Comentari de text de Plató resolt

Seguint la nova estructura de l'examen d'Història de la Filosofia de Selectivitat de la UIB he realitzat el comentari d'un text de Plató, concretament un text del Fedó. A continuació teniu el text, les preguntes de la part pràctica de l'examen i la meva resposta sense la valoració crítica.

1. Comentari de text

«- Ben cert, afegí Cebes reprenent la paraula, si és veritat aquell argument que tu, Sòcrates, acostumes a repetir sovint, segons el qual per a nosaltres aprendre no és altra cosa que recordar, llavors cal necessàriament que en un temps anterior hàgim après el que ens és recordat. Però això no és possible si la nostra ànima no existia en algun lloc abans de néixer en aquesta forma humana. D’on resulta que també així sembla probable que l’ànima és immortal.

- Però Cebes, féu Simmias intervenint al seu torn, quines demostracions en dones? Fes-me’n memòria, perquè en aquest instant no les recordo massa.

-Una de sola, féu Cebes, però molt bona: els homes, quan són interrogats, si se’ls pregunta bé, ells mateixos ho responen tot tal com és, i això, si no en tinguessin la noció i la recta raó, no serien pas capaços de fer-ho. Després, si un passa a les figures geomètriques o a alguna cosa de la mateixa espècie, demostra amb la més clara evidència que això és així.»

Plató, Fedó, 72e-73b

• La primera part del comentari ha d’incloure els següents elements:

a) Context històric, social i cultural de Plató (1 punt)

b) Identifica el/s tema/es de què tracta el text i quina és la tesi de Plató. (1 punt)

c) Explica de forma ordenada, clara i precisa les idees fonamentals del text i la relació entre elles. (1 punt)

Aquest text pertany al llibre Fedó de Plató, que és un dels seus diàlegs de maduresa, juntament amb La República. Plató és un filòsof que va néixer a Atenes el 427 aC i va morir a la mateixa ciutat el 347 aC. Va néixer, per tant, al famós segle V d’Atenes, el conegut com a segle de Pèricles. Atenes, durant aquest segle i sota la direcció de l’estratega Pèricles va aconseguir el seu màxim esplendor, esdevenint la polis més admirada de totes. Durant aquests anys, els més importants intel·lectuals, artistes, escriptors, etc de tota Grècia anaven a Atenes a presentar les seves obres. Entre ells destacam als sofistes, a l’escultor Fídies i al l’escriptor de tragèdies Sòfocles. Així que Atenes progressà culturalment d’una manera que no ho feren les altres polis gregues. Quan va néixer Plató, ja s’havia acabat aquesta època d’esplendor i, per tant, la polis va entrar en un període de decadència que produirà en Plató una enyorança de la polis perduda. Plató pertanyia a una família aristocràtica, i alguns dels seus parents formaren part del famós govern dels Trenta Tirans. Atenes havia entrat en guerra amb Esparta i en perdre la guerra també va perdre la democràcia, imposant-li un govern pro-espartà format per aquests Trenta Tirans. A Plató els seus familiars el convidaren a treballar pel govern de la polis, però ell s’hi va negar. Després d’aquest govern va retornar la democràcia a Atenes i va succeir un dels fets fonamentals a la vida de Plató. Varen denunciar, jutjar i condemnar a mort al seu mestre i amic Sòcrates. Aquest fet, juntament amb la consideració que cap governant impartia realment justícia a la polis, va fer que Plató, que de jove havia tengut la vocació de dedicar-se a la política, abandonà aquesta idea i decidir dedicar-se plenament a la filosofia. Així, encara que va intentar per 3 vegades dur a la pràctica el seu model de polis ideal (descrit a La República) a la ciutat de Siracusa (Sicília), es dedicar a la filosofia en cos i ànima, fundant la seva pròpia escola, l’Acadèmia.

El text en concret tracta de la teoria de la reminiscència i de la teoria de la immortalitat de l’ànima. La reminiscència és una de les teories del coneixement de Plató (l’altre és la dialèctica) i consisteix en què conèixer no és res més que recordar, “aprendre no és altra cosa que recordar”. Aquesta és una de les idees fonamentals del text, l’altra, és que l’ànima ha de ser immortal, perquè si no, com podríem explicar que l’ànima recorda si no és que ja ho ha conegut en un temps anterior? Com diu al text “cal necessàriament que en un temps anterior hàgim après el que ens és recordat”. Així és que aquestes dues idees fonamentals del text tenen una relació de necessitat: la immortalitat de l’ànima és necessària per afirmar la reminiscència.

En el diàleg intervenen Cebes, Símmias i Sòcrates, i el primer que parla és Cebes. Exposa aquesta connexió necessària entre la reminiscència i la immortalitat de l’ànima en el primer paràgraf, repetint la teoria que ha defensat Sòcrates, el personatge que utilitza Plató per defensar les seves pròpies idees. Cebes argumenta que l’ànima ha d’haver existit “en algun lloc abans de néixer en aquesta forma humana”. Aquest lloc sabem que serà el món intel·ligible de les idees, on habiten les ànimes abans de ser castigades a viure empresonades dins un cos, i allà coneixen les idees que obliden completament en baixar al món sensible.

Símmias demana quina demostració en tenim d’aquesta teoria i irònicament diu que li recordi, perquè ell ara no ho recorda. Cebes li demostrarà que l’ànima és immortal perquè a qualsevol home, si se li va demanant les coses, “si se’ls pregunta bé”, són capaços de respondre correctament, és a dir, que si se’ls dirigeix bé la pregunta recorden perfectament la resposta, i això no seria possible “si no en tinguessin la noció i la recta raó”. I afegeix que aquesta demostració encara és més evident quan tractam de les figures geomètriques. En un altre text, Plató ja va emprar el mateix recurs a la geometria quan Sòcrates fent preguntes molt hàbils a un esclau inculte aconsegueix que aquest respongui correctament a preguntes de geometria, ciència que l'esclau no havia aprés mai. És a dir, que no li va ensenyar res, sinó que va fer que recordàs el que havia aprés en un altre temps, la qual cosa demostra que l'ànima és immortal, perquè si no ho fos “no serien capaços de fer això”, la “noció i la recta raó” ja els tenim abans de la nostra vida humana, quan l’ànima viu en el món de les idees.