diumenge, 19 d’octubre del 2008

El cas Semmelweis

Com a exemple d'aplicació del mètode hipoteticodeductiu hem vist a classe el cas Semmelweis perquè en ell es poden reseguir perfectament algunes de les passes de que consta aquest mètode, sobretot, l'elaboració d'hipòtesis variades i la contrastació empírica a través d'experiments. També algunes d'elles són falsades simplement amb l'aplicació de la lògica, ja que aquest cas constava de dos grups, que en termes tècnics s'anomenen grup experimental -les dones de la Primera Divisió-, i el grup de control -les de la Segona al segon edifici-, i així era fàcil la comparació de resultats. També serveix com a mostra de que les hipòtesis verificades poden ser més endavant falsades o, en aquest cas, corregides i ampliades, o sigui, de la provisionalitat constant de les lleis científiques.
El cas pren el nom del metge investigador Ignaz Semmelweis que treballava a l'Hospital General de Viena.

"Com a simple il·lustració d'alguns aspectes importants de la investigació científica, aturem-nos a considerar els treballs de Semmelweis en relació amb la febre puerperal. Ignaz Semmelweis, un metge d'origen hongarès, va realitzar aquests treballs entre 1844 i 1848 a l'Hospital General de Viena. Com a membre de l'equip mèdic de la Primera Divisió de Maternitat de l'hospital, Semmelweis se sentia angoixat en veure que una gran proporció de les dones que havien donat a llum en aquesta divisió contreia una seriosa i amb freqüència fatal malaltia coneguda com a febre puerperal o febre de postpart. El 1844, fins a 260, d'un total de 3.157 mares a la Divisió Primera -un 8,2 %- van morir d'aquesta malaltia; el 1845, l'índex de morts era del 6,8 %, i en 1846, del 11,4 %. Aquestes xifres eren summament alarmants, perquè en l'adjacent Segona Divisió de Maternitat del mateix hospital, en què es trobaven instal·lades gairebé tantes dones com a la Primera, el percentatge de morts per febre puerperal era molt més baix: 2,3, 2,0 i 2,7 en els mateixos anys. En un llibre que va escriure més tard sobre les causes i la prevenció de la febre puerperal, Semmelweis relata els seus esforços per resoldre aquest terrible trencaclosques.

Semmelweis va començar per examinar diverses explicacions del fenomen, corrents en l'època; en va rebutjar algunes que es mostraven incompatibles amb fets ben establerts; en va sotmetre a contrastació, unes altres.

Una opinió àmpliament acceptada atribuïa les onades de febre puerperal a «influències epidèmiques», que es descrivien vagament com «canvis atmosfèricocòsmicotel·lúrics», que s'estenien per districtes sencers i produïen la febre puerperal en dones que es trobaven de postpart. Però, com -argüia Semmelweis- podien aquestes influències haver infestat durant anys la Divisió Primera i haver respectat la Segona? I com podia fer-se compatible aquesta concepció amb el fet que mentre la febre assolava l'hospital, a penes se’n produïa cap cas a la ciutat de Viena o els seus voltants? Una epidèmia de veritat, com el còlera, no seria tan selectiva. Finalment, Semmelweis assenyala que algunes de les dones internades a la Divisió Primera que vivien lluny de l'hospital s'havien vist sorpreses pels dolors de part quan anaven de camí, i havien donat a llum al carrer; no obstant això, malgrat aquestes condicions adverses, el percentatge de morts per febre puerperal entre aquests casos de «part del carrer» era més baix que el de la Divisió Primera.

Segons una altra opinió, una causa de mortalitat a la Divisió Primera era l'amuntegament. Però Semmelweis assenyala que de fet l'amuntegament era més gran a la Divisió Segona, en part com a conseqüència dels esforços desesperats de les pacients per evitar que les ingressessin en la tristament cèlebre Divisió Primera.

Semmelweis va descartar així mateix dues conjectures similars fent notar que no havia diferències entre les dues divisions en el que es referia a la dieta i a la cura general de les pacients.

El 1846, una comissió designada per investigar l'assumpte va atribuir la freqüència de la malaltia a la Divisió Primera a les lesions produïdes pels reconeixements poc curosos a què sotmetien a les pacients els estudiants de medicina, tots els quals realitzaven les seves pràctiques d'obstetrícia en aquesta Divisió. Semmelweis assenyala, per refutar aquesta opinió, que (a) les lesions produïdes naturalment en el procés del part són molt més grans que les que pogués produir un examen poc curós; (b) les llevadores que rebien ensenyances a la Divisió Segona reconeixien als seus pacients de manera molt anàloga, sense per això produir els mateixos efectes; (c) quan, responent a l'informe de la comissió, es va reduir a la meitat el nombre d'estudiants i es va restringir al mínim el reconeixement de les dones per part d'ells, la mortalitat, després d'un breu descens, va arribar a les seves cotes més altes.

Es va acudir a diverses explicacions psicològiques. Una d'elles feia notar que la Divisió Primera estava organitzada de tal manera que un sacerdot que portava els últims auxilis a una moribunda havia de passar per cinc sales abans d'arribar a la infermeria: se sostenia que l'aparició del sacerdot, precedit per un acòlit que feia sonar una campaneta, produïa un efecte terrorífic i debilitant en les pacients de les sales i les feia així més propícies a contraure la febre puerperal. A la Divisió Segona no es donava aquest factor advers, perquè el sacerdot tenia accés directe a la infermeria. Semmelweis va decidir sotmetre a prova aquesta suposició. Va convèncer el sacerdot que havia de donar una volta i suprimir el toc de campaneta per aconseguir que arribés a l'habitació de la malalta en silenci i sense ser observat Però la mortalitat no va decréixer a la Divisió Primera.

A Semmelweis se li va ocórrer una nova idea: les dones, a la Divisió Primera, jeien d'esquenes; a la Segona, de banda. Encara que aquesta circumstància li semblava irrellevant, va decidir, aferrant-se a un clau ardent, provar si la diferència de posició resultava significativa. Va fer, doncs, que les dones internades en la Divisió Primera es fiquessin al llit de banda, però, una vegada més, la mortalitat va continuar.

Finalment, el 1847, la casualitat va donar a Semmelweis la clau per a la solució del problema. Un col·lega seu, Kolletschka, va rebre una ferida penetrant en un dit, produïda per l'escalpel d'un estudiant amb el qual estava realitzant una autòpsia, i va morir després d'una agonia durant la qual va mostrar els mateixos símptomes que Semmelweis havia observat en les víctimes de la febre puerperal. Encara que per aquesta època no s'havia descobert encara el paper dels microorganismes en aquest tipus d'infeccions, Semmelweis va comprendre que la «matèria cadavèrica» que l'escalpel de l'estudiant havia introduït en el corrent sanguini de Kolletschka havia estat la causa de la fatal malaltia del seu col·lega, i les semblances entre el curs de la malaltia de Kolletschka i el de les dones de la seva clínica va portar a Semmelweis a la conclusió que els seus pacients havien mort per un enverinament de la sang del mateix tipus: ell, els seus col·legues i els estudiants de medicina havien estat els portadors de la matèria infecciosa, perquè ell i el seu equip solien arribar a les sales immediatament després de realitzar disseccions a la sala d'autòpsies, i reconeixien a les parteres després d'haver-se rentat les mans només d'una manera superficial, de manera que aquestes conservaven sovint un característic olor de brutícia.

Una vegada més, Semmelweis va posar a prova aquesta possibilitat. Argumentava ell que si la suposició fora correcta, llavors es podria prevenir la febre puerperal destruint químicament el material infecciós adherit a les mans. Va dictar, per tant, una ordre per la qual s'exigia a tots els estudiants de medicina que es rentessin les mans amb una solució de calç clorurada abans de reconèixer a cap malalta. La mortalitat puerperal va començar a decréixer, i l'any 1848 va descendir fins a l'1,27 % en la Divisió Primera, davant el 1,33 de la Segona.

En suport de la seva idea, o, com també direm, de la seva hipòtesi, Semmelweis fa notar a més que amb ella s'explica el fet que la mortalitat en la Divisió Segona fora molt més baixa: en aquesta les pacients estaven ateses per llevadores, en la preparació de les quals no estaven incloses les pràctiques d'anatomia mitjançant la dissecció de cadàvers.

La hipòtesi explicava també el fet que la mortalitat fora menor entre els casos de «parts de carrer»: a les dones que arribaven amb el nen en braços gairebé mai se les sotmetia a reconeixement després del seu ingrés, i d'aquesta manera tenien majors possibilitats d'escapar a la infecció.

Així mateix, la hipòtesi donava compte del fet que tots els nounats que havien contret la febre puerperal fossin fills de mares que havien contret la malaltia durant el part, perquè en aquest cas la infecció se li podia transmetre al nadó abans del seu naixement, a través del corrent sanguini comú de mare i fill, cosa que, en canvi, resultava impossible quan la mare estava sana.

Experiències clíniques posteriors van portar aviat a Semmelweis a ampliar la seva hipòtesi. En una ocasió, per exemple, ell i els seus col·laboradors, després d'haver-se desinfectat acuradament les mans, van examinar primer una partera afectada de càncer cervical ulcerat; van procedir després a examinar a altres dotze dones de la mateixa sala, després d'un rentat rutinari, sense desinfectar-se de nou. Onze de les dotze pacients van morir de febre puerperal. Semmelweis va arribar a la conclusió que la febre puerperal podia ser produïda no només per matèria cadavèrica, sinó també per «matèria putrefacta procedent d'organismes vius»."

C. G. Hempel. Filosofia de la ciència natural. 1966



1 comentari:

d3siree ha dit...

Hola Juan Carles! Com va? Aquí et deix el meu cas:

[b]EL CAS DE LES RATES ASIÀTIQUES[/b]

Jo sóc un metge del segle XIV, em dic Mathew Smith i vaig veure com mes de un milió de persones morien a causa de la que vaig anomenar la Pesta Negra, però començaré pel principi.

Per aquella època el comerç exterior s’havia obert molt amb Àsia i va ser quan la gent va començar a patir aquesta malaltia. Vaig començar a treballar a aquell “hospital”. La gent venia a rebre ajuda sempre amb els mateixos síntomes: febre, vòmits, ganes de beure i malestar físic que es juntava amb el cansanci de tant treballar. Eren massa malalts i la febre no baixava ni en mocadors empapats d’aigua. Això i que no només estava passant aquí, sinó que estava afectant a nivell continental, em va fer pensar que era algo nou, un d’aquests virus que surten al llarg de l’història.

Em vaig adonar de que feia cosa d’uns mesos hi havia forts temblors, i em feien pensar que la terra amollava vapors insalubres des de les profunditats. Hi havia molts remeis populars per fer fora aquests aires nocius. I vaig decidir aplicar-los a tots aquells que venien a demanar ajuda, de totes formes tots estaven morint i no tenia res a perdre. Durant un mes vaig posar a totes les habitacions plantes aromàtiques i feia que cada malalt estigués com a mínim 15 minuts cada dia dins vapor d’aigua. Les morts seguien augmentant dia a dia, lo que em va fer donar per falsa aquella hipòtesi.

Vaig pensar en tots aquells morts que l’exèrcit de Mongòlia tirava amb les seves catapultes i que probablement qualque infecció estigués contagiant a tanta gent. Però no tenia cap base científica i no podia demostrar tal cosa, per això vaig falsar la hipòtesi directament.

Una nit, assegut a ca meva sense cap esperança a trobar una solució, vaig veure una rata negra. Aquelles rates eren típiques de l’Àsia central i des que va començar el comerç amb l’altre continent començà tot. Les rates passaven fam, perquè no hi havia suficient per tothom i era quan mossegaven a les persones i les infectaven. El dia següent vaig mirar a tots els meus malalts d’adalt abaix i quina era la meva sorpresa quan comprobava que no mostraven cap mossegada de cap tipus de rata, per cap banda. Fet que em feia refutar allò dit fins ara.

Però, ¿i si era qualque cosa procedent de les rates, com les seves puces? Si les rates no menjaven, la seva sang no era suficientment bona i aquelles puces sentien la necessitat de cercar més menjar. Vaig fer una prova, vaig col•locar un parell de rates tancades amb un conill i només alimentava al conill. Quan les rates van començar a aprimar-se i van morir, va ser quan el conill va començar a mostrar els mateixos síntomes que tots els meus pacients. Vaig fer més d’una comprovació, no sigués que allò fós fructe de la casualitat i totes em van donar positiu.

Vaig avisar a tothom, haviem de possar qualque solució, fer fora les rates havia de ser el primer pas. Això, la millora de la sanitat, de l’alimentació, de la higiene i altres factors van fer que disminuís el nom de morts per aquella malaltia anomenada ja la PESTA NEGRA.


[i] Desiree [/i]