Context històric, social, cultural i filosòfic de Nietzsche

Nietzsche viu pràcticament tota la segona part del segle XIX i, per tant, comparteix amb Karl Marx bona part dels esdeveniment històrics més rellevants d’Alemanya i d’Europa, però són dos filòsofs tan diferents, que l’empremta o la influència de la seva època és totalment distinta.
Si Marx fou un filòsof compromès amb els moviments socials, obrers, Nietzsche se situa en un altre àmbit d’acció –encara que per “acció” també entenen coses diferents–, l’àmbit de la cultura. Nietzsche és un filòsof més preocupat per qüestions culturals, intel•lectuals o teòriques, que per qüestions socials, polítiques o econòmiques. De fet, tradicionalment s’etiqueta a Nietzsche d”individualista”, perquè la seva filosofia està enfocada cap a éssers superiors i no cap a una classe social massiva. Ell és més aviat elitista i aristòcrata i critica amb duresa la democràcia i la massa o el ramat.
Per això, dels esdeveniments històrics que varen succeir durant la vida de Nietzsche, pocs tenen relació directa amb ell. Podríem destacar la guerra franco-prussiana de 1870, on Nietzsche hi participà voluntàriament com a infermer, i la posterior unificació política d’Alemanya, objecte de crítica per part de Nietzsche perquè considerava que la cultura alemanya o bé no existia o era clarament inferior a la cultura francesa, encara que haguessin guanyat la guerra de 1870.
Els altres aspectes contextuals que cal tenir en consideració ja són propis dels àmbits filosòfic i cultural:

Idealització del món antic

És una característica pròpia de la Universitat alemanya i afecta a tota la cultura alemanya. Des de que Nietzsche estudià a l'escola de Pforta, on aprengué grec i llatí traduint als clàssics principals, admirarà profundament les cultures antigues, sobretot Grècia, i en menor mesura Roma. La idealització d'aquestes cultures era compartida per tota la comunitat universitària alemanya, proliferant els estudis des de totes les perspectives: històriques, literàries, arqueològiques i, la branca que triarà Nietzsche per a la seva professió, fil•lògiques. El món grec el trobarem en els elements apol.lini i dionisíac de El naixement de la tragèdia –primera gran obra de Nietzsche (1872)– però és una constant que es manté en totes les obres posteriors.

Historicisme i hegelianisme

La universitat alemanya seguia sota el poderós influxe de la filosofia de Hegel, i molts dels professors importants del segle XIX en són hereus seus. Una de les corrents que Hegel va potenciar fou l’historicisme, que considerava la història com el factor determinant de qualsevol tema d’estudi, i Nietzsche el va criticar directament en la segona de les seves Consideracions Intempestives, Dels avantatges i els perjudicis de la història per a la vida (1874), on considera “decadent” el “sentit històric” del segle XIX.

Cristianisme

Tota la cultura europea estava dominada pels principis del cristianisme. Per Nietzsche el cristianisme no només era una religió, era també la moral, la filosofia, la política que Europa havia adoptat des dels inicis. Tota la vida estava contaminada, segons Nietzsche, pel cristianisme. Per això, els atacs que ell dirigirà contra el cristianisme, són uns atacs a tota la cultura decadent i nihilista europea. La seva famosa expressió “Déu ha mort” o el títol de la seva obra L’Anticrist (1888) són atacs (“dispars” que en diria ell), contra tota la moral, la filosofia, la ciència, la política i la religió que ha dominat Europa.

La ciència i Darwin

Nietzsche no tendrà una bona formació científica, però llegirà pel seu propi compte nombroses obres científiques de la seva època. Es pot dir que Nietzsche era materialista i evolucionista però considerava que Darwin s'havia equivocat amb el resultat de l'evolució: per Darwin sobreviuen les espècies més fortes, però, segons Nietzsche, les cultures que s'han imposat han estat les més febles: els jueus, els cristians, els malalts, la massa mediocre (per això, alguns dels seus aforismes duen el títol “Anti-Darwin”. Apart d’aquesta consideració evolucionista, es considera que Nietzsche fou durant una època “positivista”, estant més aprop de les ciències que en altres èpoques. Humà, massa humà (1878), dedicada a Voltaire i on el primer aforisme es titula “Química dels conceptes i sentiments”, i La gaia ciència (1882) són les principals obres d’aquest periode proper a la ciència.

Wagner i la música

Tota Alemanya estava sota el poderós influx de Richard Wagner, ja perquè n'eren partidaris o bé perquè n'eren detractors. Nietzsche, en els primers anys de la seva relació amb Wagner, considerà que les òperes d'aquest podien ser la via per efectuar la renovació cultural que ell pretenia, podien ser les noves tragèdies –drames musicals grecs–, que fessin sortir la cultura de la decadència que segons Nietzsche la caracteritzava. Cal recordar que la primera obra de Nietzsche, El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música, estava dedicada precisament a Wagner. Posteriorment a aquesta etapa wagneriana, Nietzsche considerarà que Wagner ha caigut sota l’influx del cristianisme i se n’apartarà progressivament fins a una separació definitiva. I com no podia ser d’una altra manera escriurà la seva opinió de Wagner –atacs– en dos escrits: El cas Wagner (1888) i Nietzsche contra Wagner (1889).
A banda de la relació amb Wagner, el tema de la música serà fonamental per Nietzsche, no només perquè ell compongués i toqués el piano, sinó perquè considera la música com la principal força dionisíaca i l’instrument ideal per transformar la cultura.

Arthur Schopenhauer

La principal influència filosòfica que rep Nietzsche prové de l’obra d’Arthur Schopenhauer El món com a voluntat i representació, que Nietzsche va trobar casualment en una llibreria. Schopenhauer és un filòsof que es va oposar radicalment a l’idealisme de Hegel i que retorna a Kant modificant el que és el nóumen, la cosa en sí. Per Schopenhauer la cosa en sí és “voluntat”, tota la naturalesa o realitat és Voluntat, com ho escrivia ell. Això significa que la Voluntat és una força natural que es manifesta en tot el que existeix: des del moviment d’un planeta a la caiguda d’una poma són producte d’aquesta Voluntat universal, però no hem de confondre la Voluntat amb el desig psicològic humà de voler una cosa. La Voluntat no vol res més que perpetuar-se a si mateixa. La imatge que els humans ens feim d’aquesta Voluntat és la “representació”, que és, per tant, una ficció per intentar captar, entendre la Voluntat. Aquest concepte de “voluntat” influirà poderosament en Nietzsche i el trobarem reformulat en la doctrina de “la voluntat de poder”.
Així mateix, una altra de les influències de Schopenhauer en Nietzsche és la consideració de la música com el principal mitjà per escapar-se del món o per comprendre’l sense necessitat de “representacions”.

Conclusió
De totes aquestes influències Nietzsche traurà la conclusió que la seva època (i tota la història occidental) és decadent, nihilista, està malalta, i per sanar-la produirà la filosofia de l’ultrahome, la transvaloració de tots els valors, l’etern retorn i la voluntat de poder.