Resultat enquesta pena de mort

Sense haver acabat el tema de la pena de mort a classe, l'estadística que resulta de l'enquesta realitzada al bloc dóna els següents resultats: un 67% dels votants estan en contra, un 26% a favor i un 7% no n'està segur o segura. O sigui, la majoria està en contra de la pena de mort, que és la postura que defensa l'assignatura d'Ètica. El total de vots emesos ha estat de 42. La idea és anar fent l'enquesta cada curs i comparar els resultats amb els anys anteriors, per comprovar si la tendència de les persones segueix la mateixa línia que la tendència dels països. Aquests, de cada any són més els abolicionistes, els que eliminen la pena de mort de les seves lleis o bé, no l'apliquen des de fa anys. Però una cosa són les lleis i una altra les opinions de la gent, per això, crec oportú fer aquesta anàlisi comparativa de l'evolució dels partidaris o opositors a la pena de mort. Gràcies a tots els que heu participat a l'enquesta!

Comentari breu del text de la Introducció de la CRP de Kant

Aquest text és un dels més famosos de Kant, perquè en ell s'hi troba en compendi tota la teoria del coneixement de la Crítica de la Raó Pura, en relació a la qüestió de l'experiència que prové de l'Empirisme i el Racionalisme. Ja en algunes ocasions aquest text ha entrat a l'examen de selectivitat de les Illes Balears, en concret, el setembre del 2005. Per això, ara presentam el text amb un comentari breu que podria ser la resposta de la primera pregunta de l'examen de selectivitat.

“És indubtable que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència. Car, ¿com podria deixondir-se la nostra facultat de conèixer sinó mitjançant objectes que afecten els nostres sentits i que ara produeixen per ells mateixos representacions, adés posen en marxa la capacitat de l’enteniment per comparar aquestes representacions, per enllaçar-les o destriar-les i elaborar així la matèria bruta de les impressions sensibles, amb vista a un coneixement dels objectes denominat experiència? Per tant, en l’ordre temporal, cap coneixement precedeix l’experiència i tot coneixement comença amb ella.

Però encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això tot ell en procedeix. En efecte, podria esdevenir-se que el nostre coneixement empíric fos una composició del que rebem mitjançant les impressions i del que la nostra facultat de conèixer produeix (simplement motivada per les impressions) a partir d’ella mateixa.”

Kant, Introducció de la Crítica de la Raó Pura, B1

1. Explica breument el contingut del text (2,5 punts)

Aquest text de Kant està extret de la seva obra dedicada a la teoria del coneixement La Crítica de la Raó Pura. A aquesta obra Kant explica l’origen i els límits del nostre coneixement.

Ja a la primera frase del text Kant afirma rotundament que “el nostre coneixement comença amb l’experiència”, és a dir, no hi ha coneixement que no comenci pels sentits, hi ha d’haver intervenció primerament d’algun sentit (vista, oïda, olfacte, tacte o gust) per a què hi hagi qualsevol coneixement.

A la segona frase del text, escrita en forma de pregunta però contenint ja l’afirmació (una pregunta retòrica), Kant amplia com comença el coneixement pels sentits. Diu que és necessària la presència dels “objectes” per despertar la nostra “facultat de conèixer”, és a dir, si no hi ha objectes no hi ha coneixement, i quan els objectes són percebuts pels nostres sentits se’n produeix una “representació” directament o el nostre enteniment “elabora” aquestes dades aportades pels sentits com si fos una “matèria bruta”, amb la qual el nostre enteniment en fa coneixement.

“Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltre l'experiència, i amb ella comencen tots.” És a dir, cronològicament, tot coneixement comença amb l’experiència, no hi pot haver res anomenat pròpiament “coneixement” que sigui anterior a l’experiència. Si no hi ha aquests objecte que ens desperten el coneixement nosaltres esteim “adormits”, a l’espera que algun sentit es desperti per la presència d’un objecte.

“Però encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència.” A la primera frase del segon paràgraf, Kant fa una distinció molt important: encara que “tot” comença temporalment amb l’experiència, no “tot” ell en procedeix, és a dir, hi ha coneixements que ja hi eren, que no necessiten de l’experiència perquè ja els tenim els subjectes cognoscents. Ho explica amb la darrera frase: “Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experiencial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa...” És a dir, el coneixement és una “composició”, una mescla, del que rebem pels sentits (les impressions) i d’alguna cosa que nosaltres mateixos “produim” sense objectes, això seran els “a priori”, concepte que no surt al text però és el que està dient Kant. És un coneixement independent de l’experiència i per això pot dir abans que no tot el coneixement procedeix de l’experiència.

Per estudiar Kant

La filosofia de Kant és extensa i complexa, convé repassar bé els temes tractats per assimilar tants continguts i vocabulari. Per complementar les classes i l'esquema de Kant en powerpoint, podeu consultar (i llegir, és clar) el tema de Kant de la web Filoxarxa, que té l'avantatge de definir tot el vocabulari kantià amb enllaços des del text. També és convenient repassar el llistat de Termes relacionats i tornar a llegir els que ens quedin dubtosos (recordau la quarta regla cartesiana!). Igualment, a la web del Cnice sobre el tema de Kant hi trobareu una extensa llista dels conceptes kantians amb una breu definició; a l'apartat Síntesi l'explicació de la filosofia de Kant i a l'apartat Activitats exercicis per practicar diferents seccions de l'autor. I per acabar -que ja n'hi ha- podeu consultar "Les roselles són vermelles o ultraviolades?" , de la web Filòpolis, on es reflexiona sobre el problema epistemològic de Kant d'una manera menys acadèmica que a les classes i a les altres webs. Al final, a l'apartat 3, teniu la relació de l'apriorisme de Kant amb una teoria científica, la de Konrad Lorenz, que us pot ajudar a contestar la quarta pregunta dels exàmens sobre la vigència del pensament de l'autor.

Esquema de Kant

From: jcalzamora

| View | Upload your own

SlideShare Link

Globalització

Mirem la televisió o els diaris i constantment hi apereix el terme globalització i/o mundialització. Gran part de les decisions, sobretot les econòmiques, fan referència a la nova situació mundial a la qual ens referim amb aquests termes.

Avui dia, és probable que usem un PC fabricat a la Xina amb xips japonesos i amb un sistema operatiu nord-americà. És probable, que portem uns pantalons produïts al Marroc, unes ulleres italianes, un rellotge suís. Pot ser que aquesta nit sopem amb un bon vi català o xilè, o que prengui una tassa de cafè de Kenya. És probable també que conduim un cotxe coreà o europeu, que usem un telèfon turc, etc. Aquesta és la realitat d’avui dia, la globalització.

De la mateixa manera, una samarreta comprada a Mallorca pot haver estat dissenyada als Estats Units; el cotó pot haver estat cultivat a Egipte; es podria haver tallat el patronatge a Bangladesh i cosit la peça a Vietnam; després ser transportada a Barcelona per, finalment, ser enviada a mallorca per posar-la a la venda.

Definir la globalització és sens dubte difícil i depèn del punt de vista personal. El terme en català més correcte seria mundialització. Globalització ve del terme anglès "Globe" que en català no s’usa. Aquest és un altre exemple de la globalització.

Podem parlar d’una globalització de caràcter financer que ha tingut lloc en el món a causa dels els avenços tecnològics i l’obertura dels mercats de capitals. S’estima que les transaccions mundials de diners (en els diferents mercats de divises) puja a al voltant d'1,9 bilions de dòlars (quatre vegades el PIB espanyol). Aquests fluxos de capitals han enriquit i arruïnat a molts països, ja que la solvència de les seves divises està en funció de l’entrada i sortida de capitals. I això explica, en part, crisis financeres com les de Mèxic, Rússia, o el sud-est asiàtic. Per això, els moviments contra la globalització hagin reivindicat l’establiment de l’anomenada Taxa Tobin (la creació d’un impost que gravi els moviments de capitals).

La globalització, també pot referir-se a les transaccions de béns i serveis que es realitzen a nivell mundial. En aquest cas, són els països pobres i els més grans productors de matèries primeres (que en molts casos coincideixen) els que reclamen obertura de fronteres, ja que tant a Estats Units com la Unió Europea existeix un fort proteccionisme. Moltes ONG de les quals es manifesten contra la globalització volen desenvolupar el comerç, però no els capitals.

Una altra globalització és la de la cultura. Els programes de TV, les notícies, els llibres, la música, el menjar, estenen a globalitzar-se. D'això sorgeixen moviments locals en defensa de la idiosincràsia local.

En definitiva podríem parlar que gairebé qualsevol àmbit (política, dret, etc.) pot ser susceptible de ser globalitzat.

A continuació, veurem algunes definicions d’aquest concepte que utilitzem per definir el funcionament i l’estructura de les relacions socials, econòmiques i polítiques del periode històric que vivim actualment.

A l’encapçalament de cada definició, article i/o opinió hi apareix l’autor/a que ha formulat cada un d’aquests plantejaments.

1. Article de L. Foix, periodista. Publicat originalment el 22 de gener de 2008, en els blogs del diari La Vanguardia. La present versió conté algunes adaptacions sdel text original.

La globalització ens fa cada cop més iguals, més indefensos i més obedients consumidors. És un fenomen inevitable que actua internacionalment, sense dret ni regles internacionals i sense que els governs nacionals puguin controlar-ne els efectes positius o negatius

Des d’Orient a Occident i des del Nord al Sud tot ocorre en temps real. Es tracta d’una homogeneïtzació en la qual les diversitats i les individualitats desapareixen, on qualsevol cosa pareix intercanviable amb qualsevol altra i perd els seus propis trets.

La globalització ha creat més riquesa universal. Però és una riquesa desbocada que ha provocat grans desigualtats econòmiques i socials, tant a l’interior dels estats com a l’àmbit internacional. Les forces que agiten els mercats estan fora del control dels governs nacionales.

La globalització pot ser molt positiva però no pot actuar sense ser regulada.

El ciutadà no arriba a comprendre les causes del que ocorre. És un consumidor al final d’un llarg i complex procés en el qual l’únic que li queda és comprar o vendre. Participa més en el mercat i participa menys en la política.

2. Declaració signada al XXII Congrés Mundial de Filosofía Jurídica i Social, sobre el tema "Dret i Justícia en una Societat Global", celebrat a Granada, el maig de 2005.

El desenvolupament de les relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals ha adquirit en les darreres dècades una dimensió que s’eleva per damunt de les fronteres entre els Estats i ignora les divisions administratives i polítiques que s’han establert entre els pobles. Transportades pels mitjans de comunicació, per les noves tecnologies de la informació, por las xarxes econòmiques i els fluxos de persones, les accions i les decisions de cada un, per remotes que siguin, poden arribar a afectar la vida i el destí de poblacions llunyanes en qualsevol lloc de la geografia del planeta. Som agents actius i pasius en el gran riu de les interaccions de la societat mundial.

Per expresar aquesta nova realitat utilitzam genèricament el terme "globalització",

Estam evidentement davant d’una economia transnacional que, en gran mesura, escapa al control dels poders dels Estats. Però no es tracta només d’un fenomen econòmic. Hi ha una globalització de les pautes culturals, una globalització dels efectes en el medi, una globalització de les comunicacions, i també una globalització de les inseguretats i les lluites.

3. Miren Etxezarreta defineix globalització com “aquell nom que es dóna a l’etapa actual del capitalisme” (Etxezarreta 2001).

4. Extret del quadern divulgatiu Un altre món és possible. OIKOS.

La globalització és un conjunt de processos –tecnològics, comunicatius, econòmics, etc.- que fan que el món sigui cada cop més “petit”, és a dir, integrat i interdependent. L’abaratament del transport, les facilitats de comunicació i l’increment de l’intercanvi de béns, serveis, coneixements i informació són fets que canvien la vida de les persones i poden millorar-la.

Aquestes oportunitats, però, es donen amb profunds desequilibris. Ni a tot arreu (els països empobrits del Sud), no tothom (els immigrants que vénen d’aquests països) poden treure profit dels guanys de la globalització.

L’actual globalització, a més, s’està construint –amb decisions polítiques- des d’una ideologia neoliberal que, sota la consigna “més mercat i menys estat”, pretén una economia lliure de controls polític.

És una globalització lligada a un model de vida basat en un consum desmesurat, on els productes són valorats en funció de la seva “marca”, identificada mitjançant la publicitat amb un determinat esti de vida

5. Comercio y globalización. Material didáctico para Ciencias Sociales, Geografía e Historia (ESO). Hegoa.

Procés pel qual la interconnexió entre individus, grups, empreses i països s’intensifica i que està originat pels canvis tecnològics, econòmics i polítics.

Els beneficis de la globalització han estat repartits de manera injusta. Les persones més dèbils i pobres de la societat hi han sortit perdent. Per exemple, els petits pagesos i pageses dels països en vies de desenvolupament que no poden competir amb les importacions estrangeres han perdut el seu aliment. Els treballadors i treballadores de la indústria mundial en general estan amenaçats per les decisions de les empreses que es traslladen a llocs on els costos de producció són més baixos i els drets laborals menys exigents. No obstant, la globalització també permet que moviments socials de tot el món s’uneixin per a promocionar la justícia i el desenvoluapment sostenible.

6. Ignacio Ramonet. Redacció de Le Monde Diplomatic.

Al seu voltant, cada un perceb que la coartada de la modernització serveix per a quèe tot cedeixi sota el pes d’una uniformitat estèril. Un mateix estil de vida s’imposa a tot el planeta, difós pels mitjans de comunicació i prescrit per la cultura de mases. Des de La Paz fins a Ougadoudou, des de Kioto fins a Sant Petersburg, des d’Oran fins a Amsterdam, les mateixes pel·lícules, les mateixes sèries televisives, les mateixes informacions, les mateixes cançons, els mateixos lemes publicitaris, els mateixos objectes, la mateixa roba, els mateixos coches, el mo urbanism, la misma arquitectura, los mismos pisos (sovint moblats i decorats de manera idèntica) … En els barris acomodats de las grans ciutats l’atractiu de la diversitat cedeix el pas davant de la fulminant ofensiva de la estandardització, de la homogeneïtzació, de la uniformització.(...) Al llarg de la història de la humanitat, mai unes pràctices pròpies d’una cultura s’havien imposat com a models universals tan rápidament. Models tan polítics com económics; per exemple, la democràcia parlamentària i l’economia de mercat, que són admesos a tot arreu com a "racionals", "naturals", i que participen en la occidentalizació del món.(..)