Alguns textos de Nietzsche

De La gaia ciència on apareix per primera vegada el pensament de "Déu ha mort":

125

“L’home boig.– ¿No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: «Cerco Déu! Cerco Déu!» –Com que allí s’aplegaven precisament molts d’aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. ¿És que s’ha perdut?, deia l’un. ¿És que s’ha extraviat com un infant?, deia l’altre. ¿O és que s’ha amagat? ¿Té por de nosaltres? ¿Se n’ha anat amb un vaixell? ¿Ha emigrat? – així cridaven i reien en desori. L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada, «¿A on ha anat Déu?», cridà, «Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort – vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, ¿com ho hem fet? ¿Com hem pogut beure el mar fins el pòsit? ¿Qui ens donà l’esponja per esborrar l’horitzó? ¿Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? ¿Cap a on es mou ara? ¿Cap a on ens movem nosaltres? ¿No ens allunyem de tots els sols? ¿No caiem constantment? ¿No caiem endarrera, cap al costat, endavant, en totes direccions? ¿Encara hi ha un dalt i un baix? ¿No errem com a través d’un no-res infinit? ¿No ens colpeja l’espai buit amb el seu alè? ¿No ha començat a fer més fred? ¿No s’apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? ¿No cal encendre llanternes al migdia? ¿No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? ¿No ensumem encara res de la putrefacció divina? –també els déus es podreixen! Déu ha mort! I som nosaltres qui l’hem mort! ¿Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s’ha ensangonat sota els nostres coltells –¿qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? ¿Amb quina aigua podríem purificar-nos? ¿quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d’inventar? ¿No és massa gran per a nosaltres la grandesa d’aquest acte? ¿No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran –i tot aquell qui continuï naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d’aquest acte a una història superior a qualsevol història que ha existit fins ara!» –Aquí callà l’home boig i esguardà de bell nou els seus oients: també ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que es féu trossos i s’apagà. «He vingut massa d’hora», digué aleshores, «encara no estic a la meva època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament –encara no ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, fins i tot després que s’han dut a terme, per ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels homes que l’estel més llunyà –i, nogensmenys, són ells els qui l’han dut a terme!» –Hom conta encara que aquest home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies i hi entonà el seu Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar, només repetia com a resposat: «¿Què hi fan encara aquestes esglésies, si no són les sepultures i els monuments funeraris de Déu?»

De Així parlà Zaratustra, considerada un poema simfònic i la seva obra mestra:

Així parlà Zaratustra, primera part, Pròleg de Zaratustra, 3-4

“Quan Zaratustra arribà a la primera ciutat, que hi ha al llindar dels boscos, trobà una gran gentada reunida a la plaça del mercat per veure un d’aquells que ballen passant la maroma. I Zaratustra parlà així a la gent:
«Jo us predico el superhome. L’home és quelcom que ha de ser superat. Què heu de fer per superar-lo?
Fins ara tots els éssers han creat alguna cosa que els supera: i vosaltres voleu ser el reflux d’aquesta gran marea i recular fins a la bèstia en comptes de superar l’home?
Què és el simi per a l’home? Una riallada o una vergonya dolorosa. I precisament això ha de ser l’home per al superhome: una riallada o una vergonya dolorosa.
Heu seguit el camí des del cuc fins a l’home i encara en vosaltres hi ha moltes coses que continuen essent cuc. Antany fóreu simis i ara l’home és encara més simi que qualsevol simi.
Però el més savi de vosaltres és també un conflicte, un híbrid mig planta, mig fantasma. Però que potser us dic que us torneu fantasmes o plantes?
Mireu, jo us predico el superhome!
El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia el superhome el sentit de la terra!
Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no us cregueu aquells que parlen d’esperances sobreterrenals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no.
Són gent que menyspreen la vida, són gent que agonitzen, que s’han emmetzinat ells mateixos; la terra ja n’està tipa: tant de bo se’n perdi la mena!
Antany, ultratjar Déu era l’ultratge més gros; però Déu ha mort, i amb Ell han mort també aquests ultratjadors. Ara la cosa més horrorosa és ultratjar la terra i estimar les entranyes de l’inescrutable més que no pas el sentit de la terra!
Antany l’ànima mirava el cos amb menyspreu: i llavors aquest menyspreu era la cosa més elevada: –ella volia el cos magre, lleig, famèlic. Així pensava escapar-se del cos i de la terra.
Oh! Aquesta ànima com n’era, de magra, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptat d’aquesta ànima!
Però també vosaltres, germans meus, digueu-me: de la vostra ànima, què n’ensenya el vostre cos? Que no és potser misèria i brutícia i un benestar lamentable?
En veritat, un riu llord és l’home. Cal seu un mar per poder rebre un riu llord sense tornar-se impur.
Mireu, jo us predico el superhome: ell és aquest mar on pot submergir-se el vostre gran menyspreu.
Quina és l’experiència més gran que podríeu viure? És l’hora del gran menyspreu. L’hora en què fins i tot la vostra felicitat se us torni ois i també la vostra raó i la vostra virtut.
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva felicitat? És misèria i brutícia i un benestar lamentable. Però la meva felicitat hauria de justificar l’existència i tot!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva raó? Glateix pel saber com el lleó per la seva teca? És misèria i brutícia i un benestar lamentable!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva virtut? Encara mai no m’ha enfurismat. Que cansat estic del meu bé i del meu mal! Tot això és misèria i brutícia i un benestar lamentable!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva justícia? No veig pas que jo sigui un carbó incandescent. Però l’home just és un carbó incandescent!»
L’hora en què digueu: «Què hi fa la meva compassió? La compassió, ¿no és per ventura la creu on és clavat aquell que estima els homes? Però la meva compassió no és cap crucifixió.»
Heu parlat així ja? Heu cridat així ja? Ah! Tant de bo que us hagués sentit cridar així!
No pas el vostre pecat –la vostra moderació és allò que clama al cel, la vostra mesquinesa en el vostre pecat és allò que clama al cel!
On és, doncs, el llamp que us llepi amb la seva llengua? On és el deliri que caldria inocular-vos?
Mireu, jo us predico el superhome: «ell és aquest llamp, ell és aquest deliri!»–
Quan Zaratustra hagué parlat així, un d’entre la gent cridà: «Ja hem sentit parlar prou d’aquell que balla passant la maroma; au, vegem-lo» I tota la gent es rigué de Zaratustra. Però aquell que balla passant la maroma, que es pensà que això anava per a ell, es posa a fer feina.
Però Zaratustra guaità la gent i es meravellà. Llavors parlà així:
«L’home és una corda tibant entre la bèstia i el superhome, –una corda sobre un abisme.
Un perillós passar a l’altra banda, un perillós fer camí, un perillós mirar enrera, un perillós tremolar i restar aturat.
La grandesa de l’home rau en el fet de ser un pont i no pas una meta: allò que en l’home es pot estimar és el fet de ser una transició i un ocàs».

Així parlà Zaratustra, tercera part, “De la visió i de l’enigma”

2

«Alto! Nan! –vaig dir–. O jo o tu! Però jo sóc el més fort de tots dos –: tu no coneixes el meu pensament abismal! Aquest – no el podries suportar!» –
Aleshores ocorregué una cosa que em féu més lleuger: el nan saltà de la meva espatlla, el tafaner! I es posà a la gatzoneta sobre una pedra que hi havia davant meu. Justament, però, on ens havíem aturat, hi havia un portal.
«Guaita aquest portal! Nan! –vaig continuar dient–: té dues cares. Aquí, hi convergeixen dos camins: ningú no els ha recorregut encara mai fins a la fi.
Aquest llarg carrer que tira enrera: dura una eternitat. I aquest llarg carrer que tira endavant –és una altra eternitat.
Aquests camins es contradiuen; topen directament de cap: – i aquí, en aquest portal, és on convergeixen. El nom del portal és escrit a dalt: “Instant.”
Però si algú recorregués un – i sempre, sempre més lluny: creus, nan, que aquests camins es contradiuen eternament?» –
«Tota recta menteix –murmurà amb menyspreu el nan–. Tota veritat és corba, el temps mateix és un cercle.»
«Tu, esperit de la feixugor! –vaig dir arborat d’ira–, no t’ho prenguis a la lleugera! O et deixo a la gatzoneta, aquí, on t’ajups, rancallós, – i jo t’he traginat fins aquí dalt!
Mira –vaig continuar–, aquest instant! D’aquest portal anomenat “Instant” surt cap enrera un llarg carrer etern: darrera nostra s’estén una eternitat.
Cada una de les coses que poden córrer, no ha d’haver recorregut ja alguna vegada aquest carrer? Cada una de les coses que poden esdevenir-se, no ha d’haver-se esdevingut, haver estat feta, haver transcorregut ja alguna vegada?
I si tot ja ha existit: què en penses tu, d’aquest instant? Aquest portal no ha d’haver – existit ja?
I que no es troben totes les coses nuades fort, de manera que aquest instant arrossega rera seu totes les coses futures? Així –ell mateix i tot?
Perquè cada una de les coses que poden córrer; també per aquest llarg carrer que surt cap endavant – ha de tornar a córrer-hi una vegada més! –
I aquesta aranya que s’arrossega lenta a la llum de la lluna, i aquesta mateixa llum de la lluna, i jo i tu xiuxiuejant plegats en aquest portal, xiuxiuejant sobre coses eternes – tots nosaltres, no hem d’haver existit ja?
–i tornar de nou i córrer per aquell altre carrer, endavant, davant nostre, per aquest llarg, esborronador carrer – no hem de tornar de nou eternament?» –
[...]

De "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral", escrit el 1873 però publicada després de la mort de Nietzsche el 1903:

"Però pensem en particular en la formació dels conceptes. Qualsevol paraula es converteix de manera immediata en concepte en tant que justament no ha de servir per a l’experiència singular i completament individualitzada a la qual deu el seu origen, per exemple, com a record, sinó que ha d’encaixar, alhora, amb innumerables experiències més o menys similars, però mai idèntiques estrictament parlant; en definitiva, amb casos completament diferents. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals. De la mateixa manera que una fulla no es igual a una altra, també es cert que el concepte fulla s’ha format abandonant de manera arbitrària les diferències individuals, oblidant les notes distintives; aleshores es genera la representació, com si en la Natura hi hagués quelcom separat que fos la “fulla”, una espècie d’arquetip primigeni a partir del qual totes les fulles hagueren estat teixides, dissenyades, calibrades, colorejades, ondulades i pintades, però per unes mans tan maldestres, que cap exemplar fos una correcta i fidedigna còpia fidel de l’arquetip. Diem que un home és “honest”. Per què ha actuat avui tan honestament?, ens preguntem. La resposta sol ser: a causa de la seva honestedat. L’honestedat!. Açò significa: la “fulla” és la causa de les fulles. Tanmateix, no sabem res en absolut d’una qualitat essencial, anomenada “honestedat”, sinó d’una nombrosa sèrie d’accions individuals, i, per tant, diferents, que igualem oblidant les diferències, i que, aleshores, anomenem accions honestes. Al final, acabem formulant, a partir d’elles, una qualitas occulta anomenada “honestedat”.

L’omissió d’allò individual i real ens proporciona el concepte de la mateixa manera que també ens proporciona la forma, mentre que la Naturalesa no coneix formes ni conceptes, ni tampoc cap classe de gèneres, sinó només una x que és per a nosaltres inabastable i indefinible. També l’oposició que fem entre individu i espècie és antropomòrfica i no procedeix de l’essència de les coses, encara que tampoc podem dir que no li correspongui: en efecte, seria una afirmació dogmàtica i, com a tal, tan indemostrable com la contrària.

Què és aleshores la veritat? Una host en moviment de metàfores, metonímies i antropomorfismes, en resum, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades i adornades poèticament i retòricament i que, després d’un ús perllongat, un poble considera fermes, canòniques i vinculants; les veritats són il·lusions de què s’ha oblidat que ho són; metàfores ja gastades i sense força sensible, monedes que han perdut el seu encuny i que ja no es consideren monedes sinó simple metall."