen Hawking ha escrit en aquest text encara no ha tingut una gran importància en la historia de la filosofia ja que fa molt poc que aquest text va ser mostrat al públic. Per tant, no ha pogut estar criticada ni superada, encara que és present a l’actualitat i qualsevol persona, sigui o no filòsofa, pot contradir o estar favor d’aquesta tesi. Per tot això, aquesta tesi no té escola i encara no es pot saber si en tindrà d’una.

Aquesta tesi la podem relacionar fonamentalment amb la filosofia, ja que el text tracta sobre la realitat, un tema que, des de els temps de l’antiga Grècia, ja era tractat per ella i les seves branques, en especial la metafísica. Però és possible relacionar la tesi del Hawking amb la ciència perquè els models del món i els element i conceptes que l’integren poden ser aplicats no solament a la definició de la realitat, filosòficament parlant, sinó a tots els elements que composen una sèrie de lleis per a realitzar una equació o fórmula matemàtica i així arribar a un determinat resultat, en aquest cas una ‘’realitat absoluta’’. Per a arribar a aquesta resposta, a vegades es pot emprar diferents models o fórmules que donaran una mateixa resposta, podent així escogir un dels distints models, el que més ens convingui, sabent que donarà un mateix resultat, donant igual quin utilitzarem.

Insistint un poc més, podem relacionar aquesta tesi amb l’art i la religió: amb l’art perquè és possible plasmar una mateixa realitat, fent uns models del món diferents l’un de l’altre, com per exemple un pintor cubista i un pintor realista poden pintar un arbre (una mateixa realitat), però els elements que composen aquestes pintures són diferents. I amb la religió perquè hi ha distints tipus de models de religions, com el cristianisme, el judaisme o l’envangelisme entre altres, però tots arriben am una mateixa conclusió: creuen en un Déu, en una mateixa realitat ‘’absoluta’’.

Des del meu punt de vista, aquesta tesi que Stephen Hawking ha esmentat en el text és molt parescuda a la tesi que l’Ortega y Gasset, que parla sobre el ‘’perspectivisme’’, basat en que cada persona té la seva visió pròpia de la realitat. Podem veure les similituds amb el ‘’realisme depenent del model’’ d’en Hawking; les diferents ‘’visions de la realitat poden coincidir amb els diferents ‘’models’’ del món que hi ha per a arribar a una mateixa realitat ‘’absoluta’’.

Una tesi amb la que s’enfronta aquest text de Stephen Hawking és amb la visió vulgar de la realitat, que aquesta la podem relacionar amb la tesi empiricorracional d’Aristòtil. Aquestes dues tesis o maneres de pensar es basen en que la realitat es pot conèixer usant únicament els sentits, i amb aquests podem reconèixer una sola realitat absoluta, mitjançant un únic model del món possible. Una realitat que defineix al món, ja que el món no depenent del que pensem nosaltres perquè el món és com és i no es poden tenir distints punts de vista, presentant una actitud dogmàtica  enfront la realitat. En canvi, la tesi de Stephen Hawking explica que podem arribar a aquesta realitat mitjançant diversos models del món i no solament un, presentant així una actitud perspectivista enfront a la realitat. Segons aquesta última tesi, anomenada ‘’realisme depenent del model’’, hi cap la possibilitat de crear dos o més models del món que arribin a una mateixa realitat, podent utilitzar qualsevol d’aquests models per a arribar a aquesta realitat.

Per a concloure aquest anàlisi, donaré la meva última opinió sobre aquesta tesi: estic totalment d’acord amb Stephen Hawking perquè la idea de poder utilitzar diferents models del món, de idees o de conceptes, per arribar a una mateixa realitat, és una cosa que és molt lògica. Simplement, posant com exemple com la propietat commutativa de la multiplicació, on 2 X 4 és igual  a 4 X 2; dóna el mateix resultat l’una o l’altre, són dos models que arriben a un mateix resultat, al igual que la teoria de les supercordes, on es presenten fins a 5 models de com explicar aquesta teoria, és a dir, 5 possibles formes d’explicar el mateix. I això ho podem aplicar a les activitats abans esmentades, com l’art, la religió, o les coses que feim dia a dia, com anar de compres per a comprar tomàtigues i tenir que decidir quina marca de tomàtiga comprar o decidir a quin mercat anar-hi, tot això per una única raó: comprar aquest fruit.

 

Comentari de text de Paschal Ogbogu (Batx. 1A, curs 2010-2011)

L’autor, Stephen Hawking, va néixer el 8 de gener de 1942. Amb vuit anys, la seva família es va mudar a St Albans, on als onze anys Stephen va anar a l'escola, i després al Col·legi Major Universitari a Oxford. Hawking volia estudiar matemàtiques, però pel fet que les matemàtiques no podien estudiar-se al Col·legi Universitari va optar per estudiar física. Després de tres anys se li va concedir el títol de primera classe amb honors en ciències naturals.

Posteriorment Hawking va anar a la Universitat de Cambrigde per a investigar cosmologia. Després d'aconseguir el Doctorat va passar a ser Investigador, i més tard Professor als Col·legis Majors de Gonville i Caius. Després d'abandonar l'Institut d'Astronomia el 1973, Stephen va entrar al Departament de Matemàtiques Aplicades i Física Teòrica, i des de 1979 ocupa el lloc de Professor titular de la Càtedra Lucasiana de Matemàtiques.

El text pertany al seu llibre el gran disseny (en anglès The Grand Design), un llibre de divulgació científica escrit pel ell i Leonard Mlodinow, publicat en anglès per l'editorial nord-americana Bantam Books el 7 de setembre del 2010. El llibre es presenta com una unificació de les seves diverses idees sobre l'origen de l'univers i la realitat que es resumeix principalment en el seu desacord amb els arguments que Déu és el creador de l'univers i que el Big Bang no va ser la conseqüència inevitable de les lleis de la física.

El tema del text és la física  moderna aplicada a la  realitat, és a dir, la  relació entre la física moderna  i el tema "realisme".

En el text, Stephen Hawking defensa una sèrie de tesis: en primer lloc, defensa l'argument de la inexactitud de la realitat observada amb els sentits simples declarant la seva incompatibilitat amb les lleis de la física moderna. En segon lloc, sosté que interpretem la realitat a través de models ja construïts en el nostre cervell de la realitat. En tercer lloc, i, finalment, defensa l'argument de les realitats múltiples, depenent del model de la realitat emprat en el moment d'interpretar una situació física determinada.

Des de l'arribada de la concepció moderna de la física, terme que implica que una precisa i "moderna" descripció de la realitat requereix teories d'incorporar elements de la mecànica quàntica, la teoria de la relativitat d'Einstein, o ambdós, desenvolupada a partir dels principis del segle XX i en endavant, s'ha fet un gran canvi en la manera de respondre a la pregunta què és la realitat?, que ha estat una qüestió tant filosòfica com científica molt important des de fa dècades.

Això ens  presenta a l'argument bàsic  que Stephen Hawking discuteix  en el text; la relació entre la física moderna i la realitat. Segons ell, l'arribada de la física moderna ha tingut una transformació considerable en la forma de veure la realitat. Subratlla la ingenuïtat del pensament que el coneixement prové de l'observació sensorial directa dels fets o esdeveniments, que caracteritza les creences dels temps abans de l'arribada de la física moderna, i la seva incompatibilitat amb les lleis de la física moderna, estabilitzant la diferència entre ‘la realitat observada a través dels sentits’ i ‘la realitat observada a través de l'aplicació de conceptes i elements de la física moderna’, que caracteritza les ciències dels temps des del començament de la física moderna fins a l'actualitat.

Per explicar aquestes contradiccions, Stephen Hawking introdueix una posició que ell anomena "realisme dependent del model", basada en la idea que "els nostres cervells interpreten les dades dels òrgans sensorials elaborant un model del món." Amb això, explica la nostra tendència a atribuir a un model, els seus elements i conceptes, la característica de veritat o realitat absoluta quan explica acceptablement els fets o esdeveniments observats. Però al mateix temps, defensa que, a causa de la disponibilitat de diversos conceptes i elements físics fonamentals, i les múltiples possibilitats d'utilitzar-los, una determinada situació física podria ser explicada per diversos models construïts a través de diversos d’aquests conceptes i elements. Per tant, reconeix l'existència de diverses realitats, la nostra llibertat per a usar qualsevol d'elles i que totes són igualment reals, basant-se en el principi de que la teoria utilitzada pot explicar amb exactitud els mateixos fets o esdeveniments observats.

La tesi defensada per l'autor en el text ha estat un important punt d’argument filosòfic al llarg de la història. Diversos filòsofs han pretès definir la realitat assumint actituds diverses, tant les que s'oposa en el text com les que es defensa en el text. Per exemple, l'argument que la realitat no és com la percebem amb els sentits havia estat defensat pels filòsofs com Descartes, mentre que filòsofs com Aristòtil havien sostingut el contrari directe.

La noció de realitats múltiples també ha estat un argument molt important al llarg de la història. Diversos filòsofs l’han defensat així com diversos altres l’han oposat. Stephen Hawking clarament és un altre defensor d'aquest argument, però ofereix noves perspectives (l'aplicació de la física moderna) per defensar les seves creences.

En una nota més contemporània, els arguments mantinguts en el text estan també molt discutits.  Hi ha filòsofs i científics que creuen que la realitat és tal com la percebem que siguin, i els que no ho creuen, igual que hi ha filòsofs i científics que creuen en el concepte de múltiples realitats, i els que no ho creuen.

Segons la meva opinió, pel que fa al primer argument del text, crec que tot i que la realitat no ha de ser totalment basada en observacions sensorials, encara tenen un paper important a l'hora de comprendre la realitat: en primer lloc, crec que hem d'experimentar amb els nostres sentits, amb la finalitat de “sentir la realitat” i després aplicar el nostre coneixement sobre els conceptes i elements de la matèria en qüestió (podria ser de la física moderna, la biologia, la química, la filosofia, etc.) a fi de comprendre-la. Això, crec, és la millor manera d'entendre amb èxit una la realitat.

Pel que fa a la noció de múltiples realitats sostinguda per l'autor del text, jo expresso el meu desacord amb ell. Crec en una realitat única. Per exemple, diuen que un llibre sobre una taula és observat per dues persones, A i B. A sosté que el llibre és rectangular, mentre que B sosté que és quadrat. Aquesta situació, segons el text, suggereix dues realitats diferents basades en dos models (llibre rectangular i llibre quadrat) que expliquen la naturalesa del llibre de manera satisfactòria per a les dues persones, A i B. No obstant això, segons la meva opinió, això és falsa. El llibre només pot ser quadrat o rectangular, i mai ambdós. A o B ha d’estar equivocada, totes dues no poden tenir la raó al mateix temps. La preocupació, al meu judici, ha de ser buscar la persona equivocada i la que té la raó, tot i que és, potser, un problema perquè no hi ha cap "autèntica realitat". Però, crec que aquest problema es podria resoldre aplicant els conceptes i elements fonamentals de la matèria en qüestió. En l'exemple anterior, crec que podríem descobrir la veritable naturalesa (la realitat) del llibre aplicant les definicions d'un rectangle i un quadrat i comprovant la seva compatibilitat amb la naturalesa del llibre. Per tant, no suport la noció de realitats múltiples, sinó que més aviat crec en una realitat única.

Lògica: regles d'inferència

Regles d'inferencia

El comentari de text filosòfic

Pel professorat de Filosofia que també consultau aquest bloc, us deixo una sèrie d'enllaços cap a documents que parlen sobre el comentari de textos filosòfics. Han estat la base que jo mateix he utilitzat per confeccionar la proposta de comentari de text que figura a l'entrada anterior. Espero que també us serveixi.

• Teoría i práctica del comentario de textos filosóficos, de Sebastià Trias Mercant
  
• Normes de la Universitat d'Oxford sobre el comentari de textos filosòfics
• ¿Cómo se comenta un texto filosófico? De la web www.boulesis.com
• Comentario de un texto filosófico. De la web www.dioanoia.com
• ¿Cómo hacer un comentario de texto? Del bloc Arete
• Pasos para realizar un comentario de textos filosófico. De la web xuletas.es (encara que el nom no inspira confiança el document està prou bé, potser és copiat però no ho sé)
• Estructura del comentari de text d'Història de la Filosofia (2n Batxillerat), de Pere Joan Cabot. Inclou un comentari resolt d'un fragment de la Carta VII de Plató
  
• Pautes per realitzar l'examen de selectivitat de Filosofia, de Pere Joan Cabot

Noves instruccions per realitzar un comentari de text filosòfic

Aquestes instruccions són per 1r de Batxillerat i estan confeccionades per preparar a l'alumnat pel tipus de proves de selectivitat de 2n de Batxillerat segons el nou model de prova.

PREPARACIÓ DEL COMENTARI

FASE PRÈVIA: identificar l’autor del text i cercar informació sobre ell/ella i sobre la seva època. Investigar a quina obra pertany i la importància d’aquesta en el conjunt de l’obra de l’autor.

PRIMERA LECTURA: Llegir tot el text sencer, per fer-nos una idea de què va. Buscar el significat de les paraules difícils o desconegudes.

SEGONA LECTURA: Llegir frase per frase, aixecar el cap i explicar-nos què vol dir, entendre a fons la idea, donar-li voltes, repetir-la amb sinònims, aclarir-la. Simultàniament farem:

• Subratllar les idees principals del text i identificar les secundàries. Distingir entre la teoria i els exemples. Així reestructuram el text i veim la seva forma. Remarcar o encerclar també els conceptes més rellevants del text.

ESQUEMA O MAPA CONCEPTUAL: confeccionar un esquema, una llista jerarquitzada o un mapa conceptual amb les idees o conceptes principals i les seves relacions.

REDACCIÓ DEFINITIVA

POSAR UN TÍTOL AL TEXT

COMENTARI DEL TEXT: ha d’incloure els següents elements:

a) Context històric, social, cultural, filosòfic o biogràfic del text i de l’autor. El context és un marc que serveix per entendre el text i, per tant, només s’han d’introduir aquells elements contextuals que ajudin a la comprensió del text.

• Època: situació històrica, esdeveniments socials i polítics rellevants, ambient cultural dominant.

• Context filosòfic: idees o corrents dominants de l’època on emmarcar el tema del text. Corrent a la que pertany l’autor. Si s’oposa a algun altre filòsof o corrent filosòfica, si és la resposta a un problema ja tractat per altres filòsofs anteriors.

• Vida i obra: s’han d’introduir només els elements rellevants. Com a mínim, però, direm els anys de naixement i mort –si s’escau-, o el segle al que pertany l’autor. De la vida destacarem els fets que il·lustrin les idees del text. Si sabem l’obra a la que pertany el text direm en quin moment la va escriure (joventut, maduresa, vellesa), quin tema general tracta l’obra i quines altres obres de l’autor són significatives pel tema tractat.

b) Identificar el tema de què tracta el text i la tesi que defensa l’autor. El tema és d’allò de què tracta el text: teoria del coneixement, ciència, política, ètica, etc. La tesi de l’autor és allò que l’autor defensa o afirma en el text, la seva idea principal: que el coneixement només es pot basar en la raó o en l’experiència, que el millor sistema polític és la democràcia, que la ciència no és infal·lible, que la virtut condueix a la felicitat, etc.

c) Explicació de les idees del text. Consisteix en explicar les idees principals que l’autor ens ha escrit, explicant-les el més bé possible, utilitzant tots els recursos lingüístics possibles. Explicar-ho com ho explicaríem a algú que no ha llegit el text i l’ha d’entendre.
Podem utilitzar recursos com:

• Segons ...
• diu, ens explica que...
• Això significa que...
• Ens vol donar a entendre...
• La seva idea és...

En Filosofia és necessari citar el text per demostrar que el que deim no ens ho inventam. Les citacions van sempre entrecomillades i les podem integrar dins la redacció si no és més d’una línia o separar-les si és més llarga.

Hem de procurar que no hi hagi cap idea clau que no sigui comentada.

VALORACIÓ CRÍTICA. Una vegada hem explicat el text hem d’emetre un judici crític sobre ell. Això vol dir:

a) Valorar la importància que ha tengut la tesi de l’autor al llarg de la història de la filosofia, si ha influït o no als filòsofs posteriors, si ha creat escola, si ha estat criticada o superada per altres autors, etc. També és convenient dir si la tesi de l’autor és present a l’actualitat o no, és a dir, si té vigència a la nostra època. Això és pot relacionar amb qualsevol aspecte que considerem vinculat: història, religió, art, ciència, etc.

b) Si és possible també podem donar la nostra opinió personal, això és, posicionar-se a favor o en contra de les idees que l’autor sosté, exposant els arguments, raons –bones raons–, de la nostra opinió. També podem emprar exemples per valorar l’afirmació o la negació de la tesi de l’autor.

Estil de redacció. Podem utilitzar recursos lingüístics com:

• Segons la meva opinió...
• Al meu judici...
• Crec que...
• Des del meu punt de vista

Un altre element que mostra la capacitat per comentar el text és relacionar-lo amb altres autors que coneguem, comparar-los o diferenciar-los, així com també relacionar-lo amb l’Art, les Ciències, la Literatura, etc.

L'admiració: origen de la filosofia segons Aristòtil

"Els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l'univers. Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d'elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l'única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa."

Aristòtil, Metafísica

La construcció filosòfica de la ciutadania

Presentació de classe d'aquest tema

Tema 6. la construcció filosòfica de la ciutadania

View more presentations from jcalzamora.

Contra l'etnocentrisme occidental: Els Papalagi

NOTA DELS EDITORS

Els Papalagi és una col·lecció de discursos escrits per un cabdill del Pacífic Sud, Tuiavii de Tiavea, i destinats a la seva gent. Aparegueren per primera vegada en una edició alemanya en algun moment dels remots anys vint, en traducció realitzada pel seu amic Erich Scheurmann.

Erich Scheurmann els va arreglar per a una publicació en llengua holandesa a través de la seva editora, De Voortgank, el 1929.

Els Papalagi és un estudi crític orientat antropològicament, on es fa l'esforç de descriure l'home blanc i la seva manera de viure. En llegir-lo s'ha de tenir en compte que aquest llibre es compon de discursos dirigits als nadius de les illes del Mar del Sud, els quals havien tingut poc o fins i tot gens de contacte amb la civilització de l'home blanc.

1. Com cobreixen els papalagi la seva carn o llurs nombrosos tapaculs i estores

"Escolteu ara quines pesades càrregues duu un sol papalagi al cos, vosaltres germans, els més elegants de moltes illes! Per començar el cos un s’embolica amb una pell blanca i gruixuda, feta de les fibres d’una planta, i anomenada sobrepell. Es llença enlaire, i es deixa caura fent-la lliscar avall pel cap, pel pit, per sobre els braços i fins els malucs. D’avall cap amunt, des de les cames i malucs fins al melic, es puja una altra d’aquestes sobrepells (samarretes). Aquestes dues pells estan cobertes per una tercera que és més gruixuda. Una pell feta amb els pèls llanosos d’un animal de quatre potes, especialment criat amb aquest propòsit. Això és el vertader tapaculs. […] Finalment, al voltant dels peus es lliguen una pell tan moldejable com aparatosa. Normalment la pell suau és elàstica i s’adapta bé a la forma del peu, però la dura no ho fa gens ni mica. Estan fetes de gruixudes pells d’animal que han estat posades en remull, desfullades amb navalla, colpejades i penjades al sol tant de temps que s’han endurit i curtit. Utilitzant això, els papalagi construeixen una mena de canoa amb els costats alts, suficientment gran perquè el peu s’hi ajusti. Una canoa per al peu esquerre i una altra per al dret. Aquests petits “peus-vaixell” estan subjectes al voltant dels turmells amb cordes i garfis per mantenir el peu dins d’una forta càpsula, com si fos el cargol a la seva closca. […]

Això va contra natura, també ho veu així l’home blanc; cansa els peus i semblen ja morts i pudents, i com els peus dels europeus han perdut l’habilitat d’agafar coses o de grimpar als arbres, els papalagi tracten d’amagar la seva vergonya empastifant le pell de l’animal, que originàriament era vermella, amb una mena de greix que la fa brillar després d’escampar-la fregant.”

2. Coves de pedra, illes de pedra, esquerdes i les coses que hi ha entremig

“Els papalagi viuen com crancs a les seves cases de formigó. Viuen entre les pedres, de la mateixa manera que un cuc viu dins les esquerdes de la lava. Té pedres al damunt, al seu voltant i a sota seu. La seva cabana sembla una cova de pedre. Una cova amb forats i dividit en compartiments.”

3. El metall rodó i el paper feixuc

“Quan parles amb un europeu sobre el Déu de l’amor, somriu i posa cara divertida. Somriu per la teva estupidesa. Però tan aviat com li ensenyes una peça de metall rodó i brillant o un full de paper feixuc, aleshores se li enlluernen els ulls i la saliva comença a regalimar-li pels llavis. Diner és el seu únic amor, els diners són el seu Déu. […] Has de pagar, que significa donar diners, pel terra on poses els peus, pel punt on vols aixecar la teva cabana, per l’estora per a la nit, per la llum que brilla dins la teva cabana. […] Fins i tot per néixer has de pagar, i quan mors, la teva aiga (família) ha de pagar, ja que tu ets mort i has de pagar per tenir permís de dipositar el teu cos a terra i per la gran pedra que posen a sobre com a recordatori.”

4. Els papalagi són pobres perquè tenen massa coses

5. Els papalagi no tenen temps

6. Els papalagi han empobrit Déu

7. El gran esperit és més fort que les màquines

8. Professions dels papalagi i la confusió que se n'esdevé

9. Els locals de pseudo-vida i els molts diners

10. La malaltia del pensament profund

11. Els papalagi volen arrosegar-nos a la seva fosca

TEXT CONTRAPORTADA: A principis del nostre segle (segle XX) Tuiavii viatjà a Europa i descobrí un món incomprensible, que no tenia res a veure amb la vida senzilla i despreocupada dels habitants de les illes de Samoa. Els illencs no coneixien –ni necessitaven– els diners («el metall rodó»), ni els grans edificis («coves de pedra»), ni cinemes («locals de pseudo-vida»), ni diaris («els molts papers»). Tuiavii mai va entendre perquè «els papalagi» (que vol dir «els homes blancs») sempre tenen pressa; o perquè mai gaudeixen del que estan fent, tot pensant en el que faran després; o perquè, de tantes coses com tenen, no poden gaudir de cap. Ans després de la seva visita a Europa, Tuiavii, cabdill del poble de Tiavea, escriví aquests discursos per convèncer el seu poble que no és deixés arrossegar per les falses comoditats de la civilització occidental. Un alemany amic, Erich Scheurmann, recollí els discursos i els publicà a Occident. Des d’aleshores s’han traduït als idiomes més importants del món, i ara arriben al català. Amb les seves paraules, Tuiavii ens transmet la seva senzilla saviesa, i d’altra banda les seves descripcions tenen l’avantatge d’estar fets des de fora de la nostra civilització. Potser era la primera vegada que s’invertien els papers de l’antropologia: aquí l’home blanc és l’objecte d’estudi, i l’antropòleg és un home d’una altra cultura. Tot això fa que aquesta obra, a més de força divertida, sigui un document inestimable.