divendres, 1 d’abril de 2011

Context històric de Karl Marx


A continuació us copio un fragment del magnífic document del Departament de Filosofia de l'IES Maria Aurèlia Capmany sobre Marx, en concret, la part del context històric, les influències i l'obra marxiana. Si voleu llegir la part que desenvolupa la filosofia podeu descarregar el document complet del Bloc A l'ombra de Zadig.

1- Introducció:

Karl Marx (1818-1883) és un dels filòsofs més importants de l'era contemporània. Aquesta importància radica en el fet que, des d'una teoria general sobre la realitat va desenvolupar una antropologia filosòfica, de la qual en va derivar tot un corrent polític, una teoria econòmica i una concepció de la història, que van traspassar els límits dels cercles intel·lectuals preocupats per la filosofia i va marcar gran part de la història concreta de la humanitat dels segles XIX i XX.

Les condicions per a l'aparició del pensament de Marx els hem de buscar en les condicions històriques que van generar l'aparició del moviment obrer al llarg del segle XIX.

Hem de considerar que, malgrat el moviment reaccionari que va seguir a la Revolució Francesa (un cop derrotat Napoleó, les grans potències vencedores van imposar un retorn a l'absolutisme), al llarg de la primera meitat del segle XIX, la revolució industrial va anar avançant inexorablement i, tot i que el poder polític encara està a les mans de les velles monarquies, a nivell econòmic el capitalisme es va imposant i va marcar les formes de producció i les condicions de vida dels treballadors.

Podem considerar, doncs, que la industrialització va provocar l'aparició d'una nova classe social: el proletariat. És a dir, els treballadors de les zones industrialitzades que treballen a sou, que no tenen l'antic vincle feudal amb la terra, que viuen als suburbis de les ciutats però, en tant que no pertanyen als antics (i ja gairebé inexistents) gremis, no poden ser considerats com a burgesos. És a dir, els treballadors de les indústries estan sotmesos a les lleis del mercat, sense cap protecció estatal: són contractats dia a dia, no es controla la salubritat de les condicions de treball, es produeix sovint l'explotació de menors, les jornades laborals sobrepassen sovint les 15 hores, la dona està discriminada salarialment, el salari gairebé només permet la subsistència ... en conseqüència, no ens ha de sobtar que l'esperança de vida d'un proletari no excedís els 25 anys.

Aquestes condicions de vida fan néixer la consciència de classe, és a dir, la consciència de que no hi ha ningú, tret d'ells mateixos, que estigui disposat a ajudar als proletaris a sobreviure a aquestes condicions. Així neixen els primers embrions del moviment obrer, per la necessitat d'organitzar la solidaritat obrera (les caixes comunitàries pels moments de crisi, per exemple). Més tard, membres procedents de les classes més altes, desencantats pel sistema, o simplement empesos per la solidaritat, amb més formació intel·lectual i, per tant, capacitat per a teoritzar, iniciaran la formació de les ideologies obreres, organitzaran les accions solidàries i dissenyaran l'assalt al poder; així naixeren el socialisme utòpic, l'anarquisme i el comunisme.

Aquest és el context en el que Marx desenvoluparà la seva activitat teòrica. Ara bé, hem de considerar que Marx no és un pioner del moviment obrer: les seves primeres obres daten de la dècada dels 40, és a dir, que comença a escriure quan el capitalisme ja és el sistema econòmic dominant a Europa; per tant, haurem de tenir presents els seus antecedents, tan filosòfics com econòmics i polítics.

2- Antecedents:

Desenvoluparem l'exposició dels antecedents del pensament de Marx al voltant de tres elements: economia, ideologia política i filosofia. Tot i aquesta divisió, hem de pensar que en l'obra de Marx aquests elements estan íntimament relacionats i que, si aquí s'exposen per separat, és només per afavorir la comprensió.

2.1- Economia: Marx estudia en profunditat i comenta críticament a les seves obres als dos pares de l'economia liberal: Adam Smith i David Ricardo.

Adam Smith (1723-1790), conegut per enunciar la llei de l'oferta i la demanda, considera que el treball, a més de ser la vertadera font de riquesa, és allò que determina que una mercaderia concreta tingui un valor d'acord amb el qual pot intercanviar-se. Afirma que el sistema econòmic no depèn de la bona voluntat, sinó dels avantatges que tot individu obté a partir del seu propi treball. La producció, segons ell, es veu afavorida pel lliure canvi i la competència.

David Ricardo (1772-1823) tot desenvolupant les idees d'Smith, elabora la llei del valor-treball, segons la qual el valor d'una mercaderia està d'acord amb el cost global de la seva producció. També va exposar la teoria del salari natural, que és el salari mínim i necessari per tal que l'obrer i la seva família puguin sobreviure.

2.2- Ideologia política: Com ja dèiem a la introducció, podríem considerar que Marx pertany a la segona generació dels ideòlegs del moviment obrer, ja que, en certa mesura, del qual podem trobar antecedents ja a la Revolució Francesa. Així, Marx també va ser crític (i no sempre constructiu) amb els corrents ideològics anteriors i contemporanis (no va ser precisament conciliador amb els anarquistes), al quals va conèixer i analitzar en profunditat.

Exposarem aquí, breument, les línies principals del pensament del primers socialistes francesos (anomenats utòpics per Marx, en oposició al propi "socialisme científic"):

Saint-Simon (1760-1825): Aquest autor va posar de manifest que la societat industrial ha de trencar amb l'ordre polític anterior i instaurar un nou sistema social i polític, que estigui d'acord amb la majoria. També va ser pioner en la divisió de la societat en explotats i explotadors.

Fourier (1772-1837): Va posar de manifest els problemes dels treballadors i va promulgar la renovació social per tal d'aconseguir la justícia social, la llibertat i el plaer per a tothom.

Proudhom (1809-1865): Aquest autor ja va intercanviar crítiques amb Marx. Proper en les seves tesis a l'anarquisme, és a dir, creia que cal eliminar l'Església, l'estat i la propietat en tant que es tracta d'elements coactius i alienants que impedeixen la justícia i la igualtat a la societat.

2.3 Filosofia: Marx tenia una molt sòlida formació filosòfica, de fet havia estudiat en profunditat als grecs, en especial a Demòcrit i Epicur, dels quals potser en va prendre les tendències materialistes. Ara bé, només cal que ens remuntem a la filosofia de Kant si volem comprendre els orígens filosòfics del marxisme, ja que els autors que influeixen directament a Marx (Hegel i Feuerbach) intenten donar resposta als plantejaments kantians.

Kant (1724-1804) va iniciar l'enorme tasca de delimitar els límits del coneixement humà. Així, va explorar les diferents vessants d'aquest coneixement, tot definint quan estem davant d'un coneixement científic i quan no. D'aquesta manera, va arribar (com Hume) a la conclusió de la impossibilitat d'un coneixement absolut de la realitat en si mateixa. En concret, va assenyalar que la raó humana es troba amb determinades contradiccions quan pretén arribar a aquest coneixement absolut; una d'aquestes contradiccions (la tercera antinòmia, si fem servir la terminologia kantiana) resideix en el problema que ens trobem quan ens expliquem la realitat en els termes deterministes de la física mecanicista (newtoniana) i, a la vegada, pretenem afirmar la llibertat de l'home. És a dir, si pretenem ser científics, intentarem sempre trobar les causes de qualsevol fenomen que es produeixi a la naturalesa ... ara bé, la conducta humana és també un fenomen natural i, per tant, sotmès al mateix tractament causal però, d'altra banda, tot ésser humà aspira a la llibertat de la seva conducta, que no seria tal llibertat si definíssim les seves causes...

Aquesta antinòmia, juntament amb el subjectivisme que també es deriva de la impossibilitat d'un coneixement objectiu, van influir poderosament en el corrent idealista, del qual Hegel (1770-1831) és el màxim exponent. Tot sintetitzant, de forma potser excessiva, podríem dir que l'idealisme afirma que la única realitat és la consciència, és a dir, en tant que el subjecte només pot conèixer les seves idees, no hi ha cap motiu per no considerar-les com la realitat absoluta. Així, segons la formula expressada per Hegel: "tot el que és racional és real i tot el real és racional"; dit d'una altra manera, ja que estem tancats dins la nostra raó i no podem conèixer fora dels límits d'aquesta, perquè no afirmar l'existència d'una raó absoluta?

Des d'aquest punt de vista, Hegel proposa la superació d'un model analític de raó, pel qual la contradicció és un problema, i adoptar una visió dialèctica de la realitat, en la qual considerem que la contradicció en forma part i, en gran mesura, constitueix el motor del dinamisme d'aquesta realitat. Així, la realitat es considera contradictòria per si mateixa: Déu (afirmació) es va negar a si mateix en el moment de la creació del Món (negació), aquesta contradicció serà superada per l'home quan, en el transcurs de la història, arribi a superar la contradicció esperit/matèria amb el moment de l'esperit absolut (negació de la negació).

És a dir, Hegel afirma que la realitat és dinàmica i que aquest dinamisme es produeix sempre a partir de la contradicció entre elements que es neguen entre si, que és superada per la síntesi dels elements contradictoris. Aquesta visió dialèctica de la realitat és la part de la teoria hegeliana que més va influir en Marx.

Aquesta visió dialèctica de la realitat va tenir la seva interpretació de caràcter social en els autors de l'anomenada Esquerra hegeliana, que veien la dialèctica com una manera d'explicar la història humana des de la contradicció entre l'amo i l'esclau. El membre d'aquest corrent que més va influir a Marx va ser Feuerbach (1804-1872), que es va allunyar de l'idealisme de Hegel tot afirmant que les idees no regeixen la realitat, sinó que són el producte del desig i les necessitats dels éssers humans. Així, Feuerbach va desenvolupar una teoria crítica envers la religió a la que considerava un element negatiu per a l'ésser humà. Així, aquest, hauria constatat els seus defectes i limitacions i, en el seu anhel de superació, hauria generat la idea d'un ésser superior, negació dels defectes de l'home: Déu és el resultat de l'alienació de l'home, és la seva negació.

L'home s'aliena en Déu, és a dir, l'home projecta els seus anhels, el que voldria ser, no en un esforç per millorar-se a si mateix, sinó en un ésser estrany (aliè). Per tant, la religió no només no ajuda a l'home a millorar-se a si mateix, sinó que, per mitjà de l'alienació, el condemna a un paper de submissió respecte a un ésser estrany i inexistent, al que atribuïm el millor de la naturalesa humana. És a dir, l'ésser humà en adorar a Déu, s'està empobrint a si mateix. Aquesta alienació només es pot superar amb la negació de Déu, a partir de la qual l'home treballarà en la construcció de l'ésser humà.

El punt de partida en la filosofia de Marx és aquesta crítica de Feuerbach a l'idealisme. Marx aprofundeix en aquesta crítica, amplia l'anàlisi sobre l'alienació a tots els àmbits de la vida humana i, fins i tot, arriba a criticar al mateix Feuerbach, en tant que es pot considerar com a idealista, i alienant, la seva idea abstracta sobre la humanitat; podem dir que, en aquest sentit, Marx sempre es va esforçar a fugir de les abstraccions i estudiar a l'home concret: el treballador.

3- Obra:

L'obra, i potser la vida, de Marx no es poden comprendre sense fer menció a Friedrich Engels (1820-1895), intel·lectual amb el que va col·laborar tant en la redacció d'algunes de les seves principals obres, com en l'organització del moviment obrer des d'Anglaterra (on tots dos van viure gran part de la seva vida, Engels per treballar al negoci del seu pare, Marx en l'exili) i que, a la mort de Marx va finalitzar l'edició de les seves obres i va continuar la seva tasca com a líder del Partit Comunista.

Les principals obres de Marx són: Crítica de la filosofia hegeliana del dret (1843), Manuscrits economicofilosòfics (1844), Manifest  del Partit Comunista (1847), Fonaments a la crítica de l'economia política (1859) i El Capital (1867-1894). Els dos últims volums d'aquesta obra van ser publicats per Engels després de la mort de Marx.

Podem considerar que l'obra de Marx evoluciona des de la crítica filosòfica a l'idealisme hegelià fins a la crítica econòmica del sistema capitalista. Aquí exposarem les seves principals teories filosòfiques, fent les imprescindibles explicacions de conceptes econòmics, ja que considerem que depurar les teories de Marx i deixar-les només en el seu aspecte filosòfic constituiria una contradicció amb la mateixa filosofia de l'autor.