divendres, 24 de setembre de 2010

La mort de Sòcrates segons el Fedó de Plató

Mort de Sòcrates (1787), oli de Jacques-Louis David

"Ja veus, Símmies, que per tot això que hem exposat cal que
fem tot el que puguem per tal que en aquesta vida tinguem
part en la virtut i la saviesa, ja que el premi és bell, i l’esperança,
magnífi ca. Ara bé, mantenir amb força que les coses
són tal com jo les he narrades no seria propi d’un home de
seny; però que, tanmateix, les coses són així o d’una manera
semblant pel que fa a les nostres ànimes i al seu sojorn, atès
que l’ànima se’ns presenta com a immortal, això sí que penso
que ha de ser com dic i que val la pena córrer el risc de
creure-ho. Perquè és un bell risc i val la pena deixar-se encisar
per una creença com aquesta. És per això precisament
que m’he allargat una bona estona en aquest mite. Així,
doncs, per tot això cal que l’home que té aquestes creences
tingui confi ança pel que fa a la seva ànima, especialment tots
aquells que durant la seva vida van deixar de banda els plaers
i els ornaments corporals, considerant-los cosa aliena, amb
la consciència, i, a més, que tenien efectes contraproduents.
Perquè qui ha posat tot el seu afany en els plaers que es deriven
de la instrucció i ha tingut cura de la seva ànima, no amb
ornaments aliens, sinó amb els que li són propis, com ara la
saviesa, la justícia, el coratge, la llibertat i la veritat, li espera
la sortida a l’Hades sabent que l’haurà de fer quan el destí
el cridi. Certament vosaltres, Símmies i Cebes i els altres, us
n’anireu més endavant, cadascú en el seu moment. Però a mi
el destí em crida ja ara mateix, que diria un heroi de tragèdia;
i potser és hora que me’n vagi a banyar-me, ja que em sembla
millor que begui la metzina estant ben net, per tal de no donar
a les dones la feina de rentar un cadàver.

[§ 18] Les disposicions per després de la mort
Després que Sòcrates digués això, prengué la paraula Critó:
—Bé, Sòcrates. Quins encàrrecs ens dónes a aquests i a mi
sobre els teus fi lls sobre qualsevol altra cosa que poguéssim
fer nosaltres per complir el que més t’agradi?
—El que sempre us estic dient, Critó, res de nou. Tingueu
cura de vosaltres mateixos i, si ho feu, fareu el que m’és més
agradable, per bé que ara no ho reconegueu així. Però si no
teniu cura de vosaltres mateixos i no voleu viure com seguint
les petjades del que ara i en temps anteriors dèiem, per més
que ara feu moltes grans promeses, no fareu absolutament
res.
—Posarem tot el nostre interès a fer-ho així —digué Critó—.
Però com vols que et donem sepultura?
—Com vulgueu —digué—, si és que em podeu atrapar sense
que m’escapoleixi de vosaltres.
Es va posar a riure amb placidesa i, fi xant la mirada en nosaltres,
digué:
—Amics, no acabo de convèncer Critó que jo sóc realment
aquest Sòcrates que ara estic conversant i arranjant tot el que
anem dient. En canvi, ell creu que sóc aquell cadàver que veurà
al cap de poc, i pregunta com farà el meu funeral. Allò que
jo des de fa temps us he anat dient moltes vegades, val a dir,
que després de beure la metzina ja no estaré amb vosaltres
sinó que desapareixeré anant-me’n a alguna forma de felicitat
pròpia de benaurats, això em sembla que li ho he estat dient
debades, per consolar-vos a vosaltres i a mi mateix. Vosaltres,
doncs —digué—, doneu garanties davant Critó, però que siguin
les contràries de les que ell volia presentar davant dels
jutges. Ell garantia que jo em quedaria, però vosaltres heu
de donar garanties que, quan mori, no em quedaré, sinó que
desapareixeré i me n’aniré. Així a Critó li serà més fàcil de
suportar quan vegi que cremen o enterren el meu cos, i no es
posarà excitat com si jo estigués patint horribles mals, ni dirà
en el funeral que exposa Sòcrates en un túmul, o que el porta
al sepulcre, o que l’enterra. Perquè has de saber, excel·lent
Critó —digué—, que parlar incorrectament no és només faltar
contra la llengua, sinó que fa mal a les ànimes. Au, doncs:
anima-t’hi, i digues que enterres el meu cos. I l’enterres com
més t’agradi, o com creguis que és més d’acord amb el costum.


La presó de Sòcrates, turó de Filópapos (Atenes)

[§ 19] Els moments fi nals de Sòcrates
Havent dit això, Sòcrates s’aixecà i se n’anà a un lloc per banyar-
se. Critó el va seguir i ens manà que esperéssim. Ens vam
quedar, doncs, conversant entre nosaltres i reconsiderant el
que s’havia dit i, a estones, comentant també la gran desgràcia
que ens havia sobrevingut. Pensàvem, senzillament, que
era com si perdéssim un pare i que hauríem de viure orfes la
resta de la nostra vida. Quan s’hagué banyat i li van portar els
seus fi lls (en tenia dos de petits i un de gran), van arribar les
dones de la família. Després de conversar amb elles davant
de Critó i de fer-los els encàrrecs que va voler, va ordenar que
les dones i els nens se n’anessin, i ell va venir cap on érem
nosaltres. Era prop de la posta del sol, ja que Sòcrates havia
passat molt de temps allà a dins. Quan va sortir es va asseure,
i després ja no hi hagué gaire conversa. I va arribar el servent
dels Onze i, dret davant d’ell, li va dir:
—Sòcrates, a tu no t’hauré de retreure el que acostumo a retreure
als altres, que s’irriten i maleeixen quan els indico que,
per ordre dels magistrats, han de beure la metzina. Però tu,
al contrari, pel que he pogut comprovar en diverses ocasions
durant aquest temps, ets l’home més noble, més plàcid
i més virtuós dels que mai hagin vingut a parar aquí. I ara
particularment sé bé que no estàs irritat amb mi, sinó amb
aquells que saps que en són els responsables. I ara, ja estàs
prou assabentat del que t’he vingut a anunciar. Adéu, i tracta
de suportar el millor possible el que és inevitable.
Li queien les llàgrimes, i es girà i se’n va anar. Sòcrates aixecà
la mirada vers ell digué:
—Adéu a tu també. Nosaltres farem el que dius.
I dirigint-se a nosaltres:
—Quin home tan fi ! —digué—. Tot el temps que he estat
aquí venia a veure’m i a vegades em donava conversa. Era
un home excel·lent. I avui, amb quina noblesa em plora! Au,
doncs, Critó, procurem d’obeir-lo. Que portin la metzina, si
ja la tenen trinxada. I, si no, que el nostre home la trinxi.
Critó digué:
—Però, Sòcrates, em sembla a mi que encara hi ha sol sobre
les muntanyes i no s’ha post del tot. I a més, jo he sentit d’altres
que, quan els han presentat la metzina, han trigat molt
a beure-se-la, i s’han posat a menjar i a beure bé i, fi ns i
tot, a tenir relacions amb aquells que desitjaven. Per tant, no
tinguis pressa, que encara hi ha temps.
Sòcrates replicà:
—És natural, Critó, que la gent que dius faci aquestes coses,
ja que pensa que fent-les en treu algun profi t. I també és natural
que jo no les faci, ja que penso que no hi guanyo res
bevent una mica més tard, sinó que em consideraria ridícul
als meus ulls si m’aferrés a la vida i volgués estalviar-la quan ja
no en queda res. Au, doncs —digué—. Obeeix i no em duguis
la contrària.
Critó, sentint això, va fer un senyal al servent que hi havia
dret al seu costat. El servent sortí i, passat bastant temps,
tornà acompanyant l’home que havia de donar la metzina.
La portava trinxada en una copa. Així que Sòcrates el veié,
digué:
—Bé, excel·lent amic, tu que hi entens d’aquestes coses, què
s’ha de fer?
—Res més —digué— que beure i fer una volta passejant fi ns
que les cames se’t facin pesants. Després, estirar-te, i això farà
el seu efecte.
Aleshores oferí a Sòcrates la copa. Ell la va agafar, Equècrates,
ben tranquil sense cap tremolor i sense cap alteració del color
o del rostre, sinó que llançant una mirada a aquell home, com
solia fer-ho amb els seus ulls de bou, digué:
—Digues: d’aquest potatge, se’n pot fer alguna libació, o no?
—En trinxem, Sòcrates —digué—, la mesura que creiem que
cal beure.
—Ho entenc —féu ell—. Però almenys és permès, i fi ns i tot
és necessari, fer una pregària als déus perquè aquest canvi
d’estança, d’aquí cap allà, sigui ben feliç. Això és el que jo
prego, i que així sigui!
I dient això, contingué la respiració i, tot decidit i serè, begué
fi ns al fons.
Fins a aquell moment, la majoria de nosaltres havia aconseguit
bastant bé contenir les llàgrimes; però, quan el vam veure
bevent i que ja havia begut, ja no ens vam contenir, i per
més que jo em feia força a mi mateix, em corrien les llàgrimes
a doll. Així que em vaig tapar la cara i em vaig posar a plorar
per mi mateix, ja que no era per ell que plorava, sinó per la
meva dissort considerant quina mena d’home era el company
del qual em veuria privat.
Critó, veient-se incapaç de contenir les llàgrimes, s’aixeca
abans que jo mateix. Apol·lodor, que ja des d’abans no havia
parat de plorar, fi nalment trencà en sanglots, amb crits i protestes
que commogueren tots els presents, excepte el mateix
Sòcrates.
Sòcrates aleshores afegí:
—Em sorprèn, amics, que feu això. Fou especialment per això
que jo vaig fer sortir les dones, a fi que no hi hagués res fora
de to. Perquè he sentit dir que s’ha de morir amb un silenci
religiós. Així doncs, sigueu forts i guardeu silenci.
En sentir això, nosaltres ens vam sentir avergonyits i vam parar
de plorar. Ell caminava fent voltes, i quan digué que les
cames se li feien pesants es va ajeure boca amunt, com l’home
li ho havia recomanat. El que li havia donat la metzina es posà
a palpar-lo, i de tant en tant examinava els peus i les cames;
després va prémer fort en un dels peus, preguntant-li si hi
sentia res. Ell digué que no. Després féu el mateix amb les
cames, i així anava pujant i ens mostrava com s’anava tornant
fred i rígid. L’home l’anava palpant, dient-nos que, quan li
arribés al cor, se n’aniria.
Quan ja tenia gairebé freda la part del ventre, es va destapar la
cara —que la tenia coberta— i digué el que havien de ser les
seves últimes paraules:
—Critó, li devem un gall a Esculapi. Hem de pagar el deute,
sense oblidar-nos-en.
—Així es farà —digué Critó—. Mira, però, si tens res més a
dir.
Aquesta pregunta ja no la va respondre, sinó que, al cap d’una
estona, es va estremir. L’home el va destapar: tenia la mirada
fi xa. En veure-ho, Critó li tancà la boca i els ulls.
—Aquesta, Equècrates, va ser la fi del nostre amic: un home
del qual hauríem de dir que fou el més bo de tots els que hem
conegut en el seu temps; més encara, el més intel·ligent i el
més just."
Text extret de Fedó de Manel Codina (pàgs. 68-73)

La mort de Sòcrates (1650), Charles-Alphonse Dufresnoy

2 comentaris:

Alpasoes ha dit...

No encuentro mejor uso para una foto mía que la divulgación. Me alegro de verla aquí. Permita que ponga el link donde se encuentra la foto original de Alpasoes "Cárcel de Sócrates":

http://horadada.biz/atenas-peloponeso.html

Joan Carles Alzamora ha dit...

Encantado de compartir recursos por internet. Muchas gracias.