dimecres, 14 d’octubre de 2009

Text del Parmènides de Plató

A continuació us deixam el text de Plató del diàleg Parmènides on tracta de les dificultats de la teoria de les idees:

– Ets certament digne d’admiració, Sòcrates, per la vehemència que poses en els teus arguments. Però digues-me: ¿és que tu mateix fas la distinció de la qual parles, separant d’una banda les idees en si mateixes i, d’altra banda, les coses que participen d’aquestes idees? Alhora, ¿et sembla que existeix una semblança en si mateixa, separada de la semblança que nosaltres tenim, així com pel que fa a l’U, als múltiples i a totes les altres coses que has sentit suara de Zenó?

– Per a mi, sí –va dir Sòcrates.

– ¿I s’esdevé igualment –va dir Parmènides– en el cas d’una idea en si i per si mateixa de la justícia, de la bellesa, de la bondat i de totes les altres coses similars?

– Sí –va dir.

– ¿I què en dius, d’una idea de l’home separada de nosaltres i de tots aquells que són com nosaltres, una idea en si mateixa de l’home, o del foc, o de l’aigua?

– Moltes vegades, Parmènides –va dir–, m’he trobat en la dificultat respecte si calia afirmar això d’aquestes coses, igual com en el cas de les precedents, o bé calia afirmar una altra cosa.

– I pel que fa a coses, Sòcrates, que podrien semblar ridícules, com ara el cabell, el fang, la brutícia o qualsevol altra cosa insignificant i menyspreable, ¿et trobes també en la dificultat respecte a si cal afirmar que existeix de cada una d’aquestes coses una idea separada, una idea diferent de les coses que toquem amb les nostres mans, o no cal afirmar-ho?

– De cap manera –va dir Sòcrates–. Pel que fa a les coses que veiem, afirmo que existeixen. Tanmateix, el fet de pensar que n’existeix una idea seria massa extravagant. De tant en tant, certament, m’ha turmentat el dubte de si no caldria afirmar el mateix per a totes les coses. Nogensmenys, quan m’he aturat a considerar-ho, n’he fugit a correcuita tement de perdre’m i de caure en un abisme de beneiteria sense fonament. D’aquesta manera, tornant al meu refugi, a les coses de les quals hem dit suara que tenen idees, m’he dedicat a conversar i a estudiar sobre elles.

– [...] Digues-me, però: ¿et sembla, tal com dius, que existeixen unes certes idees i que les coses reben els seus noms pel fet de participar-hi, com, per exemple, que s’anomenen semblants pel fet de participar de la semblança, grans pel fet de participar de la grandària, belles i justes pel fet de participar de la bellesa i de la justícia?

– És enterament així –va dir Sòcrates.

[...]

– Heus aquí, Parmènides, el que a mi em semblaria més raonable: que aquestes idees romanen en la naturalesa com a paradigmes, que les coses són fetes a llur semblança i en són còpies, i que aquesta participació que les coses tenen en les idees no consisteix en res mes que en el fet que en són imatges.


Plató, Parmènides 130a-132d