Declaració Universal dels Drets Humans

Adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948

Preàmbul

Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món;

Considerant que del desconeixement i menyspreu dels drets humans, n'han derivat actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat, i que l'adveniment en el futur d'un món on les persones alliberades del terror i de la misèria tinguin dret a parlar i a creure lliurement ha esdevingut la més alta aspiració humana;

Considerant cosa essencial de protegir els drets humans amb un règim de dret a fi que l'ésser humà no es vegi obligat al capdavall a rebel·lar-se contra la tirania i l'opressió;

Considerant que és també essencial de fomentar l'establiment de relacions amistoses entre les nacions;

Considerant que en la Carta de les Nacions Unides els pobles han proclamat llur fe en els drets fonamentals de l'ésser humà, en la dignitat i en la vàlua de la persona humana, en la igualtat de drets d'homes i dones, i que s'han demostrat disposats a afavorir el progrés social i a instaurar unes millors condicions de vida dins d'una més gran llibertat;

Considerant que els estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans, de les llibertats fonamentals;

Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i d'aquestes llibertats és de la més gran importància amb vista al ple acompliment d'aquest compromís,

L'Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal dels Drets Humans com l'ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d'assolir a fi que totes les persones i òrgans de la societat, tenint aquesta Declaració sempre present a l'esperit, s'esforcin a promoure el respecte d'aquests drets i d'aquestes llibertats mitjançant l'ensenyament i l'educació, i assegurar amb mesures progressives d'ordre nacional i internacional llur reconeixement i aplicació universals i efectius, tant per part dels estats membres com dels territoris que jurídicament en depenen.

Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.

Article 2
Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió pública o d'altra mena, d'origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe. Hom no farà tampoc cap distinció fonamentada en l'estatus polític, administratiu i internacional del país o territori del qual depengui jurídicament la persona, tant si es tracta d'un país o territori independent, com si està sota la tutela, encara que no sigui autònom o que estigui sotmès a qualsevol limitació de sobirania.

Article 3
Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona.

Article 4
Cap persona no està sotmesa a esclavitud o servatge; l'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.

Article 5
Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Article 6
Tothom i en tot lloc té dret al reconeixement de la pròpia personalitat jurídica.

Article 7
Tothom és igual davant la llei i té dret d'obtenir-ne la mateixa protecció contra qualsevol discriminació que violi la present declaració contra tota provocació a una tal discriminació.

Article 8
Tota persona té dret a un recurs efectiu prop de les competents jurisdiccions nacionals, contra aquells actes que violin els drets fonamentals reconeguts per la constitució o la llei.

Article 9
Ningú no pot ser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament.

Article 10
Tota persona té dret, en règim d'igualtat, que la seva causa sigui portada equitativament i imparcialment en un tribunal independent i imparcial, el qual decidirà tant sobre els seus drets i les seves obligacions com sobre el fonament de tota acusació adreçada contra ella en matèria penal.

Article 11
1. Hom presumeix innocent tota persona acusada d'un acte delictiu fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d'un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades.
2. Ningú no serà condemnat per accions o per omissions que quan foren comeses no constituïen acte delictiu d'acord amb el dret nacional i internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a la que era aplicable quan l'acte delictiu fou comès.

Article 12
Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada ni en la de la seva família, en el seu domicili ni en la seva correspondència, ni d'atemptats contra la seva fama o reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes intromissions o aquests atemptats.

Article 13
1. Tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l'interior d'un estat.
2. Tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Article 14
1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se'n en d'altres països.
2. Aquest dret no podrà ésser invocat en cas de persecució basada realment en un crim de dret comú, o actes contraris als principis i fins de les Nacions Unides.

Article 15
1. Tot individu té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat.

Article 16
1. A partir de l'edat núbil, l'home i la dona, sense cap restricció per raó de raça, nacionalitat o religió, tenen dret a casar-se i a fundar una família. Ambdós tenen drets iguals al matrimoni, durant el matrimoni i en el moment de la seva dissolució.
2. El matrimoni només pot realitzar-se amb el consentiment lliure i ple dels futurs esposos.
3.La família és l'element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l'estat.

Article 17
1. Tota persona, individualment i col·lectiva, té dret a la propietat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.

Article 18
Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l'ensenyament, la predicació, el culte i l'acompliment de ritus.

Article 19
Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.

Article 20
1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
2. Ningú no pot ésser obligat a pertànyer a una determinada associació.

Article 21
1. Tothom té dret a prendre part en la direcció dels afers públics del seu país, sigui directament, sigui per mitjà de representants elegits lliurement.
2.Tota persona té dret a accedir a les funcions públiques del país en condicions d'igualtat.
3. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat dels poders públics; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions sinceres que cal celebrar periòdicament per sufragi universal igual i secret, o seguint qualsevol procediment equivalent que asseguri la llibertat del vot.

Article 22
Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social; té la facultat d'obtenir la satisfacció dels drets econòmics socials i culturals indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat, per l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país.

Article 23
1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció del seu treball i a la protecció contra la desocupació.
2.Tothom té dret, sense cap discriminació, a igual salari per igual treball.
3.Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i per a la seva família una existència conforme amb la dignitat humana, completada, si cal, amb els altres mitjans de protecció social.
4.Tota persona té dret, unint-se amb d'altres, a fundar sindicats i a afiliar-s'hi per a la defensa dels propis interessos.

Article 24
Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.

Article 25
1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, a atenció mèdica i als necessaris serveis socials; tota persona té dret a la seguretat en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o en d'altres casos de pèrdua dels mitjans de subsistència a causa de circumstàncies independents de la seva voluntat.
2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una ajuda i a una assistència especials. Tot infant nascut en el matrimoni o fora d'ell, frueix d'igual protecció social.

Article 26
1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en el grau elemental i fonamental. L'ensenyament elemental és obligatori. Cal que l'ensenyament tècnic i professional sigui generalitzat, i que s'obri a tothom l'accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots amb atenció al mèrit de cadascú.
2. L'educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i al reforçament del respecte dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals. Ha d'afavorir la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i tots els grups socials o religiosos, i la difusió de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d'educació de llurs fills.

Article 27
1. Tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, a fruir de les arts i a participar del progrés científic i dels beneficis que en resultin.
2. Qualsevol persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries i artístiques de què sigui autor.

Article 28
Tota persona té dret a que regni en el medi social i internacional un ordre que permeti d'assolir amb plena eficàcia els drets i les llibertats enunciats en aquesta declaració.

Article 29
1. Tota persona té dret a uns deures envers la comunitat en la qual, només, li és possible el lliure i ple desplegament de la personalitat.
2. En l'exercici dels drets i en el gaudi de les llibertats ningú no està sotmès sinó a les limitacions establertes en la llei, exclusivament en l'ordre a assegurar el reconeixement i el respecte dels drets i de les llibertats alienes, i a fi de satisfer les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests deures i aquestes llibertats mai no podran ésser exercits contra els fins i els principis de les Nacions Unides.

Article 30

Cap disposició d'aquesta declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i les llibertats que s'hi enuncien.

L'idealisme alemany: de Kant a Marx

Aquest moviment filosòfic es configura a partir de varis elements:

• La filosofia de Kant, que va causar un gran impacte
• El moviment romàntic, que pretenia donar rellevància a allò que la Il·lustració havia deixat de banda: els sentiments, les intuïcions o imaginacions, l’irracional.
• La revolució francesa i els ideals de llibertat, contrarestats per la figura de Napoleó i la Restauració.

FICHTE (1762-1814)

Prescindeix de la «cosa en sí» kantiana –per incognoscible– i tot es posat pel "Jo". La consciència crea la realitat, el "Jo" crea el "No-Jo". Inicia el mètode dialèctic: tesi, antítesi i síntesi.

SCHELLING (1775-1854)

Idealisme objectiu, tal i com el qualificà Hegel. Intenta superar l’idealisme subjectiu de Fichte i defensa la naturalesa com una cosa objectiva en un primer moment, i l’Absolut com a realitat única.

HEGEL (1770-1831)

Obres més destacades: Fenomenologia de l’esperit i Ciència de la lògica

La dialèctica

Tant la realitat com la raó –que s’identifiquen– són dinàmiques, segueixen un moviment triàdic constant: l’afirmació, la negació, i la negació de la negació (que esdevé una nova afirmació). Exemples: ésser, no-res i esdevenir; racionalisme, empirisme i kantisme. Dialèctica de l’amo i l’esclau: amo, esclau i home lliure.

L’esperit absolut

L’esperit és per Hegel «jo, subjecte i infinit», el subjecte i l’objecte del desplegament i desenvolupament de la realitat i la història. La raó és realitza i progressa dialècticament fins arribar a l’esperit absolut, la màxima realització possible de la raó humana.

Formes o manifestacions de l’esperit:

Esperit subjectiu	Antropologia, fenomenologia i psicologia
Esperit objectiu	Dret, moralitat, eticitat, societat civil i Estat
Esperit absolut	Art, religió i filosofia

Idealisme absolut és l’adjectiu que el mateix Hegel empra per qualificar la seva filosofia.

HEGELIANS I ANTIHEGELIANS

ANTIHEGELIANS:

Schopenhauer i Kierkegaard

HEGELIANS:

Dreta hegeliana

i esquerra hegeliana:

Feuerbach i Karl Marx)

Kant: La pau perpètua

Fragments del breu però important opuscle de Kant:

"Articles preliminars per a la pau perpètua entre els Estats

1. No ha de considerar-se vàlid cap tractat de pau que s'hagi celebrat amb la reserva secreta sobre alguna causa de guerra en el futur.
2. Cap Estat independent (gran o petit, és igual) podrà ser adquirit per un altre mitjançant herència, permuta, compra o donació.
3. Els exèrcits permanents (miles perpetuus) han de desaparèixer totalment amb el temps.
4. No s'ha d'emetre deute públic en relació amb els assumptes de política exterior.
5. Cap Estat ha d'immiscuïr-se per la força en la constitució i el govern d'un altre.
6. Cap Estat en guerra amb un altre s'ha de permetre tals hostilitats que facin impossible la confiança mútua en la pau futura, com l'ús en l'altre Estat d'assassins, enverinadors, ...

Articles definitius per a la pau perpètua

1. La constitució civil de tot Estat ha de ser republicana.
La constitució republicana és aquella establerta de conformitat amb els principis, 1) de la llibertat dels membres de la societat (quant a homes), 2) de la dependència de tots respecte a una única legislació comuna (quant a súbdits) i 3) de conformitat amb la llei de la igualtat de tots els súbdits (quant a ciutadans) [...]
Per a que no es confongui la constitució republicana amb la democràtica (com sol ocórrer) es precís fer notar el següent. Les formes d'un Estat (civitas) poden classificar-se per la diferència en les persones que posseeixen el poder suprem de l'Estat o pel modo de governar al poble, sigui qui sigui el governant. Amb la primera via s'anomena realment la forma de la sobirania (forma imperii) i només hi ha tres formes possibles, a saber, la sobirania la posseeix un de sol o alguns relacionats entre si o tots els que formen la societat civil conjuntament (autocràcia, aristocràcia i democràcia, poder del príncep, de la noblesa, del poble). La segona via és la forma de govern (forma regiminis) i es refereix al modo com l'Estat fa ús de la plenitud del seu poder, modo basat en la constitució (en l'acte de la voluntat general pel qual una massa es converteix en poble): en aquest sentit la constitució és o republicana o despòtica. El republicanisme és el principi polític de la separació del poder executiu (govern) del legislatiu; el despotisme és el principi de l'execució arbitrària per l'Estat de lleis que ell mateix s'ha donat, amb la qual cosa la voluntat pública es manejada pel governant com la seva voluntat particular [...]
2. El dret de gents s'ha de fundar en una federació d'Estats lliures.
3. El dret cosmopolita ha de limitar-se a les condicions de l'hospitalitat universal.
Es tracta en aquest article, com en els anteriors, de dret i no de filantropia, i hospitalitat (Wirthbarkeit) significa aquí el dret d'un estranger a no ser tractat hostilment pel fet d'haver arribat al territori des d'un altre.

Article secret per a la pau perpètua

'Les màximes dels filòsofs sobre les condicions de possibilitat de la pau pública han de ser preses en consideració pels Estats preparats per la guerra'
L'Estat requerirà, per tant, als filòsofs en silenci (fent d'això un secret), el que significa tant que els deixarà parlar lliurament i públicament sobre els principis generals de la guerra i de l'establiment de la pau. [...]
No s'ha d'esperar que els reis filosofin ni que els filòsofs siguin reis, com tampoc hi ha que desitjar-ho, perquè la possessió del poder danya inevitablement el lliure judici de la raó."

Gandhi (la no violència)

Un dels debats arrel del tema de la pena de mort va ser el de la famosa "llei del Talió: ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, ferida per ferida, cremadura per cremadura", etc. Molts pensen que la violència s'ha de respondre amb violència, que davant un atac o una provocació no hi ha altre resposta possible que l'atac i la violència. Per mor d'això, ara veurem la pel·lícula sobre la biografia de "Mahatma Gandhi", el principal defensor de la no violència. Gandhi, a més, va donar la resposta més original a l'ideologia de l'ull per ull, va dir; "amb l'ull per ull només s'aconsegueix que el món sencer és quedi cec". Gandhi proposava la lluita pacífica, la ressistència activa, sempre la no violència per afrontar els conflictes, tant els individuals com els socials. A través d'aquesta lluita pacífica va aconseguir alliberar el seu país del colonialisme britànic, aquest és el tema central de la pel·lícula. Per a nosaltres, la lliçó de Gandhi és que la resposta pacífica és més efectiva que la violenta, que l'ull per ull no condueix a la solució dels conflictes sinó a la creació de nous.
1. Fitxa tècnica

• Títol original: Gandhi
• Director: Richard Attenborough
• Any: 1982
• País: Regne Unit
• Durada: 183 minuts
• Protagonista: Ben Kingsley
  

2. Sinopsi

Mahatma Gandhi no va governar cap país, però aconseguí el que ningú havia aconseguit abans; conduí el seu país cap a la llibertat i fou l'esperança d'un poble. Mahatma Gandhi, des dels seus inicis com a advocat a Suràfrica fins a convertir-se en el famós líder de la India. Després de defensar els drets dels ciutadans d'origen no europeu a Suràfrica, decideix que els hindús s'han convertit en ciutadans de segona classe en la seva pròpia terra i aconsegueix fer sublevar al poble hindú contra el règim de l'Imperi Britànic mitjançant la doctrina de la no violència. La pel·lícula recrea amb tot detall la vida de Gandhi, les seves idees i el poder que assolí. Amb escenes tan especteculars com la masacre 'Amristar, on els britànics dispararen sobre 15.000 homes, dones i nins desarmats, i la increïble marxa cap a la mar on Gandhi arrossegà a milers de compatriotes per demostrar que la sal de la mar pertanyia a tothom i que no era d'ús exclusiu dels britànics. Una obra mestre, una mirada al cor i a l'ànima d'un home la victòria del qual canvià el món per sempre.

L'actor Ben Kingsley va aconseguir l'Òscar al Millor actor amb aquesta interpretació, i realment la caracterització com tota la interpretació està molt ben assolida. Vegeu la semblança amb dues fotografies del Gandhi real.

Exemple d'aplicació de l'imperatiu categòric de Kant

El mateix Kant, al seu llibre Fonamentació de la Metafísica dels costums, dóna una altra versió de l'imperatiu categòric aparegut a la Crítica de la raó pràctica i exposa una sèrie d'exemples de la seva aplicació, en concret, parla d'una sèrie de "deures" que es deriven de l'imperatiu categòric, el primer d'ells -el que citarem aquí- el deure de conservar la vida, és a dir, una negació de la correcció ètica del suïcidi; després exposa el deure d'acomplir les promeses, etc.

L'imperatiu categòric té ara aquesta formulació: "actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei universal de la naturalesa", és a dir, Kant situa ara els deures com a obligacions de la pròpia naturalesa humana.

L'exemple sobre el suïcidi diu així:

"Un individu que a causa d'una sèrie de mals que l'han menat a la desesperació sent fàstig per la vida està encara prou en possessió de la raó per preguntar-se si no és contrari al deure envers si mateix llevar-se la vida. Ara intenta de veure si la màxima de la seva acció pot esdevenir una llei universal de la naturalesa. La seva màxima és: 'per amor propi em faig un principi d'abreujar-me la vida, si aquesta en un termini més llarg més aviat m'amenaça amb mals que em promet comoditats'. Hom ha de preguntar-se només si aquest principi de l'amor propi pot esdevenir una llei universal de la naturalesa. En aquest punt, tanmateix, es veu tot seguit que una naturalesa, la llei de la qual fos destruir la vida precisament per mitjà del sentiment que té com a destinació estimular la promoció de la vida, entraria en contradicció amb ella mateixa i, per tant, no subsistiria com a naturalesa; per tant, és impossible que aquella màxima pugui tenir el lloc d'una llei universal de la naturalesa i, en conseqüència, està completament en oposició amb el principi suprem de tot deure."

Resultat enquesta pena de mort

Sense haver acabat el tema de la pena de mort a classe, l'estadística que resulta de l'enquesta realitzada al bloc dóna els següents resultats: un 67% dels votants estan en contra, un 26% a favor i un 7% no n'està segur o segura. O sigui, la majoria està en contra de la pena de mort, que és la postura que defensa l'assignatura d'Ètica. El total de vots emesos ha estat de 42. La idea és anar fent l'enquesta cada curs i comparar els resultats amb els anys anteriors, per comprovar si la tendència de les persones segueix la mateixa línia que la tendència dels països. Aquests, de cada any són més els abolicionistes, els que eliminen la pena de mort de les seves lleis o bé, no l'apliquen des de fa anys. Però una cosa són les lleis i una altra les opinions de la gent, per això, crec oportú fer aquesta anàlisi comparativa de l'evolució dels partidaris o opositors a la pena de mort. Gràcies a tots els que heu participat a l'enquesta!

Comentari breu del text de la Introducció de la CRP de Kant

Aquest text és un dels més famosos de Kant, perquè en ell s'hi troba en compendi tota la teoria del coneixement de la Crítica de la Raó Pura, en relació a la qüestió de l'experiència que prové de l'Empirisme i el Racionalisme. Ja en algunes ocasions aquest text ha entrat a l'examen de selectivitat de les Illes Balears, en concret, el setembre del 2005. Per això, ara presentam el text amb un comentari breu que podria ser la resposta de la primera pregunta de l'examen de selectivitat.

“És indubtable que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència. Car, ¿com podria deixondir-se la nostra facultat de conèixer sinó mitjançant objectes que afecten els nostres sentits i que ara produeixen per ells mateixos representacions, adés posen en marxa la capacitat de l’enteniment per comparar aquestes representacions, per enllaçar-les o destriar-les i elaborar així la matèria bruta de les impressions sensibles, amb vista a un coneixement dels objectes denominat experiència? Per tant, en l’ordre temporal, cap coneixement precedeix l’experiència i tot coneixement comença amb ella.

Però encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això tot ell en procedeix. En efecte, podria esdevenir-se que el nostre coneixement empíric fos una composició del que rebem mitjançant les impressions i del que la nostra facultat de conèixer produeix (simplement motivada per les impressions) a partir d’ella mateixa.”

Kant, Introducció de la Crítica de la Raó Pura, B1

1. Explica breument el contingut del text (2,5 punts)

Aquest text de Kant està extret de la seva obra dedicada a la teoria del coneixement La Crítica de la Raó Pura. A aquesta obra Kant explica l’origen i els límits del nostre coneixement.

Ja a la primera frase del text Kant afirma rotundament que “el nostre coneixement comença amb l’experiència”, és a dir, no hi ha coneixement que no comenci pels sentits, hi ha d’haver intervenció primerament d’algun sentit (vista, oïda, olfacte, tacte o gust) per a què hi hagi qualsevol coneixement.

A la segona frase del text, escrita en forma de pregunta però contenint ja l’afirmació (una pregunta retòrica), Kant amplia com comença el coneixement pels sentits. Diu que és necessària la presència dels “objectes” per despertar la nostra “facultat de conèixer”, és a dir, si no hi ha objectes no hi ha coneixement, i quan els objectes són percebuts pels nostres sentits se’n produeix una “representació” directament o el nostre enteniment “elabora” aquestes dades aportades pels sentits com si fos una “matèria bruta”, amb la qual el nostre enteniment en fa coneixement.

“Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltre l'experiència, i amb ella comencen tots.” És a dir, cronològicament, tot coneixement comença amb l’experiència, no hi pot haver res anomenat pròpiament “coneixement” que sigui anterior a l’experiència. Si no hi ha aquests objecte que ens desperten el coneixement nosaltres esteim “adormits”, a l’espera que algun sentit es desperti per la presència d’un objecte.

“Però encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència.” A la primera frase del segon paràgraf, Kant fa una distinció molt important: encara que “tot” comença temporalment amb l’experiència, no “tot” ell en procedeix, és a dir, hi ha coneixements que ja hi eren, que no necessiten de l’experiència perquè ja els tenim els subjectes cognoscents. Ho explica amb la darrera frase: “Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experiencial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa...” És a dir, el coneixement és una “composició”, una mescla, del que rebem pels sentits (les impressions) i d’alguna cosa que nosaltres mateixos “produim” sense objectes, això seran els “a priori”, concepte que no surt al text però és el que està dient Kant. És un coneixement independent de l’experiència i per això pot dir abans que no tot el coneixement procedeix de l’experiència.

Per estudiar Kant

La filosofia de Kant és extensa i complexa, convé repassar bé els temes tractats per assimilar tants continguts i vocabulari. Per complementar les classes i l'esquema de Kant en powerpoint, podeu consultar (i llegir, és clar) el tema de Kant de la web Filoxarxa, que té l'avantatge de definir tot el vocabulari kantià amb enllaços des del text. També és convenient repassar el llistat de Termes relacionats i tornar a llegir els que ens quedin dubtosos (recordau la quarta regla cartesiana!). Igualment, a la web del Cnice sobre el tema de Kant hi trobareu una extensa llista dels conceptes kantians amb una breu definició; a l'apartat Síntesi l'explicació de la filosofia de Kant i a l'apartat Activitats exercicis per practicar diferents seccions de l'autor. I per acabar -que ja n'hi ha- podeu consultar "Les roselles són vermelles o ultraviolades?" , de la web Filòpolis, on es reflexiona sobre el problema epistemològic de Kant d'una manera menys acadèmica que a les classes i a les altres webs. Al final, a l'apartat 3, teniu la relació de l'apriorisme de Kant amb una teoria científica, la de Konrad Lorenz, que us pot ajudar a contestar la quarta pregunta dels exàmens sobre la vigència del pensament de l'autor.

Esquema de Kant

From: jcalzamora

| View | Upload your own

SlideShare Link

Globalització

Mirem la televisió o els diaris i constantment hi apereix el terme globalització i/o mundialització. Gran part de les decisions, sobretot les econòmiques, fan referència a la nova situació mundial a la qual ens referim amb aquests termes.

Avui dia, és probable que usem un PC fabricat a la Xina amb xips japonesos i amb un sistema operatiu nord-americà. És probable, que portem uns pantalons produïts al Marroc, unes ulleres italianes, un rellotge suís. Pot ser que aquesta nit sopem amb un bon vi català o xilè, o que prengui una tassa de cafè de Kenya. És probable també que conduim un cotxe coreà o europeu, que usem un telèfon turc, etc. Aquesta és la realitat d’avui dia, la globalització.

De la mateixa manera, una samarreta comprada a Mallorca pot haver estat dissenyada als Estats Units; el cotó pot haver estat cultivat a Egipte; es podria haver tallat el patronatge a Bangladesh i cosit la peça a Vietnam; després ser transportada a Barcelona per, finalment, ser enviada a mallorca per posar-la a la venda.

Definir la globalització és sens dubte difícil i depèn del punt de vista personal. El terme en català més correcte seria mundialització. Globalització ve del terme anglès "Globe" que en català no s’usa. Aquest és un altre exemple de la globalització.

Podem parlar d’una globalització de caràcter financer que ha tingut lloc en el món a causa dels els avenços tecnològics i l’obertura dels mercats de capitals. S’estima que les transaccions mundials de diners (en els diferents mercats de divises) puja a al voltant d'1,9 bilions de dòlars (quatre vegades el PIB espanyol). Aquests fluxos de capitals han enriquit i arruïnat a molts països, ja que la solvència de les seves divises està en funció de l’entrada i sortida de capitals. I això explica, en part, crisis financeres com les de Mèxic, Rússia, o el sud-est asiàtic. Per això, els moviments contra la globalització hagin reivindicat l’establiment de l’anomenada Taxa Tobin (la creació d’un impost que gravi els moviments de capitals).

La globalització, també pot referir-se a les transaccions de béns i serveis que es realitzen a nivell mundial. En aquest cas, són els països pobres i els més grans productors de matèries primeres (que en molts casos coincideixen) els que reclamen obertura de fronteres, ja que tant a Estats Units com la Unió Europea existeix un fort proteccionisme. Moltes ONG de les quals es manifesten contra la globalització volen desenvolupar el comerç, però no els capitals.

Una altra globalització és la de la cultura. Els programes de TV, les notícies, els llibres, la música, el menjar, estenen a globalitzar-se. D'això sorgeixen moviments locals en defensa de la idiosincràsia local.

En definitiva podríem parlar que gairebé qualsevol àmbit (política, dret, etc.) pot ser susceptible de ser globalitzat.

A continuació, veurem algunes definicions d’aquest concepte que utilitzem per definir el funcionament i l’estructura de les relacions socials, econòmiques i polítiques del periode històric que vivim actualment.

A l’encapçalament de cada definició, article i/o opinió hi apareix l’autor/a que ha formulat cada un d’aquests plantejaments.

1. Article de L. Foix, periodista. Publicat originalment el 22 de gener de 2008, en els blogs del diari La Vanguardia. La present versió conté algunes adaptacions sdel text original.

La globalització ens fa cada cop més iguals, més indefensos i més obedients consumidors. És un fenomen inevitable que actua internacionalment, sense dret ni regles internacionals i sense que els governs nacionals puguin controlar-ne els efectes positius o negatius

Des d’Orient a Occident i des del Nord al Sud tot ocorre en temps real. Es tracta d’una homogeneïtzació en la qual les diversitats i les individualitats desapareixen, on qualsevol cosa pareix intercanviable amb qualsevol altra i perd els seus propis trets.

La globalització ha creat més riquesa universal. Però és una riquesa desbocada que ha provocat grans desigualtats econòmiques i socials, tant a l’interior dels estats com a l’àmbit internacional. Les forces que agiten els mercats estan fora del control dels governs nacionales.

La globalització pot ser molt positiva però no pot actuar sense ser regulada.

El ciutadà no arriba a comprendre les causes del que ocorre. És un consumidor al final d’un llarg i complex procés en el qual l’únic que li queda és comprar o vendre. Participa més en el mercat i participa menys en la política.

2. Declaració signada al XXII Congrés Mundial de Filosofía Jurídica i Social, sobre el tema "Dret i Justícia en una Societat Global", celebrat a Granada, el maig de 2005.

El desenvolupament de les relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals ha adquirit en les darreres dècades una dimensió que s’eleva per damunt de les fronteres entre els Estats i ignora les divisions administratives i polítiques que s’han establert entre els pobles. Transportades pels mitjans de comunicació, per les noves tecnologies de la informació, por las xarxes econòmiques i els fluxos de persones, les accions i les decisions de cada un, per remotes que siguin, poden arribar a afectar la vida i el destí de poblacions llunyanes en qualsevol lloc de la geografia del planeta. Som agents actius i pasius en el gran riu de les interaccions de la societat mundial.

Per expresar aquesta nova realitat utilitzam genèricament el terme "globalització",

Estam evidentement davant d’una economia transnacional que, en gran mesura, escapa al control dels poders dels Estats. Però no es tracta només d’un fenomen econòmic. Hi ha una globalització de les pautes culturals, una globalització dels efectes en el medi, una globalització de les comunicacions, i també una globalització de les inseguretats i les lluites.

3. Miren Etxezarreta defineix globalització com “aquell nom que es dóna a l’etapa actual del capitalisme” (Etxezarreta 2001).

4. Extret del quadern divulgatiu Un altre món és possible. OIKOS.

La globalització és un conjunt de processos –tecnològics, comunicatius, econòmics, etc.- que fan que el món sigui cada cop més “petit”, és a dir, integrat i interdependent. L’abaratament del transport, les facilitats de comunicació i l’increment de l’intercanvi de béns, serveis, coneixements i informació són fets que canvien la vida de les persones i poden millorar-la.

Aquestes oportunitats, però, es donen amb profunds desequilibris. Ni a tot arreu (els països empobrits del Sud), no tothom (els immigrants que vénen d’aquests països) poden treure profit dels guanys de la globalització.

L’actual globalització, a més, s’està construint –amb decisions polítiques- des d’una ideologia neoliberal que, sota la consigna “més mercat i menys estat”, pretén una economia lliure de controls polític.

És una globalització lligada a un model de vida basat en un consum desmesurat, on els productes són valorats en funció de la seva “marca”, identificada mitjançant la publicitat amb un determinat esti de vida

5. Comercio y globalización. Material didáctico para Ciencias Sociales, Geografía e Historia (ESO). Hegoa.

Procés pel qual la interconnexió entre individus, grups, empreses i països s’intensifica i que està originat pels canvis tecnològics, econòmics i polítics.

Els beneficis de la globalització han estat repartits de manera injusta. Les persones més dèbils i pobres de la societat hi han sortit perdent. Per exemple, els petits pagesos i pageses dels països en vies de desenvolupament que no poden competir amb les importacions estrangeres han perdut el seu aliment. Els treballadors i treballadores de la indústria mundial en general estan amenaçats per les decisions de les empreses que es traslladen a llocs on els costos de producció són més baixos i els drets laborals menys exigents. No obstant, la globalització també permet que moviments socials de tot el món s’uneixin per a promocionar la justícia i el desenvoluapment sostenible.

6. Ignacio Ramonet. Redacció de Le Monde Diplomatic.

Al seu voltant, cada un perceb que la coartada de la modernització serveix per a quèe tot cedeixi sota el pes d’una uniformitat estèril. Un mateix estil de vida s’imposa a tot el planeta, difós pels mitjans de comunicació i prescrit per la cultura de mases. Des de La Paz fins a Ougadoudou, des de Kioto fins a Sant Petersburg, des d’Oran fins a Amsterdam, les mateixes pel·lícules, les mateixes sèries televisives, les mateixes informacions, les mateixes cançons, els mateixos lemes publicitaris, els mateixos objectes, la mateixa roba, els mateixos coches, el mo urbanism, la misma arquitectura, los mismos pisos (sovint moblats i decorats de manera idèntica) … En els barris acomodats de las grans ciutats l’atractiu de la diversitat cedeix el pas davant de la fulminant ofensiva de la estandardització, de la homogeneïtzació, de la uniformització.(...) Al llarg de la història de la humanitat, mai unes pràctices pròpies d’una cultura s’havien imposat com a models universals tan rápidament. Models tan polítics com económics; per exemple, la democràcia parlamentària i l’economia de mercat, que són admesos a tot arreu com a "racionals", "naturals", i que participen en la occidentalizació del món.(..)