divendres, 9 d’abril de 2010

Textos sobre l'origen de la societat

Aristòtil (384-322 aC), Política

“És evident que la ciutat-estat és una cosa natural i que l'home és per natura un animal polític o social; i un home que per natura i no merament per l'atzar, apolític o insociable, o ben és inferior en l'escala de la humanitat, o ben està per sobre d'ella [...] i la raó per la qual l'home és un animal polític en major grau que qualsevol abella o qualsevol animal gregari és quelcom evident. La natura, efecte, segons diem, no fa res sense un fi determinat, i l'home és l'únic entre els animals que posseeix el do del llenguatge.”
“La simple veu, és veritat, pot indicar pena i plaer i, per tant, la posseeixen també els altres animals [...], però el llenguatge té el fi d'indicar allò profitós i allò nociu i, per consegüent, també el més just i allò injust, ja que és particular propietat de l'home, que ho distingeix dels altres animals, en ser l'únic que té la percepció del bé i del mal, del més just i d'allò injust i de les altres qualitats morals, i és la comunitat i participació en aquestes coses el que fa una família i una ciutat-estat.”

Thomas Hobbes (1588-1679), Leviatan
“Es por ello manifiesto que durante el tiempo en que los hombres viven sin un poder común que les obligue a todos al respeto, están en aquella condición que se llama guerra; y una guerra como de todo hombre contra todo hombre. Pues la guerra no consiste sólo en batallas, o en el acto de luchar; sino en un espacio de tiempo donde la voluntad de disputar en batalla es suficientemente conocida. Y, por tanto, la noción de tiempo debe considerarse en la naturaleza de la guerra; como está en la naturaleza del tiempo atmosférico. Pues así como la naturaleza del mal tiempo no está en un chaparrón o dos, sino en una inclinación hacia la lluvia de muchos días en conjunto, así la naturaleza de la guerra no consiste en el hecho de la lucha, sino en la disposición conocida hacia ella, durante todo el tiempo en que no hay seguridad de lo contrario. Todo otro tiempo es paz.”
“...y someter así sus voluntades, una a una, a su voluntad, y sus juicios a su juicio. Esto es más que consentimiento o concordia; es una verdadera unidad de todos ellos en una e idéntica persona hecha por pacto de cada hombre con cada hombre, como si todo hombre debiera decir a todo hombre: autorizo y abandono el derecho a gobernarme a mí mismo, a este hombre, o a esta asamblea de hombres, con la condición de que tú abandones tu derecho a ello y autorices todas sus acciones de manera semejante. Hecho esto, la multitud así unida en una persona se llama república, en latín "civitas". Esta es la generación de ese gran Leviatán o más bien (por hablar con mayor reverencia) de ese Dios Mortal a quien debemos, bajo el Dios Inmortal, nuestra paz y defensa .”

Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), El contracte social
" El primer que havent tancat un terreny gosà dir : Això és meu, i trobà gent prou beneita per creure'l, fou el veritable fundador de la societat civil. ! Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors hauria estalviat al gènere humà el qui arrencant les estaques o omplint el fossar, hagués cridat als seus semblants : "Guardeu-vos d'escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú "! Però sembla molt clar que llavors les coses havien arribat al punt de no poder durar més com estaven: car aquesta idea de propietat, depenent de moltes idees anteriors que no han pogut néixer sinó successivament, no es formà pas tot d'un plegat en l'esperit humà : calgué fer molts progressos, adquirir bastament indústria i llums, transmetre-les i augmentar-les d'època en època, abans d'arribar a aquest darrer terme de l'estat de natura."
" D'antuvi, sembla que els homes en aquest estat, no tenint entre ells cap mena de relació moral ni de deures coneguts, no podien ésser ni bons ni dolents, i no tenien vicis ni virtuts, llevat que, tot prenent aquests mots en un sentit físic, s'anomeni vicis de l'individu a les qualitats que poden perjudicar la seva pròpia conservació, i virtuts a les que poden contribuir-hi... Sobretot, no anem a concloure amb Hobbes que, en no tenir cap idea sobre la bondat, l'home és naturalment dolent... "