dilluns, 17 de maig del 2010

Selecció de textos de Hannah Arendt


Els orígens del totalitarisme

Text 1

«Els moviments totalitaris són organitzacions de masses d'in­dividus atomitzats i aïllats. En comparació de tots els altres partits i moviments, la seva característica externa més pre­gona és l’exigència d'una lleial­tat total, sense restriccions, in­condicional i inalterable del membre individual. Aquesta exigència es formula pels diri­gents dels moviments totalita­ris fins i tot abans de la seva arribada al poder. Precedeix usualment l’organització total del país sota el seu domini i es dedueix de l'afirmació de les seves ideologies segons la qual aquesta organització abraçarà quan pertoqui tota la raça hu­mana.»

Text 2

«En los capítulos precedentes hemos recalcado repetidas veces que no son solamente más drásticos los medios de dominación total, sino que el totalitarismo difiere esencialmente de otras formas de opresión política que nos son conocidas, como el despotismo, la tiranía y la dictadura. Allí donde se alzó el poder desarrolló instituciones políticas enteramente nuevas y destruyó todas las tradiciones sociales, legales y políticas del país. Sea cual fuera la tradición específicamente nacional o la fuente espiritual específica de su ideología, el Gobierno totalitario siempre transformó a las clases en masas, suplantó el sistema de partidos no por la dictadura de un partido, sino por un movimiento de masas, desplazó el centro del poder del Ejército a la Policía y estableció una política exterior abiertamente encaminada a la dominación mundial. Los Gobiernos totalitarios conocidos se han desarrollado a partir de un sistema unipartidista; allí donde estos sistemas se tornaron verdaderamente totalitarios comenzaron a operar según un sistema de valores tan radicalmente diferente de todos los demás que ninguna de nuestras categorías tradicionales legales, morales o utilitarias conforme al sentido común pueden ya ayudarnos a entendernos con ellos, o a juzgar o predecir el curso de sus acciones.»

La condició humana. Vita activa

Text 3

«El terme vita activa està carregat i sobrecarregat de tradició. És tan vell com (però no més que) la nostra tradició de pensament polític. I aquesta tradició, lluny d’abastar i conceptualitzar totes les experiències polítiques de l’home occidental, va sorgir a partir d’una constel·lació històrica ben específica: el judici a Sòcrates i el conflicte entre el filòsof i la polis. Va eliminar unes quantes experiències provinents d’un passat anterior que eren irrellevants per als seus propòsits polítics immediats i va prosseguir fins al seu final, en l’obra de Karl Marx, d’una manera molt selectiva. El terme en si –en la filosofia medieval la traducció estàndar del bios politikos aristotèlic– ja té lloc en Agustí, on, com a vita negotiosa o actuosa, encara reflecteix el seu significat original: una vida dedicada als afers publicopolítics.»

Text 4

«Amb el terme vita activa, em proposo designar tres activitats humanes fonamentals: el treball, l’obra i l’acció. Totes tres són fonamentals perquè cadascuna d’elles correspon a una de les condicions bàsiques sota les quals li ha estat donada a l’home la vida a la Terra.

El treball és l’activitat que correspon al procés biològic del cos humà. El seu creixement espontani, el metabolisme i el decaïment final estan lligats a les necessitats vitals produïdes i facilitades, en el procés vital, pel treball. La condició humana del treball és la vida mateixa.

L’obra és l’activitat que correspon a tot allò que l’existència humana no té d’estrictament natural, o sigui, a tot allò que no està immers i que tampoc no es veu compensat pel sempre recurrent cicle de la vida. L’obra proporciona un món “artificial” de coses, el qual es ben diferent dels seus contorns naturals. A l’interior de les seves fronteres, s’hi allotja cada vida individual, mentre que aquest món en si mateix està cridat a transcendir-les i sobreviure a totes elles. La condició humana de l’obra és la mundanitat.

L’acció és l’única activitat que es realitza directament entre els homes, sense la mediació de les coses o la matèria. Aquesta darrera activitat correspon a la condició humana de la pluralitat, al fet que els homes, no pas l’Home, viuen sobre la Terra i habiten el món. I si bé és cert que tots els aspectes de la condició humana estan d’una manera o altra relacionats amb la política, la pluralitat mateixa és justament la condició ­–no només la conditio sine qua non, sinó també la conditio per quam– de tota vida política. [...] La pluralitat és la condició de l’acció humana perquè tots nosaltres som el mateix, a saber, humans, però ho som d’una manera en què ningú no és mai exactament igual que qualsevol altre que hagi viscut, visqui o hagi de viure en el futur.

Totes tres activitats i les seves corresponents condicions estan íntimament connectades amb la condició més general de l’existència humana: naixement i mort, natalitat i mortalitat.»

Text 5

«Tanmateix, de totes tres, l’acció és la que té la connexió més estreta amb la condició humana de la natalitat; el nou inici inherent al fet de néixer es pot fer sentir en el món precisament perquè el nouvingut posseeix la capacitat de començar quelcom nou, és a dir, actuar. També és cert que, en aquest sentit d’iniciativa, un element d’acció i, per tant, de natalitat, és intrínsec a totes les activitats humanes. Però a més a més, com que l’acció és l’activitat política per excel·lència, la natalitat –i no pas la mortalitat– pot ser la categoria central del pensament polític diferenciat del metafísic.»

Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal

Text 6

«También comprendo que el subtítulo de la presente obra puede dar lugar a una auténtica controversia, ya que cuando hablo de la banalidad del mal lo hago solamente a un nivel estrictamente objetivo, y me limito a señalar un fenómeno que, en el curso del juicio, resultó evidente. Eichmann no era un Yago ni era un Macbeth, y nada pudo estar más lejos de sus intenciones que «resultar un villano», al decir de Ricardo III. Eichmann carecía de motivos, salvo aquellos demostrados por su extraordinaria diligencia en orden a su personal progreso. Y, en sí misma, tal diligencia no era criminal; Eichmann hubiera sido absolutamente incapaz de asesinar a su superior para heredar su cargo. Para expresarlo en palabras llanas, podemos decir que Eichmann, sencillamente, no supo jamás lo que se hacía. Y fue precisamente esta falta de imaginación lo que le permitió, en el curso de varios meses, estar frente al judío alemán encargado de efectuar el interrogatorio policial en Jerusalén, y hablarle con el corazón en la mano, explicándole una y otra vez las razones por las que tan solo pudo alcanzar el grado de teniente coronel de las SS, y que ninguna culpa tenía él de no haber sido ascendido a superiores rangos. Teóricamente, Eichmann sabía muy bien cuáles eran los problemas de fondo con que se enfrentaba, y en sus declaraciones postreras ante el tribunal habló de «la nueva escala de valores prescrita por el gobierno [nazi]». No, Eichmann no era estúpido. Únicamente la pura y simple irreflexión —que en modo alguno podemos equiparar a la estupidez— fue lo que le predispuso a convertirse en el mayor criminal de su tiempo. Y si bien esto merece ser clasificado como «banalidad», e incluso puede parecer cómico, y ni siquiera con la mejor voluntad cabe atribuir a Eichmann diabólica profundidad, también es cierto que tampoco podemos decir que sea algo normal o común. No es en modo alguno común que un hombre, en el instante de enfrentarse con la muerte, y, además, en el patíbulo, tan solo sea capaz de pensar en las frases oídas en los entierros y funerales a los que en el curso de su vida asistió, y que estas «palabras aladas» pudieran velar totalmente la perspectiva de su propia muerte. En realidad, una de las lecciones que nos dio el proceso de Jerusalén fue que tal alejamiento de la realidad y talirreflexión pueden causar más daño que todos los malos instintos inherentes, quizá, a la naturaleza humana. Pero fue únicamente una lección, no una explicación del fenómeno, ni una teoría sobre el mismo.»

Què és política?

Text 7

La filosofía tiene dos buenos motivos para no encontrar nunca el lugar donde surge la política. El primero es: a) Zoon politikon: como si hubiera en el hombre algo político que perteneciera a su esencia. Pero esto no es así; el hombre es a–político. La política nace en el Entre–los–hombres, por lo tanto completamente fuera del hombre. De ahí que no haya ninguna substancia propiamente política. La política surge en el entre y se establece como relación. Así lo entendió Hobbes.


La vida de la ment

Text 8

«Aquesta total absència de pensament –tan comú a la nostra vida quotidiana, en la que ni tan sols tenim el temps, i menys encara la disposició per a aturar-nos i pensar– va atreure la meva atenció. És possible fer el mal, els pecats d’omissió i els d’acció, quan falten els “motius reprensibles” (segons la terminologia legal) i també qualsevol altre tipus de motiu, el més mínim raig d’interès o volició? La maldat, tan se val com la definim, aquest “estar resolt a ser un villà”, no és una condició necessària per fer el mal? La nostra facultat de jutjar, de distingir allò bo d’allò dolent, el que està bé del que està malament, depèn de la nostra facultat de pensar?»

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sobre el text 4: En castellà es tradueix Labor, Trabajo y Acción, mentre que en català la traducció correcta hauria de ser Feina, Treball i Acció. La traducció que fas (Treball, Obra i Acció) mou a confusió.
Però molt bona feina, Joan Carles, endavant!

Joan Carles Alzamora ha dit...

Hola,
la traducciò al català no és meva, he agafat l'edició de la Biblioteca Universal Empúries a càrrec d'Oriol Farrés, Barcelona, 2009, pàgina 17. Però és cert que la traducció castellana i catalana no coincideixen, és en aquests casos quan és necessari consultar l'original, i trobam "labor, work and action" i, per tant, sembla que la traducció més correcta és la castellana o la que tu proposes en català. El text és el que aclareix el significat. Als alumnes els hi dono les paraules en anglès per evitar la confusió i així els començo a inculcar la idea de consultar sempre els originals.
Per altra banda, és remarcable una errada més greu que va trobar en Lluís Pujades en les traduccions de "The human condition", tant en la versió castellana com en la catalana: el capítol 31 es titula "The traditional Substitution of Making for Acting" i amdues traduccions posen "La substitució tradicional del fer per l'actuar", quan hauria de ser (i el contingut del capítol ho confirma) "La substitució tradicional de l'actuar pel fer".
Per als alumnes si no hi ha cap text d'aquest capítol no és rellevant però per nosaltres els professors o els filòsofs és molt important.
L'original anglès l'he consultat en versió digitalitzada d'aquí: http://www.anti-thesis.net/contents/texts/references/arendt-the_human_condition.pdf
Salutacions.