Sempre utilitzam aquesta famosa carta escrita per Plató per mostrar la seva vocació política de jove, i els motius que l'apartaren finalment d'aquesta vocació per dedicar-se plenament a la filosofia. Entre els fets que el mateix Plató destaca, hi figuren les accions dels Trenta Tirans i, sobretot, la condemna posterior a Sòcrates. També hi dedica moltes pàgines als intents infructuosos de traslladar a la polis de Siracusa (Sicília) el seu model de ciutat-estat. Si voleu llegir la carta completa en castellà la podeu trobar aquí. A continuació teniu un fragment en català del principi de la carta, en la traducció per la Fundació Bernat Metge de Raül Garrigasait Colomés, editat el 2009. Hi teniu accès a la introducció i a algunes pàgines a Google Llibres.
"A mi, de jove, em passà el mateix que a molts altres nois. Vaig decidir dedircar-me a la política de la ciutat tan bon punt pogués disposar de mi mateix. I, pel que fa als afers públics, vaig trobar-me enmig dels fets següents. La forma de govern d’aleshores rebia molts atacs, i va produir-se un canvi de règim [es va instaurar el règim dels Trenta Tirans (404-403 aC). Plató tenia aleshores uns 25 anys]; el nou règim fou presidit per cinquanta-un homes en qualitat de caps, onze a la vila, deu al Pireu –cadascun d’aquests dos grups havia d’administrar el mercat i els afers municipals– i trenta més que van ser nomenats caps amb poders suprems. D’aquests ciutadans, resultava que uns quants eren familiars i coneguts meus, i de seguida em van cridar com si em convidessin a una activitat que m’esqueia. I em va passar una cosa que no ens ha de fer estrany si tenim en compte la meva jovenesa. Vaig creure, en efecte, que l’administració d’aquells homes portaria realment la ciutat d’una vida injusta a una existència justa, de manera que parava molta atenció al que feien. Però vaig veure que, en poc temps, aconseguiren que el règim anterior lluís com l’or: entre altres coses, un home aleshores d’edat avançada que m’era car, Sòcrates, de qui jo gosaria dir que era el més just d’aquells temps, fou enviat amb altres homes a cercar un ciutadà per portar-lo a la força a ser executat, a fi que també ell, Sòcrates, prengués part efectivament en els mateixos afers que els governants, de bon grat o a contracor; no va obeir, sinó que li sembña`millor d’exposar-se a tota mena de perills que no pas fer-se col·laborador de les accions impies d’aquells homes. Jo, observant tot això i encara altres fets semblants d’una importància no pas menor, no ho vaig suportar i em vaig allunyar dels abusos de l’època.
No gaire temps després va caure el règim dels Trenta i tota l’estructura del govern d’aleshores. De bell nou, si bé amb menys força, em prengué el desig d’ocupar-me dels afers públics i de la política. Com és natural en unes circumstàncies tan poc estables, es produïen molts fets de mal suportar, i no era estranys que hi hagués qui imposés als enemics càstigs més severs després d’un canvi de règim; així i tot, els qui aleshores tornaren de l’exili van mostrar molta moderació. Però es donà el cas que uns ciutadans podersosos van portar a la justícia aquell company meu, Sòcrates, amb una acusació extramadament infame i que, de tots els homes, era a Sòcrates a qui menys esqueia; i és que uns l’acusaren d’impietat, i uns altres el van condemnar amb els seus vots i el van fer executar, a ell que no havia volgut prendre part en l’arrest sacríleg d’un d’aquells amics seus que aleshores patien la desgràcia d’estar proscrits.
Jo observava aquests actes i la mena d’homes que es dedicaven a la política, i també les lleis i els costums, i, com més a fons ho examinava tot i més gran em feia, més difícil em semblava d’administrar correctament els afers públics. Perquè no es podia fer sense comptar amb amcis i companys dignes de confiança –i no era senzill de trobar-ne a prop, perquè la nostra ciutat ja no era administrada segons les pràctiques i els costums dels pares, i resultava impossible de fer noves amistats amb una certa facilitat–, les lleis escrites i els costums es corrompien, i això succeïa fins a un extrem tan sorprenent que a mi, que al començament sentia una gran passió per dedicar-me als afers públics, en observar la situació i en veure com tot anava damunt davall, a la fi em va rodar el cap; ino deixava d’examinar com es podria produir una millora pel que fa a aquests assumptes i, naturalment, pel que fa a la ciutat sencera, i d’esperar els moments oportuns per a actuar, però a l’últim vaig pensar que totes les ciutats actuals, sense excepció, són mal administrades –atès que la seva legislació es troba en un estat gairebé impossible de redreçar, si no és amb un treball extraordinari assistit per l’atzar– i vaig sentir-me obligat a dir, en lloança de la recta filosofia, que és gràcies a ella que es copsa la recta justícia, tant en la política com en la vida privada dels ciutadans; que, en efecte, els pobles humans no deixaran de patir desgràcies fins que no arribin al poder els qui filosofen d’una manera recta i veritable, o fins que els governants de les ciutats, per un do diví, no es posin a filosofar de debó."
Plató per Il Veronese, Biblioteca Marciana, Venècia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada