Jacques Derrida: "Maquiavel, el llop, el lleó i la guineu"

A continuació us traduim al català l'article del filòsof Jacques Derrida aparegut a LE MONDE diplomatique en español el mes d'octubre de 2008. És molt aclaridor i a més posa exemples d'actualitat que serveixen per mostrar la vigència del pensament de Maquiavel. Llegiu-lo amb calma i atentament.

COMBATRE AMB LA LLEI O AMB LA FORÇA?

MAQUIAVEL, EL LLOP, EL LLEÓ I LA GUINEU

El filòsof francès Jacques Derrida (1930-2004) va impartir a l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París, entre el 2001 i el 2003, un seminari titulat “La bèstia i el Sobirà”, dedicat al concepte de sobirania i a les “figures animals del polític”. L’editorial Galilée publica aquest mes a França la transcripció integral d’aquest seminari. En els extractes que aquí presentam, Derrida analitza un dels capítols clau de l’explosiva obra de Nicolau Maquiavel, El príncep, llibre que va establir en el segle XVI les bases de la ciència política moderna. ¿Un governant ha de ser fort com un lleó i astut com una guineu per enfrontar-se als seus adversaris llops?

En la traducció al francès, feta per Périès, de El Príncep de Maquiavel el capítol XVIII titulat “De com els prínceps han de mantenir la paraula donada” (...) tracta d’una qüestió de màxima actualitat: no només el respecte als armisticis, els alto el foc, els tractats de pau, sinó també –i en el fons, com ho és sempre, ja que constitueix l’estructura mateixa de qualsevol contracte i jurament– el respecte als compromisos dels sobirans davant una institució o tercer qualificat, autoritzat: per exemple, el respecte o no de les resolucions de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) pels Estats Units o Israel, tot allò relatiu a les resolucions i també als compromisos contrets per l’ONU referits al terrorisme anomenat internacional (noció que aquesta mateixa Organització considera problemàtica) i les conseqüències que, en la situació actual, va tenir per a ella l’autorització donada als Estats Units a fi de que assegurés la seva legítima defensa per tots els mitjans que Washington considerés apropiats.

Ara bé, en el capítol sobre la promesa que han de complir els prínceps, sobre la qüestió de saber “Com els prínceps han de complir la paraula donada” o “Si els prínceps han de ser fidels als seus compromisos”, la mateixa qüestió (...) sembla inseparable de la d’allò “propi de l’home”. I aquesta doble qüestió, que veritablement sembla que només sigui una, és tractada de manera interessant. Per allà veiem passar al llop, però també a animals heterogenis.

En efecte, la qüestió d’allò que li és propi a l’home ocupa el centre d’un debat sobre la força de la llei, entre la força i la llei. En aquest capítol, que es considera un dels més maquiavèl·lics (i no només maquiavel·lià) de Maquiavel, comença per admetre un fet –subratllo la paraula fet– de facto, es jutja lloable la fidelitat d’un príncep als seus compromisos. És elogiable, convinguem-ho. Rere el que sembla una concessió (sí, per suposat que és elogiable, és un fet reconegut que, per ser príncep, per tractar-se d’un dret, un príncep hauria de complir la paraula donada). Maquiavel torna, doncs, al fet, que en realitat mai ha abandonat. Pocs prínceps són fidels, pocs prínceps respecten els seus compromisos i la majoria utilitza l’astúcia; quasi sempre són astuts en relació als seus compromisos. Donat que, veritablement, es veuen obligats a ser-ho.

Havíem vist –diu– i pogut constatar que els prínceps més forts, els que aconseguien la victòria i guanyaven ho feien sobre els que, pel contrari, tenien com a regla respectar el seu jurament (...) “Han de saber [Maquiavel es dirigeix tant a Llorenç de Medicis com al lector] que hi ha dues maneres de combatre, una amb les lleis, l’altre amb la força”

És a dir, unes vegades amb el dret, la justícia, la fidelitat, el respecte a les lleis, contractes, compromisos, convencions, institucions, amb la fe declarada, altres amb la traïció als compromisos, la mentida, el perjuri, l’incompliment de les promeses, el simple ús brutal de la força (“la raó del més fort...”).

A partir d’aquí, Maquiavel treu estranyes conclusions que hem d’analitzar de prop. Diu que combatre amb les lleis (per tant la fidelitat als compromisos, com a príncep sincer i respectuós de les lleis) és distintiu de l’home. Són les seves paraules (“propi de l’home”), argument kantià al seu principi, d’alguna manera: no mentir, el deure de no mentir i perjurar és propi de la dignitat de l’home. (...)

La segona manera de combatre –diu– (combatre amb la força) és la de les bèsties. Ja no l’home, sinó la bèstia. La força i no la llei, la raó del més fort és el que distingeix a la bèstia. Després d’aquest segon temps, Maquiavel pren nota en un tercer temps de l’argumentació de que, en realitat, no basta amb la primera manera de combatre ( amb la llei); de fet, resulta impotent. Aleshores és forçós recórrer a l’altra. És necessari, doncs, que el príncep combati amb les dues armes, la llei i la força. Un príncep ha de saber comportar-se com a home i com a bèstia. És necessari –i el cito– que un príncep “sàpiga comportar-se com a bèstia i com a home”. (...)

Quan l’acció mitjançant la llei (la fidelitat al jurament, etc.) és impotent, no funciona, és feble, aleshores ha de comportar-se coma bèstia.

“Aquest punt ha estat ensenyat als prínceps d’una manera dissimulada pels escriptors antics, els quals ens conten com Aquil·les i molts d’altres entre els prínceps antics foren portats al centaure Quiró perquè els encarrilés amb els seus ensenyaments. El fet de tenir per preceptor un ser meitat bèstia meitat home no vol dir altra cosa que al príncep li cal saber utilitzar l’una i l’altra naturalesa, car l’una sense l’altra no pot durar.”

Sense insistir massa sobre la part humana d’aquest príncep centaure, d’aquest sobirà alumne i deixeble del centaure, sobre la part humana d’aquest príncep que ha de ser a la vegada home i bèstia, [Maquiavel] prefereix subratllar la necessitat per a aquesta part animal de ser ella mateixa híbrida, complexa, la mescla o l’empelt de dos animals: el lleó i la guineu. Ja no una bèstia, únicament, sinó dues en una.

“Perquè si el lleó no sap defensar-se contra les trampes ni la guineu contra els llops, cal ésser guineu per a conèixer les trampes i lleó per a esporuguir els llops. Els que només saber fer com el lleó s’han quedat a mig camí.”

(...) Aquí l’enemic declarat és sempre un llop. La bèstia que s’ha de caçar, rebutjar, reprimir, combatre, és el llop. Es tracta de “defensar-se contra els llops”. Però encara més interessant i més oportú, ho subratllo, el que importa, doncs, –ho cito una vegada més– és esporuguir els llops: “Perquè si el lleó no sap defensar-se contra les trampes ni la guineu contra els llops, cal ésser guineu per a conèixer les trampes i lleó per a esporuguir els llops. No obstant, si el lleó tot sol no basta per esporuguir els llops, s’ha de terroritzar als terroristes utilitzant l’experiència de la guineu, com deia [Charles] Pasqua a la seva època. És a dir, fer-se témer de manera potencialment més formidable, més temible, més cruel, fins i tot més fora de la llei que la dels llops, símbol de la violència salvatge.

Sense multiplicar excessivament les il·lustracions contemporànies i massa evidents d’aquests discursos, m’acontentaria en recordar el que senyala inclús [Noam] Chomsky en el seu llibre sobre els Rogue States, és a dir, que l’Stratcom (US Strategic Command) per respondre a les amenaces del que s’ha anomenat “terrorisme internacional” per part dels “Estats delinqüents” (i recordo que “rogue” també pot designar als animals que no respecten ni tan sols les costums de les societats animals i se separen del grup) recomana en una directiva infondre por, atemorir l’enemic, no només amb l’amenaça d’una guerra nuclear que sempre s’ha de citar, inclús més enllà del bioterrorisme, sinó sobretot donant a l’enemic una imatge d’un adversari (com els Estats Units) que sempre poden fer qualsevol cosa, com una bèstia, que es pot sortir de mare i perdre la sang freda, que pot deixar d’actuar racionalment, com a home raonable, quan els seus interessos estan en joc.

La directiva diu que no s’han de mostrar massa “racionals” en la determinació del que és més valuós per l’enemic. Dit d’una altra manera, s’han de mostrar ofuscats, informar de que tal vegada siguin cecs i ximples per determinar els blancs, justament per esglaiar i fer creure que s’actua a la babalà, que quan es tracta d’interessos vitals es perd la cordura. Ha de fingir ser capaç de tornar-se boig, insensat, irracional, per tant, animal. És “perjudicial” (“it hurts”), diu una de les recomanacions de l’Stratcom, descriure’ns a nosaltres mateixos plenament com a massa racionals i de sang freda. Pel contrari és “beneficiós” (beneficial) per la nostra estratègia fer aparèixer alguns elements com “fora de control” (out of control)

Aquesta aptitud per fingir, aquest poder de simular, és el que el príncep ha d’adquirir per disfressar-se amb les qualitats de la guineu i del lleó. La pròpia metamorfosi és una astúcia humana, una astúcia de l’home guineu que ha de fingir no ser astut. Allà resideix l’essència de la mentida, la faula o el simulacre, és a dir, en presentar-se com la veritat o la veracitat, jurar que se és fidel, el que sempre serà la condició de la infidelitat. El príncep ha de ser una guineu no només per ser astut com la guineu sinó per fingir ser el que no és i no ser el que és. Així, per fingir no ser una guineu ha de ser de veritat una guineu. És a condició de ser una guineu o de convertir-se en una guineu o de ser com una guineu com el príncep podrà ser al mateix temps home i bèstia, lleó i guineu.

Només una guineu es pot metamorfosejar així, pot decidir semblar un lleó. Un lleó no ho pot fer. La guineu ha de ser bastant guineu com per actuar de lleó i –el cito– per arribar fins a “disfressar aquesta naturalesa de guineu”: llegeixo algunes línies on veuran que Maquiavel té en ment un exemple quan fa l’astut elogi d’un príncep guineu de la seva època:

“Per consegüent, un senyor prudent no pot ni ha de mantenir la paraula donada quan aquesta observança se li gira en contra o quan han desaparegut els motius que l’obligaren a fer prometences. Perquè, si tots els homes fossin bons, aquest precepte no seria bo, però com que són dolents i la paraula ells no te la complirien, tu, així mateix, tampoc no els l’has de complir: i a un príncep tampoc no li han mancat mai raons legítimes per a dissimular aquesta inobservança. En podríem donar infinits exemples moderns i mostrar quantes paus, quantes promeses han restat sense efecte i buides per la infidelitat dels prínceps. I aquell que millor ha sabut imitar la guineu, és el que se n’ha sortit més bé. Però cal saber acolorir bé aquesta natura i ser un gran simulador i dissimulador: són tan simples els homes, i se supediten tant a les necessitats presents, que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar.”

(...) Val la pena recordar tants exemples de la nostra modernitat on, com insistia Hanna Arendt, els Estats sobirans més poderosos són els que, fent el dret internacional i sotmetent-lo segons els seus interessos, proposen i de fet produeixen les limitacions de sobirania dels Estats més febles, arribant a vegades fins a violar o a no respectar el dret internacional que ells mateixos contribuïren a instituir, i per consegüent a violar les institucions d’aquest dret internacional, al mateix temps que acusen als Estats més febles de no respectar-los i de ser “Estats delinqüents” o en la llengua estadounidenca rogue states, és a dir, Estats fora de la llei, com aquells animals anomenats “rogue” que no se sotmeten ni tan sols a la llei de la seva pròpia societat animal? Aquests poderosos Estats que donen i es donen sempre raons per justificar-se, però que no tenen forçosament raó, doncs bé, dits Estats s’imposen als menys poderosos. Aleshores es comporten com si ells mateixos foren bèsties salvatges i rabioses.