dilluns, 28 de novembre del 2011

Aristòtil a "El nom de la rosa"

La novel·la d'Umberto Eco El nom de la rosa fou adaptada per Jean-Jacques Annaud al cinema amb el mateix nom. A la novel·la el capítol que tracta del llibre que Aristòtil va escriure, Poètica, és el Setè dia-Nit. A la pel·lícula l'escena sobre el segon capítol de l'obra d'Aristòtil dedicada a la Comèdia es troba a partir de 1h. 47m. Realment l'obra està inacabada i Eco juga amb això per imaginar que va ser la fe radical cristiana la que va fer perdre aquesta part del llibre d'Aristòtil. Podeu llegir la referència a la Wikipèdia.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Biografia de Plató

Encara que no m'agrada gaire, comparteixo aquest vídeo com a introducció a la biografia de Plató. No obstant, ell tot sol no basta per entendre els fets biogràfics importants de cara a la seva filosofia. Visionau-lo amb precaució.

divendres, 30 de setembre del 2011

dilluns, 26 de setembre del 2011

Examen Selectivitat UIB setembre 2011

Examen selectivitat Història de la Filosofia UIB 2011 setembre

dimecres, 14 de setembre del 2011

Monty Python: el partit de futbol entre filòsofs grecs i filòsofs alemanys

La filosofia no té per què ser avorrida, el pensament no té per què no tenir sentit de l'humor, els Monty Python ho han mostrat i demostrat moltes vegades en les seves pel·lícules on mesclen sentit de l'humor i saviesa. Amb el següent sketch a més de riure podem dialogar i pensar, o sigui, fer filosofia:

divendres, 10 de juny del 2011

Examen Selectivitat UIB juny 2011

Examen selectivititat Història de la Filosofia UIB 2011 juny
Com podeu veure els textos són prou representatius dels seus autors, el de Nietzsche tracta de la crítica al coneixement tradicional que ha considerat que existien "veritats" quan només eren pures invencions conceptuals; i el de Descartes tracta del tipus de substància que és el "jo", únicament pensament, "res cogitans", ja que no necessita de res material, extens, no necessita del cos per existir.
Les preguntes teòriques i les de relació han estat tractades durant el curs i són molt sensates, no tenen res d'estrany i recercat. Espero que us hagi anat bé a tots i totes.

divendres, 3 de juny del 2011

Selectivitat 2011

Temes essencials dels 8 autors principals:
Temes essencials autors 2011

Exàmens des del 2005 al 2010 i estructura de la prova del 2011 en format pdf:
examens 2005-2010

dijous, 26 de maig del 2011

Preparant la Selectivitat: Posa't a prova!


*Posa’t a prova ofereix preguntes tipus test per a estimular l'estudi i verificar el grau de preparació. Si voleu veure exàmens de les darreres PAU i criteris d’avaluació, consulteu l'apartat d'examens del web de les Proves d'Accés a la Universitat (http://www.gencat.cat/universitats/pau).

Novetat ! Un cop estigueu realitzant el test d’una matèria en concret, trobareu a la part superior dreta de la pantalla el següent enllaç:
TitulacionsTitulacions
Al prémer-lo, s’obrirà una finestra nova amb les titulacions en què aquesta matèria pondera.

divendres, 20 de maig del 2011

Pel·licula "L'onada"


Sinopsi: Alemanya avui. Un institut de batxillerat. Durant la setmana de projectes, el professor Rainer Wenger se li acut portar a terme un experiment que expliqui als seu alumnat com funciona l’autocràcia, com s’arriben a establir els règims feixistes. En pocs dies, el que comença com una sèrie de reflexions sobre els elements propis de la dictadura com ara la disciplina o el sentiment de pertinença, es va transformant en un moviment real: L’Onada. Al tercer dia, els nois comencen a demostrar actituds violentes, a vestir de la mateixa manera, a omplir la ciutat amb el seu anagrama i a excloure qui no pensa com ells. La violència esclata en un partit de waterpolo. El professor entén que ha arribat massa lluny amb l’experiment i decideix aturar-lo, però és massa tard i esdevenen gravíssimes conseqüències.

Antecedents: A la tardor de 1967, un professor d'història a l'Institut Cubberley de Palo Alto, Califòrnia, anomenat Ron Jones va dirigir un experiment en la seva classe: Va imposar un regim d'estricta disciplina en la seva classe, restringint la llibertat dels alumnes i fent d'ells una unitat. Per a gran sorpresa del professor, els alumnes van reaccionar amb entusiasme a l'obediència exigida d'ells. L'experiment, que originalment havia de durar només un dia, aviat es va estendre per tota l'escola. Aquells que dissentien van ser aïllats o fins i tot agredits si no s'unien al moviment, i els membres van començar a espiar-se i a desconfiar entre ells. El cinquè dia, Ron Jones va ser obligat a donar per acabat l'experiment. El nom del moviment va ser La Tercera Onada, i ha inspirat aquesta pel·lícula. (Wikipèdia, darrera consulta 20/05/2011)

Fitxa tècnica:
Director: Dennis Gansel
País: Alemanya
Any: 2008
Durada: 108 min.
Gènere: Drama
Intèrprets: Jürgen Vogel (Rainer Wenger), Frederick Lau (Tim Stoltefuss),
Max Riemelt (Marco), Jennifer Ulrich (Karo), Christiane Paul
(Anke Wenger), Jacob Matschenz (Dennis), Cristina do Rego (Lisa),
Elyas M’Barek (Sinan), Maximilian Vollmar (Bomber)
Guió: Dennis Gansel i Peter Thorwart; basat en el relat curt de William Ron Jones i en l’obra de Todd Strasser.
Estrena a Alemanya: 13 de març de 2008
Estrena a Espanya: 28 de novembre de 2008

Propostes didàctiques:

Actualitat de Nietzsche en vídeo.

Interessant vídeo sobre l'actualitat de Nietzsche, presentat -entre d'altres- per la filòsofa Teresa Oñate

dimarts, 3 de maig del 2011

Documental de la BBC sobre Nietzsche

Context històric, social, cultural i filosòfic de Nietzsche

Nietzsche viu pràcticament tota la segona part del segle XIX i, per tant, comparteix amb Karl Marx bona part dels esdeveniment històrics més rellevants d’Alemanya i d’Europa, però són dos filòsofs tan diferents, que l’empremta o la influència de la seva època és totalment distinta.
Si Marx fou un filòsof compromès amb els moviments socials, obrers, Nietzsche se situa en un altre àmbit d’acció –encara que per “acció” també entenen coses diferents–, l’àmbit de la cultura. Nietzsche és un filòsof més preocupat per qüestions culturals, intel•lectuals o teòriques, que per qüestions socials, polítiques o econòmiques. De fet, tradicionalment s’etiqueta a Nietzsche d”individualista”, perquè la seva filosofia està enfocada cap a éssers superiors i no cap a una classe social massiva. Ell és més aviat elitista i aristòcrata i critica amb duresa la democràcia i la massa o el ramat.
Per això, dels esdeveniments històrics que varen succeir durant la vida de Nietzsche, pocs tenen relació directa amb ell. Podríem destacar la guerra franco-prussiana de 1870, on Nietzsche hi participà voluntàriament com a infermer, i la posterior unificació política d’Alemanya, objecte de crítica per part de Nietzsche perquè considerava que la cultura alemanya o bé no existia o era clarament inferior a la cultura francesa, encara que haguessin guanyat la guerra de 1870.
Els altres aspectes contextuals que cal tenir en consideració ja són propis dels àmbits filosòfic i cultural:

Idealització del món antic

És una característica pròpia de la Universitat alemanya i afecta a tota la cultura alemanya. Des de que Nietzsche estudià a l'escola de Pforta, on aprengué grec i llatí traduint als clàssics principals, admirarà profundament les cultures antigues, sobretot Grècia, i en menor mesura Roma. La idealització d'aquestes cultures era compartida per tota la comunitat universitària alemanya, proliferant els estudis des de totes les perspectives: històriques, literàries, arqueològiques i, la branca que triarà Nietzsche per a la seva professió, fil•lògiques. El món grec el trobarem en els elements apol.lini i dionisíac de El naixement de la tragèdia –primera gran obra de Nietzsche (1872)– però és una constant que es manté en totes les obres posteriors.

Historicisme i hegelianisme

La universitat alemanya seguia sota el poderós influxe de la filosofia de Hegel, i molts dels professors importants del segle XIX en són hereus seus. Una de les corrents que Hegel va potenciar fou l’historicisme, que considerava la història com el factor determinant de qualsevol tema d’estudi, i Nietzsche el va criticar directament en la segona de les seves Consideracions Intempestives, Dels avantatges i els perjudicis de la història per a la vida (1874), on considera “decadent” el “sentit històric” del segle XIX.

Cristianisme

Tota la cultura europea estava dominada pels principis del cristianisme. Per Nietzsche el cristianisme no només era una religió, era també la moral, la filosofia, la política que Europa havia adoptat des dels inicis. Tota la vida estava contaminada, segons Nietzsche, pel cristianisme. Per això, els atacs que ell dirigirà contra el cristianisme, són uns atacs a tota la cultura decadent i nihilista europea. La seva famosa expressió “Déu ha mort” o el títol de la seva obra L’Anticrist (1888) són atacs (“dispars” que en diria ell), contra tota la moral, la filosofia, la ciència, la política i la religió que ha dominat Europa.

La ciència i Darwin

Nietzsche no tendrà una bona formació científica, però llegirà pel seu propi compte nombroses obres científiques de la seva època. Es pot dir que Nietzsche era materialista i evolucionista però considerava que Darwin s'havia equivocat amb el resultat de l'evolució: per Darwin sobreviuen les espècies més fortes, però, segons Nietzsche, les cultures que s'han imposat han estat les més febles: els jueus, els cristians, els malalts, la massa mediocre (per això, alguns dels seus aforismes duen el títol “Anti-Darwin”. Apart d’aquesta consideració evolucionista, es considera que Nietzsche fou durant una època “positivista”, estant més aprop de les ciències que en altres èpoques. Humà, massa humà (1878), dedicada a Voltaire i on el primer aforisme es titula “Química dels conceptes i sentiments”, i La gaia ciència (1882) són les principals obres d’aquest periode proper a la ciència.

Wagner i la música

Tota Alemanya estava sota el poderós influx de Richard Wagner, ja perquè n'eren partidaris o bé perquè n'eren detractors. Nietzsche, en els primers anys de la seva relació amb Wagner, considerà que les òperes d'aquest podien ser la via per efectuar la renovació cultural que ell pretenia, podien ser les noves tragèdies –drames musicals grecs–, que fessin sortir la cultura de la decadència que segons Nietzsche la caracteritzava. Cal recordar que la primera obra de Nietzsche, El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música, estava dedicada precisament a Wagner. Posteriorment a aquesta etapa wagneriana, Nietzsche considerarà que Wagner ha caigut sota l’influx del cristianisme i se n’apartarà progressivament fins a una separació definitiva. I com no podia ser d’una altra manera escriurà la seva opinió de Wagner –atacs– en dos escrits: El cas Wagner (1888) i Nietzsche contra Wagner (1889).
A banda de la relació amb Wagner, el tema de la música serà fonamental per Nietzsche, no només perquè ell compongués i toqués el piano, sinó perquè considera la música com la principal força dionisíaca i l’instrument ideal per transformar la cultura.

Arthur Schopenhauer

La principal influència filosòfica que rep Nietzsche prové de l’obra d’Arthur Schopenhauer El món com a voluntat i representació, que Nietzsche va trobar casualment en una llibreria. Schopenhauer és un filòsof que es va oposar radicalment a l’idealisme de Hegel i que retorna a Kant modificant el que és el nóumen, la cosa en sí. Per Schopenhauer la cosa en sí és “voluntat”, tota la naturalesa o realitat és Voluntat, com ho escrivia ell. Això significa que la Voluntat és una força natural que es manifesta en tot el que existeix: des del moviment d’un planeta a la caiguda d’una poma són producte d’aquesta Voluntat universal, però no hem de confondre la Voluntat amb el desig psicològic humà de voler una cosa. La Voluntat no vol res més que perpetuar-se a si mateixa. La imatge que els humans ens feim d’aquesta Voluntat és la “representació”, que és, per tant, una ficció per intentar captar, entendre la Voluntat. Aquest concepte de “voluntat” influirà poderosament en Nietzsche i el trobarem reformulat en la doctrina de “la voluntat de poder”.
Així mateix, una altra de les influències de Schopenhauer en Nietzsche és la consideració de la música com el principal mitjà per escapar-se del món o per comprendre’l sense necessitat de “representacions”.

Conclusió
De totes aquestes influències Nietzsche traurà la conclusió que la seva època (i tota la història occidental) és decadent, nihilista, està malalta, i per sanar-la produirà la filosofia de l’ultrahome, la transvaloració de tots els valors, l’etern retorn i la voluntat de poder.

dilluns, 25 d’abril del 2011

L'escola dels filòsofs, de Rainer Ehrt

En aquesta curiosa caricatura de Rainer Ehrt titulada "Die Schule der Philosophen" hi podem trobar molts filòsofs coneguts com si assistissin a una classe: hi surt Kant en primera fila ben atent, al seu costat copiant-li descaradament s'hi asseu Fichte; Hegel també en primera fila sembla una mica avorrit, Schopenhauer al seu costat amb cara maliciosa; a la darrera fila Engels xiuxiejant a Marx alguna cosa, etc.
El criteri de la selecció de filòsofs és ben desconcertant: tots són alemanys, però... i Nietzsche on és? Se m'acuden vàries opcions:
  • Aquest dia Nietzsche estava malalt i no va assistir a classe.
  • Nietzsche no va estudiar Filosofia sinó Filologia i estava en una altra classe.
  • O Nietzsche estava expulsat de classe per haver insultat Kant dient-li "xinès de Königsberg!"
Desconcerta que hi hagi algun científic (Humbolt) i algun teòleg (Schleiermacher), que s'hi mesclin idealistes (Hegel) i materialistes (Marx), i que no se li vegi la cara al professor.
Així que queden molts interrogants per respondre, us animau a provar-ho?
  1. Per què no hi surt Nietzsche?
  2. Qui és el professor?
  3. Quin criteri han seguit per juntar aquests alumnes en una mateixa classe?
Podeu deixar els vostres comentaris amb les respostes. Us estaré molt agraït per l'ajuda!

divendres, 15 d’abril del 2011

La ciutadania romana

En aquesta escena de la película "La caiguda de l'imperi romà" queda reflectida què s'entenia per "ciutadà" a Roma: una persona que tenia certs drets en tot el territori. En quedaven exclosos els esclaus, les dones i els estrangers, però aquests, en ser habitants de territoris que formaven part de l'imperi reclamen ser també ciutadans romans i gaudir, per tant, dels mateixos drets. Hi surten els arguments a favor i en contra, i sorpren que siguin totalment actuals. No té pèrdua el magnífic discurs final, que als polítics actuals, com al mateix Berlusconi, els hauria de fer reflexionar sobre les seves polítiques excloents.
Després de l'escena teniu el text que acompanya el vídeo penjat a Youtube on hi surten els noms dels personatges.



"Estamos en el año 180 d.C. Cómodo acaba de ser nombrado emperador de Roma tras la muerte de su padre Marco Aurelio y tiene que enfrentarse a dos grandes conflictos bélicos que ponen en riesgo la estabilidad del Imperio, el del norte con los bárbaros de Germania y el del este con el Imperio Parto.

El general romano Livio acaba de derrotar a los bárbaros del norte. Además, uno de sus colaboradores, el filósofo griego Timoniades, ha conseguido convencer a los caudillos bárbaros que han sido hechos prisioneros para que se unan al Imperio Romano.

En esta escena Livio, Timoniades y algunos líderes de los bárbaros se presentan ante el Senado y el emperador de Roma para proponer la idea. La integración de los bárbaros en Roma mediante la concesión de la ciudadanía terminaría con la inestabilidad de la frontera norte del Imperio. Además ayudaría de forma decisiva a asegurar la Pax Romana y evitaría que Roma entrara en una decadencia que terminaría con su propia existencia y de la que ya empezaban a darse sus primeras causas."

dijous, 7 d’abril del 2011

Aprenem a ser ciutadans. UD per a 2n d'ESO de Santillana

L'Editorial Santillana ofereix  l'Unitat Didàctica per l'assignatura "Educació per a la ciutadania" de 2n d'ESO "Aprenem a ser ciutadans". La podeu descarregar en pdf de la seva web o consultar-lo aquí des del visualitzador Scribd.
EC 2nESO Santillana

divendres, 1 d’abril del 2011

Context històric de Karl Marx


A continuació us copio un fragment del magnífic document del Departament de Filosofia de l'IES Maria Aurèlia Capmany sobre Marx, en concret, la part del context històric, les influències i l'obra marxiana. Si voleu llegir la part que desenvolupa la filosofia podeu descarregar el document complet del Bloc A l'ombra de Zadig.

1- Introducció:

Karl Marx (1818-1883) és un dels filòsofs més importants de l'era contemporània. Aquesta importància radica en el fet que, des d'una teoria general sobre la realitat va desenvolupar una antropologia filosòfica, de la qual en va derivar tot un corrent polític, una teoria econòmica i una concepció de la història, que van traspassar els límits dels cercles intel·lectuals preocupats per la filosofia i va marcar gran part de la història concreta de la humanitat dels segles XIX i XX.

Les condicions per a l'aparició del pensament de Marx els hem de buscar en les condicions històriques que van generar l'aparició del moviment obrer al llarg del segle XIX.

Hem de considerar que, malgrat el moviment reaccionari que va seguir a la Revolució Francesa (un cop derrotat Napoleó, les grans potències vencedores van imposar un retorn a l'absolutisme), al llarg de la primera meitat del segle XIX, la revolució industrial va anar avançant inexorablement i, tot i que el poder polític encara està a les mans de les velles monarquies, a nivell econòmic el capitalisme es va imposant i va marcar les formes de producció i les condicions de vida dels treballadors.

Podem considerar, doncs, que la industrialització va provocar l'aparició d'una nova classe social: el proletariat. És a dir, els treballadors de les zones industrialitzades que treballen a sou, que no tenen l'antic vincle feudal amb la terra, que viuen als suburbis de les ciutats però, en tant que no pertanyen als antics (i ja gairebé inexistents) gremis, no poden ser considerats com a burgesos. És a dir, els treballadors de les indústries estan sotmesos a les lleis del mercat, sense cap protecció estatal: són contractats dia a dia, no es controla la salubritat de les condicions de treball, es produeix sovint l'explotació de menors, les jornades laborals sobrepassen sovint les 15 hores, la dona està discriminada salarialment, el salari gairebé només permet la subsistència ... en conseqüència, no ens ha de sobtar que l'esperança de vida d'un proletari no excedís els 25 anys.

Aquestes condicions de vida fan néixer la consciència de classe, és a dir, la consciència de que no hi ha ningú, tret d'ells mateixos, que estigui disposat a ajudar als proletaris a sobreviure a aquestes condicions. Així neixen els primers embrions del moviment obrer, per la necessitat d'organitzar la solidaritat obrera (les caixes comunitàries pels moments de crisi, per exemple). Més tard, membres procedents de les classes més altes, desencantats pel sistema, o simplement empesos per la solidaritat, amb més formació intel·lectual i, per tant, capacitat per a teoritzar, iniciaran la formació de les ideologies obreres, organitzaran les accions solidàries i dissenyaran l'assalt al poder; així naixeren el socialisme utòpic, l'anarquisme i el comunisme.

Aquest és el context en el que Marx desenvoluparà la seva activitat teòrica. Ara bé, hem de considerar que Marx no és un pioner del moviment obrer: les seves primeres obres daten de la dècada dels 40, és a dir, que comença a escriure quan el capitalisme ja és el sistema econòmic dominant a Europa; per tant, haurem de tenir presents els seus antecedents, tan filosòfics com econòmics i polítics.

2- Antecedents:

Desenvoluparem l'exposició dels antecedents del pensament de Marx al voltant de tres elements: economia, ideologia política i filosofia. Tot i aquesta divisió, hem de pensar que en l'obra de Marx aquests elements estan íntimament relacionats i que, si aquí s'exposen per separat, és només per afavorir la comprensió.

2.1- Economia: Marx estudia en profunditat i comenta críticament a les seves obres als dos pares de l'economia liberal: Adam Smith i David Ricardo.

Adam Smith (1723-1790), conegut per enunciar la llei de l'oferta i la demanda, considera que el treball, a més de ser la vertadera font de riquesa, és allò que determina que una mercaderia concreta tingui un valor d'acord amb el qual pot intercanviar-se. Afirma que el sistema econòmic no depèn de la bona voluntat, sinó dels avantatges que tot individu obté a partir del seu propi treball. La producció, segons ell, es veu afavorida pel lliure canvi i la competència.

David Ricardo (1772-1823) tot desenvolupant les idees d'Smith, elabora la llei del valor-treball, segons la qual el valor d'una mercaderia està d'acord amb el cost global de la seva producció. També va exposar la teoria del salari natural, que és el salari mínim i necessari per tal que l'obrer i la seva família puguin sobreviure.

2.2- Ideologia política: Com ja dèiem a la introducció, podríem considerar que Marx pertany a la segona generació dels ideòlegs del moviment obrer, ja que, en certa mesura, del qual podem trobar antecedents ja a la Revolució Francesa. Així, Marx també va ser crític (i no sempre constructiu) amb els corrents ideològics anteriors i contemporanis (no va ser precisament conciliador amb els anarquistes), al quals va conèixer i analitzar en profunditat.

Exposarem aquí, breument, les línies principals del pensament del primers socialistes francesos (anomenats utòpics per Marx, en oposició al propi "socialisme científic"):

Saint-Simon (1760-1825): Aquest autor va posar de manifest que la societat industrial ha de trencar amb l'ordre polític anterior i instaurar un nou sistema social i polític, que estigui d'acord amb la majoria. També va ser pioner en la divisió de la societat en explotats i explotadors.

Fourier (1772-1837): Va posar de manifest els problemes dels treballadors i va promulgar la renovació social per tal d'aconseguir la justícia social, la llibertat i el plaer per a tothom.

Proudhom (1809-1865): Aquest autor ja va intercanviar crítiques amb Marx. Proper en les seves tesis a l'anarquisme, és a dir, creia que cal eliminar l'Església, l'estat i la propietat en tant que es tracta d'elements coactius i alienants que impedeixen la justícia i la igualtat a la societat.

2.3 Filosofia: Marx tenia una molt sòlida formació filosòfica, de fet havia estudiat en profunditat als grecs, en especial a Demòcrit i Epicur, dels quals potser en va prendre les tendències materialistes. Ara bé, només cal que ens remuntem a la filosofia de Kant si volem comprendre els orígens filosòfics del marxisme, ja que els autors que influeixen directament a Marx (Hegel i Feuerbach) intenten donar resposta als plantejaments kantians.

Kant (1724-1804) va iniciar l'enorme tasca de delimitar els límits del coneixement humà. Així, va explorar les diferents vessants d'aquest coneixement, tot definint quan estem davant d'un coneixement científic i quan no. D'aquesta manera, va arribar (com Hume) a la conclusió de la impossibilitat d'un coneixement absolut de la realitat en si mateixa. En concret, va assenyalar que la raó humana es troba amb determinades contradiccions quan pretén arribar a aquest coneixement absolut; una d'aquestes contradiccions (la tercera antinòmia, si fem servir la terminologia kantiana) resideix en el problema que ens trobem quan ens expliquem la realitat en els termes deterministes de la física mecanicista (newtoniana) i, a la vegada, pretenem afirmar la llibertat de l'home. És a dir, si pretenem ser científics, intentarem sempre trobar les causes de qualsevol fenomen que es produeixi a la naturalesa ... ara bé, la conducta humana és també un fenomen natural i, per tant, sotmès al mateix tractament causal però, d'altra banda, tot ésser humà aspira a la llibertat de la seva conducta, que no seria tal llibertat si definíssim les seves causes...

Aquesta antinòmia, juntament amb el subjectivisme que també es deriva de la impossibilitat d'un coneixement objectiu, van influir poderosament en el corrent idealista, del qual Hegel (1770-1831) és el màxim exponent. Tot sintetitzant, de forma potser excessiva, podríem dir que l'idealisme afirma que la única realitat és la consciència, és a dir, en tant que el subjecte només pot conèixer les seves idees, no hi ha cap motiu per no considerar-les com la realitat absoluta. Així, segons la formula expressada per Hegel: "tot el que és racional és real i tot el real és racional"; dit d'una altra manera, ja que estem tancats dins la nostra raó i no podem conèixer fora dels límits d'aquesta, perquè no afirmar l'existència d'una raó absoluta?

Des d'aquest punt de vista, Hegel proposa la superació d'un model analític de raó, pel qual la contradicció és un problema, i adoptar una visió dialèctica de la realitat, en la qual considerem que la contradicció en forma part i, en gran mesura, constitueix el motor del dinamisme d'aquesta realitat. Així, la realitat es considera contradictòria per si mateixa: Déu (afirmació) es va negar a si mateix en el moment de la creació del Món (negació), aquesta contradicció serà superada per l'home quan, en el transcurs de la història, arribi a superar la contradicció esperit/matèria amb el moment de l'esperit absolut (negació de la negació).

És a dir, Hegel afirma que la realitat és dinàmica i que aquest dinamisme es produeix sempre a partir de la contradicció entre elements que es neguen entre si, que és superada per la síntesi dels elements contradictoris. Aquesta visió dialèctica de la realitat és la part de la teoria hegeliana que més va influir en Marx.

Aquesta visió dialèctica de la realitat va tenir la seva interpretació de caràcter social en els autors de l'anomenada Esquerra hegeliana, que veien la dialèctica com una manera d'explicar la història humana des de la contradicció entre l'amo i l'esclau. El membre d'aquest corrent que més va influir a Marx va ser Feuerbach (1804-1872), que es va allunyar de l'idealisme de Hegel tot afirmant que les idees no regeixen la realitat, sinó que són el producte del desig i les necessitats dels éssers humans. Així, Feuerbach va desenvolupar una teoria crítica envers la religió a la que considerava un element negatiu per a l'ésser humà. Així, aquest, hauria constatat els seus defectes i limitacions i, en el seu anhel de superació, hauria generat la idea d'un ésser superior, negació dels defectes de l'home: Déu és el resultat de l'alienació de l'home, és la seva negació.

L'home s'aliena en Déu, és a dir, l'home projecta els seus anhels, el que voldria ser, no en un esforç per millorar-se a si mateix, sinó en un ésser estrany (aliè). Per tant, la religió no només no ajuda a l'home a millorar-se a si mateix, sinó que, per mitjà de l'alienació, el condemna a un paper de submissió respecte a un ésser estrany i inexistent, al que atribuïm el millor de la naturalesa humana. És a dir, l'ésser humà en adorar a Déu, s'està empobrint a si mateix. Aquesta alienació només es pot superar amb la negació de Déu, a partir de la qual l'home treballarà en la construcció de l'ésser humà.

El punt de partida en la filosofia de Marx és aquesta crítica de Feuerbach a l'idealisme. Marx aprofundeix en aquesta crítica, amplia l'anàlisi sobre l'alienació a tots els àmbits de la vida humana i, fins i tot, arriba a criticar al mateix Feuerbach, en tant que es pot considerar com a idealista, i alienant, la seva idea abstracta sobre la humanitat; podem dir que, en aquest sentit, Marx sempre es va esforçar a fugir de les abstraccions i estudiar a l'home concret: el treballador.

3- Obra:

L'obra, i potser la vida, de Marx no es poden comprendre sense fer menció a Friedrich Engels (1820-1895), intel·lectual amb el que va col·laborar tant en la redacció d'algunes de les seves principals obres, com en l'organització del moviment obrer des d'Anglaterra (on tots dos van viure gran part de la seva vida, Engels per treballar al negoci del seu pare, Marx en l'exili) i que, a la mort de Marx va finalitzar l'edició de les seves obres i va continuar la seva tasca com a líder del Partit Comunista.

Les principals obres de Marx són: Crítica de la filosofia hegeliana del dret (1843), Manuscrits economicofilosòfics (1844), Manifest  del Partit Comunista (1847), Fonaments a la crítica de l'economia política (1859) i El Capital (1867-1894). Els dos últims volums d'aquesta obra van ser publicats per Engels després de la mort de Marx.

Podem considerar que l'obra de Marx evoluciona des de la crítica filosòfica a l'idealisme hegelià fins a la crítica econòmica del sistema capitalista. Aquí exposarem les seves principals teories filosòfiques, fent les imprescindibles explicacions de conceptes econòmics, ja que considerem que depurar les teories de Marx i deixar-les només en el seu aspecte filosòfic constituiria una contradicció amb la mateixa filosofia de l'autor.