dissabte, 5 de març de 2011

Vida, obra i context històric de Kant


La vida de Kant és una vida dedicada completament a l’activitat intel·lectual, tan com a escriptor com a professor de Filosofia, i absenta d’esdeveniments rellevants pels biògrafs.
Va néixer a Königsberg el 1724, en aquells moments ciutat de Prússia, actualment anomenada Kaliningrad i pertanyent a Rússia. Kant fou, per tants, un filòsof alemany integrat en la cultura alemanya de l’època: la Il·lustració alemanya.
Fou educat en l’estricta religió de la seva mare, el pietisme, una corrent derivada del protestantisme que feia èmfasi en la “pietat” cristiana, però que també cultivava la tolerància enfront els altres.
Kant estudia a la mateixa universitat de Königsberg, on posteriorment en serà professor. S’interessa per totes les qüestions del coneixement: física, astronomia, lògica, matemàtica, història, etc., adquirint una formació integral que li permeté donar cursos de totes aquestes matèries, tant a alumnes de filosofia com a públic en general.
Königsberg cap el 1766
Quan acaba els estudis universitaris accepta la feina de tutor fora de Königsberg, a un centenar de kilòmetres, la distància més llarga de la qual es va allunyar mai de la seva ciutat natal. Al cap d’uns 9 anys hi torna i ja no viatjarà més en la seva vida.
Comença a donar classes de lògica, metafísica, física, geografia, matemàtica, etc., i pel que conten els seus deixebles era un professor excel·lent. Aquest període dura uns 15 anys i els escrits que publica són de temàtica preferentment científica, influït sobretot per la física newtoniana, però combinada amb les influències racionalistes de Leibniz a través de Wolff. El seu primer escrit intenta combinar el concepte de “força” de la física de Newton amb les “mònades” de Leibniz. Aquesta etapa se la coneix amb el nom de període precrític. Al final d’aquest període, Kant s’acosta cada vegada més a la metafísica i com explica més tard ell mateix va ser la lectura de Hume el que el despertar del seu “somni dogmàtic”.
Universitat de Königsberg
El 1770, quan Kant ja té 47 anys, aconsegueix la plaça de professor ordinari de lògica i metafísica a la seva universitat, i és el moment en que Kant deixa de publicar i guarda un silenci d’11 anys fins que dóna a la impremta la seva principal obra. Durant aquests anys, Kant madura el seu propi sistema filosòfic, una síntesi del racionalisme i de l’empirisme amb la intenció d’ubicar a la metafísica al seu lloc corresponent, no al costat de les ciències sinó en una altra dimensió. El 1781 publica, per tant, la Crítica de la raó pura. El llibre no va ser gaire ben entès per la comunitat i va rebre algunes crítiques fruit de la malinterpretació. Per això, Kant escriurà una espècie de resum explicatiu amb intenció d’aclarir-ne millor el contingut: es tracta dels Prolegòmens a tota metafísica futura que vulgui presentar-se com a ciència. De totes formes, Kant rectificarà i reescriurà algunes parts senceres de la Crítica de la raó pura i publicarà una segona edició revisada el 1787, edició que s’ha convertit en la considerada definitiva.
Casa de Kant (esquerra) i Castell de Königsberg
Un any més tard, el 1788, publica la segona crítica, la Crítica de la raó pràctica, la proposta de filosofia moral o ètica de Kant. I el 1790 dóna a la impremta la tercera crítica, la Crítica de la facultat de jutjar o Crítica del judici, que serà d’importància vital pel posterior desenvolupament de l’idealisme i de l’estètica com a disciplina filosòfica. Així, es dóna per acabat el període crític que es va iniciar el 1770.
Casa de Kant
Kant continuarà donant classes i publicant altres llibres fins que la salut li ho permet, amb el conflicte amb la censura descrit més avall arrel del llibre de 1793 La religió dins els límits de la simple raó. El 1795, ja esdevinguda la Revolució Francesa i la Independència dels Estats Units, escriu La pau perpètua, on Kant anticipa la idea d’una institució supranacional que eviti les guerres entre estats (podem considerar que l’ONU n’és el seu actual exponent).
Els darrers anys de la seva vida Kant ja tendrà poques forces però seguirà escrivint fins al final. Mor el 1804 després d’haver begut un tassó de vi, aigua i sucre i pronunciant les paraules “es ist gut” (està bo).
Tomba amb la famosa inscripció

Contextualització de Kant
La Il·lustració
Immanuel Kant (1724-1804) viu de ple el segle XVIII europeu, el Segle de les Llums, i com a fill del seu temps ell n’és un dels màxims exponents a Alemanya. No només serà un il·lustrat en el sentit d’abastar el coneixement des de molts dels seus àmbits, científic, filosòfic, polític o religiós, sinó que en serà plenament conscient i escriurà una de les obres més importants per esbrinar en què consisteix la Aufklärung, el seu llibre Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració? s’ha convertit en un dels principals referents per entendre aquest període de la modernitat.
De forma breu, Kant respon que la Il·lustració consisteix en què la humanitat aconsegueix la seva majoria d’edat, és a dir, que obté el poder de decidir per si mateixa i no dependre de ningú: autonomia, llibertat, raó, són els principals conceptes que assigna a l’època il·lustrada i són precisament alguns dels conceptes que conformen la seva descomunal filosofia.
En concret, sobre el concepte de “Raó” que els il·lustrats empraven acríticament, sense haver-ne estudiats les seves capacitats i limitacions, Kant elaborarà la seva Crítica de la raó pura, amb la intenció d’establir-ne les possibilitats i les limitacions que aquesta té.
Lliçó de Kant
Kant, apart dels seus escrits pròpiament filosòfics, publicarà llibres sobre física i astronomia, política i religió, aconseguint també renom amb tots aquests. Un dels fets més destacables de la seva vida fou precisament la prohibició, per part del nou monarca prussià (l’antiil·lustrat Frederic Guillem II), de la seva obra La religió dins els límits de la simple raó, segons el rei per anar en contra de les Sagrades Escriptures i amenaçant al pobre professor d’atenir-se a les conseqüències. Kant, com a bon filòsof, no canviarà d’opinió, però com a bon súbdit, guardarà silenci i no tornarà a defensar les seves tesis durant la vida del monarca, però una vegada mort aquest tornarà a publicar l’obra completa.
Com a bon il·lustrat, Kant gaudia de les reunions amb altres intel·lectuals, als que convidava a dinar sovint a ca seva per conversar sobre les més diferents qüestions. Se sap que Kant, que no viatjar mai més enllà d’un centenar de kilòmetres de Königsberg, sorprenia als seus convidats amb informacions de llocs que no havia visitat mai, però la intensa lectura de tot tipus de llibres el feia aprendre de tot.
A les seves classes hi assistiren un grapat d’alumnes que esdevindrien després importants: Herder o Fichte en serien dos exemples. Segons conta el primer, Immanuel Kant era un excel·lent professor, de discurs amè i fins i tot decorat amb sentit de l’humor, cosa que sembla xocar amb l’escriptura feixuga i difícil d’alguns dels seus escrits.
Kant amb els seus convidats
De la lectura d’un dels autors més reconeguts de l’època il·lustrada, Jean-Jacques Rousseau, deriva una de les llegendes més populars sobre Kant: es conta que el menut professor era tan puntual en els seus recorreguts per la ciutat que els seus veïns posaven els rellotges en hora en veure’l passar a ell; només en una ocasió Kant no va passar, s’havia quedat llegint l’Emili de Rousseau i la immersió en la lectura el va fer oblidar el pas del temps.
Newton i la ciència
Els primers escrits que Kant va publicar estan dedicats a temes científics. Se sap que va ser la influència d’un professor seu el que el va fer interessar per les teories de Newton. Igual que ja va passar amb Hume, Kant va intentar seguir les passes de l’èxit científic de Newton i va dirigir el seu pensament a aprofundir, per exemple, en el concepte de “força” newtonià però combinant-lo amb la teoria filosòfica de Leibniz, o a teoritzar sobre la gènesi dels sistemes solars, anticipant una teoria que 50 anys més tard va recollir Laplace.
Posteriorment, quan Kant es dedica ja de ple a la filosofia, Newton seguirà jugant un paper fonamental en les seves teories, ja que la física i la matemàtica seran les dues disciplines que han aconseguit progressar des dels seus inicis (no com la metafísica) i establir-se de fet com a ciències. La física i la matemàtica són precisament les ciències que va cultivar Newton: el seu llibre principal es titula Principis matemàtics de filosofia natural.
Newton
El racionalisme
Com hem dit a l’apartat anterior Kant emprava la filosofia racionalista de Leibniz en les seves pròpies teories. La influència racionalista també li ve dels anys de formació, la tendència filosòfica de la universitat alemanya era racionalista, sobretot del principal representat alemany del racionalisme, Leibniz, que havia fet escola i un del seus seguidors, Cristian Wolff, n’era un dels màxims representants. Kant, emprarà el concepte de “mònada” encunyat per Leibniz per interpretar el concepte de “força” de Newton en la seva primera obra.
Es pot dir, per tant, que Kant era un metafísic racionalista en els seus orígens.
L’empirisme
Segons explica el mateix Kant, va ser la lectura de Hume el que el va fer despertar del seu “somni dogmàtic”, de la seva creença, com a bon racionalista, que la raó ho podia aconseguir tot sense la intervenció de l’experiència sensorial. La filosofia escèptica de Hume, desmuntant tots els arguments racionalistes per no tenir base empírica, varen fer entrar a Kant en una llarga reflexió per redreçar les seves teories filosòfiques, sobretot per salvar la metafísica del foc a on l’abocava Hume, però també per donar-li un paper a l’experiència en la seva teoria del coneixement que configurarà a la Crítica de la raó pura.
Gràcies a Hume, per tant, Kant produirà finalment la síntesi entre el racionalisme i l’empirisme i l’ajudarà a construir la seva filosofia transcendental, tal i com el mateix Kant l’anomenarà.
David Hume
Història i política
Durant la vida de Kant varen esdevenir dos fets rellevants de transcendència històrica: la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa. Dels dos esdeveniments Kant en destacava que es basessin en una Constitució, el recull de normes basades en la justícia, la llibertat, l’autonomia i la ciutadania, conceptes que ell mateix defensava i que intentarà reflectir en el seu opuscle polític La pau perpètua.
Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà
Portada de La pau perpètua