divendres, 4 d’abril de 2008

Exemple d'aplicació de l'imperatiu categòric de Kant

El mateix Kant, al seu llibre Fonamentació de la Metafísica dels costums, dóna una altra versió de l'imperatiu categòric aparegut a la Crítica de la raó pràctica i exposa una sèrie d'exemples de la seva aplicació, en concret, parla d'una sèrie de "deures" que es deriven de l'imperatiu categòric, el primer d'ells -el que citarem aquí- el deure de conservar la vida, és a dir, una negació de la correcció ètica del suïcidi; després exposa el deure d'acomplir les promeses, etc.
L'imperatiu categòric té ara aquesta formulació: "actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei universal de la naturalesa", és a dir, Kant situa ara els deures com a obligacions de la pròpia naturalesa humana.
L'exemple sobre el suïcidi diu així:
"Un individu que a causa d'una sèrie de mals que l'han menat a la desesperació sent fàstig per la vida està encara prou en possessió de la raó per preguntar-se si no és contrari al deure envers si mateix llevar-se la vida. Ara intenta de veure si la màxima de la seva acció pot esdevenir una llei universal de la naturalesa. La seva màxima és: 'per amor propi em faig un principi d'abreujar-me la vida, si aquesta en un termini més llarg més aviat m'amenaça amb mals que em promet comoditats'. Hom ha de preguntar-se només si aquest principi de l'amor propi pot esdevenir una llei universal de la naturalesa. En aquest punt, tanmateix, es veu tot seguit que una naturalesa, la llei de la qual fos destruir la vida precisament per mitjà del sentiment que té com a destinació estimular la promoció de la vida, entraria en contradicció amb ella mateixa i, per tant, no subsistiria com a naturalesa; per tant, és impossible que aquella màxima pugui tenir el lloc d'una llei universal de la naturalesa i, en conseqüència, està completament en oposició amb el principi suprem de tot deure."