Canvis en l'estructura de l'examen de Filosofia de Selectivitat de la UIB

La UIB ja ha fet pública la reestructuració de l'examen de selectivitat segons els acords presos pel professorat de Filosofia que ha participat en el Seminari per modificar la prova. Queda així: 

Història de la Filosofia. Informació de la matèria

La prova d’accés a la Universitat de l’alumnat que ha cursat els ensenyaments de batxillerat prevists a la LOE de la matèria d’Història de Filosofia tindrà com a referència els continguts, objectius i criteris d’avaluació especificats per a aquesta matèria al Reial decret 1467/2007, de 2 de novembre, i els que complementàriament s’indiquen al Decret 82/2008, de 25 de juliol (BOIB d’1 d’agost), que estableix l’estructura i el currículum del batxillerat a les Illes Balears.

El Reial decret 1892/2008, de 14 de novembre, estableix que la prova consistirà en la resposta per escrit a una sèrie de qüestions adequades al tipus de coneixements i capacitats que s’hagin d’avaluar, el format de resposta de les quals ha de garantir l’aplicació de criteris objectius prèviament aprovats. La prova ha de presentar dues opcions diferents, entre les quals l’estudiant ha d’elegir-ne una.

La comissió organitzadora de les proves d’accés a la Universitat va acordar, en virtut del que estableix el Reial decret 1892/2008, de 14 de novembre:

· Cada model de la prova presentarà dues opcions diferents amb la mateixa estructura, entre les quals l’estudiant n’haurà de triar una.

· La prova contindrà una part pràctica.

El Decret 82/2008, de 25 de juliol, estableix els següents continguts (procedimentals) comuns del currículum d’Història de la Filosofia:

· Lectura, anàlisi i comentari de textos filosòfics, emprant amb propietat i rigor els principals termes i conceptes filosòfics.

· Exposició escrita, i, si escau, oral, d’aspectes del pensament dels autors estudiats, de la seva relació amb qüestions actuals o de les pròpies reflexions sobre els principals problemes filosòfics, incorporant-hi críticament el pensament dels diferents filòsofs.

· Planificació i execució de petits treballs d’investigació relacionats amb algun apartat del currículum.

· Pràctica del diàleg i del debat sobre els problemes filosòfics tractats, mitjançant l’exposició raonada del propi pensament i la recepció atenta i crítica dels arguments dels altres.

I, a més, especifica tres blocs de continguts:

Bloc 1. La filosofia antiga i medieval

· Els orígens del pensament filosòfic occidental.

· Plató.

· Aristòtil.

· L’hel·lenisme, Roma i el cristianisme.

· La filosofia escolàstica. El lul·lisme.

Bloc 2. La filosofia moderna

· El Renaixement. La revolució científica.

· Descartes i el racionalisme.

· L’empirisme. Hume.

· La Il·lustració.

· Kant i l’idealisme.

Bloc 3. La filosofia contemporània

· Marx i el marxisme.

· Nietzsche i la crisi de la raó.

· La filosofia analítica.

· Altres corrents filosòfics del segle XX.

· La filosofia hispana.

Estructura de l'examen

Per tot això es proposa, per a cadascuna de les dues opcions, una estructura consistent en tres preguntes, una de les quals de caire pràctic, relativa a un text filosòfic d’un dels autors que formen part del currículum d’Història de la Filosofia. Amb una distribució de la puntuació de 5 punts per a la primera pregunta, 2,5 punts per a la segona i 2,5 per a la tercera.

La primera pregunta, de tipus pràctic, constarà de dues parts:

La primera part consistirà a realitzar un comentari del text proposat. Aquest comentari ha d'incloure els elements següents:

a) Context històric, social i cultural.

b) Identificació del tema/problema/qüestió concret de què tracta el text i de la tesi sostinguda al text.

c) Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes.

La segona part consistirà en una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que ha adquirit l’alumne, a favor o en contra del que diu l’autor del text o de l’actualitat d’algun aspecte central del text.

La segona pregunta consistirà a explicar una teoria, una expressió, un concepte o algun aspecte concret de la filosofia d’un autor del currículum.

La tercera pregunta consistirà a establir una relació o comparació entre conceptes o teories fonamentals dels autors del currículum.

A la segona i tercera pregunta l’alumnat podrà escollir una entre dues opcions.

Criteris generals d'avaluació

Els criteris generals d’avaluació són els determinats pel que estableix el currículum d’Història de la Filosofia de segon de batxillerat en el marc del Decret 82/2008, de 25 de juliol, que estableix l’estructura i el currículum del batxillerat a les Illes Balears. Els criteris específics són:

A la primera part, que valdrà 3 punts com a màxim, l’alumnat ha de demostrar que ha entès de què tracta el text i ho ha de saber explicar de manera clara i precisa, assenyalant-ne les idees principals i secundàries i determinant les relacions existents entre les unes i les altres:

1.1 Correcta contextualització. (1 punt)

1.2 Encert en la identificació del tema/problema/qüestió concret de què tracta el text i de la tesi sostinguda al text. (1 punt)

1.3 Identificació i explicació de les idees presents al text i de la relació entre aquestes. (1 punt)

NB. A cada apartat és valorarà l’ordre, la claredat i la precisió en l’exposició.

A la segona part, que valdrà com a màxim 2 punts, l’alumnat ha de demostrar que sap argumentar la seva valoració crítica respecte dels conceptes o teories que són presents al text, o que la pot relacionar oportunament amb temes d’actualitat:

1.4. Donar bons arguments que donin suport a la valoració crítica.

1.5. Consistència, creativitat, originalitat en la resposta.

A la segona pregunta, amb un màxim de 2,5 punts, l’alumnat ha de demostrar que sap explicar una teoria, un concepte o una expressió amb detall, emprant el vocabulari tècnic bàsic de la qüestió.

2.1. Explicació detallada de la teoria, el concepte o l’expressió, emprant el vocabulari bàsic. (2 punts)

2.2. Ordre expositiu, claredat i precisió en l’explicació. (0,5 punts)

A la tercera pregunta, que es valorarà amb un màxim de 2,5 punts, l’alumnat ha de demostrar que és capaç de trobar les semblances, les diferències i les connexions entre conceptes i teories, tenint en compte que el nivell que s’assoleix a segon de batxillerat és general i no es pot pretendre una profunditat excessiva.

3.1. Mostrar un coneixement de les idees, els conceptes o les teories que s’han de relacionar. (1 punt)

3.2. Establir i explicar les relacions correctament. (1 punt)

3.3. Ordre expositiu, claredat i precisió en l’exposició. (0,5 punts)

Es podrà davallar fins a un 10 per cent de la qualificació per faltes d’ortografia, redacció, expressió o terminologia no apropiada, d’acord amb els criteris objectius que estableixi el coordinador del professorat corrector.

Aquesta informació la trobareu a la UIB aquí.

El símil de la línia de Plató

Per explicar la teoria del coneixement, Plató recorre novament a un símil, en aquest cas, el de la línia. Les divisions que presentarà a la línia poden també aplicar-se al mite de la caverna, que Plató descriurà en el llibre VII; el símil de la línia es troba al llibre VI de la mateixa Politeia. Vegem primer el text i després una representació gràfica.

«− Pren, doncs, una línia que estigui tallada en dos segments desiguals i torna a tallar cadascun dels segments, el del gènere visible i el de l’intel·ligible, seguint la mateixa proporció. Llavors tindràs, classificats segons la major claredat o foscor de cadascú: en el món visible, un primer segment, el de les imatges. Anomeno, imatges primer que res a les ombres, i en segon lloc, a les figures que es formen a l’aigua y en tot el que és compacte, polit i brillant, i a altres coses semblants, Si és que m’entens.

− Sí que t’entenc.

− En el segon posa allò del qual tot això és imatge: els animals que ens envolten, totes les plantes i el gènere sencer de les coses fabricades.

− Ho poso− va dir.

-Accediries potser − vaig dir jo− a reconèixer que allò visible es divideix, en proporció a la veritat o a la carència d’ella, de manera que la imatge es trobi, respecte a allò que imita, en la mateixa relació en què allò que s’ha opinat respecte al que coneix?

− Per descomptat que hi accedeixo− va dir.

− Considera, doncs, ara de quina manera cal dividir el segment d’allò intel·ligible.

– Com?

− De manera que l’ànima es vegi obligada a buscar la una de les parts servint-se, com d’imatges, d’aquelles coses que abans eren imitades, partint d’hipòtesi i encaminant-se així, no cap al principi, sinó cap a la conclusió; i la segona, partint també d’una hipòtesi, però per arribar a un principi no hipotètica i duent a terme la seva investigació amb la sola ajuda de les idees preses en si mateixes i sense valer-se de les imatges a què en la recerca d’allò recorria.

− No he comprès de manera suficient − va dir− això de què parles.

− Doncs ho diré un altre cop vaig contestar. I ho entendràs millor després del següent preàmbul. Crec que saps que els qui s’ocupen de geometria, aritmètica i altres estudis semblants, donen per suposats els nombres imparells i parells, les figures, tres classes d’angles i altres coses emparentades amb aquestes i diferents en cada cas; les adopten com a hipòtesi, procedint com si les coneguessin, i no es creuen ja en el deure de donar cap explicació ni a si mateixos ni als altres respecte al que consideren com evident per a tots, i d’aquí és d’on parteixen les successives i conseqüents deduccions que els porten finalment a allò la investigació de la qual es proposaven.

− Sé perfectament tot això − va dir− .

– I no saps també que se serveixen de figures visibles sobre les quals discorren, però no pensant en elles mateixes, sinó en allò a què elles s’assemblen, discorrent, per exemple, sobre el quadrat en si i la seva diagonal, però no sobre el que ells dibuixen, i igualment en els altres casos; i que així, les coses modelades i traçades per ells, de les quals són imatges les ombres i reflexos produïts a l’aigua, les empren, de manera que siguin al seu torn imatges, en el seu desig de veure aquelles coses en si que no poden ser vistes d’una altra manera sinó per mitjà del pensament?

− Tens raó − va dir− .

− I així, d’aquesta classe d’objectes deia jo que era intel·ligible, però que en la seva investigació es veu l’ànima obligada a servir-se d’hipòtesi i, com no pot remuntar-se per sobre d’aquestes, no s’encamina al principi, sinó que usa com a imatges aquells mateixos objectes, imitats al seu torn pels de sota, que, per comparació amb aquests, són també ells volguts i honrats com a coses palpables.

− Ja comprenc − va dir− ; et refereixes al que es fa en geometria i en les ciències afins a ella.

− Doncs bé, aprèn ara que situo en el segon segment de la regió intel·ligible allò a què arriba per si mateixa la raó emprant el poder dialèctic i considerant les hipòtesis no com a principis, sinó com a vertaderes hipòtesis, és a dir, escalons i trampolins que l’elevin fins al no hipotètic, fins al principi de tot; i un cop hagi arribat a aquest, anirà passant d’una a una altra de les deduccions que d’ell depenen fins que, d’aquesta manera, descendeixi a la conclusió sense recórrer en absolut a res sensible, sinó al contrari, usant només de les idees preses en si mateixes, passant d’una a una altra i acabant en les idees.

− Ja em dono compte − va dir− , encara que no perfectament, perquè em sembla molt gran l’empresa a què et refereixes, que el que intentes és deixar assenyalat que és més clara la visió del ser i d’allò intel·ligible que proporciona la ciència dialèctica que la que proporcionen les anomenades arts, a les quals serveixen de principis les hipòtesis; perquè encara que els qui les estudien es veuen obligats a contemplar els objectes per mitjà del pensament i no dels sentits, no obstant això, com que no investiguen remuntant-se al principi, sinó partint d’hipòtesi, per això et sembla a tu que no adquireixen coneixement d’aquests objectes que són, emperò, intel·ligibles quan estan en relació amb un principi. I crec també que a l’operació dels geòmetres i la resta de l’anomena pensament, però no coneixement, perquè el pensament és quelcom que està entre la simple creença i el coneixement.

− Ho has entès − vaig dir− amb tota perfecció. Ara aplica’m als quatre segments aquestes quatre operacions que realitza l’ànima: la intel·ligència, al més elevat; el pensament, al segon; al tercer dóna-li la creença i a l’últim la imaginació; i posa’ls en ordre, considerant que cadascun d’ells participa tant més de la claredat com més participin de la veritat els objectes a què s’aplica.

− Ja ho comprenc − va dir− ; estic d’acord i els ordeno com dius.»

Afegit 18/11/2010. Afegim la magnífica il·lustració realitzada per la professora asturiana Concepción Pèrez García per representar gràficament el símil de la línia de Plató.

Fragment de la Carta VII de Plató

Sempre utilitzam aquesta famosa carta escrita per Plató per mostrar la seva vocació política de jove, i els motius que l'apartaren finalment d'aquesta vocació per dedicar-se plenament a la filosofia. Entre els fets que el mateix Plató destaca, hi figuren les accions dels Trenta Tirans i, sobretot, la condemna posterior a Sòcrates. També hi dedica moltes pàgines als intents infructuosos de traslladar a la polis de Siracusa (Sicília) el seu model de ciutat-estat. Si voleu llegir la carta completa en castellà la podeu trobar aquí. A continuació teniu un fragment en català del principi de la carta, en la traducció per la Fundació Bernat Metge de Raül Garrigasait Colomés, editat el 2009. Hi teniu accès a la introducció i a algunes pàgines a Google Llibres.

"A mi, de jove, em passà el mateix que a molts altres nois. Vaig decidir dedircar-me a la política de la ciutat tan bon punt pogués disposar de mi mateix. I, pel que fa als afers públics, vaig trobar-me enmig dels fets següents. La forma de govern d’aleshores rebia molts atacs, i va produir-se un canvi de règim [es va instaurar el règim dels Trenta Tirans (404-403 aC). Plató tenia aleshores uns 25 anys]; el nou règim fou presidit per cinquanta-un homes en qualitat de caps, onze a la vila, deu al Pireu –cadascun d’aquests dos grups havia d’administrar el mercat i els afers municipals– i trenta més que van ser nomenats caps amb poders suprems. D’aquests ciutadans, resultava que uns quants eren familiars i coneguts meus, i de seguida em van cridar com si em convidessin a una activitat que m’esqueia. I em va passar una cosa que no ens ha de fer estrany si tenim en compte la meva jovenesa. Vaig creure, en efecte, que l’administració d’aquells homes portaria realment la ciutat d’una vida injusta a una existència justa, de manera que parava molta atenció al que feien. Però vaig veure que, en poc temps, aconseguiren que el règim anterior lluís com l’or: entre altres coses, un home aleshores d’edat avançada que m’era car, Sòcrates, de qui jo gosaria dir que era el més just d’aquells temps, fou enviat amb altres homes a cercar un ciutadà per portar-lo a la força a ser executat, a fi que també ell, Sòcrates, prengués part efectivament en els mateixos afers que els governants, de bon grat o a contracor; no va obeir, sinó que li sembña`millor d’exposar-se a tota mena de perills que no pas fer-se col·laborador de les accions impies d’aquells homes. Jo, observant tot això i encara altres fets semblants d’una importància no pas menor, no ho vaig suportar i em vaig allunyar dels abusos de l’època.

No gaire temps després va caure el règim dels Trenta i tota l’estructura del govern d’aleshores. De bell nou, si bé amb menys força, em prengué el desig d’ocupar-me dels afers públics i de la política. Com és natural en unes circumstàncies tan poc estables, es produïen molts fets de mal suportar, i no era estranys que hi hagués qui imposés als enemics càstigs més severs després d’un canvi de règim; així i tot, els qui aleshores tornaren de l’exili van mostrar molta moderació. Però es donà el cas que uns ciutadans podersosos van portar a la justícia aquell company meu, Sòcrates, amb una acusació extramadament infame i que, de tots els homes, era a Sòcrates a qui menys esqueia; i és que uns l’acusaren d’impietat, i uns altres el van condemnar amb els seus vots i el van fer executar, a ell que no havia volgut prendre part en l’arrest sacríleg d’un d’aquells amics seus que aleshores patien la desgràcia d’estar proscrits.

Jo observava aquests actes i la mena d’homes que es dedicaven a la política, i també les lleis i els costums, i, com més a fons ho examinava tot i més gran em feia, més difícil em semblava d’administrar correctament els afers públics. Perquè no es podia fer sense comptar amb amcis i companys dignes de confiança –i no era senzill de trobar-ne a prop, perquè la nostra ciutat ja no era administrada segons les pràctiques i els costums dels pares, i resultava impossible de fer noves amistats amb una certa facilitat–, les lleis escrites i els costums es corrompien, i això succeïa fins a un extrem tan sorprenent que a mi, que al començament sentia una gran passió per dedicar-me als afers públics, en observar la situació i en veure com tot anava damunt davall, a la fi em va rodar el cap; ino deixava d’examinar com es podria produir una millora pel que fa a aquests assumptes i, naturalment, pel que fa a la ciutat sencera, i d’esperar els moments oportuns per a actuar, però a l’últim vaig pensar que totes les ciutats actuals, sense excepció, són mal administrades –atès que la seva legislació es troba en un estat gairebé impossible de redreçar, si no és amb un treball extraordinari assistit per l’atzar– i vaig sentir-me obligat a dir, en lloança de la recta filosofia, que és gràcies a ella que es copsa la recta justícia, tant en la política com en la vida privada dels ciutadans; que, en efecte, els pobles humans no deixaran de patir desgràcies fins que no arribin al poder els qui filosofen d’una manera recta i veritable, o fins que els governants de les ciutats, per un do diví, no es posin a filosofar de debó."

Plató per Il Veronese, Biblioteca Marciana, Venècia

Per estudiar els presocràtics, els sofistes i Sòcrates

Apart del llibre de text, o si voleu ampliar-lo amb apunts d'internet, vos recomano la web de Filoxarxa, on al menú de l'esquerra "Pensament antic i medieval" hi trobareu el pas del mite al logos, els presocràtics en general, cada filòsof o escola en detall, els sofistes en general, Protàgores i Gòrgies, i finalment Sòcrates, tots molt ben explicats.

Sòcrates, de Rossellini

Aquests són alguns fragments de la pel·lícula de Roberto Rossellini sobre la vida de Sòcrates:

Fitxa tècnica de la pel·lícula

La mort de Sòcrates segons el Fedó de Plató

Mort de Sòcrates (1787), oli de Jacques-Louis David

"Ja veus, Símmies, que per tot això que hem exposat cal que
fem tot el que puguem per tal que en aquesta vida tinguem
part en la virtut i la saviesa, ja que el premi és bell, i l’esperança,
magnífi ca. Ara bé, mantenir amb força que les coses
són tal com jo les he narrades no seria propi d’un home de
seny; però que, tanmateix, les coses són així o d’una manera
semblant pel que fa a les nostres ànimes i al seu sojorn, atès
que l’ànima se’ns presenta com a immortal, això sí que penso
que ha de ser com dic i que val la pena córrer el risc de
creure-ho. Perquè és un bell risc i val la pena deixar-se encisar
per una creença com aquesta. És per això precisament
que m’he allargat una bona estona en aquest mite. Així,
doncs, per tot això cal que l’home que té aquestes creences
tingui confi ança pel que fa a la seva ànima, especialment tots
aquells que durant la seva vida van deixar de banda els plaers
i els ornaments corporals, considerant-los cosa aliena, amb
la consciència, i, a més, que tenien efectes contraproduents.
Perquè qui ha posat tot el seu afany en els plaers que es deriven
de la instrucció i ha tingut cura de la seva ànima, no amb
ornaments aliens, sinó amb els que li són propis, com ara la
saviesa, la justícia, el coratge, la llibertat i la veritat, li espera
la sortida a l’Hades sabent que l’haurà de fer quan el destí
el cridi. Certament vosaltres, Símmies i Cebes i els altres, us
n’anireu més endavant, cadascú en el seu moment. Però a mi
el destí em crida ja ara mateix, que diria un heroi de tragèdia;
i potser és hora que me’n vagi a banyar-me, ja que em sembla
millor que begui la metzina estant ben net, per tal de no donar
a les dones la feina de rentar un cadàver.

[§ 18] Les disposicions per després de la mort
Després que Sòcrates digués això, prengué la paraula Critó:
—Bé, Sòcrates. Quins encàrrecs ens dónes a aquests i a mi
sobre els teus fi lls sobre qualsevol altra cosa que poguéssim
fer nosaltres per complir el que més t’agradi?
—El que sempre us estic dient, Critó, res de nou. Tingueu
cura de vosaltres mateixos i, si ho feu, fareu el que m’és més
agradable, per bé que ara no ho reconegueu així. Però si no
teniu cura de vosaltres mateixos i no voleu viure com seguint
les petjades del que ara i en temps anteriors dèiem, per més
que ara feu moltes grans promeses, no fareu absolutament
res.
—Posarem tot el nostre interès a fer-ho així —digué Critó—.
Però com vols que et donem sepultura?
—Com vulgueu —digué—, si és que em podeu atrapar sense
que m’escapoleixi de vosaltres.
Es va posar a riure amb placidesa i, fi xant la mirada en nosaltres,
digué:
—Amics, no acabo de convèncer Critó que jo sóc realment
aquest Sòcrates que ara estic conversant i arranjant tot el que
anem dient. En canvi, ell creu que sóc aquell cadàver que veurà
al cap de poc, i pregunta com farà el meu funeral. Allò que
jo des de fa temps us he anat dient moltes vegades, val a dir,
que després de beure la metzina ja no estaré amb vosaltres
sinó que desapareixeré anant-me’n a alguna forma de felicitat
pròpia de benaurats, això em sembla que li ho he estat dient
debades, per consolar-vos a vosaltres i a mi mateix. Vosaltres,
doncs —digué—, doneu garanties davant Critó, però que siguin
les contràries de les que ell volia presentar davant dels
jutges. Ell garantia que jo em quedaria, però vosaltres heu
de donar garanties que, quan mori, no em quedaré, sinó que
desapareixeré i me n’aniré. Així a Critó li serà més fàcil de
suportar quan vegi que cremen o enterren el meu cos, i no es
posarà excitat com si jo estigués patint horribles mals, ni dirà
en el funeral que exposa Sòcrates en un túmul, o que el porta
al sepulcre, o que l’enterra. Perquè has de saber, excel·lent
Critó —digué—, que parlar incorrectament no és només faltar
contra la llengua, sinó que fa mal a les ànimes. Au, doncs:
anima-t’hi, i digues que enterres el meu cos. I l’enterres com
més t’agradi, o com creguis que és més d’acord amb el costum.

La presó de Sòcrates, turó de Filópapos (Atenes)

[§ 19] Els moments fi nals de Sòcrates
Havent dit això, Sòcrates s’aixecà i se n’anà a un lloc per banyar-
se. Critó el va seguir i ens manà que esperéssim. Ens vam
quedar, doncs, conversant entre nosaltres i reconsiderant el
que s’havia dit i, a estones, comentant també la gran desgràcia
que ens havia sobrevingut. Pensàvem, senzillament, que
era com si perdéssim un pare i que hauríem de viure orfes la
resta de la nostra vida. Quan s’hagué banyat i li van portar els
seus fi lls (en tenia dos de petits i un de gran), van arribar les
dones de la família. Després de conversar amb elles davant
de Critó i de fer-los els encàrrecs que va voler, va ordenar que
les dones i els nens se n’anessin, i ell va venir cap on érem
nosaltres. Era prop de la posta del sol, ja que Sòcrates havia
passat molt de temps allà a dins. Quan va sortir es va asseure,
i després ja no hi hagué gaire conversa. I va arribar el servent
dels Onze i, dret davant d’ell, li va dir:
—Sòcrates, a tu no t’hauré de retreure el que acostumo a retreure
als altres, que s’irriten i maleeixen quan els indico que,
per ordre dels magistrats, han de beure la metzina. Però tu,
al contrari, pel que he pogut comprovar en diverses ocasions
durant aquest temps, ets l’home més noble, més plàcid
i més virtuós dels que mai hagin vingut a parar aquí. I ara
particularment sé bé que no estàs irritat amb mi, sinó amb
aquells que saps que en són els responsables. I ara, ja estàs
prou assabentat del que t’he vingut a anunciar. Adéu, i tracta
de suportar el millor possible el que és inevitable.
Li queien les llàgrimes, i es girà i se’n va anar. Sòcrates aixecà
la mirada vers ell digué:
—Adéu a tu també. Nosaltres farem el que dius.
I dirigint-se a nosaltres:
—Quin home tan fi ! —digué—. Tot el temps que he estat
aquí venia a veure’m i a vegades em donava conversa. Era
un home excel·lent. I avui, amb quina noblesa em plora! Au,
doncs, Critó, procurem d’obeir-lo. Que portin la metzina, si
ja la tenen trinxada. I, si no, que el nostre home la trinxi.
Critó digué:
—Però, Sòcrates, em sembla a mi que encara hi ha sol sobre
les muntanyes i no s’ha post del tot. I a més, jo he sentit d’altres
que, quan els han presentat la metzina, han trigat molt
a beure-se-la, i s’han posat a menjar i a beure bé i, fi ns i
tot, a tenir relacions amb aquells que desitjaven. Per tant, no
tinguis pressa, que encara hi ha temps.
Sòcrates replicà:
—És natural, Critó, que la gent que dius faci aquestes coses,
ja que pensa que fent-les en treu algun profi t. I també és natural
que jo no les faci, ja que penso que no hi guanyo res
bevent una mica més tard, sinó que em consideraria ridícul
als meus ulls si m’aferrés a la vida i volgués estalviar-la quan ja
no en queda res. Au, doncs —digué—. Obeeix i no em duguis
la contrària.
Critó, sentint això, va fer un senyal al servent que hi havia
dret al seu costat. El servent sortí i, passat bastant temps,
tornà acompanyant l’home que havia de donar la metzina.
La portava trinxada en una copa. Així que Sòcrates el veié,
digué:
—Bé, excel·lent amic, tu que hi entens d’aquestes coses, què
s’ha de fer?
—Res més —digué— que beure i fer una volta passejant fi ns
que les cames se’t facin pesants. Després, estirar-te, i això farà
el seu efecte.
Aleshores oferí a Sòcrates la copa. Ell la va agafar, Equècrates,
ben tranquil sense cap tremolor i sense cap alteració del color
o del rostre, sinó que llançant una mirada a aquell home, com
solia fer-ho amb els seus ulls de bou, digué:
—Digues: d’aquest potatge, se’n pot fer alguna libació, o no?
—En trinxem, Sòcrates —digué—, la mesura que creiem que
cal beure.
—Ho entenc —féu ell—. Però almenys és permès, i fi ns i tot
és necessari, fer una pregària als déus perquè aquest canvi
d’estança, d’aquí cap allà, sigui ben feliç. Això és el que jo
prego, i que així sigui!
I dient això, contingué la respiració i, tot decidit i serè, begué
fi ns al fons.
Fins a aquell moment, la majoria de nosaltres havia aconseguit
bastant bé contenir les llàgrimes; però, quan el vam veure
bevent i que ja havia begut, ja no ens vam contenir, i per
més que jo em feia força a mi mateix, em corrien les llàgrimes
a doll. Així que em vaig tapar la cara i em vaig posar a plorar
per mi mateix, ja que no era per ell que plorava, sinó per la
meva dissort considerant quina mena d’home era el company
del qual em veuria privat.
Critó, veient-se incapaç de contenir les llàgrimes, s’aixeca
abans que jo mateix. Apol·lodor, que ja des d’abans no havia
parat de plorar, fi nalment trencà en sanglots, amb crits i protestes
que commogueren tots els presents, excepte el mateix
Sòcrates.
Sòcrates aleshores afegí:
—Em sorprèn, amics, que feu això. Fou especialment per això
que jo vaig fer sortir les dones, a fi que no hi hagués res fora
de to. Perquè he sentit dir que s’ha de morir amb un silenci
religiós. Així doncs, sigueu forts i guardeu silenci.
En sentir això, nosaltres ens vam sentir avergonyits i vam parar
de plorar. Ell caminava fent voltes, i quan digué que les
cames se li feien pesants es va ajeure boca amunt, com l’home
li ho havia recomanat. El que li havia donat la metzina es posà
a palpar-lo, i de tant en tant examinava els peus i les cames;
després va prémer fort en un dels peus, preguntant-li si hi
sentia res. Ell digué que no. Després féu el mateix amb les
cames, i així anava pujant i ens mostrava com s’anava tornant
fred i rígid. L’home l’anava palpant, dient-nos que, quan li
arribés al cor, se n’aniria.
Quan ja tenia gairebé freda la part del ventre, es va destapar la
cara —que la tenia coberta— i digué el que havien de ser les
seves últimes paraules:
—Critó, li devem un gall a Esculapi. Hem de pagar el deute,
sense oblidar-nos-en.
—Així es farà —digué Critó—. Mira, però, si tens res més a
dir.
Aquesta pregunta ja no la va respondre, sinó que, al cap d’una
estona, es va estremir. L’home el va destapar: tenia la mirada
fi xa. En veure-ho, Critó li tancà la boca i els ulls.
—Aquesta, Equècrates, va ser la fi del nostre amic: un home
del qual hauríem de dir que fou el més bo de tots els que hem
conegut en el seu temps; més encara, el més intel·ligent i el

més just."
Text extret de Fedó de Manel Codina (pàgs. 68-73)

La mort de Sòcrates (1650), Charles-Alphonse Dufresnoy

Textos dels filòsofs presocràtics

TALES DE MILET

No es conserva cap fragment original de l’obra de Tales, però tenim un coneixement indirecte a través de les paraules d’Aristòtil:

«La majoria dels qui filosofaren per primera vegada consideraren que els únics principis de totes les coses eren d’espècie material. Allò a partir del qual existeixen totes les coses, allò primer a partir del qual es generen i el terme en què es corrompen, quedant la substància mentre canvien els accidents, diuen que és l’element i el principi de les coses que existeixen; per això consideren que res es genera ni es corromp, car tal naturalesa es conserva sempre... Ha d’haver-hi, doncs, alguna naturalesa única o múltiple a partir de la qual es generen les altres coses, conservant-se ella mateixa.

No tots diuen el mateix sobre el nombre i l’espècie de tal principi, sinó que Tales, qui va iniciar aquesta filosofia, sosté que és l’aigua (i per això també manifestà que la terra està sobre aigua). Tal vegada arribà a aquesta concepció en observar que totes les coses tenen un aliment humit i que la calor es produeix i es manté en l’humitat (ja que allò a partir del qual es generen les coses és el principi de totes elles). Per això, arribà a aquesta concepció i també perquè totes les llavors són de naturalesa humida i l’aigua és el principi natural de les coses humides. »

Aristòtil, Metafísica I 3, 983b

«I alguns diuen que l’ànima és mesclada en el tot, d’aquí també que tal vegada Tales hagi pensat que tot és ple de déus.»

Aristòtil, De l’ànima I 5, 411a

“Tales fou el primer que va dir que el sol s’eclipsa quan la lluna, que és de naturalesa semblant a la de la terra, se sitúa perpendicularment davall d’ell”.

Aeci

“Altres sostenen que [la terra] descansa sobre aigua”.

Aristòtil, Del cel

ANAXIMANDRE DE MILET

«El principi i element de totes les coses és l’àpeiron... Ara bé, a partir d’on hi ha generació per a les coses, cap allà es produeix també la destrucció, segons la necessitat; en efecte, paguen les culpes unes per les altres i la reparació de la injustícia, segons l’ordre del temps.»

Simplici, Física 24, 13-20

“L’àpeiron... «que mai envelleix»”.

“La terra és similar a una «columna» de pedra”

ANAXÍMENES DE MILET

“Així com la «nostra vida» diu, en ser aire, «ens manté cohesionats», «el buf i aire» abarca tot el cosmos”.

“La terra «cavalca» en l’aire”

“El sol és pla com una «làmina»”.

PITÀGORES I ELS PITAGÒRICS

«... els anomenats pitagòrics, que foren els primers en cultivar les Matemàtiques, no només les varen fer avançar, sinó que, nutrids d’elles, cregueren que els seus principis eren els principis de tots els éssers. I, ja que els Números són, entre aquests principis, els primers per naturalesa, i en ells els pareixia contemplar moltes semblances amb el que existeix, més que en el Foc i en la Terra i en l’Aigua, donat que tal afecció dels Números era la Justícia, i tal altra, l’Ànima i l’Enteniment, i altra, el Temps oportú; i veient, a més, en els Números les afeccions i proporcions de les armonies ­­­[...] pensaren que els elements dels Números eren els elements de tots els éssers, i que tot el cel era harmonia i número».

Aristòtil, Metafísica

HERÀCLIT D’EFES

frg. 30 «Aquest món, el mateix per a tots, cap dels déus ni dels homes l’ha fet, sinó que existí sempre, existeix i existirà en tant que foc sempre viu, encenint-se amb mesura i amb mesura apagant-se».

Frag. 67 «El déu: dia nit, estiu hivern, guerra pau, sacietat fam; es transforma com foc que, quan es mescla amb espícies, es anomenat segons l’aroma de cada una».

Frg. 51 «No entenen com, en divergir, es convergeix en si mateix: harmonia pròpia del tendir en direccions oposades, com la de l’arc i la lira».

Frg. 41 «Una sola cosa és sàvia: conèixer la Intel.ligència que guia totes les coses a través de totes».

PARMÈNIDES D’ELEA

El discurs de la Veritat

«Doncs, et diré, tu escolta amb atenció la meva paraula,

quines són les úniques vies de recerca pensables;

una: que és i que no és no ser;

és el camí de la persuasió (en efecte la veritat l’acompanya);

l’altra: que no és i que és necessari no ser.

Et mostraré que aquest sender és del tot impracticable;

no coneixeràs, en efecte, el que no és (doncs és inaccessible)

ni el mostraràs».

«Doncs el mateix és ser i pensar»

«S'ha de dir i pensar el que és; car és possible ser,

mentre [al] no-res no [li] és possible [ser]»

«Un sol camí narrable

queda: que és. I sobre aquest camí hi ha signes

abundants: que, en tant que és [existeix], és inengendrat i imperible;

íntegre, únic en el seu gènere, inestremible i realitzat plenament;

mai no ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix tot a la vegada,

u i continu. Doncs, ¿quin origen li buscaries?

¿Com, d’on hauria crescut? De lo que no és, no et permeto

que ho diguis ni pensis, car no és pot dir ni pensar

el que no és. ¿I quina necessitat l'hauria impulsat

a nèixer abans o després, partint del no-res?

Així és forçós que existeixi absolutament o que no.

Mai la força de la fe concedirà que del que és

es generi quelcom fora d'ell, a causa del qual ni nèixer

ni perèixer li permet Dike, afluixant-li les cadenes,

sinó qie el manté. Però la decisió sobre aquestes coses resideix en això:

és o no és. Ara bé, està decidit, com ho [exigeix] la necessitat,

deixar un camí, impensable o innombrable (ja que no és un vertader

camí, i [admetre] l'altre que existeix i és vertader.

¿Com podria ser després el que és? ¿Com es generaria?

Car si es va generar, no és, ni [és] si ha de ser en un moment futur.

De tal manera, cesa la gènesi i no se sent res més que destrucció.

Tampoc és divisible, ja que és un tot homogeni,

ni major en algun costat, el que impediria la seva cohesió;

ni quelcom menor, sinó que tot és ple d'ens; per això

és un tot contínu, car l'ens es reuneix amb l'ens.

Però immòbil en els límits de grans lligams

existeix sense principi ni fi, car la gènesi i la destrucció

es perden a la llunyania, apartades per la fe vertadera.

[...]

En efecte, fora de l'ens ­–en el qual té consistència tot el que hem dit–

no trobaràs el pensar. Car no hi ha ni haurà res

extern apart del que és; ja que l'Hades l'ha forçat

a ser íntegre i immòbil; per això són tot noms

que els mortals han imposat, convençuts de què eren vertaders:

generar-se i perir, ser i no [ser],

canviar de lloc i mudar de color brillant.

Però donat que hi ha un límit últim, és complet

en tota direcció, semblant a la massa d'una esfera ben rodona,

equidistant del centre en totes direccions;

[...]

Amb això acabo el discurs fidedigne i el pensament

sobre la Veritat.»

L'admiració: origen de la filosofia segons Aristòtil

"Els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l'univers. Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d'elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l'única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa."

Aristòtil, Metafísica