NOTA DELS EDITORS
Els Papalagi és una col·lecció de discursos escrits per un cabdill del Pacífic Sud, Tuiavii de Tiavea, i destinats a la seva gent. Aparegueren per primera vegada en una edició alemanya en algun moment dels remots anys vint, en traducció realitzada pel seu amic Erich Scheurmann.
Erich Scheurmann els va arreglar per a una publicació en llengua holandesa a través de la seva editora, De Voortgank, el 1929.
Els Papalagi és un estudi crític orientat antropològicament, on es fa l'esforç de descriure l'home blanc i la seva manera de viure. En llegir-lo s'ha de tenir en compte que aquest llibre es compon de discursos dirigits als nadius de les illes del Mar del Sud, els quals havien tingut poc o fins i tot gens de contacte amb la civilització de l'home blanc.
1. Com cobreixen els papalagi la seva carn o llurs nombrosos tapaculs i estores
"Escolteu ara quines pesades càrregues duu un sol papalagi al cos, vosaltres germans, els més elegants de moltes illes! Per començar el cos un s’embolica amb una pell blanca i gruixuda, feta de les fibres d’una planta, i anomenada sobrepell. Es llença enlaire, i es deixa caura fent-la lliscar avall pel cap, pel pit, per sobre els braços i fins els malucs. D’avall cap amunt, des de les cames i malucs fins al melic, es puja una altra d’aquestes sobrepells (samarretes). Aquestes dues pells estan cobertes per una tercera que és més gruixuda. Una pell feta amb els pèls llanosos d’un animal de quatre potes, especialment criat amb aquest propòsit. Això és el vertader tapaculs. […] Finalment, al voltant dels peus es lliguen una pell tan moldejable com aparatosa. Normalment la pell suau és elàstica i s’adapta bé a la forma del peu, però la dura no ho fa gens ni mica. Estan fetes de gruixudes pells d’animal que han estat posades en remull, desfullades amb navalla, colpejades i penjades al sol tant de temps que s’han endurit i curtit. Utilitzant això, els papalagi construeixen una mena de canoa amb els costats alts, suficientment gran perquè el peu s’hi ajusti. Una canoa per al peu esquerre i una altra per al dret. Aquests petits “peus-vaixell” estan subjectes al voltant dels turmells amb cordes i garfis per mantenir el peu dins d’una forta càpsula, com si fos el cargol a la seva closca. […]
2. Coves de pedra, illes de pedra, esquerdes i les coses que hi ha entremig
“Els papalagi viuen com crancs a les seves cases de formigó. Viuen entre les pedres, de la mateixa manera que un cuc viu dins les esquerdes de la lava. Té pedres al damunt, al seu voltant i a sota seu. La seva cabana sembla una cova de pedre. Una cova amb forats i dividit en compartiments.”
3. El metall rodó i el paper feixuc
“Quan parles amb un europeu sobre el Déu de l’amor, somriu i posa cara divertida. Somriu per la teva estupidesa. Però tan aviat com li ensenyes una peça de metall rodó i brillant o un full de paper feixuc, aleshores se li enlluernen els ulls i la saliva comença a regalimar-li pels llavis. Diner és el seu únic amor, els diners són el seu Déu. […] Has de pagar, que significa donar diners, pel terra on poses els peus, pel punt on vols aixecar la teva cabana, per l’estora per a la nit, per la llum que brilla dins la teva cabana. […] Fins i tot per néixer has de pagar, i quan mors, la teva aiga (família) ha de pagar, ja que tu ets mort i has de pagar per tenir permís de dipositar el teu cos a terra i per la gran pedra que posen a sobre com a recordatori.”
4. Els papalagi són pobres perquè tenen massa coses
5. Els papalagi no tenen temps
6. Els papalagi han empobrit Déu
7. El gran esperit és més fort que les màquines
8. Professions dels papalagi i la confusió que se n'esdevé
9. Els locals de pseudo-vida i els molts diners
10. La malaltia del pensament profund
11. Els papalagi volen arrosegar-nos a la seva fosca
TEXT CONTRAPORTADA: A principis del nostre segle (segle XX) Tuiavii viatjà a Europa i descobrí un món incomprensible, que no tenia res a veure amb la vida senzilla i despreocupada dels habitants de les illes de Samoa. Els illencs no coneixien –ni necessitaven– els diners («el metall rodó»), ni els grans edificis («coves de pedra»), ni cinemes («locals de pseudo-vida»), ni diaris («els molts papers»). Tuiavii mai va entendre perquè «els papalagi» (que vol dir «els homes blancs») sempre tenen pressa; o perquè mai gaudeixen del que estan fent, tot pensant en el que faran després; o perquè, de tantes coses com tenen, no poden gaudir de cap. Ans després de la seva visita a Europa, Tuiavii, cabdill del poble de Tiavea, escriví aquests discursos per convèncer el seu poble que no és deixés arrossegar per les falses comoditats de la civilització occidental. Un alemany amic, Erich Scheurmann, recollí els discursos i els publicà a Occident. Des d’aleshores s’han traduït als idiomes més importants del món, i ara arriben al català. Amb les seves paraules, Tuiavii ens transmet la seva senzilla saviesa, i d’altra banda les seves descripcions tenen l’avantatge d’estar fets des de fora de la nostra civilització. Potser era la primera vegada que s’invertien els papers de l’antropologia: aquí l’home blanc és l’objecte d’estudi, i l’antropòleg és un home d’una altra cultura. Tot això fa que aquesta obra, a més de força divertida, sigui un document inestimable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada