dimecres, 30 de setembre de 2009

El mite de la caverna de Plató (República VII)


«Mira, després d’això» —vaig dir-li— «compara la nostra naturalesa, pel que fa a l'educació o a la manca d'ella, amb el cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins aquells homes hi viuen, des d'infants, encadenats de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d'un foc que crema darrera d'ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s'enfila un camí, i paral·lel a ell, imagina-t’hi bastida arran una paret com els barandats que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.»
«Tot m'ho imagino així» —va dir.
«Doncs ara afigura't uns homes que per darrera la paret porten atuells de tota mena, i que depassen el mur, i imatges i representacions d'animals, unes de ferro i altres de fusta, i tota llei d'objectes: com és natural, dels qui porten tot això, uns callaran i els altres aniran parlant.»
«Esmentes una imatge ben estranya» —va dir— «i uns empresonats no gens corrents.»
«Si són com nosaltres!» —jo vaig fer-li— «Perquè, ans que res, creus que, de si mateixos i d'ells entre ells aquests homes han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant?»
«Com haurien vist res més, forçats com estan a tenir el cap immòbil de per vida?»
«I què dels objectes transportats? No hi hauran vist el mateix?»
«Sí. Què sinó?»
«Doncs si tinguessin la capacitat de dialogar entre ells no penses que es creurien anomenar els objectes reals en si mateixos quan anomenen les ombres que veuen?»
«Indubtablement.»
«I què, si la presó tingués un ressò que vingués de dalt, et creus que si algun dels qui passen parlava, ells no es pensarien que el qui parla és l'ombra que els transcorre pel davant?»
«Sí, s'ho pensarien, per Zeus!» —va dir.
«Vet aquí, doncs» —vaig fer jo— «que uns homes així es creurien que la veritat no és altra cosa que les ombres d'aquelles obres l'artifici.»
«No se'n pot dubtar gens» —va dir.
«Considera, en conseqüència» —vaig proposar— «que els guareixen de la seva demència i que me'ls deslliguen de les cadenes. Si tals coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me'l fessin redreçar i girar-se d'esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això, es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres... Què et creus què diria quan algú li expliqués que fins aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament perquè s'havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?»
«Sí, i molt» —va dir.
«I si se l'obligués a mirar la llum mateixa, segurament els ulls li farien mal i ell ho defugiria, i es tombaria cap a allò que pot mirar, convençut que en realitat és més clar que les coses que li mostren.»
«Això mateix» —va dir.
«I si algú» —vaig preguntar— «l'arrossegués per aquell accés escarpat i costerut, i no el deixés anar abans d'haver-lo estirat fins on bat la llum del sol, no li doldria que l'estrebessin i se n'empiparia, i quan arribés a plena llum el seu esclat li ompliria els ulls i no reeixiria a veure ni una de les veritats que ara esmentem?»
«No, no podria» —va dir—, «si més no de moment.»
«Perquè li mancaria el costum, si hagués de veure les coses de dalt. I primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels
homes i de les altres coses, i, finalment, les coses en si, d'aquestes el que afiguraria més fàcilment foren, de nit, les que hi ha al cel i el cel mateix, esguardant la llum dels astres i la de la lluna, i, posteriorment, de dia, el sol i la seva llum. »
«Sí, com no?»
«I penso que al final, naturalment, podria mirar el sol, però no la seva aparició en les algues o en alguna altra seu, sinó el sol en si i per si en la seva pròpia regió: podria contemplar-lo tal com és.»
«Això és forçós» —exclamà.
«I aleshores ja estaria en condicions d'esbrinar d'ell que és el que produeix les estacions i els anys, i que es l'ordenador de tot en l'espai visible, i que, d'alguna manera, també és la causa de tot el que veien abans.»
«És evident» —va concedir ell— «que després de tot allò arribaria a aquesta conclusió.»
«Doncs què? Quan es recordi de la seva primera estança, i del que allà sabia, i també dels seus companys de presó, no et creus que ell es felicitarà del canvi i que els companys de presó li faran llàstima?»
«Sí, i molta.»
«Posem que entre ells hi haguessin alguns honors i elogis mutus, i premis per al qui veiés més agudament el que passava, i recordés més tenaçment el que acostumava a succeir abans, o després, o simultàniament, i d'aquí n'extragués la màxima capacitat per a vaticinar el futur, et sembla que, tot això, ho retindria amb afany i envejaria els qui entre ells regnen i gaudeixen d'honors, o bé que experimentaria allò d'Homer, i que preferiria molt “treballar la terra i servir a un home sense propietats” i patir el que fos abans de viure d'opinions i d'aquella altra manera?»
«Crec això últim» —va dir—, «que passaria per sofrir-ho tot abans de tornar a viure de l'altra manera.»
«Doncs ara fixa't bé en el que segueix» —vaig dir jo—. «Si aquest home davallés i tornés a seure en el mateix seient, és que ara no tindria els ulls plens de tenebra venint tot de sobte del sol?»
«Sí, ben plens» —va dir.
«I si hagués de tornar a discernir aquelles ombres i a discutir amb aquells encadenats de per vida, quan encara tingués els ulls ofuscats i no pogués fixar la mirada, per a la qual cosa necessitaria un cert temps, no faria riure i es diria d'ell que ara torna amb els ulls malalts per haver pujat a dalt, i que no s'ho val ni tan sols provar de pujar-hi? I que aquell que provés de deslligar-los i de portar-los amunt, si poguessin enxampar-lo amb les mans i matar-lo, el matarien?»
«Sí, és clar» —va dir.
«Tota aquesta imatge, estimat Glaucó» —vaig dir-li—, «cal que l'enllacis amb el que hem dit abans, la regió que ens és revelada per la vista, l'has de comparar amb l'estança de la presó, la llum del foc que hi ha en ella amb la força del sol, i si ara poses la pujada i la contemplació de les coses de dalt com l’impuls de l’ànima cap a la regió de l’intel·ligible, no erraràs certament la meva expectació, ja que és aquesta la que vols sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment respondrà a la ventat. El que, si més no jo, veig ho veig així: al cim de tot el cognoscible, i encara amb un gran esforç s'hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de tot el que és bell i recte, per tal com genera en el visible la llum i el sol, del qual ella depèn, i en l’intel·ligible per tal com crea ella sola com a senyora, la veritat i l'enteniment. I comprenc que el qui ha d’actuar assenyadament en privat o en públic, cal absolutament que contempli aquesta idea.»