diumenge, 13 de març del 2011

Textos de Kant. Index de la CRP

Textos de Kant pel curs 2010-2011. De les obres: Crítica de la raó pura, Crítica de la raó pràctica i La pau perpètua.

La Crítica de la raó pura és un dels llibres més influients de tota la Història de la Filosofia. És un llibre complex i que requereix una (i no només una) lectura pausada. A segon de Batxillerat no podem abordar tots els temes que inclou aquesta primera Crítica kantiana, i per això, per a què us faceu una idea de tots els punts que tracta el llibre us deixo la meva traducció al català de l'Índex: només llegir-lo mostra el per què de la seva influència.


CRÍTICA DE LA RAÓ PURA
LEMA
DEDICATORIA
PRÒLEG A LA PRIMERA EDICIÓ
PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ

INTRODUCCIÓ
      I.         Distinció entre el coneixement pur i l’empíric
    II.         Estam en possessió de determinats coneixements a priori que es troben inclús en l’enteniment comú
  III.         La filosofia necessita una ciència que determini la possibilitat dels principis i l’extensió de tots els coneixements a priori
  IV.         Distinció entre els judicis analítics i els sintètics
    V.         Totes les ciències teòriques de la raó contenen judicis sintètics a priori com a principis
  VI.         Problema general de la raó pura
VII.         Idea i divisió d’una ciència especial amb el nom de “Crítica de la raó pura”

I. DOCTRINA TRANSCENDENTAL DELS ELEMENTS
PRIMERA PART. L’ESTÈTICA TRANSCENDENTAL
§ 1
Secció primera. L’espai
§ 2 Exposició metafísica d’aquest concepte
§ 3 Exposició transcendental del concepte d’espai
Conseqüències dels conceptes anteriors
Secció segona. El temps
§ 4 Exposició metafísica del concepte de temps
§ 5 Exposició transcendental del concepte de temps
§ 6 Conseqüències d’aquests conceptes
§ 7 Explicació
§ 8 Observacions generals sobre l’estètica transcendental

SEGONA PART. LA LÒGICA TRANSCENDENTAL
      I.         La lògica en general
    II.         La lògica transcendental
  III.         Divisió de la lògica general en analítica i dialèctica
  IV.         Divisió de la lògica transcendental en analítica transcendental i dialèctica transcendental

PRIMERA DIVISIÓ. L’ANALÍTICA TRANSCENDENTAL
Llibre primer. Analítica dels conceptes
Capítol I. Guia per al descobriment de tots els conceptes purs de l’enteniment
Secció primera. Ús lògic de l’enteniment en general
Secció segona
§ 9 Funció lògica de l’enteniment en els judicis
Secció tercera
§ 10 Els conceptes purs de l’enteniment o categories
§ 11
§ 12
Capítol II. Deducció dels conceptes purs de l’enteniment
Secció primera
§ 13 Principis d’una deducció transcendental en general
§ 14 Pas a la deducció transcendental de les categories
Secció segona. Deducció dels conceptes purs de l’enteniment
Text de la primera edició
Text de la segona edició
§ 15 Possibilitat d’una combinació en general
§ 16 L’originària unitat sintètica d’apercepció
§ 17 El principi de la unitat sintètica d’apercepció és el principi suprem de tot ús de l’enteniment
§ 18 La unitat objectiva de l’autoconsciència
§ 19 La forma lògica de tots els judicis consisteix en la unitat d’apercepció dels conceptes continguts en ella
§ 20 Totes les intuïcions sensibles es troben sota les categories com a úniques condicions sota les quals poden coincidir la diversitat d’aquestes intuïcions en una consciència
§ 21 Observació
§ 22 La categoria no té altre ús pel coneixement de les coses que la seva aplicació a objectes de l’experiència
§ 23
§ 24 La aplicació de les categories als objectes dels sentits en general
§ 25
§ 26 Deducció transcendental de l’ús empíric universalment possible dels conceptes purs de l’enteniment
§ 27 Resultat d’aquesta deducció dels conceptes de l’enteniment
Breu resum d’aquesta deducció
Llibre segon. Analítica dels principis
Introducció. El judici transcendental en general
Capítol I. L’esquematisme dels conceptes purs de l’enteniment
Capítol II. Sistema de tots els principis de l’enteniment pur
Secció primera. El principi suprem de tots els judicis analítics
Secció segona. El principi suprem de tots els judicis sintètics
Secció tercera. Representació sistemàtica de tots els principis de l’enteniment pur
1.     Axiomes de la intuïció
2.     Anticipacions de la percepció
3.     Analogies de l’experiència
A.    Primera analogia. Principi de la permanència de la substància
B.    Segona analogia. Principi de la successió temporal segons la llei de la causalitat
C.    Tercera analogia. Principi de la simultaneïtat segons la llei de l’acció recíproca o comunitat
4.     Els postulats del pensar empíric en general
Refutació de l’idealisme
Observació general sobre el sistema dels principis
Capítol III. El fonament de la distinció de tots els objectes en general en Fenòmens i noümens
Apèndix. L’anfibologia dels conceptes de reflexió a causa de la confusió de l’ús empíric de l’enteniment amb el transcendental
Observació sobre l’anfibologia dels conceptes de reflexió

SEGONA DIVISIÓ. LA DIALÈCTICA TRANSCENDENTAL
Introducció
I.               La il·lusió transcendental
II.             La raó pura com a seu de la il·lusió transcendental
A.    La raó en general
B.    L’ús lògic de la raó
C.    L’ús pur de la raó
Llibre primer. Els conceptes de la raó pura
Secció primera. Les idees en general
Secció segona. Les idees transcendentals
Secció tercera. Sistema de les idees transcendentals
Llibre segon. Les inferències dialèctiques de la raó pura
Capítol I. Paralogismes de la raó pura
Text de la primera edició
Text de la segona edició
Refutació de la prova de la persistència de l’ànima, de Mendelssohn
Conclusió sobre la solució del paralogisme psicològic
Observació general sobre el trànsit de la psicologia racional a la cosmologia
Capítol II. L’antinomia de la raó pura
Secció primera. Sistema de les idees cosmològiques
Secció segona. Antitètica de la raó pura
Primer conflicte de les idees transcendentals
Segon conflicte de les idees transcendentals
Tercer conflicte de les idees transcendentals
Quart conflicte de les idees transcendentals
Secció tercera. L’interès de la raó en el conflicte que sosté
Secció quarta. Els problemes transcendentals de la raó pura i la necessitat absoluta de solventar-los
Secció quinta. Representació escèptica de les qüestions cosmològiques mitjançant les quatre idees transcendentals
Secció sisena. L’idealisme transcendental com a clau per a solucionar la dialèctica cosmològica
Secció setena. Solució crítica del conflicte cosmològic de la raó amb ella mateixa
Secció vuitena. El principi regulador de la raó pura respecte de les idees cosmològiques
Secció novena. L’ús empíric del principi regulador de la raó al respecte a totes les idees cosmològiques
I.               Solució de la idea cosmològica de la totalitat de la composició dels fenòmens d’un univers
II.             Solució de la idea cosmològica de la totalitat de la divisió d’un tot donat en la intuïció
Observació final sobre la solució de les idees matemàtico-transcendentals i advertiment preliminar sobre la solució de les idees dinàmico-transcendentals
                            III.         Solució de la idea cosmològica de la totalitat en la derivació dels esdeveniments còsmics a partir de llur causes
Possibilitat de conciliar la causalitat per llibertat amb la llei universal de la necessitat de la naturalesa
                             IV.         Solució de la idea cosmològica de la totalitat de la dependència dels fenòmens des del punt de vista de llur existència en general.

Observació final sobre tota l’antinòmia de la raó pura
Capítol III. L’ideal de la raó pura
Secció primera. L’ideal en general
Secció segona. L’ideal transcendental
Secció tercera. Els arguments de la raó especulativa en ordre a provar l’existència d’un ésser suprem
Secció quarta. Impossibilitat d’una prova ontològica de l’existència de Déu
Secció cinquena. Impossibilitat d’una prova cosmològica de l’existència de Déu
Descobriment i explicació de la il·lusió dialèctica en totes les proves transcendentals de l’existència d’un ésser necessari
Secció sisena. Impossibilitat de la demostració físico-teològica
Secció setena. Crítica de tota teologia fundada en principis especulatius de la raó
Apèndix a la dialèctica transcendental. L’ús regulador de les idees de la raó pura
L’objectiu final de la dialèctica natural de la raó humana

II. DOCTRINA TRANSCENDENTAL DEL MÈTODE
Capítol I. La disciplina de la raó pura
Secció primera. La disciplina de la raó pura en el seu ús dogmàtic
Secció segona. La disciplina de la raó pura respecte al seu ús polèmic
Impossibilitat d’una satisfacció escèptica de la raó pura en desacord amb si mateixa
Secció tercera. La disciplina de la raó pura front les hipòtesis
Secció quarta. La disciplina de la raó pura respecte de les seves demostracions
Capítol II. El cànon de la raó pura
Secció primera. L’objectiu final de l’ús pur de la nostra raó
Secció segona. L’ideal del bé suprem com a fonament determinador del fi últim de la raó pura
Secció tercera. L’opinió, el saber i la creença
Capítol III. L’arquitectònica de la raó pura
Capítol IV. Història de la raó pura

Examen-comentari de Descartes resolt


Per a millorar la tècnica dels exàmens seguint el nou model de selectivitat, he subratllat el text proposat a l'examen de Descartes i he redactat les parts b) i c) del comentari de text. El subratllat verd correspon a la tesi o idea principal del text i els grocs a les idees secundàries o arguments per defensar aquesta tesi.

PART PRÀCTICA

1.    Comentari de text (RECORDA CITAR EL TEXT DINS LES TEVES RESPOSTES)

«Després, examinant amb atenció el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap mena de cos, i que no hi havia cap món, ni cap lloc on jo fos, però que no podia fingir, per això mateix, que no era res; i que, ben al contrari, del fet mateix que pensava dubtar de la veritat de les altres coses, se'n seguia molt evidentment i certament que jo era; mentre que si hagués tan sols deixat de pensar, encara que la resta del que havia imaginat hagués estat vertader, no tenia cap raó per creure que jo fos: d’això vaig saber que jo era una substància l’essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar, i que, per a ser, no té necessitat de cap lloc, ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc el que sóc, és completament distinta del cos i, fins i tot, és més fàcil de conèixer que ell, i que encara que ell no fos, ella no deixaria de ser allò que és
René Descartes, Discurs del mètode, 4a part

  • La primera part del comentari ha d’incloure els següents elements:
a)    Context històric, social, cultural, científic i filosòfic relacionat amb Descartes
b)    Identifica el/s tema/es de què tracta el text i quina és la tesi defensada en ell.
c)    Explica de forma ordenada, clara i precisa les idees fonamentals del text i la relació entre elles.

COMENTARI DE b) i c)

1b. El text pertany a l’obra Discurs del mètode, on Descartes primer descriu les regles que ha de seguir qualsevol ciència (a la 2a part del Discurs) i després aplica aquestes regles a la filosofia, que per ell s’identifica amb la metafísica (a la 4a part). El text presentat, forma part d’aquesta 4a part del Discurs del mètode i Descartes ja ha realitzat el dubte metòdic fruit de l’aplicació de la primera regla del mètode, la de l’evidència, que consistia en no donar res per vertader que no en tenguèssim la seguretat que era una idea clara i distinta i que no se’n pogués dubtar. El resultat d’això és que només hi ha una cosa indubtable, que pensam, i per pensar és necessari ser. D’aquí extreu Descartes la intuïció “Cogito, ergo sum”, “penso, aleshores sóc”. Immediatament després d’haver obtingut aquesta idea clara i distinta, que JO sóc, Descartes es demana què és concretament el JO. I aquest és el tema del text que ens ocupa: esbrinar en què consisteix el JO, tal i com diu a la primera línia “examinant amb atenció el que jo era”. Per tant, el text forma part de la reflexió metafísica que Descartes empren al Discurs del mètode i que ampliarà a les Meditacions Metafísiques.
La tesi que defensa Descartes en aquest text respecte del JO és que no és res més que pensament, o sigui COGITO: “jo era una substància l’essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar” (línies 7 i 8). I la segona tesi que apareix al text, derivada d’aquesta primera, és que el JO no necessita del cos per existir, i Descartes argumentarà per què defensa aquesta teoria.

1c.  La idea principal del text és la definició  del JO que dóna Descartes, el JO és pensament, cogito. Per demostrar que això és així Descartes dóna els següents arguments: primer, que podem fingir que no tenim cos però que no podem fingir que no pensam (si fingim això estam, per tant, pensant). Igualment podem fingir que no hi ha món i que no ocupam cap lloc a l’espai, però no podem fingir que no som res (perquè el no res no pot ni tan sols fingir!)
De l’existència necessària del JO, com ja ha demostrat anteriorment a aquest fragment, no se’n pot dubtar. Descartes ho repeteix a les línies 4 i 5: si dubtam de tot se’n segueix que JO sóc, “evidentment i certament”, segons Descartes.
En segon lloc, Descartes argumenta que si deixam de pensar no tenim cap motiu per creure que sóc: “si hagués tan sols deixat de pensar...no tenia cap raó per creure que jo fos”, és a dir, que l’únic que ens assegura que som, existim, és el fet de pensar, si no hi ha pensament no hi ha res que ens indiqui que som. Aquest seria el segon argument per defensar la seva tesi.
Com a conseqüència de tot això, Descartes dedueix (podríem dir “matemàticament”) que com que el JO només és pensament –i ara ja s’atreveix a donar-li el nom d’”ànima”–, aquesta ànima “és completament distinta del cos”, el cos és un altra tipus de cosa, de substància. Com sabem per altres textos, Descartes definia en llatí al JO o ÀNIMA com a RES COGITANS (cosa o substància que pensa), i als COSSOS (entre d’altres l’humà) com a RES EXTENSA (allò que es caracteritza principalment per ocupar un espai, un lloc: tenir extensió). I el JO és més fàcil de conèixer que el COS, perquè la nostra raó pensa i el jo és pensament, i el cos que coneixem pels sentits podem dubtar de que sigui, igual que podem dubtar de tot allò que entra pels nostres sentits.
En conclusió, Descartes ha intentat demostrar, racionalment, que el JO és únicament pensament, perquè no podem deixar de pensar i creure que sóc, i que el cos és una substància que no forma part constitutiva d’aquest JO, és secundari, irrellevant.

dilluns, 7 de març del 2011

Tema per la dissertació de Filosofia: "qualsevol cosa és art?"

El tema de la dissertació de primer de batxillerat és "En art, tot val?" Quan en vàrem parlar a classe i reflexionarem sobre diverses "obres" (pintura, escultura, composicions...) algú va esmentar la peça de música "4:33" de John Cage com a mostra d'"obres d'art" polèmiques (utilitzo les cometes precisament perquè el tema és si ho són). Vos deixo un vídeo on s'interpreta aquesta peça de música:


Curiosament, cosa que jo desconeixia, Cage va col·laborar amb Marcel Duchamp (autor del que vàrem veure dues peces: Roda de bicicleta i Font)Podeu veure un vídeo aquí.
Espero que vos ajudi a reflexionar per la dissertació.

dissabte, 5 de març del 2011

Vida, obra i context històric de Kant


La vida de Kant és una vida dedicada completament a l’activitat intel·lectual, tan com a escriptor com a professor de Filosofia, i absenta d’esdeveniments rellevants pels biògrafs.
Va néixer a Königsberg el 1724, en aquells moments ciutat de Prússia, actualment anomenada Kaliningrad i pertanyent a Rússia. Kant fou, per tants, un filòsof alemany integrat en la cultura alemanya de l’època: la Il·lustració alemanya.
Fou educat en l’estricta religió de la seva mare, el pietisme, una corrent derivada del protestantisme que feia èmfasi en la “pietat” cristiana, però que també cultivava la tolerància enfront els altres.
Kant estudia a la mateixa universitat de Königsberg, on posteriorment en serà professor. S’interessa per totes les qüestions del coneixement: física, astronomia, lògica, matemàtica, història, etc., adquirint una formació integral que li permeté donar cursos de totes aquestes matèries, tant a alumnes de filosofia com a públic en general.
Königsberg cap el 1766
Quan acaba els estudis universitaris accepta la feina de tutor fora de Königsberg, a un centenar de kilòmetres, la distància més llarga de la qual es va allunyar mai de la seva ciutat natal. Al cap d’uns 9 anys hi torna i ja no viatjarà més en la seva vida.
Comença a donar classes de lògica, metafísica, física, geografia, matemàtica, etc., i pel que conten els seus deixebles era un professor excel·lent. Aquest període dura uns 15 anys i els escrits que publica són de temàtica preferentment científica, influït sobretot per la física newtoniana, però combinada amb les influències racionalistes de Leibniz a través de Wolff. El seu primer escrit intenta combinar el concepte de “força” de la física de Newton amb les “mònades” de Leibniz. Aquesta etapa se la coneix amb el nom de període precrític. Al final d’aquest període, Kant s’acosta cada vegada més a la metafísica i com explica més tard ell mateix va ser la lectura de Hume el que el despertar del seu “somni dogmàtic”.
Universitat de Königsberg
El 1770, quan Kant ja té 47 anys, aconsegueix la plaça de professor ordinari de lògica i metafísica a la seva universitat, i és el moment en que Kant deixa de publicar i guarda un silenci d’11 anys fins que dóna a la impremta la seva principal obra. Durant aquests anys, Kant madura el seu propi sistema filosòfic, una síntesi del racionalisme i de l’empirisme amb la intenció d’ubicar a la metafísica al seu lloc corresponent, no al costat de les ciències sinó en una altra dimensió. El 1781 publica, per tant, la Crítica de la raó pura. El llibre no va ser gaire ben entès per la comunitat i va rebre algunes crítiques fruit de la malinterpretació. Per això, Kant escriurà una espècie de resum explicatiu amb intenció d’aclarir-ne millor el contingut: es tracta dels Prolegòmens a tota metafísica futura que vulgui presentar-se com a ciència. De totes formes, Kant rectificarà i reescriurà algunes parts senceres de la Crítica de la raó pura i publicarà una segona edició revisada el 1787, edició que s’ha convertit en la considerada definitiva.
Casa de Kant (esquerra) i Castell de Königsberg
Un any més tard, el 1788, publica la segona crítica, la Crítica de la raó pràctica, la proposta de filosofia moral o ètica de Kant. I el 1790 dóna a la impremta la tercera crítica, la Crítica de la facultat de jutjar o Crítica del judici, que serà d’importància vital pel posterior desenvolupament de l’idealisme i de l’estètica com a disciplina filosòfica. Així, es dóna per acabat el període crític que es va iniciar el 1770.
Casa de Kant
Kant continuarà donant classes i publicant altres llibres fins que la salut li ho permet, amb el conflicte amb la censura descrit més avall arrel del llibre de 1793 La religió dins els límits de la simple raó. El 1795, ja esdevinguda la Revolució Francesa i la Independència dels Estats Units, escriu La pau perpètua, on Kant anticipa la idea d’una institució supranacional que eviti les guerres entre estats (podem considerar que l’ONU n’és el seu actual exponent).
Els darrers anys de la seva vida Kant ja tendrà poques forces però seguirà escrivint fins al final. Mor el 1804 després d’haver begut un tassó de vi, aigua i sucre i pronunciant les paraules “es ist gut” (està bo).
Tomba amb la famosa inscripció

Contextualització de Kant
La Il·lustració
Immanuel Kant (1724-1804) viu de ple el segle XVIII europeu, el Segle de les Llums, i com a fill del seu temps ell n’és un dels màxims exponents a Alemanya. No només serà un il·lustrat en el sentit d’abastar el coneixement des de molts dels seus àmbits, científic, filosòfic, polític o religiós, sinó que en serà plenament conscient i escriurà una de les obres més importants per esbrinar en què consisteix la Aufklärung, el seu llibre Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració? s’ha convertit en un dels principals referents per entendre aquest període de la modernitat.
De forma breu, Kant respon que la Il·lustració consisteix en què la humanitat aconsegueix la seva majoria d’edat, és a dir, que obté el poder de decidir per si mateixa i no dependre de ningú: autonomia, llibertat, raó, són els principals conceptes que assigna a l’època il·lustrada i són precisament alguns dels conceptes que conformen la seva descomunal filosofia.
En concret, sobre el concepte de “Raó” que els il·lustrats empraven acríticament, sense haver-ne estudiats les seves capacitats i limitacions, Kant elaborarà la seva Crítica de la raó pura, amb la intenció d’establir-ne les possibilitats i les limitacions que aquesta té.
Lliçó de Kant
Kant, apart dels seus escrits pròpiament filosòfics, publicarà llibres sobre física i astronomia, política i religió, aconseguint també renom amb tots aquests. Un dels fets més destacables de la seva vida fou precisament la prohibició, per part del nou monarca prussià (l’antiil·lustrat Frederic Guillem II), de la seva obra La religió dins els límits de la simple raó, segons el rei per anar en contra de les Sagrades Escriptures i amenaçant al pobre professor d’atenir-se a les conseqüències. Kant, com a bon filòsof, no canviarà d’opinió, però com a bon súbdit, guardarà silenci i no tornarà a defensar les seves tesis durant la vida del monarca, però una vegada mort aquest tornarà a publicar l’obra completa.
Com a bon il·lustrat, Kant gaudia de les reunions amb altres intel·lectuals, als que convidava a dinar sovint a ca seva per conversar sobre les més diferents qüestions. Se sap que Kant, que no viatjar mai més enllà d’un centenar de kilòmetres de Königsberg, sorprenia als seus convidats amb informacions de llocs que no havia visitat mai, però la intensa lectura de tot tipus de llibres el feia aprendre de tot.
A les seves classes hi assistiren un grapat d’alumnes que esdevindrien després importants: Herder o Fichte en serien dos exemples. Segons conta el primer, Immanuel Kant era un excel·lent professor, de discurs amè i fins i tot decorat amb sentit de l’humor, cosa que sembla xocar amb l’escriptura feixuga i difícil d’alguns dels seus escrits.
Kant amb els seus convidats
De la lectura d’un dels autors més reconeguts de l’època il·lustrada, Jean-Jacques Rousseau, deriva una de les llegendes més populars sobre Kant: es conta que el menut professor era tan puntual en els seus recorreguts per la ciutat que els seus veïns posaven els rellotges en hora en veure’l passar a ell; només en una ocasió Kant no va passar, s’havia quedat llegint l’Emili de Rousseau i la immersió en la lectura el va fer oblidar el pas del temps.
Newton i la ciència
Els primers escrits que Kant va publicar estan dedicats a temes científics. Se sap que va ser la influència d’un professor seu el que el va fer interessar per les teories de Newton. Igual que ja va passar amb Hume, Kant va intentar seguir les passes de l’èxit científic de Newton i va dirigir el seu pensament a aprofundir, per exemple, en el concepte de “força” newtonià però combinant-lo amb la teoria filosòfica de Leibniz, o a teoritzar sobre la gènesi dels sistemes solars, anticipant una teoria que 50 anys més tard va recollir Laplace.
Posteriorment, quan Kant es dedica ja de ple a la filosofia, Newton seguirà jugant un paper fonamental en les seves teories, ja que la física i la matemàtica seran les dues disciplines que han aconseguit progressar des dels seus inicis (no com la metafísica) i establir-se de fet com a ciències. La física i la matemàtica són precisament les ciències que va cultivar Newton: el seu llibre principal es titula Principis matemàtics de filosofia natural.
Newton
El racionalisme
Com hem dit a l’apartat anterior Kant emprava la filosofia racionalista de Leibniz en les seves pròpies teories. La influència racionalista també li ve dels anys de formació, la tendència filosòfica de la universitat alemanya era racionalista, sobretot del principal representat alemany del racionalisme, Leibniz, que havia fet escola i un del seus seguidors, Cristian Wolff, n’era un dels màxims representants. Kant, emprarà el concepte de “mònada” encunyat per Leibniz per interpretar el concepte de “força” de Newton en la seva primera obra.
Es pot dir, per tant, que Kant era un metafísic racionalista en els seus orígens.
L’empirisme
Segons explica el mateix Kant, va ser la lectura de Hume el que el va fer despertar del seu “somni dogmàtic”, de la seva creença, com a bon racionalista, que la raó ho podia aconseguir tot sense la intervenció de l’experiència sensorial. La filosofia escèptica de Hume, desmuntant tots els arguments racionalistes per no tenir base empírica, varen fer entrar a Kant en una llarga reflexió per redreçar les seves teories filosòfiques, sobretot per salvar la metafísica del foc a on l’abocava Hume, però també per donar-li un paper a l’experiència en la seva teoria del coneixement que configurarà a la Crítica de la raó pura.
Gràcies a Hume, per tant, Kant produirà finalment la síntesi entre el racionalisme i l’empirisme i l’ajudarà a construir la seva filosofia transcendental, tal i com el mateix Kant l’anomenarà.
David Hume
Història i política
Durant la vida de Kant varen esdevenir dos fets rellevants de transcendència històrica: la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa. Dels dos esdeveniments Kant en destacava que es basessin en una Constitució, el recull de normes basades en la justícia, la llibertat, l’autonomia i la ciutadania, conceptes que ell mateix defensava i que intentarà reflectir en el seu opuscle polític La pau perpètua.
Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà
Portada de La pau perpètua