El segle XVII: context històric, cultural, científic i filosòfic i les seves influències en Descartes

El segle de Descartes és un segle de crisi, crisi tant a l’àmbit polític, com a l’àmbit cultural, el religiós i el filosòfic.

A nivell polític és el moment en que es van formant a Europa els moderns Estats nacionals i les monarquies absolutistes, és a dir, la unificació del poder en un sol home. Només a Holanda i Anglaterra una nova forma política anomenada Parlamentarisme contrarestarà el poder concentrat en els monarques.

En l’àmbit religiós, el segle XVII és un segle de continues lluites religioses. La Reforma iniciada per Luter i durament contestada pel poder catòlic amb la Contrareforma, produirà que hi hagi llocs perillosos per pensar. Descartes anirà a viure a Holanda on hi havia més tolerància religiosa que a França. Així i tot, en conèixer la condemna de la Inquisició a Galileu renunciarà a publicar el seu llibre Tractat del món, que es publicarà després de la seva mort.

A nivell cultural, l’Humanisme que s’ha iniciat amb el Renaixement es reflectirà a la filosofia de Descartes (i a la llarga a tota la Filosofia Moderna) en centrar la base de tot el coneixement en el subjecte cognoscent. Del subjecte destaca per damunt de tot la raó, i la centralitat d’aquesta donarà nom a tot el corrent filosòfic que deriva de Descartes: Racionalisme (va ser Hegel el que va donar el nom 2 segles més tard, ells mateixos mai s’anomenaren racionalistes).

Artísticament, el segle XVII és el segle del Barroc, un excés producte de l’intent de superar les crisis econòmiques, polítiques i religioses. Un cert pessimisme plana per la ment dels europeus. A Espanya, l’anomenat segle d’Or, donarà alguns dels literats transcendentals pel futur. Sobretot influirà en Descartes Calderón de la Barca, amb la seva obra de teatre La vida es sueño, que tracta sobre la dificultat de distingir el somni de la vigília, tema que també apareixerà al Discurs del Mètode i a les Meditacions Metafísiques de Descartes.

En l’àmbit científic –pot ser el de més rellevància per Descartes– ha tengut lloc l’anomenada Revolució Científica, tombant la majoria de teories aristotèliques sobre la naturalesa i l’univers. Copèrnic, Kepler i Galileu (coetani de Descartes) han impulsat definitivament el sistema heliocèntric i desmuntat el sistema que defensa la cristiandat, el geocentrisme. Galileu, a més, ha fet grans avenços en Física, demostrant empíricament teories que neguen les d’Aristòtil. I també, ha impulsat un nou mètode científic, Galileu l’anomenava resolutiu-compositiu, que és ni més ni menys que el mètode hipotèticodeductiu. La importància del mètode també influirà en Descartes, que pretendrà trobar un únic mètode basat en la raó, vàlid per a totes les ciències i per a la filosofia.

A nivell tecnològic, és l’època en que es popularitzen els mecanismes com els rellotges i les fonts. Aquests aparells autòmats, mecanismes capaços de moure’s sense la direcció de ningú, també influiran en Descartes, que considerarà que el cos humà (sense ment) és només una màquina.

En l’àmbit filosòfic el Renaixement ja va iniciar un punt i final per a la filosofia medieval: l’escolàstica, amb el predomini de la teologia per damunt de la filosofia, perd rellevància. Sense tenir, doncs, ni un Plató ni un Aristòtil en qui confiar, i essent ja invàlides per explicar el món les visions religioses dogmàtiques, un home s’atrevirà a pensar des de zero, a reconstruir el coneixement sense donar per bona cap teoria anterior i a confiar plenament en el poder de la seva raó: aquest home és René Descartes, i tan gran és la seva petjada que se’l considera el pare la de Filosofia Moderna.