Examen-comentari de Descartes resolt

Per a millorar la tècnica dels exàmens seguint el nou model de selectivitat, he subratllat el text proposat a l'examen de Descartes i he redactat les parts b) i c) del comentari de text. El subratllat verd correspon a la tesi o idea principal del text i els grocs a les idees secundàries o arguments per defensar aquesta tesi.

PART PRÀCTICA

1.    Comentari de text (RECORDA CITAR EL TEXT DINS LES TEVES RESPOSTES)

«Després, examinant amb atenció el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap mena de cos, i que no hi havia cap món, ni cap lloc on jo fos, però que no podia fingir, per això mateix, que no era res; i que, ben al contrari, del fet mateix que pensava dubtar de la veritat de les altres coses, se'n seguia molt evidentment i certament que jo era; mentre que si hagués tan sols deixat de pensar, encara que la resta del que havia imaginat hagués estat vertader, no tenia cap raó per creure que jo fos: d’això vaig saber que jo era una substància l’essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar, i que, per a ser, no té necessitat de cap lloc, ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc el que sóc, és completament distinta del cos i, fins i tot, és més fàcil de conèixer que ell, i que encara que ell no fos, ella no deixaria de ser allò que és.»

René Descartes, Discurs del mètode, 4a part

• La primera part del comentari ha d’incloure els següents elements:

a)    Context històric, social, cultural, científic i filosòfic relacionat amb Descartes

b)    Identifica el/s tema/es de què tracta el text i quina és la tesi defensada en ell.

c)    Explica de forma ordenada, clara i precisa les idees fonamentals del text i la relació entre elles.

COMENTARI DE b) i c)

1b. El text pertany a l’obra Discurs del mètode, on Descartes primer descriu les regles que ha de seguir qualsevol ciència (a la 2a part del Discurs) i després aplica aquestes regles a la filosofia, que per ell s’identifica amb la metafísica (a la 4a part). El text presentat, forma part d’aquesta 4a part del Discurs del mètode i Descartes ja ha realitzat el dubte metòdic fruit de l’aplicació de la primera regla del mètode, la de l’evidència, que consistia en no donar res per vertader que no en tenguèssim la seguretat que era una idea clara i distinta i que no se’n pogués dubtar. El resultat d’això és que només hi ha una cosa indubtable, que pensam, i per pensar és necessari ser. D’aquí extreu Descartes la intuïció “Cogito, ergo sum”, “penso, aleshores sóc”. Immediatament després d’haver obtingut aquesta idea clara i distinta, que JO sóc, Descartes es demana què és concretament el JO. I aquest és el tema del text que ens ocupa: esbrinar en què consisteix el JO, tal i com diu a la primera línia “examinant amb atenció el que jo era”. Per tant, el text forma part de la reflexió metafísica que Descartes empren al Discurs del mètode i que ampliarà a les Meditacions Metafísiques.

La tesi que defensa Descartes en aquest text respecte del JO és que no és res més que pensament, o sigui COGITO: “jo era una substància l’essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar” (línies 7 i 8). I la segona tesi que apareix al text, derivada d’aquesta primera, és que el JO no necessita del cos per existir, i Descartes argumentarà per què defensa aquesta teoria.

1c.  La idea principal del text és la definició  del JO que dóna Descartes, el JO és pensament, cogito. Per demostrar que això és així Descartes dóna els següents arguments: primer, que podem fingir que no tenim cos però que no podem fingir que no pensam (si fingim això estam, per tant, pensant). Igualment podem fingir que no hi ha món i que no ocupam cap lloc a l’espai, però no podem fingir que no som res (perquè el no res no pot ni tan sols fingir!)

De l’existència necessària del JO, com ja ha demostrat anteriorment a aquest fragment, no se’n pot dubtar. Descartes ho repeteix a les línies 4 i 5: si dubtam de tot se’n segueix que JO sóc, “evidentment i certament”, segons Descartes.

En segon lloc, Descartes argumenta que si deixam de pensar no tenim cap motiu per creure que sóc: “si hagués tan sols deixat de pensar...no tenia cap raó per creure que jo fos”, és a dir, que l’únic que ens assegura que som, existim, és el fet de pensar, si no hi ha pensament no hi ha res que ens indiqui que som. Aquest seria el segon argument per defensar la seva tesi.

Com a conseqüència de tot això, Descartes dedueix (podríem dir “matemàticament”) que com que el JO només és pensament –i ara ja s’atreveix a donar-li el nom d’”ànima”–, aquesta ànima “és completament distinta del cos”, el cos és un altra tipus de cosa, de substància. Com sabem per altres textos, Descartes definia en llatí al JO o ÀNIMA com a RES COGITANS (cosa o substància que pensa), i als COSSOS (entre d’altres l’humà) com a RES EXTENSA (allò que es caracteritza principalment per ocupar un espai, un lloc: tenir extensió). I el JO és més fàcil de conèixer que el COS, perquè la nostra raó pensa i el jo és pensament, i el cos que coneixem pels sentits podem dubtar de que sigui, igual que podem dubtar de tot allò que entra pels nostres sentits.

En conclusió, Descartes ha intentat demostrar, racionalment, que el JO és únicament pensament, perquè no podem deixar de pensar i creure que sóc, i que el cos és una substància que no forma part constitutiva d’aquest JO, és secundari, irrellevant.