A l'igual que Descartes, Spinoza també té una confiança absoluta en la raó. La seva filosofia es construeix more geomètrico, deductivament, prenent novament el model matemàtic com el model racional per excel·lència. La seva obra més destacada és Ètica demostrada segons l'ordre geomètric, on Spinoza demostra deductivament que tot l’univers és una sola substància, seguint estrictament la definició que "substància és allò que no necessita res més per existir", que ja Descartes havia defensat, encara que considerà que hi havia tres tipus de substàncies. Per Spinoza tot és la mateixa i única substància: "deus sive natura" (déu o naturalesa) i la diversitat de formes existents només són modificacions o atributs d'aquesta substància. Així, s’oposa al dualisme de Descartes i propugna un monisme o panteisme. Per aquesta filosofia Spinoza va ser expulsat de la comunitat jueva i tenia prohibit anar a la Sinagoga.
Coneixia l’obra de Ramon Llull, i admirava la seva lògica. Escriu una obra inspirant-se en ell, De Arte combinatoria. També construeix la seva filosofia seguint el mètode matemàtic, la deducció. Altres obres de Leibniz són: Nous assaigs sobre l’enteniment humà i Monadologia. En el primer, Leibniz distingeix entre veritats de raó i veritats de fet, que influiran poderosament en Kant; les veritats de raó són analítiques, basta amb analitzar el subjecte de la proposició per trobar el predicat inclòs. Es basen en el principi de contradicció ("un tot és major que les seves parts"). Les veritats de fet, en canvi, no són analítiques, el predicat no està inclòs en el subjecte ("Cèsar va passar el Rubicó"). Es basen en el principi de raó suficient que estableix que tot el que succeix o existeix té una raó per succeir o existir. Aquest principi de raó suficient va conduir a Leibniz a creure que "vivim en el millor dels mons possibles", optimisme que va ser àcidament criticat per Voltaire a la novel·la Càndid.
A la Monadologia Leibniz exposa la teoria de les mònades, que és una nova solució al problema de les substàncies cartesià i spinozià. L’univers es composa d’una multiplicitat de mònades, "àtoms de la naturalesa" o "unitats" simples que no tenen ni extensió, ni figura, ni matèria, ni divibisibilitat possible. Les mònades són forces primitives simples i impenetrables, "sense finestres", amb percepció i apetició: són ànimes. Així Leibniz salva el dualisme cartesià de la divisió entre pensament i extensió, i el monisme spinozià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada