Textos dels filòsofs presocràtics

TALES DE MILET

No es conserva cap fragment original de l’obra de Tales, però tenim un coneixement indirecte a través de les paraules d’Aristòtil:

«La majoria dels qui filosofaren per primera vegada consideraren que els únics principis de totes les coses eren d’espècie material. Allò a partir del qual existeixen totes les coses, allò primer a partir del qual es generen i el terme en què es corrompen, quedant la substància mentre canvien els accidents, diuen que és l’element i el principi de les coses que existeixen; per això consideren que res es genera ni es corromp, car tal naturalesa es conserva sempre... Ha d’haver-hi, doncs, alguna naturalesa única o múltiple a partir de la qual es generen les altres coses, conservant-se ella mateixa.

No tots diuen el mateix sobre el nombre i l’espècie de tal principi, sinó que Tales, qui va iniciar aquesta filosofia, sosté que és l’aigua (i per això també manifestà que la terra està sobre aigua). Tal vegada arribà a aquesta concepció en observar que totes les coses tenen un aliment humit i que la calor es produeix i es manté en l’humitat (ja que allò a partir del qual es generen les coses és el principi de totes elles). Per això, arribà a aquesta concepció i també perquè totes les llavors són de naturalesa humida i l’aigua és el principi natural de les coses humides. »

Aristòtil, Metafísica I 3, 983b

«I alguns diuen que l’ànima és mesclada en el tot, d’aquí també que tal vegada Tales hagi pensat que tot és ple de déus.»

Aristòtil, De l’ànima I 5, 411a

“Tales fou el primer que va dir que el sol s’eclipsa quan la lluna, que és de naturalesa semblant a la de la terra, se sitúa perpendicularment davall d’ell”.

Aeci

“Altres sostenen que [la terra] descansa sobre aigua”.

Aristòtil, Del cel

ANAXIMANDRE DE MILET

«El principi i element de totes les coses és l’àpeiron... Ara bé, a partir d’on hi ha generació per a les coses, cap allà es produeix també la destrucció, segons la necessitat; en efecte, paguen les culpes unes per les altres i la reparació de la injustícia, segons l’ordre del temps.»

Simplici, Física 24, 13-20

“L’àpeiron... «que mai envelleix»”.

“La terra és similar a una «columna» de pedra”

ANAXÍMENES DE MILET

“Així com la «nostra vida» diu, en ser aire, «ens manté cohesionats», «el buf i aire» abarca tot el cosmos”.

“La terra «cavalca» en l’aire”

“El sol és pla com una «làmina»”.

PITÀGORES I ELS PITAGÒRICS

«... els anomenats pitagòrics, que foren els primers en cultivar les Matemàtiques, no només les varen fer avançar, sinó que, nutrids d’elles, cregueren que els seus principis eren els principis de tots els éssers. I, ja que els Números són, entre aquests principis, els primers per naturalesa, i en ells els pareixia contemplar moltes semblances amb el que existeix, més que en el Foc i en la Terra i en l’Aigua, donat que tal afecció dels Números era la Justícia, i tal altra, l’Ànima i l’Enteniment, i altra, el Temps oportú; i veient, a més, en els Números les afeccions i proporcions de les armonies ­­­[...] pensaren que els elements dels Números eren els elements de tots els éssers, i que tot el cel era harmonia i número».

Aristòtil, Metafísica

HERÀCLIT D’EFES

frg. 30 «Aquest món, el mateix per a tots, cap dels déus ni dels homes l’ha fet, sinó que existí sempre, existeix i existirà en tant que foc sempre viu, encenint-se amb mesura i amb mesura apagant-se».

Frag. 67 «El déu: dia nit, estiu hivern, guerra pau, sacietat fam; es transforma com foc que, quan es mescla amb espícies, es anomenat segons l’aroma de cada una».

Frg. 51 «No entenen com, en divergir, es convergeix en si mateix: harmonia pròpia del tendir en direccions oposades, com la de l’arc i la lira».

Frg. 41 «Una sola cosa és sàvia: conèixer la Intel.ligència que guia totes les coses a través de totes».

PARMÈNIDES D’ELEA

El discurs de la Veritat

«Doncs, et diré, tu escolta amb atenció la meva paraula,

quines són les úniques vies de recerca pensables;

una: que és i que no és no ser;

és el camí de la persuasió (en efecte la veritat l’acompanya);

l’altra: que no és i que és necessari no ser.

Et mostraré que aquest sender és del tot impracticable;

no coneixeràs, en efecte, el que no és (doncs és inaccessible)

ni el mostraràs».

«Doncs el mateix és ser i pensar»

«S'ha de dir i pensar el que és; car és possible ser,

mentre [al] no-res no [li] és possible [ser]»

«Un sol camí narrable

queda: que és. I sobre aquest camí hi ha signes

abundants: que, en tant que és [existeix], és inengendrat i imperible;

íntegre, únic en el seu gènere, inestremible i realitzat plenament;

mai no ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix tot a la vegada,

u i continu. Doncs, ¿quin origen li buscaries?

¿Com, d’on hauria crescut? De lo que no és, no et permeto

que ho diguis ni pensis, car no és pot dir ni pensar

el que no és. ¿I quina necessitat l'hauria impulsat

a nèixer abans o després, partint del no-res?

Així és forçós que existeixi absolutament o que no.

Mai la força de la fe concedirà que del que és

es generi quelcom fora d'ell, a causa del qual ni nèixer

ni perèixer li permet Dike, afluixant-li les cadenes,

sinó qie el manté. Però la decisió sobre aquestes coses resideix en això:

és o no és. Ara bé, està decidit, com ho [exigeix] la necessitat,

deixar un camí, impensable o innombrable (ja que no és un vertader

camí, i [admetre] l'altre que existeix i és vertader.

¿Com podria ser després el que és? ¿Com es generaria?

Car si es va generar, no és, ni [és] si ha de ser en un moment futur.

De tal manera, cesa la gènesi i no se sent res més que destrucció.

Tampoc és divisible, ja que és un tot homogeni,

ni major en algun costat, el que impediria la seva cohesió;

ni quelcom menor, sinó que tot és ple d'ens; per això

és un tot contínu, car l'ens es reuneix amb l'ens.

Però immòbil en els límits de grans lligams

existeix sense principi ni fi, car la gènesi i la destrucció

es perden a la llunyania, apartades per la fe vertadera.

[...]

En efecte, fora de l'ens ­–en el qual té consistència tot el que hem dit–

no trobaràs el pensar. Car no hi ha ni haurà res

extern apart del que és; ja que l'Hades l'ha forçat

a ser íntegre i immòbil; per això són tot noms

que els mortals han imposat, convençuts de què eren vertaders:

generar-se i perir, ser i no [ser],

canviar de lloc i mudar de color brillant.

Però donat que hi ha un límit últim, és complet

en tota direcció, semblant a la massa d'una esfera ben rodona,

equidistant del centre en totes direccions;

[...]

Amb això acabo el discurs fidedigne i el pensament

sobre la Veritat.»

L'admiració: origen de la filosofia segons Aristòtil

"Els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l'univers. Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d'elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l'única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa."

Aristòtil, Metafísica

Examen de Filosofia Selectivitat Juny 2010 Illes Balears

Aquest és l'examen de filosofia de la Selectivitat de juny de 2010 a Balears. Com podeu veure els dos autors i els dos textos són prou representatius i no han presentat gaires problemes per treure una nota acceptable. També podeu descarregar el fitxer en pdf des d'aquí.

La construcció filosòfica de la ciutadania

Presentació de classe d'aquest tema

Tema 6. la construcció filosòfica de la ciutadania

View more presentations from jcalzamora.

Presentació de Hannah Arendt

Hannah Arendt (1906 1975) from jcalzamora

Selecció de textos de Hannah Arendt

Els orígens del totalitarisme

Text 1

«Els moviments totalitaris són organitzacions de masses d'in­dividus atomitzats i aïllats. En comparació de tots els altres partits i moviments, la seva característica externa més pre­gona és l’exigència d'una lleial­tat total, sense restriccions, in­condicional i inalterable del membre individual. Aquesta exigència es formula pels diri­gents dels moviments totalita­ris fins i tot abans de la seva arribada al poder. Precedeix usualment l’organització total del país sota el seu domini i es dedueix de l'afirmació de les seves ideologies segons la qual aquesta organització abraçarà quan pertoqui tota la raça hu­mana.»

Text 2

«En los capítulos precedentes hemos recalcado repetidas veces que no son solamente más drásticos los medios de dominación total, sino que el totalitarismo difiere esencialmente de otras formas de opresión política que nos son conocidas, como el despotismo, la tiranía y la dictadura. Allí donde se alzó el poder desarrolló instituciones políticas enteramente nuevas y destruyó todas las tradiciones sociales, legales y políticas del país. Sea cual fuera la tradición específicamente nacional o la fuente espiritual específica de su ideología, el Gobierno totalitario siempre transformó a las clases en masas, suplantó el sistema de partidos no por la dictadura de un partido, sino por un movimiento de masas, desplazó el centro del poder del Ejército a la Policía y estableció una política exterior abiertamente encaminada a la dominación mundial. Los Gobiernos totalitarios conocidos se han desarrollado a partir de un sistema unipartidista; allí donde estos sistemas se tornaron verdaderamente totalitarios comenzaron a operar según un sistema de valores tan radicalmente diferente de todos los demás que ninguna de nuestras categorías tradicionales legales, morales o utilitarias conforme al sentido común pueden ya ayudarnos a entendernos con ellos, o a juzgar o predecir el curso de sus acciones.»

La condició humana. Vita activa

Text 3

«El terme vita activa està carregat i sobrecarregat de tradició. És tan vell com (però no més que) la nostra tradició de pensament polític. I aquesta tradició, lluny d’abastar i conceptualitzar totes les experiències polítiques de l’home occidental, va sorgir a partir d’una constel·lació històrica ben específica: el judici a Sòcrates i el conflicte entre el filòsof i la polis. Va eliminar unes quantes experiències provinents d’un passat anterior que eren irrellevants per als seus propòsits polítics immediats i va prosseguir fins al seu final, en l’obra de Karl Marx, d’una manera molt selectiva. El terme en si –en la filosofia medieval la traducció estàndar del bios politikos aristotèlic– ja té lloc en Agustí, on, com a vita negotiosa o actuosa, encara reflecteix el seu significat original: una vida dedicada als afers publicopolítics.»

Text 4

«Amb el terme vita activa, em proposo designar tres activitats humanes fonamentals: el treball, l’obra i l’acció. Totes tres són fonamentals perquè cadascuna d’elles correspon a una de les condicions bàsiques sota les quals li ha estat donada a l’home la vida a la Terra.

El treball és l’activitat que correspon al procés biològic del cos humà. El seu creixement espontani, el metabolisme i el decaïment final estan lligats a les necessitats vitals produïdes i facilitades, en el procés vital, pel treball. La condició humana del treball és la vida mateixa.

L’obra és l’activitat que correspon a tot allò que l’existència humana no té d’estrictament natural, o sigui, a tot allò que no està immers i que tampoc no es veu compensat pel sempre recurrent cicle de la vida. L’obra proporciona un món “artificial” de coses, el qual es ben diferent dels seus contorns naturals. A l’interior de les seves fronteres, s’hi allotja cada vida individual, mentre que aquest món en si mateix està cridat a transcendir-les i sobreviure a totes elles. La condició humana de l’obra és la mundanitat.

L’acció és l’única activitat que es realitza directament entre els homes, sense la mediació de les coses o la matèria. Aquesta darrera activitat correspon a la condició humana de la pluralitat, al fet que els homes, no pas l’Home, viuen sobre la Terra i habiten el món. I si bé és cert que tots els aspectes de la condició humana estan d’una manera o altra relacionats amb la política, la pluralitat mateixa és justament la condició ­–no només la conditio sine qua non, sinó també la conditio per quam– de tota vida política. [...] La pluralitat és la condició de l’acció humana perquè tots nosaltres som el mateix, a saber, humans, però ho som d’una manera en què ningú no és mai exactament igual que qualsevol altre que hagi viscut, visqui o hagi de viure en el futur.

Totes tres activitats i les seves corresponents condicions estan íntimament connectades amb la condició més general de l’existència humana: naixement i mort, natalitat i mortalitat.»

Text 5

«Tanmateix, de totes tres, l’acció és la que té la connexió més estreta amb la condició humana de la natalitat; el nou inici inherent al fet de néixer es pot fer sentir en el món precisament perquè el nouvingut posseeix la capacitat de començar quelcom nou, és a dir, actuar. També és cert que, en aquest sentit d’iniciativa, un element d’acció i, per tant, de natalitat, és intrínsec a totes les activitats humanes. Però a més a més, com que l’acció és l’activitat política per excel·lència, la natalitat –i no pas la mortalitat– pot ser la categoria central del pensament polític diferenciat del metafísic.»

Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal

Text 6

«También comprendo que el subtítulo de la presente obra puede dar lugar a una auténtica controversia, ya que cuando hablo de la banalidad del mal lo hago solamente a un nivel estrictamente objetivo, y me limito a señalar un fenómeno que, en el curso del juicio, resultó evidente. Eichmann no era un Yago ni era un Macbeth, y nada pudo estar más lejos de sus intenciones que «resultar un villano», al decir de Ricardo III. Eichmann carecía de motivos, salvo aquellos demostrados por su extraordinaria diligencia en orden a su personal progreso. Y, en sí misma, tal diligencia no era criminal; Eichmann hubiera sido absolutamente incapaz de asesinar a su superior para heredar su cargo. Para expresarlo en palabras llanas, podemos decir que Eichmann, sencillamente, no supo jamás lo que se hacía. Y fue precisamente esta falta de imaginación lo que le permitió, en el curso de varios meses, estar frente al judío alemán encargado de efectuar el interrogatorio policial en Jerusalén, y hablarle con el corazón en la mano, explicándole una y otra vez las razones por las que tan solo pudo alcanzar el grado de teniente coronel de las SS, y que ninguna culpa tenía él de no haber sido ascendido a superiores rangos. Teóricamente, Eichmann sabía muy bien cuáles eran los problemas de fondo con que se enfrentaba, y en sus declaraciones postreras ante el tribunal habló de «la nueva escala de valores prescrita por el gobierno [nazi]». No, Eichmann no era estúpido. Únicamente la pura y simple irreflexión —que en modo alguno podemos equiparar a la estupidez— fue lo que le predispuso a convertirse en el mayor criminal de su tiempo. Y si bien esto merece ser clasificado como «banalidad», e incluso puede parecer cómico, y ni siquiera con la mejor voluntad cabe atribuir a Eichmann diabólica profundidad, también es cierto que tampoco podemos decir que sea algo normal o común. No es en modo alguno común que un hombre, en el instante de enfrentarse con la muerte, y, además, en el patíbulo, tan solo sea capaz de pensar en las frases oídas en los entierros y funerales a los que en el curso de su vida asistió, y que estas «palabras aladas» pudieran velar totalmente la perspectiva de su propia muerte. En realidad, una de las lecciones que nos dio el proceso de Jerusalén fue que tal alejamiento de la realidad y talirreflexión pueden causar más daño que todos los malos instintos inherentes, quizá, a la naturaleza humana. Pero fue únicamente una lección, no una explicación del fenómeno, ni una teoría sobre el mismo.»

Què és política?

Text 7

La filosofía tiene dos buenos motivos para no encontrar nunca el lugar donde surge la política. El primero es: a) Zoon politikon: como si hubiera en el hombre algo político que perteneciera a su esencia. Pero esto no es así; el hombre es a–político. La política nace en el Entre–los–hombres, por lo tanto completamente fuera del hombre. De ahí que no haya ninguna substancia propiamente política. La política surge en el entre y se establece como relación. Así lo entendió Hobbes.

La vida de la ment

Text 8

«Aquesta total absència de pensament –tan comú a la nostra vida quotidiana, en la que ni tan sols tenim el temps, i menys encara la disposició per a aturar-nos i pensar– va atreure la meva atenció. És possible fer el mal, els pecats d’omissió i els d’acció, quan falten els “motius reprensibles” (segons la terminologia legal) i també qualsevol altre tipus de motiu, el més mínim raig d’interès o volició? La maldat, tan se val com la definim, aquest “estar resolt a ser un villà”, no és una condició necessària per fer el mal? La nostra facultat de jutjar, de distingir allò bo d’allò dolent, el que està bé del que està malament, depèn de la nostra facultat de pensar?»

1984 i el totalitarisme

Com a il·lustració de "l'home-massa" que Hannah Arendt descriu al seu llibre Els orígens del totalitarisme ens serveix perfectament el principi de la pel·lícula 1984 basada en el llibre homònim de George Orwell. Tot el llibre/pel·lícula és igualment una crítica a un totalitarisme que elimina la possibilitat de què els individus pensin per si mateixos i que utilitza la propaganda ideològica i el terror com a instruments de la dominació, exactament el que Hannah Arendt escriu al seu llibre.
He esborrat el vídeo de Youtube perquè no és podia veure per motius de copyrigth! Substitueixo el fragment inicial de la pel·lícula per el Trailer de la mateixa a Youtube i la pel·lícula completa del portal Vimeo.

 Ja que insereixo la pel·lícula completa aprofito per recomanar-la una altra vegada com a exemplificació fictícia d'un estat totalitari com els que analitza Hannah Arendt en Els orígens del totalitarisme. Els trets característics de ideologia i terror hi apareixen constantment, l'anul·lació de la consciència, de la llibertat, de l'espai públic, l'unipartidisme, etc., hi són totalment presents.
I als que us agrada la lectura molt millor encara llegir el llibre d'Orwell del mateix títol.

Web de filosofia recomenada

A la web Apunts Jota'O que us he afegit al llistat de les "recomanades" hi trobareu molts materials útils per a l'estudi de la filosofia de primer i segon de batxillerat. Ara en concret, per a l'estudi de l'obra de Nietzsche Sobre veritat i mentida en sentit extramoral us he passat les dues últimes pàgines corresponents a l'itinerari dels autors de selectivitat. Són els autors de Catalunya, però coincideixen amb els següents nostres: Plató, Descartes, Hume i Nietzsche. Us recomano aquest itinerari i felicito a l'autor per la tasca ben feta.

Entrevista a Hannah Arendt

En aquesta entrevista de l'any 1963 realitzada per Günter Gaus es pot veure com Arendt rebutja la classificació dins el cercle de filòsofs. Ella ho va repetir moltes vegades i anomenava a la seva tasca "teoria política", però per a nosaltres és evident que forma part de la Història de la Filosofia (o del pensament, per no ofendre) i, per això, l'estudiam a segon de Batxillerat.
Afegit 11/5/10: podeu també llegir la transcripció de l'entrevista a la web del prof. Alcoberro. La traducció al català va anar a cura de Jordi Estruch i es va publicar a la revista Saber (Barcelona, primavera 1987, nº 13, pp. 20-29)

Documental sobre Hannah Arendt "Pensar apassionadament"