Examen de Filosofia Selectivitat Juny 2010 Illes Balears

Aquest és l'examen de filosofia de la Selectivitat de juny de 2010 a Balears. Com podeu veure els dos autors i els dos textos són prou representatius i no han presentat gaires problemes per treure una nota acceptable. També podeu descarregar el fitxer en pdf des d'aquí.

La construcció filosòfica de la ciutadania

Presentació de classe d'aquest tema

Tema 6. la construcció filosòfica de la ciutadania

View more presentations from jcalzamora.

Presentació de Hannah Arendt

Hannah Arendt (1906 1975) from jcalzamora

Selecció de textos de Hannah Arendt

Els orígens del totalitarisme

Text 1

«Els moviments totalitaris són organitzacions de masses d'in­dividus atomitzats i aïllats. En comparació de tots els altres partits i moviments, la seva característica externa més pre­gona és l’exigència d'una lleial­tat total, sense restriccions, in­condicional i inalterable del membre individual. Aquesta exigència es formula pels diri­gents dels moviments totalita­ris fins i tot abans de la seva arribada al poder. Precedeix usualment l’organització total del país sota el seu domini i es dedueix de l'afirmació de les seves ideologies segons la qual aquesta organització abraçarà quan pertoqui tota la raça hu­mana.»

Text 2

«En los capítulos precedentes hemos recalcado repetidas veces que no son solamente más drásticos los medios de dominación total, sino que el totalitarismo difiere esencialmente de otras formas de opresión política que nos son conocidas, como el despotismo, la tiranía y la dictadura. Allí donde se alzó el poder desarrolló instituciones políticas enteramente nuevas y destruyó todas las tradiciones sociales, legales y políticas del país. Sea cual fuera la tradición específicamente nacional o la fuente espiritual específica de su ideología, el Gobierno totalitario siempre transformó a las clases en masas, suplantó el sistema de partidos no por la dictadura de un partido, sino por un movimiento de masas, desplazó el centro del poder del Ejército a la Policía y estableció una política exterior abiertamente encaminada a la dominación mundial. Los Gobiernos totalitarios conocidos se han desarrollado a partir de un sistema unipartidista; allí donde estos sistemas se tornaron verdaderamente totalitarios comenzaron a operar según un sistema de valores tan radicalmente diferente de todos los demás que ninguna de nuestras categorías tradicionales legales, morales o utilitarias conforme al sentido común pueden ya ayudarnos a entendernos con ellos, o a juzgar o predecir el curso de sus acciones.»

La condició humana. Vita activa

Text 3

«El terme vita activa està carregat i sobrecarregat de tradició. És tan vell com (però no més que) la nostra tradició de pensament polític. I aquesta tradició, lluny d’abastar i conceptualitzar totes les experiències polítiques de l’home occidental, va sorgir a partir d’una constel·lació històrica ben específica: el judici a Sòcrates i el conflicte entre el filòsof i la polis. Va eliminar unes quantes experiències provinents d’un passat anterior que eren irrellevants per als seus propòsits polítics immediats i va prosseguir fins al seu final, en l’obra de Karl Marx, d’una manera molt selectiva. El terme en si –en la filosofia medieval la traducció estàndar del bios politikos aristotèlic– ja té lloc en Agustí, on, com a vita negotiosa o actuosa, encara reflecteix el seu significat original: una vida dedicada als afers publicopolítics.»

Text 4

«Amb el terme vita activa, em proposo designar tres activitats humanes fonamentals: el treball, l’obra i l’acció. Totes tres són fonamentals perquè cadascuna d’elles correspon a una de les condicions bàsiques sota les quals li ha estat donada a l’home la vida a la Terra.

El treball és l’activitat que correspon al procés biològic del cos humà. El seu creixement espontani, el metabolisme i el decaïment final estan lligats a les necessitats vitals produïdes i facilitades, en el procés vital, pel treball. La condició humana del treball és la vida mateixa.

L’obra és l’activitat que correspon a tot allò que l’existència humana no té d’estrictament natural, o sigui, a tot allò que no està immers i que tampoc no es veu compensat pel sempre recurrent cicle de la vida. L’obra proporciona un món “artificial” de coses, el qual es ben diferent dels seus contorns naturals. A l’interior de les seves fronteres, s’hi allotja cada vida individual, mentre que aquest món en si mateix està cridat a transcendir-les i sobreviure a totes elles. La condició humana de l’obra és la mundanitat.

L’acció és l’única activitat que es realitza directament entre els homes, sense la mediació de les coses o la matèria. Aquesta darrera activitat correspon a la condició humana de la pluralitat, al fet que els homes, no pas l’Home, viuen sobre la Terra i habiten el món. I si bé és cert que tots els aspectes de la condició humana estan d’una manera o altra relacionats amb la política, la pluralitat mateixa és justament la condició ­–no només la conditio sine qua non, sinó també la conditio per quam– de tota vida política. [...] La pluralitat és la condició de l’acció humana perquè tots nosaltres som el mateix, a saber, humans, però ho som d’una manera en què ningú no és mai exactament igual que qualsevol altre que hagi viscut, visqui o hagi de viure en el futur.

Totes tres activitats i les seves corresponents condicions estan íntimament connectades amb la condició més general de l’existència humana: naixement i mort, natalitat i mortalitat.»

Text 5

«Tanmateix, de totes tres, l’acció és la que té la connexió més estreta amb la condició humana de la natalitat; el nou inici inherent al fet de néixer es pot fer sentir en el món precisament perquè el nouvingut posseeix la capacitat de començar quelcom nou, és a dir, actuar. També és cert que, en aquest sentit d’iniciativa, un element d’acció i, per tant, de natalitat, és intrínsec a totes les activitats humanes. Però a més a més, com que l’acció és l’activitat política per excel·lència, la natalitat –i no pas la mortalitat– pot ser la categoria central del pensament polític diferenciat del metafísic.»

Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal

Text 6

«También comprendo que el subtítulo de la presente obra puede dar lugar a una auténtica controversia, ya que cuando hablo de la banalidad del mal lo hago solamente a un nivel estrictamente objetivo, y me limito a señalar un fenómeno que, en el curso del juicio, resultó evidente. Eichmann no era un Yago ni era un Macbeth, y nada pudo estar más lejos de sus intenciones que «resultar un villano», al decir de Ricardo III. Eichmann carecía de motivos, salvo aquellos demostrados por su extraordinaria diligencia en orden a su personal progreso. Y, en sí misma, tal diligencia no era criminal; Eichmann hubiera sido absolutamente incapaz de asesinar a su superior para heredar su cargo. Para expresarlo en palabras llanas, podemos decir que Eichmann, sencillamente, no supo jamás lo que se hacía. Y fue precisamente esta falta de imaginación lo que le permitió, en el curso de varios meses, estar frente al judío alemán encargado de efectuar el interrogatorio policial en Jerusalén, y hablarle con el corazón en la mano, explicándole una y otra vez las razones por las que tan solo pudo alcanzar el grado de teniente coronel de las SS, y que ninguna culpa tenía él de no haber sido ascendido a superiores rangos. Teóricamente, Eichmann sabía muy bien cuáles eran los problemas de fondo con que se enfrentaba, y en sus declaraciones postreras ante el tribunal habló de «la nueva escala de valores prescrita por el gobierno [nazi]». No, Eichmann no era estúpido. Únicamente la pura y simple irreflexión —que en modo alguno podemos equiparar a la estupidez— fue lo que le predispuso a convertirse en el mayor criminal de su tiempo. Y si bien esto merece ser clasificado como «banalidad», e incluso puede parecer cómico, y ni siquiera con la mejor voluntad cabe atribuir a Eichmann diabólica profundidad, también es cierto que tampoco podemos decir que sea algo normal o común. No es en modo alguno común que un hombre, en el instante de enfrentarse con la muerte, y, además, en el patíbulo, tan solo sea capaz de pensar en las frases oídas en los entierros y funerales a los que en el curso de su vida asistió, y que estas «palabras aladas» pudieran velar totalmente la perspectiva de su propia muerte. En realidad, una de las lecciones que nos dio el proceso de Jerusalén fue que tal alejamiento de la realidad y talirreflexión pueden causar más daño que todos los malos instintos inherentes, quizá, a la naturaleza humana. Pero fue únicamente una lección, no una explicación del fenómeno, ni una teoría sobre el mismo.»

Què és política?

Text 7

La filosofía tiene dos buenos motivos para no encontrar nunca el lugar donde surge la política. El primero es: a) Zoon politikon: como si hubiera en el hombre algo político que perteneciera a su esencia. Pero esto no es así; el hombre es a–político. La política nace en el Entre–los–hombres, por lo tanto completamente fuera del hombre. De ahí que no haya ninguna substancia propiamente política. La política surge en el entre y se establece como relación. Así lo entendió Hobbes.

La vida de la ment

Text 8

«Aquesta total absència de pensament –tan comú a la nostra vida quotidiana, en la que ni tan sols tenim el temps, i menys encara la disposició per a aturar-nos i pensar– va atreure la meva atenció. És possible fer el mal, els pecats d’omissió i els d’acció, quan falten els “motius reprensibles” (segons la terminologia legal) i també qualsevol altre tipus de motiu, el més mínim raig d’interès o volició? La maldat, tan se val com la definim, aquest “estar resolt a ser un villà”, no és una condició necessària per fer el mal? La nostra facultat de jutjar, de distingir allò bo d’allò dolent, el que està bé del que està malament, depèn de la nostra facultat de pensar?»

1984 i el totalitarisme

Com a il·lustració de "l'home-massa" que Hannah Arendt descriu al seu llibre Els orígens del totalitarisme ens serveix perfectament el principi de la pel·lícula 1984 basada en el llibre homònim de George Orwell. Tot el llibre/pel·lícula és igualment una crítica a un totalitarisme que elimina la possibilitat de què els individus pensin per si mateixos i que utilitza la propaganda ideològica i el terror com a instruments de la dominació, exactament el que Hannah Arendt escriu al seu llibre.
He esborrat el vídeo de Youtube perquè no és podia veure per motius de copyrigth! Substitueixo el fragment inicial de la pel·lícula per el Trailer de la mateixa a Youtube i la pel·lícula completa del portal Vimeo.

 Ja que insereixo la pel·lícula completa aprofito per recomanar-la una altra vegada com a exemplificació fictícia d'un estat totalitari com els que analitza Hannah Arendt en Els orígens del totalitarisme. Els trets característics de ideologia i terror hi apareixen constantment, l'anul·lació de la consciència, de la llibertat, de l'espai públic, l'unipartidisme, etc., hi són totalment presents.
I als que us agrada la lectura molt millor encara llegir el llibre d'Orwell del mateix títol.

Web de filosofia recomenada

A la web Apunts Jota'O que us he afegit al llistat de les "recomanades" hi trobareu molts materials útils per a l'estudi de la filosofia de primer i segon de batxillerat. Ara en concret, per a l'estudi de l'obra de Nietzsche Sobre veritat i mentida en sentit extramoral us he passat les dues últimes pàgines corresponents a l'itinerari dels autors de selectivitat. Són els autors de Catalunya, però coincideixen amb els següents nostres: Plató, Descartes, Hume i Nietzsche. Us recomano aquest itinerari i felicito a l'autor per la tasca ben feta.

Entrevista a Hannah Arendt

En aquesta entrevista de l'any 1963 realitzada per Günter Gaus es pot veure com Arendt rebutja la classificació dins el cercle de filòsofs. Ella ho va repetir moltes vegades i anomenava a la seva tasca "teoria política", però per a nosaltres és evident que forma part de la Història de la Filosofia (o del pensament, per no ofendre) i, per això, l'estudiam a segon de Batxillerat.
Afegit 11/5/10: podeu també llegir la transcripció de l'entrevista a la web del prof. Alcoberro. La traducció al català va anar a cura de Jordi Estruch i es va publicar a la revista Saber (Barcelona, primavera 1987, nº 13, pp. 20-29)

Documental sobre Hannah Arendt "Pensar apassionadament"

Contra l'etnocentrisme occidental: Els Papalagi

NOTA DELS EDITORS

Els Papalagi és una col·lecció de discursos escrits per un cabdill del Pacífic Sud, Tuiavii de Tiavea, i destinats a la seva gent. Aparegueren per primera vegada en una edició alemanya en algun moment dels remots anys vint, en traducció realitzada pel seu amic Erich Scheurmann.

Erich Scheurmann els va arreglar per a una publicació en llengua holandesa a través de la seva editora, De Voortgank, el 1929.

Els Papalagi és un estudi crític orientat antropològicament, on es fa l'esforç de descriure l'home blanc i la seva manera de viure. En llegir-lo s'ha de tenir en compte que aquest llibre es compon de discursos dirigits als nadius de les illes del Mar del Sud, els quals havien tingut poc o fins i tot gens de contacte amb la civilització de l'home blanc.

1. Com cobreixen els papalagi la seva carn o llurs nombrosos tapaculs i estores

"Escolteu ara quines pesades càrregues duu un sol papalagi al cos, vosaltres germans, els més elegants de moltes illes! Per començar el cos un s’embolica amb una pell blanca i gruixuda, feta de les fibres d’una planta, i anomenada sobrepell. Es llença enlaire, i es deixa caura fent-la lliscar avall pel cap, pel pit, per sobre els braços i fins els malucs. D’avall cap amunt, des de les cames i malucs fins al melic, es puja una altra d’aquestes sobrepells (samarretes). Aquestes dues pells estan cobertes per una tercera que és més gruixuda. Una pell feta amb els pèls llanosos d’un animal de quatre potes, especialment criat amb aquest propòsit. Això és el vertader tapaculs. […] Finalment, al voltant dels peus es lliguen una pell tan moldejable com aparatosa. Normalment la pell suau és elàstica i s’adapta bé a la forma del peu, però la dura no ho fa gens ni mica. Estan fetes de gruixudes pells d’animal que han estat posades en remull, desfullades amb navalla, colpejades i penjades al sol tant de temps que s’han endurit i curtit. Utilitzant això, els papalagi construeixen una mena de canoa amb els costats alts, suficientment gran perquè el peu s’hi ajusti. Una canoa per al peu esquerre i una altra per al dret. Aquests petits “peus-vaixell” estan subjectes al voltant dels turmells amb cordes i garfis per mantenir el peu dins d’una forta càpsula, com si fos el cargol a la seva closca. […]

Això va contra natura, també ho veu així l’home blanc; cansa els peus i semblen ja morts i pudents, i com els peus dels europeus han perdut l’habilitat d’agafar coses o de grimpar als arbres, els papalagi tracten d’amagar la seva vergonya empastifant le pell de l’animal, que originàriament era vermella, amb una mena de greix que la fa brillar després d’escampar-la fregant.”

2. Coves de pedra, illes de pedra, esquerdes i les coses que hi ha entremig

“Els papalagi viuen com crancs a les seves cases de formigó. Viuen entre les pedres, de la mateixa manera que un cuc viu dins les esquerdes de la lava. Té pedres al damunt, al seu voltant i a sota seu. La seva cabana sembla una cova de pedre. Una cova amb forats i dividit en compartiments.”

3. El metall rodó i el paper feixuc

“Quan parles amb un europeu sobre el Déu de l’amor, somriu i posa cara divertida. Somriu per la teva estupidesa. Però tan aviat com li ensenyes una peça de metall rodó i brillant o un full de paper feixuc, aleshores se li enlluernen els ulls i la saliva comença a regalimar-li pels llavis. Diner és el seu únic amor, els diners són el seu Déu. […] Has de pagar, que significa donar diners, pel terra on poses els peus, pel punt on vols aixecar la teva cabana, per l’estora per a la nit, per la llum que brilla dins la teva cabana. […] Fins i tot per néixer has de pagar, i quan mors, la teva aiga (família) ha de pagar, ja que tu ets mort i has de pagar per tenir permís de dipositar el teu cos a terra i per la gran pedra que posen a sobre com a recordatori.”

4. Els papalagi són pobres perquè tenen massa coses

5. Els papalagi no tenen temps

6. Els papalagi han empobrit Déu

7. El gran esperit és més fort que les màquines

8. Professions dels papalagi i la confusió que se n'esdevé

9. Els locals de pseudo-vida i els molts diners

10. La malaltia del pensament profund

11. Els papalagi volen arrosegar-nos a la seva fosca

TEXT CONTRAPORTADA: A principis del nostre segle (segle XX) Tuiavii viatjà a Europa i descobrí un món incomprensible, que no tenia res a veure amb la vida senzilla i despreocupada dels habitants de les illes de Samoa. Els illencs no coneixien –ni necessitaven– els diners («el metall rodó»), ni els grans edificis («coves de pedra»), ni cinemes («locals de pseudo-vida»), ni diaris («els molts papers»). Tuiavii mai va entendre perquè «els papalagi» (que vol dir «els homes blancs») sempre tenen pressa; o perquè mai gaudeixen del que estan fent, tot pensant en el que faran després; o perquè, de tantes coses com tenen, no poden gaudir de cap. Ans després de la seva visita a Europa, Tuiavii, cabdill del poble de Tiavea, escriví aquests discursos per convèncer el seu poble que no és deixés arrossegar per les falses comoditats de la civilització occidental. Un alemany amic, Erich Scheurmann, recollí els discursos i els publicà a Occident. Des d’aleshores s’han traduït als idiomes més importants del món, i ara arriben al català. Amb les seves paraules, Tuiavii ens transmet la seva senzilla saviesa, i d’altra banda les seves descripcions tenen l’avantatge d’estar fets des de fora de la nostra civilització. Potser era la primera vegada que s’invertien els papers de l’antropologia: aquí l’home blanc és l’objecte d’estudi, i l’antropòleg és un home d’una altra cultura. Tot això fa que aquesta obra, a més de força divertida, sigui un document inestimable.