dilluns, 20 de setembre de 2010

Textos dels filòsofs presocràtics

TALES DE MILET

No es conserva cap fragment original de l’obra de Tales, però tenim un coneixement indirecte a través de les paraules d’Aristòtil:

«La majoria dels qui filosofaren per primera vegada consideraren que els únics principis de totes les coses eren d’espècie material. Allò a partir del qual existeixen totes les coses, allò primer a partir del qual es generen i el terme en què es corrompen, quedant la substància mentre canvien els accidents, diuen que és l’element i el principi de les coses que existeixen; per això consideren que res es genera ni es corromp, car tal naturalesa es conserva sempre... Ha d’haver-hi, doncs, alguna naturalesa única o múltiple a partir de la qual es generen les altres coses, conservant-se ella mateixa.

No tots diuen el mateix sobre el nombre i l’espècie de tal principi, sinó que Tales, qui va iniciar aquesta filosofia, sosté que és l’aigua (i per això també manifestà que la terra està sobre aigua). Tal vegada arribà a aquesta concepció en observar que totes les coses tenen un aliment humit i que la calor es produeix i es manté en l’humitat (ja que allò a partir del qual es generen les coses és el principi de totes elles). Per això, arribà a aquesta concepció i també perquè totes les llavors són de naturalesa humida i l’aigua és el principi natural de les coses humides. »

Aristòtil, Metafísica I 3, 983b

«I alguns diuen que l’ànima és mesclada en el tot, d’aquí també que tal vegada Tales hagi pensat que tot és ple de déus

Aristòtil, De l’ànima I 5, 411a

“Tales fou el primer que va dir que el sol s’eclipsa quan la lluna, que és de naturalesa semblant a la de la terra, se sitúa perpendicularment davall d’ell”.

Aeci

“Altres sostenen que [la terra] descansa sobre aigua”.

Aristòtil, Del cel


ANAXIMANDRE DE MILET

«El principi i element de totes les coses és l’àpeiron... Ara bé, a partir d’on hi ha generació per a les coses, cap allà es produeix també la destrucció, segons la necessitat; en efecte, paguen les culpes unes per les altres i la reparació de la injustícia, segons l’ordre del temps.»

Simplici, Física 24, 13-20

“L’àpeiron... «que mai envelleix»”.

“La terra és similar a una «columna» de pedra”




ANAXÍMENES DE MILET

“Així com la «nostra vida» diu, en ser aire, «ens manté cohesionats», «el buf i aire» abarca tot el cosmos”.

“La terra «cavalca» en l’aire”

“El sol és pla com una «làmina»”.

PITÀGORES I ELS PITAGÒRICS

«... els anomenats pitagòrics, que foren els primers en cultivar les Matemàtiques, no només les varen fer avançar, sinó que, nutrids d’elles, cregueren que els seus principis eren els principis de tots els éssers. I, ja que els Números són, entre aquests principis, els primers per naturalesa, i en ells els pareixia contemplar moltes semblances amb el que existeix, més que en el Foc i en la Terra i en l’Aigua, donat que tal afecció dels Números era la Justícia, i tal altra, l’Ànima i l’Enteniment, i altra, el Temps oportú; i veient, a més, en els Números les afeccions i proporcions de les armonies ­­­[...] pensaren que els elements dels Números eren els elements de tots els éssers, i que tot el cel era harmonia i número».

Aristòtil, Metafísica



HERÀCLIT D’EFES

frg. 30 «Aquest món, el mateix per a tots, cap dels déus ni dels homes l’ha fet, sinó que existí sempre, existeix i existirà en tant que foc sempre viu, encenint-se amb mesura i amb mesura apagant-se».

Frag. 67 «El déu: dia nit, estiu hivern, guerra pau, sacietat fam; es transforma com foc que, quan es mescla amb espícies, es anomenat segons l’aroma de cada una».

Frg. 51 «No entenen com, en divergir, es convergeix en si mateix: harmonia pròpia del tendir en direccions oposades, com la de l’arc i la lira».

Frg. 41 «Una sola cosa és sàvia: conèixer la Intel.ligència que guia totes les coses a través de totes».


PARMÈNIDES D’ELEA

El discurs de la Veritat

«Doncs, et diré, tu escolta amb atenció la meva paraula,

quines són les úniques vies de recerca pensables;

una: que és i que no és no ser;

és el camí de la persuasió (en efecte la veritat l’acompanya);

l’altra: que no és i que és necessari no ser.

Et mostraré que aquest sender és del tot impracticable;

no coneixeràs, en efecte, el que no és (doncs és inaccessible)

ni el mostraràs».

«Doncs el mateix és ser i pensar»

«S'ha de dir i pensar el que és; car és possible ser,

mentre [al] no-res no [li] és possible [ser]»

«Un sol camí narrable

queda: que és. I sobre aquest camí hi ha signes

abundants: que, en tant que és [existeix], és inengendrat i imperible;

íntegre, únic en el seu gènere, inestremible i realitzat plenament;

mai no ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix tot a la vegada,

u i continu. Doncs, ¿quin origen li buscaries?

¿Com, d’on hauria crescut? De lo que no és, no et permeto

que ho diguis ni pensis, car no és pot dir ni pensar

el que no és. ¿I quina necessitat l'hauria impulsat

a nèixer abans o després, partint del no-res?

Així és forçós que existeixi absolutament o que no.

Mai la força de la fe concedirà que del que és

es generi quelcom fora d'ell, a causa del qual ni nèixer

ni perèixer li permet Dike, afluixant-li les cadenes,

sinó qie el manté. Però la decisió sobre aquestes coses resideix en això:

és o no és. Ara bé, està decidit, com ho [exigeix] la necessitat,

deixar un camí, impensable o innombrable (ja que no és un vertader

camí, i [admetre] l'altre que existeix i és vertader.

¿Com podria ser després el que és? ¿Com es generaria?

Car si es va generar, no és, ni [és] si ha de ser en un moment futur.

De tal manera, cesa la gènesi i no se sent res més que destrucció.

Tampoc és divisible, ja que és un tot homogeni,

ni major en algun costat, el que impediria la seva cohesió;

ni quelcom menor, sinó que tot és ple d'ens; per això

és un tot contínu, car l'ens es reuneix amb l'ens.

Però immòbil en els límits de grans lligams

existeix sense principi ni fi, car la gènesi i la destrucció

es perden a la llunyania, apartades per la fe vertadera.

[...]

En efecte, fora de l'ens ­–en el qual té consistència tot el que hem dit–

no trobaràs el pensar. Car no hi ha ni haurà res

extern apart del que és; ja que l'Hades l'ha forçat

a ser íntegre i immòbil; per això són tot noms

que els mortals han imposat, convençuts de què eren vertaders:

generar-se i perir, ser i no [ser],

canviar de lloc i mudar de color brillant.

Però donat que hi ha un límit últim, és complet

en tota direcció, semblant a la massa d'una esfera ben rodona,

equidistant del centre en totes direccions;

[...]

Amb això acabo el discurs fidedigne i el pensament

sobre la Veritat.»