dimecres, 21 de gener de 2009

Textos de Maquiavel

Discursos sobre la primera década de Tito Livio

II. De cuántas especies son las repúblicas y de cuál fue la República Romana

(Text 1) Quiero dejar de lado el razonamiento sobre aquellas ciudades que han tenido su origen sometido a otros, y hablaré de aquéllas que han tenido el origen lejos de toda servidumbre exterior, pero que se han gobernado rápidamente por propio albedrío, como repúblicas o como principados, y que han tenido, como distintos principios, distintas leyes y distintos ordenamientos. Porque a algunas, en su principio, o después de no mucho tiempo, les han sido dadas leyes por uno solo y de una sola vez, como las que fueron dadas por Licurgo a los Espartanos, y otras las tuvieron por azar y en varias veces, y de acuerdo a las circunstancias, como le sucedió a Roma. Desde luego, se puede llamar feliz a aquella república donde surgiera un hombre tan prudente que le proporcione leyes ordenadas de modo que pueda vivir con seguridad bajo ellas sin necesidad de corregirlas, y se ve que Esparta las observó más de ochocientos años sin corromperlas y sin tumulto peligroso alguno.
[…]

(Text 2) Queriendo entonces discurrir sobre cuáles fueron los ordenamientos de la ciudad de Roma y qué circunstancias la llevaron a su perfección, digo, como dicen algunos que han escrito sobre las repúblicas, que en ellas hay tres gobiernos, llamados por ellos Monarquía, Aristocracia y Democracia, y que los que ordenan una ciudad deben inclinarse hacia uno de éstos, según les parece lo más apropiado. Algunos otros, más sabios según la opinión de muchos, opinan que los gobiernos son de seis clases: tres de ellos son pésimos, los otros tres son buenos en sí mismos, pero tan fáciles de corromperse que también ellos llegan a ser perniciosos. Los buenos son los tres señalados arriba: los malos son los otros tres, de los cuales ellos dependen, y cada uno es tan semejante al que le es cercano que, entonces, fácilmente saltan del uno al otro: porque el Principado fácilmente se convierte en tiranía, los Aristócratas fácilmente se vuelven gobiernos de pocos, y la Democracia sin dificultad se vuelve licenciosa. De tal modo, si el organizador de una república ordena en una ciudad uno de esos tres gobiernos, lo hace por poco tiempo, porque ningún remedio puede obligar a hacer que no se deslice en su contrario, a causa de la semejanza que en este caso tienen la virtud y el vicio.
[…]

(Text 3) Digo entonces que las formas citadas son pestíferas, por la brevedad de la vida de las tres buenas y por la malignidad de las tres malas. De modo que los que ordenan prudentemente leyes, han conocido este defecto y huyen de tales formas en sí mismas, eligiendo una que participaba de todas por juzgarla más firme y más estable, en tanto una respeta a la otra, y existiendo así en una misma ciudad el Principado, la Aristocracia y el gobierno Popular.
[…]

(Text 4) Porque Rómulo y todos los otros Reyes hicieron muchas y buenas leyes, conformes todavía al vivir libre, pero como su finalidad fue fundar un reino y no una república, cuando aquella ciudad quedó libre, les faltaban muchas cosas que era necesario ordenar en favor de la libertad, y que no habían sido ordenadas por ellos. Y, aunque sus reyes perdieron el imperio por las razones y los motivos citados, sin embargo, quienes los habían echado de inmediato nombraron dos cónsules que quedaron en el lugar del Rey, y llegaron a desterrar de Roma el nombre y no la potestad real, de modo tal que, existiendo en esa república los Cónsules y el Senado, venía a ser solamente una mezcla de dos cualidades de las tres citadas, es decir del Principado y de la Aristocracia. Solamente les quedaba dar lugar al gobierno popular, así que, habiéndose vuelto insolente la Nobleza romana por las razones que se dirán más abajo, el Pueblo se levantó contra ella, de modo que, para no perderlo todo, se vieron obligados a conceder al Pueblo su parte y, por otro lado, el Senado y los Cónsules quedaron con tanta autoridad que pudieron mantener su posición en la república. Así fueron creados los Tribunos de la Plebe, después de cuya creación el gobierno de aquella república llegó a ser más estable, al tener su parte las tres cualidades citadas. Y tanto le fue favorable la fortuna que, aunque se pasara del gobierno de los Reyes y de los Aristócratas al Pueblo, en las mismas formas y por las mismas causas que se han dicho más arriba, sin embargo, nunca se quitó toda la autoridad a las autoridades reales para dársela a los Aristócratas, y tampoco se le disminuyó la autoridad en todo a los Aristócratas para dársela al Pueblo, sino que permaneciendo mixta, hicieron una república perfecta, perfección a la que se llegó por la desunión entre la Plebe y el Senado, como en los dos próximos capítulos demostraremos ampliamente.


El Príncep

Capítol XV. D’aquelles coses per les quals els homes, i especialment els prínceps, són lloats o vituperats

(Text 5) Ara només ens resta veure quin ha de ser el capteniment i el govern d’un príncep amb els súbdits i els amics. I com que sé de molts que han escrit sobre aquestes coses, temo, parlant-ne jo encara més, que no sigui tingut per presumptuós, sobretot en distanciar-me, com faré en tractar aquesta matèria, dels procediments dels altres. Tanmateix, essent la meva intenció d’escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m’ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de les coses que no pas la idea imaginària d’elles. Molts n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha una separació tan gran de com es viu a com s’hauria de viure, que aquell que deixa allò que es fa per allò que s’hauria de fer, aprèn més aviat a forjar-se la seva ruïna que la seva salvació: un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà forçosament la ruïna enmig de tants que no són bons. D’aquí que a un príncep que es vulgui conservar li cal aprendre a poder no ser bo, i a fer-ne ús o no segons la necessitat.

(Text 6) Deixant, doncs, de banda totes les coses que s’han imaginat sobre un príncep, i discorrent sobre les que són veritat, dic que tots els homes, quan se’n parla, i més encara els prínceps, per trobar-se en un lloc més preeminent, són assenyalats amb alguna d’aquestes qualitat que els reporta o blasme o lloança. Així, l’un és tingut per liberal, l’altre per gasiu –i faig servir un terme toscà perquè avar en la nostra llengua és aquell que desitja posseir amb rapinya, mentre que anomenem gasiu el que s’absté massa d’usar el que és seu-; l’un és tingut per generós, l’altre per rapaç; l’un per cruel, l’altre per compassiu; l’un deslleial, l’altre fidel; l’un efeminat i pussil•lànime, l’altre ferotge i fogós; l’un humà, l’altre superb; l’un lasciu, l’altre cast; l’un íntegre, l’altre astut; l’un dur, l’altre fàcil; l’un seriós, l’altre frívol; l’un religiós, l’altre descregut, i així successivament. Jo sé que tothom dirà que seria una cosa molt encomiable que en un príncep es reunissin de totes les qualitats que acabem de descriure, les que són tingudes per bones; però com que no es poden tenir totes ni observar plenament, car la condició dels homes no ho consent, li caldrà ser tan prudent que sàpiga amagar la deshonra d’aquells vicis que li farien perdre l’estat, i, si li és possible, pot tirar al dret sense gaires consideracions. I, a més, que no es preocupi de caure en la fama d’aquells vicis sense els quals difícilment podria salvar l’estat, perquè, considerant-ho tot ben bé, es trobarà amb coses que semblaran virtuts i que, seguint-les, provocarien la seva ruïna, i amb d’altres que semblaran vicis i que, seguint-les, li donaran seguretat i benestar.

Capítol XVII. De la crueltat i la compassió, i de si és millor ser estimat que temut, o bé al contrari

(Text 7) Venint a les altres qualitats esmentades, dic que tot príncep ha de desitjar de ser tingut per compassiu i no ser cruel: de tota manera cal advertir que no s’ha de fer mal ús d’aquesta compassió. Cèsar Borja era tingut per cruel i, tanmateix, aquesta crueltat seva havia reconstruït la Romanya, l’havia unificada, pacificada i retornada a la fidelitat. Si això es té ben en compte, es veurà que va ser molt més compassiu que no el poble florentí, el qual per tal d’evitar d’ésser titllat de cruel, deixà destruir Pistoia. Per tant, un príncep no s’ha de preocupar de la fama de cruel, si manté els súbdits units i lleials, perquè amb poquíssims escarments, serà més compassiu que aquells que, volent ser-ho massa, deixen que es produeixin desordres, dels quals vénen després homicidis i rapinyes: aquests acostumen a fer mal a tota una comunitat, mentre que aquells escarments provinents del príncep només ofenen un particular. D’entre tots els prínceps, és el príncep nou que ni pot defugir la fama de cruel, per ser nous i plens de perills els seus estats. Ja diu Virgili per boca de Dido:
Res dura, et regni novitas me talia cogunt
Moliri, et late fines custode tueri
Tanmateix ha ser circumspecte en el creure i en el moviment, no fer-se por ell mateix, i procedir moderadament amb prudència i humanitat, que la confiança excessiva no el faci incaut, i l’excessiva desconfiança no el torni intolerable.

(Text 8) De tot això en neix una qüestió: si és millor ser estimat que temut, o al contrari. La resposta és que caldria ser l’una i l’altra cosa, però com que és difícil de tenir-les plegades, quan ens n’hagi de mancar una d’ambdues és molt més segur de ser temut que no amat. Perquè del homes, en general, es pot dir això: que són ingrats, volubles, falsos, que defugen els perills, àvids de guany, i mentre els afavoreixes són tots teus, t’ofereixen la sang, les riqueses, la vida, els fills, tal com he dit més amunt, quan és lluny la necessitat; però quan se t’acosta, se’t giren d’esquena. Així, el príncep que ho ha fonamentat tot en la paraula d’ells, trobant-se mancat d’altre suport, s’enfonsarà, perquè les amistats que s’adquireixen amb diners i no amb la grandesa i noblesa d’ànim es compren però no es tenen, i quan arriba el moment no es poden fer servir. Els homes tenen menys mirament a fer mal a un que es faci estimar, que no pas a un que es faci témer, car l’amor se sosté a través del vincle de l’obligació, el qual, com que els homes són dolents, es trenca per qualsevol motiu d’utilitat pròpia. En canvi, el temor se sosté en la por d’un càstig que no ens abandona mai. Tanmateix el príncep ha de fer-se témer de manera que, si no es guanya l’amor, almenys que allunyi l’odi, perquè és molt fàcil de ser ensems temut i no odiat. I ho aconseguirà sempre que respecti els béns i les dones dels seus ciutadans i els seus súbdits; i si alguna vegada li cal procedir contra la vida d’algun d’ells, que ho faci quan hi hagi justificació convenient i causa manifesta; però, sobretot, que respecti els béns d’altri, car els homes obliden més aviat la mort del pare que la pèrdua del patrimoni.


Capítol XVIII. De com els prínceps han de mantenir la paraula donada

(Text 9) Tothom sap com és de lloar en un príncep que mantingui la paraula i visqui amb integritat i no pas amb astúcia, i malgrat tot als nostres dies veiem per l’experiència com molts prínceps han fet grans coses sense tenir gairebé gens en compte la paraula donada, i com amb l’astúcia han sabut capgirar els cervells dels homes, i finalment s’han imposat damunt dels que es recolzaven en la lleialtat.
Heu de saber que hi ha dues maneres de combatre: l’una amb les lleis, i l’altra amb la força. La primera és pròpia de l’home, la segona de les bèsties; però, com que sovint no n’hi ha prou amb la primera, convé recórrer a la segona. Per tant, a un príncep li cal saber fer com la bèstia i com l’home. Aquest punt ha estat ensenyat als prínceps d’una manera dissimulada pels escriptors antics, els quals ens conten com Aquil•les i molts d’altres entre els prínceps antics foren portats al centaure Quiró perquè els encarrilés amb els seus ensenyaments. El fet de tenir per preceptor un ser meitat bèstia meitat home no vol dir altra cosa que al príncep li cal saber utilitzar l’una i l’altra naturalesa, car l’una sense l’altra no pot durar.
Tenint, doncs, un príncep necessitat de saber fer com les bèsties, de totes elles ha de triar la guineu i el lleó: perquè si el lleó no sap defensar-se contra les trampes ni la guineu contra els llops, cal ésser guineu per a conèixer les trampes i lleó per a esporuguir els llops. Els que només saber fer com el lleó s’han quedat a mig camí. Per consegüent, un senyor prudent no pot ni ha de mantenir la paraula donada quan aquesta observança se li gira en contra o quan han desaparegut els motius que l’obligaren a fer prometences. Perquè, si tots els homes fossin bons, aquest precepte no seria bo, però com que són dolents i la paraula ells no te la complirien, tu, així mateix, tampoc no els l’has de complir: i a un príncep tampoc no li han mancat mai raons legítimes per a dissimular aquesta inobservança. En podríem donar infinits exemples moderns i mostrar quantes paus, quantes promeses han restat sense efecte i buides per la infidelitat dels prínceps. I aquell que millor ha sabut imitar la guineu, és el que se n’ha sortit més bé. Però cal saber acolorir bé aquesta natura i ser un gran simulador i dissimulador: són tan simples els homes, i se supediten tant a les necessitats presents, que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar.
[...]

(Text 10) A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m'atreviria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les: com semblar compassiu, lleial, humà, íntegre, religiós i ésser-ho, però estar amb l'ànim preparat de tal manera que, si cal no ésser-ho, puguis i sàpigues canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot observar totes aquelles coses que fan que els homes siguin tengut per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l'estat, d'obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. I per això, cal que tingui un ànim disposat a moure's segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna, i, tal com he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal.

Capítol XIX. De quina manera s’ha d’evitar ser menyspreat i odiat

(Text 11) I aquí s’ha d’indicar que l’odi es conquereix tant a través de les bones obres com a través de les dolentes; per això, un príncep que vulgui governar l’estat, es veu forçat sovint a no ser bo, perquè quan aquella col•lectivitat «sigui el poble, els soldats o els grans», de la qual te’n sents necessitat per mantenir-te, està corrompuda, et convé seguir el seu humor per satisfer-la i llavors les bones obres et són enemigues.

Capítol XXV. Del poder de la fortuna sobre les coses humanes, i com cal plantar-li cara

(Text 12) No ignoro que molts han cregut i encara creuen que les coses del món són governades per la fortuna i per Déu, i que els homes, amb la prudència que els és pròpia, no poden modificar-les ni tan sols posar-hi remei. Per això es podria pensar que no cal cansar-se gaire per les coses, ans deixar-se governar per la sort. Aquesta opinió s’ha estès molt en el nostre temps per la gran varietat de coses que s’ha vist i que es veuen cada dia, fora de tota conjectura humana. Jo mateix, pensant-hi alguna vegada, m’he inclinat en certa manera per aquesta opinió general. Tanmateix, com que no crec que s’hagi extingit el nostre lliure albir, jutjo que bé pot ser cert que la fortuna sigui l’àrbitre de la meitat de les nostres accions, però que ens en deixa governar l’altre meitat, o gairebé, a nosaltres mateixos. Jo la comparo amb un d’aquests rius impetuosos que, quan s’enrabien, inunden les planes, destrossen arbres i edificis, treuen terra d’aquí i la posen més enllà; tothom en fuig, tothom cedeix a llur fúria sense poder-hi posar aturador. I bé que les coses siguin així, això no obsta perquè els homes, quan els temps són tranquils, no puguin fer previsions amb murades o terraplens, de manera que, si el riu torna a créixer, o bé les aigües seguiran per un canal, o el seu ímpetu no serà tan desenfrenat i perillós. Semblantment s’esdevé amb la fortuna, que manifesta la seva força poderosa on no hi ha virtut preparada per resistir-hi, i cap allí orienta el seu ímpetu on sap que no s’han fet murades ni terraplens per parar-la. I si contempleu Itàlia, que és la seu de tots aquests canvis i qui els ha posat en moviment, veureu que és com una campanya sense terraplens ni cap mena de protecció; que si hagués estat protegida amb la virtut adequada, com ho han estat Alemanya, Espanya i França, aquesta riuada no hauria produït els greus trastorns que ha provocat, o bé ja no hauria vingut. I amb això n’hi ha prou respecte al que he dit d’oposar-se a la fortuna en termes generals.