dilluns, 7 de febrer de 2011

El dubte metòdic de Descartes


A continuació teniu una molt bona explicació del dubte metòdic de Descartes. És un fragment d'un document públic del Departament de Filosofia de l'IES Maria Aurélia Capmany, titulat Filosofia moderna: Descartes i Hume. És altament recomanable la seva lectura, per la seva claredat d'exposició. Com a botó de mostra serveixi l'explicació del dubte metòdic de Descartes:


"Per tant, tot aplicant la primera regla del mètode, Descartes inicia el procés conegut com a "dubte metòdic", és a dir, sotmetre tots els coneixements admesos fins el moment a la prova del dubte, per tal de trobar aquell coneixement clar i distint del qual deduir la resta.

Descartes inicia aquest procés examinant el coneixement que tenim sobre el món originat en els sentits i arriba a la conclusió que podem dubtar d'aquest coneixement en tant que és fàcil recordar moments en els que els sentits ens han enganyat; com que no és bo confiar en aquell que alguna vegada ens ha enganyat, Descartes decideix dubtar del coneixement que ens aporten els sentits.

Però Descartes encara va més enllà: no només podem dubtar del coneixement que els sentits ens aporten sobre les coses, sinó que també podem posar en dubte la mateixa existència de les coses ja que moltes vegades hem somiat coses que crèiem existents tot i no ser-ho. Ja que quan somiem podem creure que estem desperts ... com podem afirmar amb certesa que tot allò que coneixem quan creiem estar desperts, no ho estem, de fet, somiant ? La impossibilitat, segons Descartes, de distingir la vigília del somni constitueix un dubte raonable que fa que no podem considerar com a vertader cap coneixement aportat pels sentits.

Ara bé, sembla que, tant si som desperts com si no, les veritats matemàtiques són inqüestionables ja que ningú pot somiar quelcom com un triangle de dos costats. Però hem de considerar que l'evidència que semblen posseir les matemàtiques es deu a la confiança en la pròpia raó: no puc dubtar racionalment que l'enunciat "2+2=4" sigui vertader, però és que el que em proporciona l'evidència és el funcionament de la meva raó i ... com estic tan segur que la meva raó funciona correctament? La resposta a aquesta qüestió (tinguem en compte l'època) sembla obvia: Déu, ésser perfecte en la seva bondat, és el responsable de la nostra creació i, per tant, hem de confiar que haurà creat una raó que funciona correctament ...

Aquest raonament seria acceptable potser en un altre context però no hem d'oblidar que Descartes ha afirmat que serà implacable en el dubte metòdic; per tant afirma que no hi ha cap motiu per pensar que és un Déu bondadós l'origen de la meva raó i no un geni maligne que, per la seva pròpia malignitat, gaudeixi contemplant els errors que cometo quan crec raonar correctament.

La hipòtesi del geni maligne porta a Descartes a incloure no només les veritats matemàtiques, sinó també tots els coneixements fruit de l'activitat racional, en el conjunt de coneixements rebutjables en tant que se'n pot plantejar un dubte raonable.

Ara sembla que Descartes ens ha portat fins a un carreró sense cap altra sortida que no sigui l'escepticisme, ja que ha plantejat dubtes raonables sobre les dues fonts de coneixement possibles. Però resol el problema amb una pirueta conceptual que ha passat a la història (i no només a la història de les idees): dubto de la veracitat d'allò que veig i d'allò que penso; allò que penso és susceptible de dubtes en tant que no puc saber si allò que penso és vertader però, en tant que dubto, no puc dubtar que estic pensant. M'equivoqui o no en el contingut del meu pensament, estic segur que existeix l'acte del pensament i, si existeix l'acció de pensar necessàriament existeix el subjecte d'aquesta acció, és a dir: ja que hi ha pensament, ha d'haver-hi algú que pensi o, tal i com ha passat a la història, penso, per tant existeixo.

Per tant ens trobem aquí amb el principi indubtable que estàvem cercant: no puc dubtar de la meva pròpia existència ja que no puc dubtar de l'acció del pensament. Per tant, ja hem trobat una cosa, el "Jo" o, tal i com ho expressa Descartes, la "res cogitans" (literalment: cosa que pensa) i a partir d'ella haurem de construir l'edifici del nostre pensament.

Abans però de continuar amb el pensament de Descartes tal i com ell el formula, resulta necessari fer una reflexió sobre el concepte de "Jo" al que tot just hem arribat. I és que hem assistit a la formulació d'un concepte cabdal per a la consideració històrica de Descartes com a pare de la filosofia moderna: tot l'edifici del coneixement té el seu fonament en el "Jo".

Res no està clar, excepte que jo existeixo. Per tant, la realitat ja no és la realitat per si mateixa sinó que és la realitat tal i com jo la conec. Fins a Descartes un filòsof podia explicar com era la realitat i derivar-ne una teoria del coneixement; a partir de Descartes es produeix un gir que fa impossible que ningú no pensi la realitat com a quelcom independent del meu coneixement. Dit d'una altra manera: amb Descartes iniciem l'era del subjectivisme i, per tant, ja no podem sostenir la possibilitat d'un coneixement absolutament objectiu de la realitat externa."